La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

La Fabulosa 1.jpg

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La Fabulosa 4.jpg

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

La Fabulosa 3.jpg

La Fabulosa 5.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Entrevistes, Opinió

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

IMG_20180409_154021_388.jpg

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la. 

Llegiu-que-us-doni-gana_1992410784_52738007_1132x729.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Opinió

‘Estamos todas bien’: més que un homenatge a les àvies

L’àvia Amparito era la major de tres germans, per això, a catorze anys, va haver de deixar l’escola i començar a treballar, tot i la seua motivació per a aprendre i els seus dots per a la música, el dibuix i l’escriptura. També es va fer càrrec de Luís, el germà menut, a qui no deixava sol ni les vesprades que festejava amb l’avi. Després, es va casar, és clar, i va ser esposa, mare, mestressa de casa, dependenta del negoci familiar i, alhora, va haver de cuidar dels sogres i els pares quan es van fer grans, dels néts quan érem menuts i de l’avi quan va emmalaltir. Els últims anys de l’àvia, una vegada era ella qui necessitava que n’hi tinguérem cura, ella i jo passàrem molt de temps juntes assegudes a la taula de faldes tot fent repàs d’un temps viscut que aleshores ja fugia. Aquells dies, l’àvia no sols se’n recordava sovint del seu passat sinó que aprofitava també per a confessar-me, no sense certa vergonya, secrets que mai no havia explicat a ningú. No, jo no els desvetlaré, per descomptat que no ho faré. Ni vull tampoc. Ara bé, sí que diré que aquestes confessions tardanes havien restat inesborrables a la seua memòria anys i anys. Perquè l’àvia sempre havia pensat que era millor mantenir-les així, guardades i en silenci.

IMG_20180306_183302_036

De la mateixa manera que hui, el meu homenatge és per a la meua àvia i les seues dues vides, tant la coneguda com l’oculta, Ana Penyas reivindica amb la seua primera novel·la gràfica la història de les dones de la seua família, unes dones a qui no solem cuidar tant com elles ens cuidaren a nosaltres i que formen part de tota una generació oblidada. Estamos todas bien (Salamandra, 2017) esdevé, consegüentment, una dedicatòria visual per a totes aquelles que no van poder alçar la veu, o no les deixaren. Amb aquest propòsit, la il·lustradora es serveix de la proximitat i la universalitat de les experiències i les anècdotes de Maruja i Herminia, les seues àvies, a les quals, gravadora en mà, va demanar que li explicaren llurs vivències per tal de transformar uns personatges secundaris en les protagonistes absolutes d’un relat que abraça vora setanta anys de lluites domèstiques i quotidianes.

DQrFbAwWkAIlXuA.jpg

És mitjançant un ús extraordinari de la línia i un domini sorprenent de la seqüenciació visual, que Anna Penyas és capaç de convertir situacions aparentment tan ordinàries i lleugeres en autèntiques obres d’art, com ara els diumenges de missa en la televisió, les converses trivials als bancs del carrer i la cura personal de cada matí, arrancada de pèls de la barbeta inclosa; una manera de contar històries que fa de la lectura una experiència que es mou entre la incomoditat i la familiaritat. Amb tot, és sense dubte la narrativitat del color el més destacat, tant en aquesta obra com en la resta dels treballs de la il·lustradora. Cal assenyalar ací la interessantíssima barreja de tons apagats i càlids, així com la presència del color roig, predominant en la novel·la. Amb aquest s’explica el present de Maruja i, de fet, prové d’una bata rosa que sempre porta l’àvia de Penyas, un color que l’aproxima, per tant, al seu univers. A poc a poc, però, la força del roig dóna pas a un canvi molt subtil en la gamma cromàtica, que passa sense estridències del gris al color café. Era necessari diferenciar la realitat de les dues àvies, però també els dos temps històrics en què es desenvolupa el relat, ja que els presents i els passats necessitaven uns codis de representació diferents i, sobretot, fàcilment identificables per al lector. Gràcies a aquest recurs del color, ho assoleix amb escreix.

ana_penyas_Estamos_todas_bien3.jpg

Efectivament, Penyas altera la continuïtat cronològica de la història i va i torna de l’ara a l’abans i viceversa amb la finalitat de transitar per la vida personal de Maruja i Herminia però amb l’aguda compareixença d’un relat històric de rerefons el qual no s’escapa de les referències a l’Espanya franquista. Aquesta il·lustradora, amb una voluntat d’entendre’s a si mateixa a través d’elles, va començar a qüestionar-se el seu paper com a dona en la societat en què viu i, intel·ligentment, ho va fer des de la perspectiva que t’ofereix la coneixença del teu origen, de les teues arrels; uns fonaments que ens són comuns a moltes i que hui sí que podem omplir de paraules, d’imatges i de gestos, no com les nostres àvies. I, sí, com bé diu el títol d’Ana Penyas, amb una mica d’ironia, o no, estem totes bé, o això aparentaven almenys, però, el que és cert, és que encara hem d’estar millor. Per elles, per nosaltres i per les que vinguen.

ana_penyas_Estamos_todas_bien10.jpg

 ana_penyas_Estamos_todas_bien13

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors

‘Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts’: a l’assalt del museu

Els que vam ser visitants habituals de l’IVAM durant molts anys, poc o res sabíem de l’existència d’una sala destinada a exposar el fons històric de l’arxiu bibliogràfic d’aquest museu. Es tracta d’un espai de dimensions molt reduïdes que està actiu des d’octubre del 2015, a través del qual s’hi accedeix precisament a la biblioteca, on ja s’han exhibit al voltant de sis exposicions. Ara que, per fi, hi hem tornat, és un goig passejar per les sales de sempre i alhora descobrir amb fascinació Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts, la primera exposició sobre algunes de les obres il·lustrades d’aquest fons que es mostraran a la sala esmentada fins al pròxim 11 de març. De fet, va ser gràcies a un suggeriment de les bibliotecàries sobre la qualitat d’aquestes peces artístiques que, Irene Bonilla, conservadora i comissària d’aquesta mostra, va començar a investigar-les amb més atenció i, sobretot, a ser-ne conscient que, efectivament, mereixien ser descobertes i presentades als visitants amb el mateix rigor que qualsevol altre objecte d’art. I així ho va fer.

IMG_20180206_191756_472.jpg

Bonilla encara recorda amb emoció el moment en què, quan era menuda, el pare li va regalar La serp i el riu de Josep Palàcios i Manuel Boix (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986). En aquell moment, però, aquelles il·lustracions no li van despertar massa interés. Res no feia presagiar doncs que, anys després, acabaria entusiasmant-se i comissariant una exposició sobre la producció literària il·lustrada dirigida al món infantil entre la qual ocupa un lloc destacat aquesta obra, dins del panorama valencià, és clar. Tot i la creixent valoració d’aquestes per part d’Irene Bonilla, aquesta mostra documental incideix només en les il·lustracions dels artistes del període europeu d’entreguerres i en les publicacions infantils il·lustrades durant la República Espanyola. Cal explicar que la decisió de cenyir-se a aquesta temporalitat és conseqüència del material disponible en la col·lecció del museu, una compilació que, feliçment, es desitja ampliar amb l’obra d’autors valencians, segons em confessa tímidament la comissària.

Tanmateix, en aquesta ocasió, el recorregut s’enceta el 1919 amb el deliciós La Boite a Joujoux. Baller pour Enfants, un dels últims ballets de Cladue Debussy inspirat en la caixa de joguines de la seua filla amb il·lustracions d’André Hellé i es tanca amb la troballa inesperada de dos llibres infantils il·lustrats que s’escapen una mica de l’ordre cronològic i geogràfic establert. Es tracta de l’obra de dues figures rellevants del pop art, com ara David Hockney i Andy Warhol, amb unes imatges que res tenen a veure amb el seu llenguatge gràfic habitual. Curiosament, sembla que la mare d’aquest últim també va il·lustrar llibres infantils.

26681_3
La Boite a Joujoux. Ballet pour Enfants.

Certament, un dels reptes que planteja una exposició com aquesta és la manera en què es disposen els materials en els aparadors, ja que no es tracta d’il·lustracions úniques sinó que formen part del conjunt d’un llibre en concret i, per tant, l’observació d’aquest sempre serà parcial i estarà subjecta al criteri de la comissària. En aquest sentit, cal felicitar Irene Bonilla, ja que ha desenvolupat un exigent treball previ per tal d’arribar a la solució més encertada. Amb tot, un bon recurs expositiu en aquest cas ha estat l’elaboració d’uns senzills vídeos en què una mà va passant les pàgines d’un parell dels llibres exposats, com és el cas de Macau et Cosmage, d’Édy Legrand, un dels clàssics de l’edició infantil que es va presentar amb un gran format quadrat, un text cal·ligràfic en majúscules que esdevindrà característic de l’estil art decó i una presència destacada del color, amb el qual fins i tot reforcen els quadres de text.

Macao-et-Cosmage-Edy-Legrand-1919-05

Macau et Cosmage

L’exposició mostra també altres materials que formen part de l’estètica d’avantguarda, com ara els moviments del neoplasticisme holandès, amb l’obra de Van der Leck; el funcionalisme txec, amb l’àlbum de Toyen, pseudònim de Marie Cerminova; les il·lustracions de fotografies d’Aleksandr Ródtxenko, els treballs d’Aleksandra Ekster, la tasca de Salvador Bartolozzi al seminari infantil Pinocho i l’obra de Xavier Nogués, Tono, Antoni Clavé i de la coneguda Lola Anglada amb el seu llibre El més petit de tots, entre altres. Tot el recorregut permet, per tant, comprovar l’enorme influència que l’art modern va exercir en les propostes estètiques per als més menuts dels primers anys del segle XX. 

Arran d’aquesta relació entre l’art, la literatura i la pedagogia, resulta molt interessant recordar que, quan el 1917 va esclatar la Revolució a Rússia, l’ideal revolucionari va constatar que feien falta més llibres per a infants. Abans de l’arribada de Stalin, a la Unió Soviètica es va fer molta feina en aquest sentit. A més, consideraven que els artistes havien de ser els agents del canvi, tant del polític com del cultural i, en aquest propòsit, van col·laborar molts noms, com ara El Lissitzsky i la seua Història de dos quadrats, on expressa mitjançant un disseny constructivista el triomf del quadrat roig de la modernitat sobre el quadrat negre de la decadència conservadora el qual, afortunadament, també es troba en aquesta mostra. Juntament amb aquest, Vladimir Lebedev és dels il·lustradors per a infants de l’avantguarda russa més prolífics de qui l’IVAM va descobrir una il·lustració en la revista Arts et Metiers Graphic del 1930, que ara es representa a gran escala a l’entrada de la sala.

Aquesta reivindicació soviètica dels llibres infantils il·lustrats en l’educació des d’un punt de vista estètic, literari i de sentit crític, és, sense dubte, un dels missatges implícits que s’hi pot extraure d’aquesta exposició. Tota una declaració d’intencions amb què el museu valencià obri de nou les portes a la il·lustració infantil per a il·lustrar, visualment i pedagògica, els lectors més menuts i també els que ja som grans.

about-two-squares-m-2

Història de dos quadrats

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustració Infantil Valenciana, Il·lustradors

‘Una nova terra’: migracions il·lustrades d’ahir, hui i demà.

Molt a prop de ca ma mare hi ha un centre comercial. Aquest no és un de qualsevol; aquest és l’edifici que tantes hores vam passejar poc després de la seua inauguració allà pels anys vuitanta. I, així, amunt i avall, i arrossegant el meu cotxet de botiga en botiga, la mare i un bebé com era jo, començàvem a acostumar-nos a una ciutat que ens acollia i alhora ens resultava tan desconeguda com per als veïns del barri de Campanar ho era aquella construcció nova. No, és veritat, no veníem de molt lluny. La feina dels pares ens va espentar només de Banyeres fins a València. Tan sols un centenar de kilòmetres de distància, sí. Els suficients per a trobar a faltar la família i la serra, tot i que els assumibles per a escapar-se al poble, almenys, cada dos caps de setmana i dinar el diumenge la carn d’olla de l’àvia. Arriscar-se i apostar per aquesta alternativa vital era, doncs, relativament acceptable. Malgrat els primers dies de soledat i l’acoblament urbà gradual que assimilàvem entre tomb i tomb per uns grans magatzems que tot just acabaven d’obrir.

IMG_20180116_234629_410

El relat d’un infant anònim que comença quan la germana, la mare i ell reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat i agafen el poc que tenen per a emprendre un llarg viatge de tres dies en tren, em connecta, de sobte, amb aquesta experiència personal, de la qual a penes tinc record, però també amb la determinació d’aventurar-se, de llançar-se. Precisament, Una nova terra és un àlbum il·lustrat sobre la immigració i la identitat i, més en concret, sobre la immigració espanyola que en els cinquanta i seixanta del segle passat va arribar a Barcelona. De fet, aquest llibre és una reedició de Rosa Sensat per a la seua col·lecció «Mars», un recull de llibres que es dedica a una tasca tan esplèndida i alhora necessària com és la recuperació d’obres infantils catalanes que «l’imaginari col·lectiu s’ha fet seues», com talment ho proclama. No és casual, doncs, el rescat ara d’aquesta història amb un text de 1967 i publicat el 1971 per La Galera en la col·lecció «Desplegavela», una sèrie amb un nom al·lusiu al lèxic marítim de l’editorial i també al format en forma d’acordió. Aquest detall, malauradament, en aquesta edició no es repeteix.

Va ser la mateixa Marta Mata, directora d’aquesta col·lecció de La Galera, qui va traduir el text de Francesc Candel (1925-2007), un home que destaca per la seua perseverança en l’afaiçonament de l’ideari col·lectiu sobre la immigració, a més de focalitzar els seus esforços a reivindicar tot allò que havia de fer possible la integració d’aquestes persones en la societat i en la cultura catalana. I, ho va fer, des de la seua posició d’immigrant però també d’escriptor, amb assajos, reportatges i llibres infantils com ara aquest, una narració de l’època de la dictadura franquista i d’un moment en què escoles, editorials i moviments socials treballaven junts a fi d’aconseguir lectures de qualitat i en català. Juntament amb l’escriptura fresca i rotunda de Candel, però, l’àlbum pren, a més, sentit estètic gràcies a la línia inconfusible del gran il·lustrador Cesc (1927-2006), que representa visualment aquest ambient costumista de quaranta anys enrere, amb l’ajuda d’unes tonalitats apagades i de la seua inconfusible i tendra simplificació de les formes del dibuix.

tripa_una_nova_terra (15-09-2017) IMPREMTA_Página_1.jpg

Resulta molt interessant descobrir com la correspondència postal amb què s’enceta el llibre, s’acompanya d’una primera il·lustració en blanc i negre, que es distingeix i contrasta amb la resta d’imatges, que incorporen ja el color i avancen en detalls visuals a mesura que ho fa la història. Amb tot, certament, aquest àlbum no sols és significatiu pel que explica, pel moment en què ho fa i per les delicioses il·lustracions amb què es complementa sinó perquè és la veu i la imatge de moltes famílies, de les d’abans i les d’ara, totes elles amb circumstàncies i motivacions semblants o diferents. Un llibre, en definitiva, de convivència i adaptació per a una època que no ha fet sinó intensificar les migracions i que té el repte obligat de seguir creant espais d’acollença on i per a tots aquells que ho necessiten. Un clàssic d’abans però d’actualitat temàtica i política vigent que han de conéixer els lectors de hui. Al capdavall, nosaltres, els que vam vindre de la Mariola, per exemple, ho vam tindre bastant fàcil. Busquem, doncs, el mateix per a la resta. I, recuperar àlbums com aquest, és ja un bon primer pas. 

tripa_una_nova_terra (15-09-2017) IMPREMTA_Página_2.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

IMG_20171219_222604_467 (1).jpg

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

C03sa-9UsAEllgK.jpg

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.

c010b7f812c33310ab95b5fa9451e81b.jpg

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustradors, Opinió

‘Vazio’: una altra història d’amor

Fugir dels mites associats a l’amor romàntic que s’han construït socialment al llarg dels anys no és fàcil, ja que aquests tendeixen a influir en una gran part de les nostres relacions afectives. De fet, tots els tòpics amorosos sedimentats en el nostre comportament condueixen inevitablement a jutjar d’una manera inconscient el que ha de ser acceptable i desitjable en l’enamorament alhora que generen unes expectatives exagerades i solen inculcar un prototipus específic i únic de relació de parella. Tot i aquesta realitat imposada que cal seguir desmuntant, no voldria jo hui seguir contribuint en aquesta visió sentimental que impera i vincula habitualment la cerca absoluta de la felicitat amb la troballa esperada d’una concepció carrinclona com n’és la mitja taronja i el moralisme del feliços per a sempre, no, és clar que no. Ara bé, permeteu-me, això sí, evocar la deliciosa sensació viscuda quan, sense esperar-ho, trobem qui omple d’emoció i companyia l’ensopida i lenta monotonia en què esdevé, de vegades, la rutina quotidiana. 

IMG_20171120_173805_739 (2).jpg

Arran d’aquest tedi diari, Vazio, un àlbum il·lustrat de Catarina Sobral, presenta la història d’un personatge mancat de forma i de color que, de sobte, un dia es mira en l’espill i ja no hi és. No és capaç de trobar-se ni tan sols dibuixant-se en aquest mirall perquè es sent tant buit per dins com per fora. Fins i tot els metges no saben diagnosticar-li el que té. Amb tot, per a superar aquesta sensació enutjosa, intenta fer qualsevol tipus d’activitat, com ara anar al supermercat i comprar tot el que se li ocorre però, al poc d’eixir, els articles assolits desapareixen i torna a sentir-se buit; baixa al carrer i passeja, però es confon amb la neu i passa totalment desapercebut per a la resta de la gent en una composició, d’altra banda, d’una proesa estètica i poètica sorprenent; també prova d’anar al museu, però s’ompli de l’energia dels colors que després s’esborra; camina pel camp, on es barreja amb la vitalitat de les plantes i els ocells, que també s’hi esfuma. El protagonista d’aquest conte viu, per tant, a la recerca continua i desesperada d’alguna cosa que vertaderament el satisfaça.

home_vazio5.jpg

Catarina Sobral desplega el seu imaginari narratiu i visual en aquest àlbum mut que, tot i parlar d’amor, s’allunya del sabor romanticoide i la dolçor d’altres publicacions de temàtica similar mitjançant un concepte tan abstracte, com ara el buit, i una proposta estètica atrevida. La solució plàstica a l’hora de representar aquesta idea resideix, doncs, en una silueta blanca que deambula per uns paisatges plens de colors i de collages audaços i que es perd entre unes figures de línies senzilles i esquemàtiques, un estil característic de les primeres obres de la il·lustradora portuguesa, entre les quals s’inclou també aquesta. L’habilitat narrativa de Sobral es confirma, efectivament, en aquesta connexió plàstica que s’estableix entre el buit emocional del protagonista, sempre de color blanc, i l’esclat cromàtic interior que tot d’una es mostra cada vegada que intenta superar aquest sentiment de tristesa i apatia. Finalment, el moment en què el cor del protagonista, que no s’ha representat fins ara, colpeja de sobte i es superposa amb el d’una altra silueta blanca amb la qual es creua pel carrer, és el recurs escollit per a expressar l’instant de la seducció sense necessitat d’acudir a les paraules. Senzillament, genial.

En definitiva, Vazio és un àlbum il·lustrat sofisticat que demostra la maduresa de la indústria editorial portuguesa alhora que consolida el catàleg de Pato Logico, una de les editorials de referència del país veí pel que fa a il·lustració. Així, amb aquest títol tan metafòric, Catarina Sobral s’acosta des de la imatge a la tendresa amorosa tot i que l’objectiu va més enllà, ja que, en realitat, el que intenta és remarcar que, al cap i a la fi, la felicitat, on vertaderament es troba, és en la suma de les petites emocions que el dia a dia proporciona i no tant en l’espera d’un gran moment que mai arriba. Tanmateix, la il·lustradora alerta que certament cal estar una mica atents perquè, potser, allò que tant anhelem ho tenim al davant i no som capaços d’adonar-nos-en. Tal com, ara ja fa un temps, una nit de novembre, em va passar a mi. Però això és una altra història d’amor amb un final en què el per a sempre ha canviat, sortosament, per un feliç fins que una vulga.

book_vazio8

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors