‘Cómo funciona la maestra’: percepcions d’infantesa

El poc que recorde de Don Julio, per exemple, és el seu bigot negre. Això i que encara era dels qui ens castigava de cara a la paret. En canvi, els pares, sovint fan broma amb el fet que durant aquell curs de primer d’EGB solia tornar a casa amb un valencià amb un insolent i marcat accent andalús, conseqüència de tantes hores sentint la lliçó d’un mestre que, ara, en la distància, se’m representa com una de les poques figures baronívoles de les pintures de Julio Romero de Torres. Aquest va ser un dels tants docents amb què vaig coincidir o resistir durant la meua escolarització però de mestres, com bé explica Susanna Mattiangeli, hi ha de moltes classes: mestres llargs i mestres curts; mestres grossos i prims; mestres obscurs, clars, llisos, florejats i d’estampats de colors i, també, a ratlles i quadriculats, naturalment.

Como...2.jpg

Cómo funciona la maestra (Calibroscopio, 2013) és un homenatge en forma d’àlbum il·lustrat a l’ofici d’ensenyar; una honorança sobretot en femení, que aconsegueix transportar-nos a aquells dies d’infantesa en què forçosament havíem de trobar-nos amb un seguit de personatges desconeguts fins aleshores que, com s’explica al text, ens parlaven «separant bé les síl-la-bes o en veu baixa o CRIDANT». Així és com, a través de la narració poètica i emotiva de Mattiangeli junt amb el complement decisiu de les il·lustracions de Chiara Carrer, el llibre dibuixa amb certa precisió un retrat deliciós de les mestres: per dins, per fora, per davant, per darrere, etc. Es tracta, en essència, d’un recull de textos i il·lustracions, una enumeració dels trets i les accions que popularment s’han atribuït a aquest col·lectiu de professionals explicat amb un sentit de l’humor ingenu i candorós.

Chiara Carre 2.jpg

Certament, l’enginy del text i l’afinitat del lector amb l’assumpte exposat connecta fàcilment amb unes imatges que fugen d’una representació realista i, per contra, es decanten per un sorprenent efectisme visual. Carrer és una il·lustradora italiana amb un estil particular que es caracteritza per la presència de collages desimbolts, coloristes i plagats de siluetes retallades, traçats de llapis, taques de tinta, trossos de mapes, tipografies, quadrícules, estampats i textures diferents. Tot un compendi plàstic que ofereix ací un conjunt d’escenes estèticament provocadores que acompanyen i s’ajusten a la necessitat intrínseca del text de subratllar d’una manera original la vàlua d’una professió, malauradament, encara insuficientment apreciada per alguna gent.

Cómo funciona una maestra és, al remat, un àlbum il·lustrat que, d’una manera creativa, mostra les diferents percepcions que els infants manifesten sobre els docents que els acompanyen a l’aula durant una bona part del dia, sobre les característiques físiques i els seus estats emocionals. Aquestes impressions, però, es prolonguen més enllà en el temps, ja que tot i que ja no estem sota la seua tutela, perquè «les mestres en un determinat moment es tornen mestres d’uns altres» és cert que «quan en trobem una, ho sabem. Sabem que ell era la mestra. Només que ara s’ha fet xicoteta». Ineludiblement, la nostra imatge de la mestra amb el pas dels anys s’ha transformat, i els coneixements que en el seu moment ens va proporcionar ara ens semblen mínims si els comparem amb els assolits posteriorment. Ara bé, l’empremta que deixa, de qualsevol tipus que siga aquesta, emocional o acadèmica, roman indeleble. I així ho recorda aquest llibre.

Chiara Carre 1.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

Mamaescola

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.

 

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

‘Veo Veo. Un viaje con Noé León’: un catàleg d’art colombià per a infants

Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.

veoveo0

Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.

veoveo.jpg

Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.

Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?

veoveoguardes.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, General, Opinió

Mar Benegas i Jesús Ge, coordinadors de Jaleo, les IV Jornades d’animació a la lectura, l’escriptura i l’observació de Valencia.

Mar Benegas (València, 1975) és una escriptora i poeta, especialitzada en literatura infantil, que viatja amunt i avall per a participar en totes les iniciatives vinculades a l’educació, la poesia i la promoció de la lectura. Jesús Ge (Madrid, 1972) és mestre i poeta i va arribar a València ara fa més de vint anys per a treballar en l’Escola de Renovació Pedagògica Gençana, on hi va participar també en projectes d’animació a la lectura i de teatre. Tots dos són també els gestors d’El sitio de las Palabras, una plataforma de formació a distància i coordinen, alhora, Jaleo, les Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació que es celebren a València del 17 al 20 de juliol.

Mar Benegas i Jesús Ge 2.jpg

¿Quan naixen aquestes Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació?

M.B.: El primer Jaleo, quan encara no s’anomenava així, va sorgir el 2010 i es va celebrar a la Residència Plural d’estudiants de l’avinguda Maria Cristina de València amb l’ajuda de Berta Chulvi. Van assistir quinze persones i, curiosament, moltes venien de Sevilla, Madrid així com d’altres parts de l’Estat Espanyol, un fet que em va envalentir a l’hora de tornar a organitzar-les. La segona edició, que ja es va conéixer amb el nom de Jaleo, va comptar amb la presència, per exemple, d’Arianna Squilloni, editora d’A Buen Paso i d’Anna G. Lartitegui, professora, il·lustradora i investigadora en Literatura Infantil.

¿És a partir d’aleshores quan Jaleo comença a rebre més suport?

M.B.: Sí, efectivament, després de la bona experiència amb aquestes dues primeres edicions en la residència d’estudiants, vaig presentar un projecte a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, UIMP, que es va mostrar molt interessada i predisposada. Així, vam començar a col·laborar junts i, seguidament, la Conselleria d’Educació, Cultura, Investigació i Esport, també s’hi va afegir.

J. G.: Era el 2016 i Jaleo es va celebrar al Palau Pineda. Van assistir cent persones, amb una inscripció en la qual les places s’esgotaren rapidíssimament. A més, vam aconseguir que vingueren, entre d’altres, Federico Martín, Doctor en Literatura Infantil, Ramón Besora, editor d’Aura i Miguel Calatayud, il·lustrador valencià que, a més, va cedir una il·lustració per al cartell. Com que hi va haver tanta demanda, l’any següent vam valorar la possibilitat de buscar un altre espai amb una capacitat molt més gran per a poder acollir tothom qui s’hi havia interessat.

¿La decisió de buscar un altre lloc és només per a poder acollir més gent?

M.B.: No, no del tot, a mi em venia molt de gust començar a fer tallers, ja que en les primeres edicions sols vam programar conferències magistrals.

J.G.: El projecte creixia i ens semblava molt necessari oferir una formació pràctica complementària a la teòrica. Vam buscar més espais al mateix Palau Pineda per a fer tallers i xarrades, vam tantejar altres entitats, com ara la Fundació Bancaixa, però, finalment, l’any passat, amb el suport de Begonya Pozo, Jaleo aterrava per primera vegada a la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació. Des d’aleshores, la universitat és una col·laboradora més en l’organització de les jornades.

¿Quin és l’objectiu de Jaleo?, ¿és un curs de formació sols per a mestres i professors?

M.B.: Jaleo té un objectiu fonamental: acabar amb el pessimisme, desterrar la idea que sense recursos no es pot treballar. Volem ser un espai obert on descobrir propostes vives, com ara el projecte «Leer juntos» de les biblioteques escolars d’Aragó. Trobar-nos per a parlar de llibres i compartir experiències és una bona manera de socialitzar la lectura i d’aprendre a generar ambients de reflexió i d’estimulació del pensament crític i creatiu a l’escola i a la biblioteca. Potser no aconseguirem fer lectors a tots els infants però, almenys, hem d’intentar crear el clima adequat per a fer-los pensar per si mateixos.

J.G.: Sí, així és. Jaleo són, d’una banda, unes jornades on endinsar-se en el discurs de grans pensadors, grans teòrics, per a formar-nos en un graó de reflexió alt, i d’altra, perquè no siga una cosa molt etèria, ni llunyana, una oportunitat on conéixer tot un seguit de propostes pràctiques de gent que està fent coses molt concretes relacionades amb la lectura tant en l’escola, com en la biblioteca, des de l’art, etc., per a contrastar savieses i valorar quins són els camins més encertats. El perfil dels assistents s’amplia, per tant, ja que el públic prové de l’educació, sí, però també venen bibliotecaris, escriptors, etc. Tothom interessat amb la lectura hi és benvingut.

Mar Benegas i Jesús Ge 1.jpg

Kêvta Pacovská va obrir les jornades del 2017 i enguany Jutta Bauer fa la primera intervenció del dimecres i un taller, ¿quins són els criteris alhora de portar a València gent tan potent des del punt de vista de la il·lustració?

M.B.: És normal que, per a tu, que hi estàs interessada en la matèria, siga Jutta Bauer l’estrella del programa, com Suzanne Lebeau ho és per a qui ho està en el teatre i Yolanda Reyes per a qui treballa la literatura en la infància. Totes tres són personalitats internacionals, procedents d’Alemanya, Canadà i Colòmbia que responen a un criteri molt senzill: portar als millors, sempre que això es puga, és clar, i sense desmeréixer la resta de ponents del programa, que són també meravellosos.

J.G.: Tenim un índex de gent que volem que vinga, que ens hem trobat en les nostres lectures i ens semblen interessants, que els hem sentit parlar en algun moment, que tenen alguna cosa a dir, aleshores quan ens plantegem ¿qui ha de vindre a parlar de teatre?, només hem de recuperar la llista. De vegades, hi ha a qui hem tantejat però finalment no pot ser, com ara, Quentin Blake, perquè és molt gran, ¡tot i que Kêvta tenia 90 anys!

La poesia és una disciplina que en el programa ocupa un lloc important però crida especialment l’atenció la Jam infantil de poesia, ¿podeu explicar en què consisteix aquesta activitat?

J.G.: Tots dos som poetes i hem passat per moltes jams de poesia. Una jam ben entesa és aquella que permet compartir els textos que un escriu amb altres poetes o amb un públic més profà, amb qui de fet resulta molt més enriquidor. El que plantegem ací és una jam únicament de poesia infantil, amb xiquets que van dels tres als dèsset anys. És una experiència única, que nosaltres sapiem, que funciona molt bé. L’any passat, per exemple, van participar trenta-cinc xiquets, amb un gran èxit de públic. Cal dir que aquesta activitat la coordina la llibreria Leolo.

M.B.: Sí, hi ha qui repeteix, com ara León, un xiquet del col·legi Cervantes que ja m’ha avisat que ja té preparats els poemes per a enguany. És un moment molt especial a les jornades. L’any passat una xiqueta de tretze anys va intentar llegir un poema d’Elvira Sastre, però es va posar molt nerviosa i no va poder. Amb tot, quan vam acabar, es va envalentir i va llegir finalment una poesia escrita per ella mateixa. ¡Els assistents es van emocionar tant que van plorar i tot! És açò el que més em commou, que comencen a acudir adolescents, als quals costa molt arribar. Va ser un moment màgic, allà fora, en les escalinates de la facultat. Enguany volem demanar fer-ho en l’avinguda de Blasco Ibáñez, a veure si hi ha sort.

¿Per què Jaleo s’ha de fer a València?

M.B.: Era un de les mancances de la ciutat, una de les coses que trobava a faltar. M’agrada ressaltar que no són unes jornades academicistes, com poden ser per exemple altres iniciatives que sorgeixen de la universitat. Aquesta és una proposta molt més oberta amb la qual intentem arribar a molta gent, per això enguany oferim places gratuïtes per a mestres i bibliotecaris. I no oblidem que ve molta gent de fora, posem València en el mapa des d’un altre punt de vista, ha vingut gent de París, d’Argentina i això és molt satisfactori. A poc a poc tractem d’omplir un buit de coneixement i respondre a les demandes que rebem, per això estem preparant per primera vegada el Jaleo d’hivern, un seminari de formació continua gratuït que es farà completament en valencià.

¿Per què hem de llegir poesia?

J.G.: Perquè és una manera d’imaginar altres mons, de trobar connexions noves entre allò que ja coneixem, de pensar d’una altra manera.

M.B.: Perquè és una llum enmig de la foscor que ens situa en l’espai del desig i de la possibilitat.

Finalment, ¿per què hem d’anar a Jaleo?

J.G.: Pels ponents i pels professionals del programa d’enguany, amb els quals compartirem experiències i coneixements.

M.B.: Perquè és una festa del pensament i dels llibres, una trobada que no ens podem perdre.

Jaleo2018-800x800-codi2-600x600

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Entrevistes

La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

La Fabulosa 1.jpg

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La Fabulosa 4.jpg

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

La Fabulosa 3.jpg

La Fabulosa 5.jpg

1 comentari

Filed under Entrevistes, Opinió

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

IMG_20180409_154021_388.jpg

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la. 

Llegiu-que-us-doni-gana_1992410784_52738007_1132x729.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Opinió

‘Estamos todas bien’: més que un homenatge a les àvies

L’àvia Amparito era la major de tres germans, per això, a catorze anys, va haver de deixar l’escola i començar a treballar, tot i la seua motivació per a aprendre i els seus dots per a la música, el dibuix i l’escriptura. També es va fer càrrec de Luís, el germà menut, a qui no deixava sol ni les vesprades que festejava amb l’avi. Després, es va casar, és clar, i va ser esposa, mare, mestressa de casa, dependenta del negoci familiar i, alhora, va haver de cuidar dels sogres i els pares quan es van fer grans, dels néts quan érem menuts i de l’avi quan va emmalaltir. Els últims anys de l’àvia, una vegada era ella qui necessitava que n’hi tinguérem cura, ella i jo passàrem molt de temps juntes assegudes a la taula de faldes tot fent repàs d’un temps viscut que aleshores ja fugia. Aquells dies, l’àvia no sols se’n recordava sovint del seu passat sinó que aprofitava també per a confessar-me, no sense certa vergonya, secrets que mai no havia explicat a ningú. No, jo no els desvetlaré, per descomptat que no ho faré. Ni vull tampoc. Ara bé, sí que diré que aquestes confessions tardanes havien restat inesborrables a la seua memòria anys i anys. Perquè l’àvia sempre havia pensat que era millor mantenir-les així, guardades i en silenci.

IMG_20180306_183302_036

De la mateixa manera que hui, el meu homenatge és per a la meua àvia i les seues dues vides, tant la coneguda com l’oculta, Ana Penyas reivindica amb la seua primera novel·la gràfica la història de les dones de la seua família, unes dones a qui no solem cuidar tant com elles ens cuidaren a nosaltres i que formen part de tota una generació oblidada. Estamos todas bien (Salamandra, 2017) esdevé, consegüentment, una dedicatòria visual per a totes aquelles que no van poder alçar la veu, o no les deixaren. Amb aquest propòsit, la il·lustradora es serveix de la proximitat i la universalitat de les experiències i les anècdotes de Maruja i Herminia, les seues àvies, a les quals, gravadora en mà, va demanar que li explicaren llurs vivències per tal de transformar uns personatges secundaris en les protagonistes absolutes d’un relat que abraça vora setanta anys de lluites domèstiques i quotidianes.

DQrFbAwWkAIlXuA.jpg

És mitjançant un ús extraordinari de la línia i un domini sorprenent de la seqüenciació visual, que Anna Penyas és capaç de convertir situacions aparentment tan ordinàries i lleugeres en autèntiques obres d’art, com ara els diumenges de missa en la televisió, les converses trivials als bancs del carrer i la cura personal de cada matí, arrancada de pèls de la barbeta inclosa; una manera de contar històries que fa de la lectura una experiència que es mou entre la incomoditat i la familiaritat. Amb tot, és sense dubte la narrativitat del color el més destacat, tant en aquesta obra com en la resta dels treballs de la il·lustradora. Cal assenyalar ací la interessantíssima barreja de tons apagats i càlids, així com la presència del color roig, predominant en la novel·la. Amb aquest s’explica el present de Maruja i, de fet, prové d’una bata rosa que sempre porta l’àvia de Penyas, un color que l’aproxima, per tant, al seu univers. A poc a poc, però, la força del roig dóna pas a un canvi molt subtil en la gamma cromàtica, que passa sense estridències del gris al color café. Era necessari diferenciar la realitat de les dues àvies, però també els dos temps històrics en què es desenvolupa el relat, ja que els presents i els passats necessitaven uns codis de representació diferents i, sobretot, fàcilment identificables per al lector. Gràcies a aquest recurs del color, ho assoleix amb escreix.

ana_penyas_Estamos_todas_bien3.jpg

Efectivament, Penyas altera la continuïtat cronològica de la història i va i torna de l’ara a l’abans i viceversa amb la finalitat de transitar per la vida personal de Maruja i Herminia però amb l’aguda compareixença d’un relat històric de rerefons el qual no s’escapa de les referències a l’Espanya franquista. Aquesta il·lustradora, amb una voluntat d’entendre’s a si mateixa a través d’elles, va començar a qüestionar-se el seu paper com a dona en la societat en què viu i, intel·ligentment, ho va fer des de la perspectiva que t’ofereix la coneixença del teu origen, de les teues arrels; uns fonaments que ens són comuns a moltes i que hui sí que podem omplir de paraules, d’imatges i de gestos, no com les nostres àvies. I, sí, com bé diu el títol d’Ana Penyas, amb una mica d’ironia, o no, estem totes bé, o això aparentaven almenys, però, el que és cert, és que encara hem d’estar millor. Per elles, per nosaltres i per les que vinguen.

ana_penyas_Estamos_todas_bien10.jpg

 ana_penyas_Estamos_todas_bien13

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors