Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

Deixa un comentari

Filed under Il·lustració Infantil Valenciana, Il·lustradors

¡La Leche!: la mort com assumpte d’una revista per a infants

Flors blanques, repetia emfàticament, els ramells han de ser de flors blanques. Uns dies abans de Tot Sants, l’àvia Amparito tornava a recitar les instruccions precises perquè el manoll de tela que engalanava les làpides es substituïra per un d’altre de flors naturals. A casa, doncs, cada primer de novembre, hem seguit cerimoniosament un mateix ritual: encomanar les flors, arribar al cementeri, netejar les tombes, endiumenjar-les i aprofitar per a fer un passeig per tots els llocs on ara reposen les restes dels avis, sí, però també, dels oncles, ties, besavis i tataravis. Ara que ja sóc gran, però, he de confessar que he renunciat, almenys temporalment, a aquest costum familiar; potser vora quatre anys després encara em fa mal comprovar que l’àvia m’espera soterrada en un nínxol i no viva en la seua butaca. Amb tot, si d’una cosa me n’alegre, és d’haver-me pogut relacionar amb la mort amb total sinceritat des de ben menuda.

Aquesta franquesa amb la mort i els seus ritus, m’espenta, de tant en tant, a cercar lectures sobre aquest tema, especialment uns dies abans de l’arribada de novembre, quan busque amb un cert neguit llibres il·lustrats per a poder confrontar la meua experiència i, alhora, ressenyar alguna cosa que permeta enfrontar els infants amb aquesta realitat. L’accelerada substitució de les nostres tradicions de Tots Sants per d’altres d’arrels anglosaxones i, fins i tot m’atreviria a dir, hollywoodianes, arriba de la mà de tot un seguit de productes literaris especials per a l’ocasió i, aquest fet, efectivament, m’entrebanca en el meu afany. Sortosament, enguany, he ensopegat amb el darrer número de ¡La Leche!, una revista infantil que anuncia que deixarà de publicar-se per dificultats econòmiques no sense dedicar abans la meitat dels continguts d’aquest mes a un especial sobre la mort que estic segura que no deixarà indiferent ningú que s’acoste a descobrir-lo.

Il·lustració d’Alicia Varela

Capitanejada per Gustavo Puerta Leisse i Inés Puig Vázquez, aquesta és una publicació que presumeix de fer periodisme per als més menuts i, cal dir que, a més, ho fa amb la mateixa exigència que si el destinatari fóra un adult, és a dir, sense caure en ingenuïtats, candideses ni tabús. Tots dos defensen, per tant, el dret dels infants a disposar de la informació necessària per a assimilar sense por tot allò que els afecta. La mort és certament una qüestió escabrosa però serà més fàcil de digerir si s’explica i se’n parla amb una naturalitat a hores d’ara encara inexistent. Conseqüent amb aquesta fermesa, en ¡La Leche! s’entrevista la metgessa britànica especialitzada en cures pal·liatives Kathryn Mannix, qui troba a faltar que la xicalla parle entre ella sobre la mort en el pati de l’escola. Fa dècades tothom havia vist morir molta gent, era una cosa quotidiana que cal, per tant, tornar normalitzar per a estar-ne preparat. Susana Moreira també reflexiona sobre aquest assumpte com també ho fa Olga Soto, que explica els acomiadaments de familiars diferents a què ha hagut de fer front durant la seua vida. Especialment subversiu és l’escrit de Miguel Ángel Sebastián, qui recomana que abans de redactar el nostre primer testament és convenient familiaritzar-se amb alguns conceptes que ens ajudaran a fer-ho. Fins i tot anima a redactar-ne un als infants on especifiquen més que propietats, quines idees, pensaments i sentiments voldran compartir una vegada morts. Podeu imaginar que aquesta pràctica es proposara en l’aula?

Juntament amb la insurgència d’aquests textos dirigits als menuts, l’excel·lent exercici de qualitat gràfica, amb una edició acurada, un paper de qualitat, una tipografia clara i unes il·lustracions a dues tintes d’il·lustradores tan dispars però estèticament tant ben avingudes, com ara Luogo Comune, Inês Santos Machado, Alicia Varela i Alba Flores, entre altres, converteix aquesta revista en un indispensable que hauria d’estar present en qualsevol biblioteca escolar i personal. Arribats a aquest punt, que cadascú commemore la mort com considere o convinga, visitant el cementeri o amb qualsevol altra acció però, per favor, per què ens entossudim a recusitar tots els monstres, tot i que siguen valencians, en un dia assenyalat per a recordar, encara més si es pot, tots aquells que, malauradament ja no són entre nosaltres? Per què no ensenyem els infants a conviure amb la mort sense por? De veritat, que hi ha coses, que no puc entendre. Sort en tinc, de moment, d’haver llegit aquests dies ¡La Leche!.

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Mirar l’art, gaudir l’art

Fa uns mesos tornava a casa després d’un cap de setmana fora i ell m’esperava amb l’ordinador encés amb tot un seguit de pestanyes de Google obertes amb allotjaments de vacances des de Galícia fins a Itàlia. Tria’n un, em va dir. I això vaig fer. Em vaig quedar, de fet, amb l’última de les opcions. Una casa als peus dels Alps italians per a llegir en una terrassa amb vistes, caminar per la muntanya i explorar la riquesa cultural i culinària de l’encara desconeguda per a nosaltres regió del Piemont. Semblava, doncs, que ja teníem el pla per a l’estiu. I, el més important, teníem l’objectiu clar: fugir de les grans ciutats i les aglomeracions i gaudir d’una desconnexió desitjadíssima després d’una temporada intensa de treball. El que no sabia, però, era que no sols es compliria aquesta aspiració, sinó que el viatge esdevindria també una experiència estètica inesborrable.

Deixant-me portar de nou per ell i la seua capacitat planificadora va ser, doncs, com el darrer mes d’agost vaig descobrir, entre d’altres, la Chiesa di San Fiorenzo als afores de Bastia Mondovì. Un lloc allunyat de qualsevol circuit turístic, sense cues ni entrades ni audioguies, al qual s’accedeix gràcies a la tasca voluntariosa d’un grapat de gent que s’estima i coneix el seu patrimoni. Es tracta d’una esglesieta d’una sola nau, edificada entre els segles X i XV, amb un exterior auster i robust que atresora en l’interior un dels més alts exemples de l’estil anomenat gòtic internacional. La fascinació, només entrar-hi, és absoluta i, una vegada la mirada s’acostuma a la tènue penombra que la manca de grans finestrals origina i les pulsacions retornen al seu ritme després de la sobredosi de bellesa, l’ull comença a enfocar i albirar, per fi, l’inesperat espectacle pictòric; una autèntica Capella Sixtina que res no ha d’envejar a la de Roma.

Així, com una gran bíblia il·lustrada encastrada en la pedra, aquests frescos gòtics recobreixen tota l’església en un cicle pictòric on s’explica la vida de San Fiorenzo, Sant Antoni Abat i altres sants, juntament amb representacions dels evangelistes i històries de la Mare de Déu i la infantesa i la passió de Jesús. Ara bé, i sense menystenir aquestes escenes, són sobretot les representacions de la Jerusalem Celestial i l’infern les que més em van colpir. Una confrontació brutal entre la felicitat del paradís i l’horror de l’avern que s’alça amb un sentit de lectura unitari i s’exhibeix amb una potencia creativa originada en la delicadesa de les línies, la riquesa del color i l’habilitat narrativa de la mà excutant.

Certament, la representació colossal del regne de Satanás amb la presència destacada del seu senyor al centre de la composició, una bèstia inhumana i devoradora d’ànimes amb les seues nombroses boques, aclapara tant com encega. La voracitat d’aquest monstre es reforça, a més, amb altres calamitats i misèries, com ara la desfilada a la manera de fris dels Pecats Capitals, set personatges que cavalquen sobre animals diferents lligats entre ells per una cadena, símbol de l’esclavitud que genera la perversió i el vici, els quals entren a l’uníson i sense compassió en la gargamella d’un monstre terrible. Aquesta és, però, només una mostra del que en l’eternitat li esperava a qualsevol que s’allunyara amb les seus accions mundanes de l’Edén, un lloc, atès per les dones en aquests frescos, que alleten, curen i cuiden tothom que ho necessita. El resultat esdevé, doncs, un relat conscientment elaborat que adverteix de la importància de viure una vida honesta que es centre en els principis de la fe i la misericòrdia; un relat plàstic que, si el segueixes, es fa llegir.

La importància de la interpretació i l’assimilació d’aquest missatge per part dels fidels pobres illetrats a qui estaven dirigides les pintures amb unes pretensions gens innocents, evidencia la necessitat d’una alfabetització visual adequada, és a dir, l’exigència del poble pla d’aprendre els codis retòrics de les imatges i descodificar aquestes en un relat. Ara bé, no és aquest també l’objectiu que ha de complir una il·lustració infantil? Durant aquell èxtasi estètic, tot em portava a pensar, doncs, en la susceptibilitat, des de temps immemorials, de fer servir la pintura com una eina pedagògica a causa del seus valors ètics i estètics, sí, però evidentment també funcionals. Al capdavall, aprendre a mirar l’art, d’una manera conscient o inconscient, esdevé una manera més d’enfrontar-se al món i d’encarar el procés de maduració com un camí d’experiència. El convenciment del fet que la cultura de la imatge és una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament d’una personalitat completa i equilibrada, em porta, finalment, a lloar tant aquest cicle pictòric com també tots els llibres il·lustrats de les biblioteques dels més menuts. A més, en aquestes últimes, i per sort, no hi ha cap trajecte a l’infern. O, almenys jo, encara no l’he trobat.

Deixa un comentari

Filed under General, Opinió

‘La joven maestra y la gran serpiente’: la saviesa de les llegendes tradicionals

D’açò ja fa molts anys, però encara recorde la cara d’embadaliment de la mestra de valencià de seté d’EGB en explicar-li que, Vicent Berenguer, un dels poetes valencians contemporanis que es nomenava juntament amb altres noms en la darrera lliçó del curs, no era un altre que mon pare. La seua resposta, tan lacònica com poc entusiasta i el pas nerviós i sense més dilacions de l’apartat de literatura al de gramàtica amb què de sobte va eixir del pas, em va portar a pensar que, segurament, de poesia i d’autors valencians vius, en sabia poc, ben poc, de fet, això mateix, és el que sostinc hui també. El disgust de certificar que a l’escola no tenien per què saber de tot, va ser, aleshores, difícil de digerir. Amb tot, ara, sóc del tot conscient que aquestes mancances de coneixement són una mica excusables, ja que, malauradament, els adults no podem conéixer-ho tot. I les mestres, tampoc.

Sobre aquesta i altres qüestions reflexiona precisament La joven maestra y la gran serpiente (Juventud, 2019), un àlbum il·lustrat d’Irene Vasco i Juan Palomino que comença en el moment en què destinen la mestra protagonista a una escola amagada en la selva amazònica, un lloc on arriba carregada amb el que pensa que és el tresor més preuat: els seus llibres. Acostumada a la ciutat i a les seues lectures de paper, aquest personatge s’enfrontarà, sense pensar-s’ho, a un xoc cultural brutal i, tot i que tardarà a reconéixer-ho, finalment, s’adonarà que ella no és l’única que té coses a ensenyar. Així, sota l’amenaça al·legòrica i real d’una gran serp furiosa que està a punt de despertar-se perquè els colons han construït a la vora del riu, aquesta és, principalment, una història que flueix des de la ignorància que ens concedeix la suposada superioritat intel·lectual urbana fins al caliu dels entorns naturals i les llegendes tradicionals.

Poc després de llicenciar-se en filosofia, Juan Palomino va decidir fer de la il·lustració el seu llenguatge i la seua professió. D’aleshores ençà, i forçosament influït per aquesta ciència, aquest il·lustrador mexicà ha demostrat en cada treball que la decisió va ser l’encertada. Amb una interpretació molt personal del text, una capacitat narrativa deliciosa i una estètica amb una idiosincràsia pròpia i amb una tendència subtilíssima cap a l’abstracció, les seues imatges són, sense dubte, les que amplifiquen i embelleixen el relat de la colombiana Irene Vasco. Tot un guió visual exquisit que juga amb el cromatisme i les textures i que captiva de seguida la mirada de qui llig, la qual, a més, busca descaradament mitjançant la compareixença repetida d’uns fils de colors que actuen com a conductors simbòlics i argumentals.

Sembla que el tàndem Vasco-Palomino es va estrenar amb Letras al carbón (Juventud, 2015), un àlbum il·lustrat amb un reconeixement internacional que va rebre guardons de prestigi literari, com ara el Premi al Millor Llibre de la Fundació Cuatrogatos dels Estats Units i del Banc del Llibre de Veneçuela. Siga com siga, en aquesta darrera publicació despleguen de nou la poètica narrativa i visual que els caracteritza per a presentar-nos tot un homenatge a les mestres, bé, concretament, a les mestres llatinoamericanes que ho deixen tot per a perseguir el somni de l’educació i, alhora, també a la saviesa popular com a font autèntica de coneixement i de supervivència. Una aposta adient per a tindre en compte aquest mes de setembre que comença amb l’Amazones tristament cremat.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

Dues monedes: il·lustrar Àfrica per a trencar tòpics

Quan em publiquen un àlbum nou, sempre em ve al cap la mateixa pregunta: I, ara, a València, qui se’n farà ressò? Qui me’l ressenyarà? Malauradament, el llibre il·lustrat ocupa encara un lloc bastant secundari en els mitjans de comunicació en general i en la crítica literària valenciana en particular. Per això, entre altres coses, la possibilitat d’ampliar i consolidar un Star System perifèric que desperte alhora un interés major cap aquest tipus de publicacions i els creadors d’ací és un propòsit en el qual, potser, cal esforçar-se ací una mica més que en altres territoris de l’Estat.

Amb tot, ara que parle de posicionament i reconeixement, vull reivindicar hui el nom de Núria Tamarit, una jove il·lustradora de Vila-real que, per sort i en molt poc de temps, ha estat guanyant-se la consideració d’esdevenir una de les artistes emergents amb més projecció. El fet d’haver estat guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica convocat el 2018 per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim, en commemorar els seus setanta anys d’existència, sense dubte, també hi ajuda, tot i que la repercussió mediàtica ha estat un tant escassa, em sembla.

Dues monedes (Andana, 2019)és, per tant, el resultat d’aquest guardó, una proposta il·lustrada que ofereix una mirada tendra i colorista cap a la realitat africana, tan vasta i complexa com fascinant en la seua idiosincràsia i singularitats. Aquesta és la història de Mar, una adolescent europea que viatja fins al Senegal amb sa mare, qui treballa en un projecte de construcció d’una biblioteca i una emissora de ràdio en un poble del nord d’aquesta regió. Habituada a les comoditats i dinàmiques de l’anomenat Primer Món, a mesura que s’aclimata als ritmes i costums del lloc, la jove protagonista se n’adonarà que el seu equipatge venia carregat de tòpics i prejudicis però, sobretot, de desconeixença. Mar descobrirà una cultura hospitalària, un paisatge insòlit i una societat amb unes problemàtiques molt específiques i sotmesa a grans desajustos polítics i socials, però també aliena a moltes de les nostres servituds i dependències quotidianes.

Quan fa un parell d’anys vaig descobrir les imatges de Núria Tamarit, la meua memòria visual va fer una associació immediata amb l’estètica valenciana d’essència huitantera que desprenen algunes de les publicacions inicials de Paco Giménez, Toni Cabo i tants altres, amb un estil espontani, expressiu, vivaç i marcadament mediterrani. Aquesta il·lustradora, i ara no sabria dir si conscientment o inconscient, ha sabut copsar aquesta manera de fer i es consolida en el panorama de la il·lustraió amb aquests i altres trets personals; unes propietats formals que fan de les seues unes imatges reconeixibles, amb una gran senzillesa formal i una maduresa artística francament admirable. Feliçment, i uns anys de treball més tard i amb un parell de publicacions ja en el currículum, es confirma que tot aquest potencial estètic ha crescut exponencialment en Dues monedes, on, a més, es barreja amb una habilitat especial a l’hora de seqüenciar la pàgina i construir la narració.

Així, i destacant-hi també unes guardes exquisides i un final que ens sacseja i ens colpeix, tot fent-nos tancar el llibre amb el cor encongit de tanta bellesa gràfica però alhora de tanta veritat ignorada, ja no em queda altra que agrair Andana la decisió de participar en aquests guardons i de publicar l’obra guanyadora. Són aquestes iniciatives les que reforcen i combaten la precarietat a què molts dels nostres creadors han de fer-hi front i les que reforcen triar la literatura i la il·lustració com una opció professional. Ara bé, a la pròxima, només faré dues peticions, de moment: una sinopsi amb una tipografia més clara i de mesures més grosses i més visibilitat, i a poder ser en la coberta, per a l’empremta de Premi Valencià de Novel·la Gràfica. Per demanar, que no quede.

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors, Opinió

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (II)

1. La pintura flamenca va nàixer a Flandes a començaments del segle XV gràcies al desenvolupament econòmic d’aquesta regió i, tot i conservar encara trets de l’estil gòtic, es caracteritza per l’habilitat detallista, el descobriment de la perspectiva, la reivindicació del paisatge i el perfeccionament de la tècnica del retrat, al qual van dotar d’una gran profunditat psicològica. Greta la loca (Barbara Fiore Editora, 2006) és, així, un àlbum basat en una interpretació de Geert De Kockere de la pintura homònima de Pieter Brueghel el Vell amb il·lustracions de Carll Cneut; una visió nova d’una obra mestra antiga que presenta una xiqueta maleducada i cruel fins a la bogeria, que s’endinsa en l’infern com a una única destinació final d’esperança i en la qual Cneut mimetitza els seus dibuixos tan personals amb els originals flamencs en un exercici artístic excel·lent.

2. El prerafaelisme no és, en essència, un dels moviments artístics més coneguts, un fet que potser li atorga un caràcter més interessant i enigmàtic encara. Es tracta d’un corrent anglés sorgit gràcies a la iniciativa d’un grup de pintors, poetes i crítics que, al voltant del 1848, assentaren les bases del seu art en aspectes com ara: l’estudi minuciós de la natura amb el suport també de llegendes i tradicions populars, la traducció dels estats anímics en l’expressió dels rostres de les figures, l’ús d’un traç elegant i refinat i la presència d’una amplia riquesa cromàtica i lluminosa. Allà fora (Kalandraka, 2015), de Maurice Sendak, és una història que ens trasllada a un món confús en el qual la protagonista haurà de demostrar el seu valor per rescatar a la germana menuda. En aquest àlbum, les il·lustracions de Sendak, adopten un estil pictòric de clara influència prerafaelita on s’amunteguen detalls simbòlics i referents misteriosos que evoquen els contes tradicionals. Tota una exhibició de bellesa francament colpidora

3. Entre 1907 i 1914 el cubisme viu el seu moment més intens i esdevé en la innovació artística més important del segle XX, que va transformar la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes a partir d’una fragmentació total. En les obres cubistes, per tant, els objectes es trenquen, s’analitzen i es reconstrueixen des d’una multitud de perspectives diferents amb la intenció de representar-los en un context molt més ampli. Malgrat que no segueix estrictament els preceptes cubistes, Tangram Gat (Ekaré, 2017), de Maranke Rinck i Martjin van der Linden és un àlbum il·lustrat original que construeix una narració precisament sobre el joc dels tangrams, un trencaclosques xinés que repta a construir figures tot acoblant les formes geomètriques d’un quadrat, un paral·lelogram i tres triangles. Una història sobre un infant que s’inventa una mascota i alhora una proposta estètica atrevida on s’estimula la imaginació i, mitjançant l’experiència creativa, tracta de fer comprendre les diferents maneres possibles de representar la realitat.

4. Amb una fusió eclèctica d’elements característics d’uns moviments i d’altres, els quals s’embriaguen i es barregen, Caperucita Roja (Kókinos, 2008) és una versió del conte dels Germans Grimm amb il·lustracions de Kveta Pacovska, qui pren del cubisme la manera de tractar la perspectiva mitjançant una superposició d’imatges i juga i experimenta amb l’abstracció a l’hora de portar les formes més enllà dels seus límits convencionals. Efectivament, aquest últim estil artístic de principis del XX deixa de considerar justificada la necessitat d’una representació figurativa del món i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual molt més autònom que es dota d’unes significacions pròpies. Amb tot, aquesta il·lustradora txeca és del tot inclassificable, ja que les seues obres ensenyen a mantindre una mirada atenta a totes les referències que l’art pot oferir amb una actitud experimental i innovadora que, en el seu cas, dóna com a resultat un missatge estètic intensament potent.

5. A mitjans del segle XX va sorgir a Nova York l’art pop, un moviment artístic inspirat en l’estètica de la vida quotidiana i en els béns de consum de l’època. Es buscava, principalment, fer servir imatges populars, tot separant-les del seu context habitual, i aïllar-les i combinar les unes amb les altres ressaltant-ne la seua vessant més kitsch, sovint mitjançant l’ús de la ironia. Allunyada d’aquesta primera intencionalitat crítica, ​La ciutat (Coco Books, 2017), d’Ingela P. Arrhenius és una mostra del gust naïf d’aquesta il·lustradora sueca i de l’herència de l’art gràfic dels anys cinquanta i seixanta que presenta en tots els seus projectes. Tot un deliciós passeig amb què ens delecta per la ciutat i els seus hàbitats i espais amb una esclat cromàtic de tintes planes i un especial punt retro, agosarat i ingenu.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (I)

1. El realisme va ser un moviment artístic que es va originar a França a mitjans del segle XIX que pretenia plasmar el món de la manera més exacta formalment possible. D’altra, l’il·lustrador Roberto Innocenti sempre s’ha mantingut fidel a un estil que l’ha portat a guanyar-se el reconeixement tant dels professionals com dels lectors amb una proposta visual no massa freqüent en la literatura per a infants en la qual destaquen composicions acuradament treballades amb una gran profusió de detalls i un domini tècnic impecable. Tots els seus àlbums il·lustrats, sense excepció, són extraordinaris però, a tall d’exemple, La Caputxeta Vermella (Símbol, 2013) amb un text d’Aaron Frisch, exhibeix unes composicions de tendència documentalista plenes de color i de motius infinits per a observar. Es tracta d’una versió moderna d’un conte clàssic, en un escenari contemporani d’escenes espaordidores que connecten, en certa mesura, amb la sensibilitat social que també va marcar el grup de pintors realistes.

2. L’expressionisme va ser un dels primers moviments de les avantguardes artístiques de principi del segle XX que va obrir pas a totes les renovacions posteriors. Va nàixer a partir d’un grup d’artistes heterogenis que defensaven un art molt més intuïtiu, amb una tendència explicita cap a la subjectivitat de les formes i del color. Així, L’entrada de Crist a Brussel·les (Libros del Zorro Rojo, 2018), d’Andrea Antinori és un àlbum il·lustrat estimulant, colorista i desenfadat que s’inspira en la pintura homònima de l’any 1889. Es tracta, precisament, d’una obra del belga James Ensor, un dels precursors d’aquest corrent que va ser conegut, sobretot, per l’afany provocador dels seus treballs. Ara, l’il·lustrador italià Antinori, tot seguint aquesta idiosincràsia gràfica i cromàtica, recrea d’una manera enginyosa i realment sorprenent el context previ a aquesta entrada a la ciutat amb una lectura visual en la qual cobren vida els personatges de l’obra que l’inspira, alhora que perpetua la denúncia inicial cap a la hipocresia i els convencionalismes socials.

IMG_20190328_201050_411.jpg

3341_3

3. A partir de 1916 es va impulsar el dadaisme, un altre moviment d’avantguarda europeu que es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries i, especialment, estètiques. Greve (Orfeu Negro, 2011) de Catarina Sobral és també un àlbum il·lustrat que s’encara als prejudicis del mercat editorial pel fet de presentar un argument descarat que explica una vaga molt particular i per mostrar una audàcia gràfica coratjosa que experimenta amb el collage mitjançant imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i píxels o punts de color. L’esperit conceptual i implícitament crític d’aquesta obra porta, inevitablement, a recordar algunes de les obres del moviment Dadá i, fins i tot, els treballs de Hannah Höch, una artista plàstica i fotògrafa alemanya que va utilitzar com a manera habitual d’expressió el fotomuntatge, també en els seus llibre infantils.

4. El surrealisme, per contra, va ser un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui, erigint-se com a ideòleg del grup, va reunir al seu voltant a tot un seguit d’escriptors i pintors que recolliren l’herència del dadaisme a l’hora d’endinsar-se en el camp de l’inconscient. Els surrealistes reberen, conseqüentment, un fort impuls de la psicoanàlisi de Freud i es proposaren, així, obrir les portes de la ment i de l’art cap a la irracionalitat, concedint una gran importància al món dels somnis. L’arbre vermell (Barbara Fiore Editora, 2007) de Shaun Than, és, per tant, un àlbum amb unes il·lustracions deliciosament surrealistes, i de vegades fins i tot inquietants, que presenten una realitat onírica poblada d’éssers fantàstics amb l’objectiu de reflectir l’angoixa existencial que, de sobte, ens sol envair. Un llibre, però, amb un final esperançador que, segons l’autor, és el resultat de la conjunció dels gargots espontanis escampats en la seua llibreta de dibuix.

5. Finalment, i un poc més allunyat en el temps, el minimalisme, va ser un moviment artístic nascut a la Costa Est dels Estats Units, concretament a Nova York, l’any 1960. Cal dir que, tot i que els artistes minimalistes van crear habitualment objectes que es movien entre els límits de la pintura i l’escultura, el tret fonamental d’aquest corrent es basava sobretot en l’austeritat total, la senzillesa extrema i la reducció màxima dels elements propis de l’art, és a dir, de les formes i dels volums. Totes tres característiques defineixen, de fet, El petit Blau i el petit Groc (Kalandraka, 2013), un clàssic de Leo Lionni, qui va ser un dels autors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX i van revolucionar l’àlbum il·lustrat. Aquest llibre, que va nàixer de manera atzarosa per entretindre els seus néts durant un viatge en tren mentre feia servir trossets de paper de color com a personatges, casualment, va ser publicat per primera vegada el 1959, i ha esdevingut una faula de fortíssima càrrega emotiva en la qual es troba una representació de la teoria dels colors a partir d’una simplificació visual absoluta.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió