Media Vaca també es fa gran

Vicente Ferrer i Begoña Lobo són, des de fa vint anys, Media Vaca, una editorial excepcional que, sense fer soroll, enguany ha aconseguit el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural.

-Aquest premi és la recompensa després de vint anys en el món editorial?

Begoña Lobo: Sí, indubtablement, és molt gratificant. Ja havíem estat altres vegades proposats per a aquest guardó però resulta molt simpàtic haver estat guanyadors precisament enguany. El mes d’agost, quan ens va arribar el correu electrònic d’una persona desconeguda per a nosaltres que ens informava que volia presentar la nostra candidatura ens va fer molta il·lusió i, mesos després, quan va sonar el telèfon per a comunicar-nos que havíem estat els guanyadors vam agrair molt la defensa encesa que aquesta persona havia fet del nostre treball, una feina de vegades invisible, perquè som molt menuts, però que ja està consolidada amb els anys, amb altres premis i un reconeixement internacional. Malauradament, dins dels Premis Nacionals sembla que també hi ha categories, és a dir, premis de primera i de segona, ja que vam coincidir amb Christina Rossenvinge, Premi Nacional de Música, i ens va semblar curiós el fet que a ella va ser el ministre qui la va telefonar mentre que a nosaltres va ser la directora general, així com que el de música té un component econòmic i el d’editorial no. Amb tot, sí, és una alegria.

Vicente Ferrer: A mi m’agradaria afegir que ha estat la primera vegada que la premsa s’ha interessat tant pel nostre treball. Malauradament, els editors només són notícia quan guanyem un premi o quan s’han mort, després d’una llarga trajectòria. Caldria aprofitar la repercussió d’aquests premis per a fugir de l’interés que genera només la quantitat de vendes i visibilitzar la tasca de l’editor en general i aproximar-lo al públic, i això encara no està passant.

-De tota manera, els valors pels quals es justifica aquest premi ja mostren com encara Media Vaca la tasca editorial, veritat?

BL: Sí, efectivament, els arguments pels quals ens han premiat no són els habituals. Nosaltres publiquem només tres títols a l’any, tenim un catàleg que està viu, que no treballa les novetats, no marquem terminis d’entrega als autors, etc. És una altra manera d’editar que volem ressaltar i donar a conéixer aprofitant el ressò del premi.

Media Vacos

Vicente Ferrer i Begoña Lobo 

-Durant el 2018, Media Vaca està, per tant, de celebració amb tot un seguit d’activitats que s’inclouen dins del que heu nomenat «Brindis al sol», per què aquest títol?

VF: «Brindis al sol» és una iniciativa de Media Vaca i Las Naves, dins de la línia de suport a l’edició, la il·lustració i el foment a la lectura que impulsa la xarxa Connecta Cultura. L’objectiu és fer visible el treball que hi ha darrere dels llibres que fem, amb més o menys fortuna, autors, editors i molts altres professionals que vivim entregats a aquest ofici. Si brindem, vol dir que celebrem alguna cosa, com ara que fem anys. Tot i això, aquest nom, certament, pot tindre un origen taurí, però jo, en realitat, l’associe als cultes pagans, al plaer de beure’s un vi i sobretot al culte al sol. Bàsicament, el que busquem amb aquesta denominació és agrair-li al sol l’energia que ens proporciona.

-I, què és el que esteu organitzant exactament?

VF: Les activitats que desenvolupem al llarg de l’any es poden consultar en la nostra pàgina web. Així, entre d’altres, el 18 de desembre, potser coincidint amb la cerimònia d’entrega del Premi Nacional, inaugurarem l’exposició «Brindis al sol. 20 anys de Media Vaca» i farem una xarrada amb els autors dels tres primers llibres que vam publicar els quals, de fet, ara estem tornant a reeimprimir, amb les dificultats que això implica: No tinc paraules, Narices, buhitos, volcanes i Pelo de Zanahoria. El que pretenem, en definitiva, és celebrar i trobar-nos amb els nostres autors, amb amics i, alhora, donar a conèixer els lectors amb qui ens agrada treballar.

BL: Sí, curiosament, hem tornat a reeimprimir Pelo de zanahoria, de Jules Renard, amb dibuixos de Gabriela Rubio. Aquesta és la tercera publicació que vam fer i va obtindre el Primer Premi al Llibre Millor Editat, en la categoria de Llibres Infantils i Juvenils, concedit pel Ministeri de Cultura en la seua convocatòria de 1999. Ara, l’hem ampliat, modificat, afegit noves il·lustracions, etc. Hem fet canvis substancials en l’edició i, per això, el vam poder presentar a la convocatòria de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport que atorga als llibres millor editats i ens fa especial il·lusió que haja estat guardonat, també, precisament ara que fem vint anys.

-Com es crea la identitat d’un segell editorial tan original com el de Media Vaca? Es necessita d’un discurs per a explicar el perquè dels llibres o és el catàleg qui defineix l’editorial?

BL: Indubtablement, és el catàleg qui diferencia una editorial d’una altra. Aquest és l’espai on els llibres es presenten i Media Vaca ha aconseguit tindre una col·lecció reconeixible que la fa distingir-se d’altres propostes editorials.

VF: Els llibres han d’arribar allà on els editors no poden. Nosaltres no podem anar a totes les fires, no podem acudir a tots els esdeveniments literaris, però els llibres tenen moltes altres vies de comunicació i presentació. I així ha de ser. Jo puc explicar per què he fet un llibre, però ho faig en el mateix llibre. Això és interessant sobretot perquè a mi em diverteix, ho faig per egoisme en el fons, per a no oblidar-ho, però no és necessari. Al final, el que queda és, efectivament, el catàleg. Fer un catàleg coherent hauria de ser l’aspiració de qualsevol editor.

-Dues tintes, un paper adequat, il·lustradors i autors amb personalitat… un bon disseny editorial seria també la clau per a construir la marca?

VF: Sí, per descomptat, a més, fixa’t, Media Vaca té l’inconvenient que presenta llibres amb una aparença de llibres cars. La nostra intenció és fer llibres ben fets, sí, però que no siguen més cars que la resta, tot i que cal tornar a dir que no ho són. D’altra banda, és veritat que no podem fer descomptes, ja que no tenim els marges d’altres editorials més grans. Pel que fa als papers, per exemple, busquem sempre els que siguen més adequats per a la reproducció de les il·lustracions, que és un aspecte que s’ha de tindre en compte quan edites llibres com els nostres però, per damunt de tot, volem lluitar contra la percepció que el llibre és un producte de luxe, no hi estem d’acord amb això. Per exemple, Mis primeras 80.000 palabras, a Xile, era el regal de noces de parelles de dissenyadors, i era increïblement car! Hi havia una previsió de venda molt gran i el venien a preus desorbitats. Això mai és una bona idea, perquè del que es tracta és de fer lectors i, sobretot, de respectar el criteri dels editors.

MIS PRIMERAS 80.000 PALABRAS.jpg

Mis primeras 80.000 palabras (Media Vaca, 2002), més de tres-cents il·lustradors

-Què tenen els llibres de Media Vaca que, malgrat aquesta reconeguda qualitat gràfica i literària, encara desperten comentaris en contra si es pensa en un destinatari infantil?

VF: Personalment, crec que qualsevol persona, tinga l’edat que tinga, pot accedir a qualsevol llibre, però pensa per exemple en un xiquet de zero a set anys, és lector realment? Els xiquets s’acosten al llibre perquè els atrauen els dibuixos, la imatge, però el veuen més com un joguet que no pas com un llibre. Hi ha una diferència clara entre molts dels llibres que es publiquen per a aquesta franja d’edat i els nostres, i és que nosaltres publiquem literatura. Siga el que siga la literatura, això és el que fa Media Vaca.

BL: Sí, hi estic d’acord. A més, quan nosaltres vam començar a publicar, la catalogació per edats dels llibre era un requisit que no podies evitar de cap manera. Per sort, això ara ha canviat i hi ha molta més flexibilitat de criteri, per tant, no és estrany trobar consideracions com ara que els lectors no tenen una edat cronològica concreta, sinó que tenen l’edat a la qual les seues lectures els han portat i és en aquesta tendència on tractem d’incloure els nostres llibres.

-Amb tot, el que és cert és que encara hem d’insistir més en la necessitat d’una educació literària i visual, veritat?

VF: Actualment, els llibres infantils, en general, em sembla que es fan per agradar sobretot els pares, que són els que han de comprar-los, però no presenten massa requeriments artístics i tendeixen a reproduir els mateixos esquemes sempre. Arran de la necessitat d’aquesta educació, caldria que aprofitarem bé el bon moment que viu el llibre il·lustrat i confiar en il·lustradors reconeguts, amb experiència, perquè treballen la imatge amb uns paràmetres d’exigència molt més alts, per a oferir propostes que d’adults despertaren la necessitat de seguir llegint llibres.

-Què és el que menys us agrada de la feina d’editor, el més feixuc?

VF: Tot és igualment pesat… no, en realitat, una cosa que em molesta molt és el canvi dels programes informàtics. Quan has aprés a funcionar en un, de sobte, el modifiquen. No ho veig raonable. Però, sobretot, trobe a faltar una comunicació més directa amb els autors, menys mediatitzada. Crec que hi ha una tendència clara a separar-nos, les fires, per exemple, s’han convertit en espais de negocis, no en llocs de trobades ni d’intercanvi d’opinions. Quan conec un escriptor, tinc la sensació que s’acosta a parlar amb mi per a vendre’m els seus textos i no per a mantindre una conversa natural. Sóc de l’opinió que molts llibres haurien de fer-se per a no ser venuts, sols pel gust de fer-los o per aprendre a fer-los.

BF: El sistema de distribució en dipòsit, per a mi, és la tortura més grossa a què ha d’enfrontar-se un editor, tot i que és una cosa que nosaltres estem intentant canviar després d’haver tingut problemes legals i econòmics seriosos, per això ara treballem directament amb les llibreries, en ferm, però no totes accepten aquesta condició, perquè de vegades enviem llibres fins i tot d’un en un.

-Podríem dir que Media Vaca canvia les regles del joc?

VF: Ací el que funciona per inèrcia és el mercat de novetats, que és qui marca aquest sistema de dipòsit. Es tracta d’una manera de treballar que molta gent pensa que és comuna però que, sorprenentment, només té vigència a Espanya. En altres països, no hi ha tantes novetats, les tirades són més llargues i hi ha una altra política de reimpressions, se li dóna més vida als llibres, un fet que beneficia a tothom, també els autors. Aquest és el joc a què vol jugar Media Vaca.

-I, d’altra banda, què és el que més us agrada de la feina d’editor?

VF: Pensar els llibres és molt agradable. De fet, pensar els llibres amb els autors, quan s’estableix una sintonia entre ambdós, autor i editor. Per això és important conéixer la persona, els altres treballs que ha fet, com també els seus interessos. Vull treballar amb gent que s’entusiasme i amb qui puga compartir lectures comunes del llibre que estem fent. Solucionar problemes també és una satisfacció, com ara alguns obstacles d’autoria, de propietat de drets, una cosa que et fa entendre perquè hi ha autors que no són habituals en les llibreries.

BL: Com que tenim funcions molt diferents, a mi, en canvi, hi ha dues coses que em produeixen molta satisfacció. La primera és el contacte directe amb els lectors, en fires o en altres espais de trobada, perquè és molt gratificant comprovar que l’esforç és apreciat i gaudit. La segona, són les vendes de drets, que no són gens fàcils. Quan els llibres es tradueixen per a ser publicats en altres països, quan m’imagine lectors d’altres cultures llegint els nostres llibres, sóc molt feliç.

Le donne e gli uomini

Traduccions de Las mujeres y los hombres (Media Vaca, 2015) Equipo Plantel y Luci Gutiérrez

-És València una ciutat amable per a editar?

VF: Conec València des que era menut i, veritablement, he de reconéixer que no és un bon lloc per a la cultura. Només cal comprovar com totes les persones que donen nom als nostres carrers van fer la seua carrera fora de la ciutat, com ara Lluís Vives, Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla. En una estadística que vaig llegir fa poc, València era la penúltima comunitat en venda de llibres que no són de lectura obligatòria. La concepció d’aquesta ciutat com una terra culturalment molt activa, de grans lectors i biblioteques, per tant, no acaba de ser del tot creïble, tot i que hi ha molta gent que treballa dur perquè així siga i no se li està reconeixent l’esforç. Alguna cosa ha de tindre l’aigua d’ací que fa que molts ens hi quedem.

BL: Jo recorde anys molt durs, en què desitjava traslladar el meu domicili fiscal lluny de València, perquè no suportava com s’estaven gestionant els diners i les coses ací. Hi ha problemes en tots els llocs, i és veritat que potser canviar de ciutat no era la solució, però reconec que ara estic contenta amb el canvi però, aquest no és sols un assumpte polític, sinó que és una qüestió relacionada amb una mancança de crítica terrible, perquè si no, no s’entén que les coses duren tant de temps. I, és veritat que és dur, però sempre busques els teus aliats. Per a nosaltres, per exemple, va ser tremendament satisfactori en el 2011 publicar el llibre Benvinguts al Cabanyal en un moment en què la resistència la visibilitzàvem en un grup de persones que sentim com els nostres veïns i que van ser capaços de fer un tasca tan important.

Cabanyal.jpg

Benvinguts al Cabanyal (Media Vaca, 2011), edició a càrrec de Vicente Ferrer

-Resulta impossible quedar-se només amb un títol del vostre catàleg però, en el meu rànquing de preferits de Media Vaca, el número 1 és ¡Fuego!, el poema de Jan Brzechwa amb il·lustracions d’Agnieszka Borucka-Foks.

BL: ¡Fuego! És una gran obra que també va estar premiada el 2015 com el llibre Millor Editat i, sorprenentment, va ser la primera vegada que un conseller de Cultura assistia a la cerimònia d’entrega, una cosa que fa palesa la importància que els uns i els altres han manifestat pels llibres. A més, al guardó es sumava la compra de dos-cents exemplars per a biblioteques i, quina manera millor de premiar un llibre que posar-lo gratuïtament a l’abast de la gent?

-I, vosaltres, de quin llibre us sentiu més orgullosos?

BL: És molt difícil aquesta pregunta! És com preguntar quin seria el teu fill preferit!

VF: No, no, jo no considere els llibres com a fills. A més, hi ha qui diu que tots els fills són iguals, però sempre té els seus favoritismes! Bé, és veritat que cada llibre té les seues circumstàncies, que són complicades de compartir i d’explicar, com ara la relació que mantens amb cadascun dels autors, les expectatives que et genera, el temps que passa mentre fas el llibre… són tot un seguit de factors que forçosament influeixen després en els sentiments que et genera el llibre acabat.

-Finalment, quin seria el repte per als pròxims vint anys de Media Vaca?

VF: Això és massa temps, no hi haurà vint anys però, tot i això, d’ací vint anys potser podrem plantejar-nos la possibilitat de posar per fi una caseta en la Fira del Llibre de Madrid, o potser no, perquè el nombre de títols que exigeixen va augmentant i mai no en tenim suficients. Sincerament, jo ja no em plantege res a tant llarg termini. El temps passa molt ràpid, sense que ens n’adonem, i amb els anys les coses pesen d’una manera diferent a quan érem més joves. El que compta ara és salvar el dia, i en això estem.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Entrevistes, General

Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València: la il·lustració en clau de dona

Les obres d’algunes de les dones més populars del món de la il·lustració actual, entre les quals es troben les mediàtiques i afamades Carla Fuentes i Paula Bonet, donen la benvinguda només entrar-hi. Reconéixer el discurs visual d’aquestes il·lustradores sense l’auspici de cap identificació és fàcil i, Cristina Chumillas, Melani Lleonart i MacDiego, bé que ho saben. És per això que han triat a aquestes dues creadores gràfiques per a presentar Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València, una exposició que estarà en el Centre Cultural la Nau de València fins al 20 de gener. Ara bé, hi ha molts més noms a descobrir i aquest és, feliçment, l’objectiu de la mostra. Així, a través de la compareixença d’un insòlit passadís de murs entapissats d’interrogants i reflexions, entre les quals es llig la consideració de Whitney Chadwickel que afirma que «la història de les grans dones artistes no deixa de ser una història d’excepcions», comença el camí autèntic cap a la visibilització de totes les professionals de la il·lustració valenciana i la confirmació que, juntament amb Fuentes i Bonet, n’hi va haver i n’hi ha moltes més.

43878530_10212845046625994_4299288831963693056_n

Ocultes (i il·lustrades) s’organitza mitjançant un eix temporal que, després de la presentació esmentada, va des de d’aquelles que les comissàries han considerat com a les pioneres, les pintores, fotògrafes i impressores del segle XVI—que encara firmaven amb el qualificatiu de vídua de o senyora de— , com ara Jerónima Galés, fins a les il·lustradores més contemporànies. La relegació de la dona a l’àmbit privat va evitar la presència d’aquestes en qualsevol disciplina artística pràcticament fins al 1900. Possiblement per aquest motiu, l’exposició busca destacar-hi aquestes aportacions artístiques. Amb tot, no és fins al període republicà que trobem un grup d’artistes dedicades parcialment a la il·lustració, vinculades a Josep Renau i el seu cercle, en el qual destaca Manuela Ballester però també Paquita Rubio i Pitti Bartolozzi, qui va residir a València durant un temps. Totes tres tenen un protagonisme especial i comencen a teixir aquesta història particular de la il·lustració valenciana en clau de dona.

La resta del contingut de la mostra, amb un total de vora dues-centes obres, s’organitza al voltant de tres línies bàsiques de treball que es diferencien cromàticament entre si per les cartel·les: d’una banda, còmic i novel·la gràfica, d’altra, il·lustració editorial i, finalment, cartelleria i il·lustració aplicada al producte. Així doncs, el recorregut continua amb un reconeixement cap a les autores de còmic, en què es destaca la seua presència residual i centrada sols en publicacions estereotipades i dirigides exclusivament a lectores femenines durant els primers anys del segle XX, com ara les il·lustracions per a Diana de Concepción Pintado, coneguda per Vicky, fins que, amb l’arribada de la democràcia, s’assisteix a una certa efervescència i a un canvi de paradigma. Altrament, també estan presents en la mostra altres il·lustradores precursores relacionades amb l’àmbit de la publicitat i el disseny, com acusen els treballs de Consuelo Arizmendi, Reme Beltrán i Fina Fuertes, i també amb el llibre infantil, com ara Lourdes Bellver i els seus coneguts dibuixos per a la col·lecció de contes de La rata Marieta.

 

Tanmateix, cal assenyalar que moltes de les il·lustradores que s’exposen han treballat bé en algun dels tres blocs, bé en més d’un, una decisió que anima a contemplar sense deixar de fascinar-se l’obra variada de Mar Hernández, Paula Pérez i de Lanuza, Cristina Durán, Laura Pérez, Cachete Jack, Maria Herreros, Marta Antelo, Ada Sinhache, Ana Oncina, Lirios Bou, Aitana Carrasco i, entre altres més, Núria Tamarit, recent Premio Alfons el Magnànim de novel·la gràfica i Ana Penyas, casualment la primera dona en obtindre el Premi Nacional de Còmic aquest mes d’octubre. La valoració de totes elles com a artistes però també de la importància del procés de producció previ al resultat final s’evidencia en la presentació ací de molts dels seus esbossos, una decisió encertada que fa encara més atractiva aquesta exhibició.

 

Certament, el recent interés per la il·lustració ha impulsat un gènere artístic que, durant molt de temps, no ha estat valorat suficientment. Però si bé la il·lustració s’ha guanyat ja el seu espai indiscutible en els estudis acadèmics, i fins i tot en els museus i galeries especialitzades, malauradament, moltes d’aquestes il·lustradores han passat desapercebudes com a conseqüència de l’hegemonia masculina i han hagut de desenvolupar una carrera professional enfrontant-se a les més diverses imposicions socials, familiars i culturals. Tot i que aquests condicionaments no han estat del tot superats, Ocultes (i il·lustrades) vol ser molt més que una reivindicació de gènere. Aquesta és, per tant, una iniciativa necessària que crida per la urgència d’una igualtat real i esdevé alhora una oportunitat per a ressituar la tasca de les il·lustradores valencianes, que no han sigut mai reconegudes com es mereixen, malgrat que encara no estan totes. Benvinguda siga doncs aquesta primera aproximació que, tant de bo, ara sí, esdevinga una excepció perquè, a partir d’ara, puguem parlar d’il·lustració sense cap distintiu de gènere.

IMG_20181023_094735_055.jpg

 

Deixa un comentari

Filed under General, Opinió

‘Cómo funciona la maestra’: percepcions d’infantesa

El poc que recorde de Don Julio, per exemple, és el seu bigot negre. Això i que encara era dels qui ens castigava de cara a la paret. En canvi, els pares, sovint fan broma amb el fet que durant aquell curs de primer d’EGB solia tornar a casa amb un valencià amb un insolent i marcat accent andalús, conseqüència de tantes hores sentint la lliçó d’un mestre que, ara, en la distància, se’m representa com una de les poques figures baronívoles de les pintures de Julio Romero de Torres. Aquest va ser un dels tants docents amb què vaig coincidir o resistir durant la meua escolarització però de mestres, com bé explica Susanna Mattiangeli, hi ha de moltes classes: mestres llargs i mestres curts; mestres grossos i prims; mestres obscurs, clars, llisos, florejats i d’estampats de colors i, també, a ratlles i quadriculats, naturalment.

Como...2.jpg

Cómo funciona la maestra (Calibroscopio, 2013) és un homenatge en forma d’àlbum il·lustrat a l’ofici d’ensenyar; una honorança sobretot en femení, que aconsegueix transportar-nos a aquells dies d’infantesa en què forçosament havíem de trobar-nos amb un seguit de personatges desconeguts fins aleshores que, com s’explica al text, ens parlaven «separant bé les síl-la-bes o en veu baixa o CRIDANT». Així és com, a través de la narració poètica i emotiva de Mattiangeli junt amb el complement decisiu de les il·lustracions de Chiara Carrer, el llibre dibuixa amb certa precisió un retrat deliciós de les mestres: per dins, per fora, per davant, per darrere, etc. Es tracta, en essència, d’un recull de textos i il·lustracions, una enumeració dels trets i les accions que popularment s’han atribuït a aquest col·lectiu de professionals explicat amb un sentit de l’humor ingenu i candorós.

Chiara Carre 2.jpg

Certament, l’enginy del text i l’afinitat del lector amb l’assumpte exposat connecta fàcilment amb unes imatges que fugen d’una representació realista i, per contra, es decanten per un sorprenent efectisme visual. Carrer és una il·lustradora italiana amb un estil particular que es caracteritza per la presència de collages desimbolts, coloristes i plagats de siluetes retallades, traçats de llapis, taques de tinta, trossos de mapes, tipografies, quadrícules, estampats i textures diferents. Tot un compendi plàstic que ofereix ací un conjunt d’escenes estèticament provocadores que acompanyen i s’ajusten a la necessitat intrínseca del text de subratllar d’una manera original la vàlua d’una professió, malauradament, encara insuficientment apreciada per alguna gent.

Cómo funciona una maestra és, al remat, un àlbum il·lustrat que, d’una manera creativa, mostra les diferents percepcions que els infants manifesten sobre els docents que els acompanyen a l’aula durant una bona part del dia, sobre les característiques físiques i els seus estats emocionals. Aquestes impressions, però, es prolonguen més enllà en el temps, ja que tot i que ja no estem sota la seua tutela, perquè «les mestres en un determinat moment es tornen mestres d’uns altres» és cert que «quan en trobem una, ho sabem. Sabem que ell era la mestra. Només que ara s’ha fet xicoteta». Ineludiblement, la nostra imatge de la mestra amb el pas dels anys s’ha transformat, i els coneixements que en el seu moment ens va proporcionar ara ens semblen mínims si els comparem amb els assolits posteriorment. Ara bé, l’empremta que deixa, de qualsevol tipus que siga aquesta, emocional o acadèmica, roman indeleble. I així ho recorda aquest llibre.

Chiara Carre 1.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

Mamaescola

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.

 

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

‘Veo Veo. Un viaje con Noé León’: un catàleg d’art colombià per a infants

Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.

veoveo0

Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.

veoveo.jpg

Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.

Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?

veoveoguardes.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, General, Opinió

Mar Benegas i Jesús Ge, coordinadors de Jaleo, les IV Jornades d’animació a la lectura, l’escriptura i l’observació de Valencia.

Mar Benegas (València, 1975) és una escriptora i poeta, especialitzada en literatura infantil, que viatja amunt i avall per a participar en totes les iniciatives vinculades a l’educació, la poesia i la promoció de la lectura. Jesús Ge (Madrid, 1972) és mestre i poeta i va arribar a València ara fa més de vint anys per a treballar en l’Escola de Renovació Pedagògica Gençana, on hi va participar també en projectes d’animació a la lectura i de teatre. Tots dos són també els gestors d’El sitio de las Palabras, una plataforma de formació a distància i coordinen, alhora, Jaleo, les Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació que es celebren a València del 17 al 20 de juliol.

Mar Benegas i Jesús Ge 2.jpg

¿Quan naixen aquestes Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació?

M.B.: El primer Jaleo, quan encara no s’anomenava així, va sorgir el 2010 i es va celebrar a la Residència Plural d’estudiants de l’avinguda Maria Cristina de València amb l’ajuda de Berta Chulvi. Van assistir quinze persones i, curiosament, moltes venien de Sevilla, Madrid així com d’altres parts de l’Estat Espanyol, un fet que em va envalentir a l’hora de tornar a organitzar-les. La segona edició, que ja es va conéixer amb el nom de Jaleo, va comptar amb la presència, per exemple, d’Arianna Squilloni, editora d’A Buen Paso i d’Anna G. Lartitegui, professora, il·lustradora i investigadora en Literatura Infantil.

¿És a partir d’aleshores quan Jaleo comença a rebre més suport?

M.B.: Sí, efectivament, després de la bona experiència amb aquestes dues primeres edicions en la residència d’estudiants, vaig presentar un projecte a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, UIMP, que es va mostrar molt interessada i predisposada. Així, vam començar a col·laborar junts i, seguidament, la Conselleria d’Educació, Cultura, Investigació i Esport, també s’hi va afegir.

J. G.: Era el 2016 i Jaleo es va celebrar al Palau Pineda. Van assistir cent persones, amb una inscripció en la qual les places s’esgotaren rapidíssimament. A més, vam aconseguir que vingueren, entre d’altres, Federico Martín, Doctor en Literatura Infantil, Ramón Besora, editor d’Aura i Miguel Calatayud, il·lustrador valencià que, a més, va cedir una il·lustració per al cartell. Com que hi va haver tanta demanda, l’any següent vam valorar la possibilitat de buscar un altre espai amb una capacitat molt més gran per a poder acollir tothom qui s’hi havia interessat.

¿La decisió de buscar un altre lloc és només per a poder acollir més gent?

M.B.: No, no del tot, a mi em venia molt de gust començar a fer tallers, ja que en les primeres edicions sols vam programar conferències magistrals.

J.G.: El projecte creixia i ens semblava molt necessari oferir una formació pràctica complementària a la teòrica. Vam buscar més espais al mateix Palau Pineda per a fer tallers i xarrades, vam tantejar altres entitats, com ara la Fundació Bancaixa, però, finalment, l’any passat, amb el suport de Begonya Pozo, Jaleo aterrava per primera vegada a la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació. Des d’aleshores, la universitat és una col·laboradora més en l’organització de les jornades.

¿Quin és l’objectiu de Jaleo?, ¿és un curs de formació sols per a mestres i professors?

M.B.: Jaleo té un objectiu fonamental: acabar amb el pessimisme, desterrar la idea que sense recursos no es pot treballar. Volem ser un espai obert on descobrir propostes vives, com ara el projecte «Leer juntos» de les biblioteques escolars d’Aragó. Trobar-nos per a parlar de llibres i compartir experiències és una bona manera de socialitzar la lectura i d’aprendre a generar ambients de reflexió i d’estimulació del pensament crític i creatiu a l’escola i a la biblioteca. Potser no aconseguirem fer lectors a tots els infants però, almenys, hem d’intentar crear el clima adequat per a fer-los pensar per si mateixos.

J.G.: Sí, així és. Jaleo són, d’una banda, unes jornades on endinsar-se en el discurs de grans pensadors, grans teòrics, per a formar-nos en un graó de reflexió alt, i d’altra, perquè no siga una cosa molt etèria, ni llunyana, una oportunitat on conéixer tot un seguit de propostes pràctiques de gent que està fent coses molt concretes relacionades amb la lectura tant en l’escola, com en la biblioteca, des de l’art, etc., per a contrastar savieses i valorar quins són els camins més encertats. El perfil dels assistents s’amplia, per tant, ja que el públic prové de l’educació, sí, però també venen bibliotecaris, escriptors, etc. Tothom interessat amb la lectura hi és benvingut.

Mar Benegas i Jesús Ge 1.jpg

Kêvta Pacovská va obrir les jornades del 2017 i enguany Jutta Bauer fa la primera intervenció del dimecres i un taller, ¿quins són els criteris alhora de portar a València gent tan potent des del punt de vista de la il·lustració?

M.B.: És normal que, per a tu, que hi estàs interessada en la matèria, siga Jutta Bauer l’estrella del programa, com Suzanne Lebeau ho és per a qui ho està en el teatre i Yolanda Reyes per a qui treballa la literatura en la infància. Totes tres són personalitats internacionals, procedents d’Alemanya, Canadà i Colòmbia que responen a un criteri molt senzill: portar als millors, sempre que això es puga, és clar, i sense desmeréixer la resta de ponents del programa, que són també meravellosos.

J.G.: Tenim un índex de gent que volem que vinga, que ens hem trobat en les nostres lectures i ens semblen interessants, que els hem sentit parlar en algun moment, que tenen alguna cosa a dir, aleshores quan ens plantegem ¿qui ha de vindre a parlar de teatre?, només hem de recuperar la llista. De vegades, hi ha a qui hem tantejat però finalment no pot ser, com ara, Quentin Blake, perquè és molt gran, ¡tot i que Kêvta tenia 90 anys!

La poesia és una disciplina que en el programa ocupa un lloc important però crida especialment l’atenció la Jam infantil de poesia, ¿podeu explicar en què consisteix aquesta activitat?

J.G.: Tots dos som poetes i hem passat per moltes jams de poesia. Una jam ben entesa és aquella que permet compartir els textos que un escriu amb altres poetes o amb un públic més profà, amb qui de fet resulta molt més enriquidor. El que plantegem ací és una jam únicament de poesia infantil, amb xiquets que van dels tres als dèsset anys. És una experiència única, que nosaltres sapiem, que funciona molt bé. L’any passat, per exemple, van participar trenta-cinc xiquets, amb un gran èxit de públic. Cal dir que aquesta activitat la coordina la llibreria Leolo.

M.B.: Sí, hi ha qui repeteix, com ara León, un xiquet del col·legi Cervantes que ja m’ha avisat que ja té preparats els poemes per a enguany. És un moment molt especial a les jornades. L’any passat una xiqueta de tretze anys va intentar llegir un poema d’Elvira Sastre, però es va posar molt nerviosa i no va poder. Amb tot, quan vam acabar, es va envalentir i va llegir finalment una poesia escrita per ella mateixa. ¡Els assistents es van emocionar tant que van plorar i tot! És açò el que més em commou, que comencen a acudir adolescents, als quals costa molt arribar. Va ser un moment màgic, allà fora, en les escalinates de la facultat. Enguany volem demanar fer-ho en l’avinguda de Blasco Ibáñez, a veure si hi ha sort.

¿Per què Jaleo s’ha de fer a València?

M.B.: Era un de les mancances de la ciutat, una de les coses que trobava a faltar. M’agrada ressaltar que no són unes jornades academicistes, com poden ser per exemple altres iniciatives que sorgeixen de la universitat. Aquesta és una proposta molt més oberta amb la qual intentem arribar a molta gent, per això enguany oferim places gratuïtes per a mestres i bibliotecaris. I no oblidem que ve molta gent de fora, posem València en el mapa des d’un altre punt de vista, ha vingut gent de París, d’Argentina i això és molt satisfactori. A poc a poc tractem d’omplir un buit de coneixement i respondre a les demandes que rebem, per això estem preparant per primera vegada el Jaleo d’hivern, un seminari de formació continua gratuït que es farà completament en valencià.

¿Per què hem de llegir poesia?

J.G.: Perquè és una manera d’imaginar altres mons, de trobar connexions noves entre allò que ja coneixem, de pensar d’una altra manera.

M.B.: Perquè és una llum enmig de la foscor que ens situa en l’espai del desig i de la possibilitat.

Finalment, ¿per què hem d’anar a Jaleo?

J.G.: Pels ponents i pels professionals del programa d’enguany, amb els quals compartirem experiències i coneixements.

M.B.: Perquè és una festa del pensament i dels llibres, una trobada que no ens podem perdre.

Jaleo2018-800x800-codi2-600x600

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Entrevistes

La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

La Fabulosa 1.jpg

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La Fabulosa 4.jpg

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

La Fabulosa 3.jpg

La Fabulosa 5.jpg

1 comentari

Filed under Entrevistes, Opinió