‘Professione coccodrilo’: il·lustracions per a llegir

No sé si és més fatigós dormir amb algú que ronca, però dormir al cap i a la fi, o intentar agafar el son aquests primers dies de calor intensa abans que arribe oficialment l’estiu. Totes dues circumstàncies s’agreugen, però, si l’endemà és dia laborable, una conseqüència que ara mateixa estic patint. Afortunadament per a mi, o no, els roncs són només un suplici de cap de setmana, un petit peatge que, de vegades, imposen algunes relacions de parella però al qual tendim a acostumar-nos amb més o menys resignació. Consegüentment, és de dilluns a divendres quan pensar en la nit esdevé un autèntic turment, ja que és arribar al llit i començar a pegar voltes, a suar i a maleir la xafogor mentre mire de reüll el despertador per a comprovar amb desconsol que només han passat tres minuts des de l’última vegada i, alhora, per a lamentar que l’endemà no hi haurà qui mantinga els ulls oberts cara a l’ordinador. Aquesta ha de ser la penyora que la meua recent independència m’ha d’haver imposat perquè, sí, quina sensació més plaent arribar a casa i tindre el sofà per a una sola i tot això i allò però, ara bé, que l’habitació estiga sota la teulada ja us dic jo que no és tan agradable. Tot i aquesta calidesa estacional, però, el que és cert és que pagar un lloguer és una satisfacció que només experimenta aquell que ho pot fer, és a dir, qui té una feina relativament decent, un dret que, malauradament, no tothom té.

IMG_20170619_125311_573

El protagonista de Professione coccodrilo, un àlbum il·lustrat de les italianes Giovanna Zoboli i Marichiara Di Giorgio, també s’alça, com faig jo, ben de matí per anar a treballar. La història comença, per tant, al llit, on ell sí que hi dorm plàcidament i somia amb les vacances i l’enyorat descans. Aquest és, doncs, un cocodril que es presenta amb pijama de ratlles i amb actituds i costums humans: es desperta, obri la finestra perquè puga entrar la llum, es renta les dents, es vesteix, desdejuna pa amb melmelada mentre sent la ràdio de fons, es posa el barret, la bufanda i l’abric i baixa al carrer per a enfilar el camí cap a la feina, que encara no revela quina és. Així, després d’una coberta amb un cocodril que jeu relaxat al riu d’un paisatge tropical i d’unes guardes exuberants que reprodueixen també un escenari salvatge, la narració comença, contràriament, en una habitació d’un apartament urbà en la quarta planta d’un edifici. No obstant això, el més extraordinari no és que aquest animal no tinga un comportament ni un hàbitat pròpiament ferotge, sinó que aquest és un llibre silenciós en el qual la història depén únicament de les imatges a causa de la inexistència de text; unes il·lustracions que s’encadenen i es relacionen les unes amb les altres, tot i que en un principi no ho semble, des de la portada amb el bany a les aigües fosques de la selva, fins a les pàgines de l’interior quan el cocodril apaga l’alarma a les set del matí.

cocco1

Resulta curiós comprovar com, a diferència de la majoria d’àlbums il·lustrats sense paraules, aquest ha estat creat a quatre mans. Aquests tipus de llibres són sovint el resultat d’un sol creador, com ara les obres de Shaun Tan, Iela Mari i Suzy Lee, per citar-ne uns pocs dels exemples més coneguts que conceben el relat exclusivament mitjançant un codi visual. En aquesta ocasió la producció ha estat una mica diferent perquè Zoboli ha escrit prèviament un guió que, a continuació, Di Giorgio ha transformat en il·lustració, amb un desenllaç tan deliciós que fullejar l’àlbum podria ser equiparable a veure una pel·lícula muda que fotograma a fotograma desgrana una història, en aquest cas, a més, sense la necessitat de cap subtítol ni banda sonora. Tot i que s’ha de valorar la genialitat de la trama, aquest llibre destaca principalment per l’habilitat especial de la il·lustradora per, a representar la ciutat, l’arquitectura i la llum amb l’aquarel·la i el llapis; per a il·lustrar Roma més concretament, com bé va demostrar ja a Dues ales, un àlbum sobre l’absència, i ara també París, reconeixible en certs moments. Aquestes propietats plàstiques particularitzen un discurs visual amb una gran personalitat artística i força expressiva que ara s’enriqueix amb una capacitat narrativa vertaderament sorprenent.

El dibuix és, doncs, l’eina fonamental per a contar aquesta història amb la qual s’aprén a llegir i a desxifrar les imatges, ja que aquestes reclamen parar-se, delectar-se i observar amb atenció per a entendre el relat i no deixar escapar els detalls. Només així es descobrirà que uns altres animals, com ara lleopards, micos, girafes, hipopòtams i camells, es barregen amb una multitud que, distreta i absorta, es dirigeix caps als seus quefers diaris a peu, en cotxe i en metro, on s’entretenen amb la lectura de llibres, diaris i missatges del telèfon mòbil. Finalment, totes aquestes bestioles, juntament amb el cocodril protagonista, arriben fins a uns vestidors després de tot un seguit de plànols diferents i magnífics, que mantenen el ritme argumental i s’allunyen i s’apropen fotogràficament seguint el format del còmic; aquesta és l’avantsala que dóna pas a la descoberta final. Efectivament, la seua feina habitual no és cap altra que ser un animal de zoològic, el lloc on es deshumanitza i adopta el seu posat previsible. Sia com sia, allà tots semblen feliços, o almenys això ens fan creure, a diferència del meu humor matinal quan arribe a l’oficina després d’una nit calorosa i insomne.

cocco2

11796425_1011266048913667_4277855423730527387_n

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

El Petit Tresor: grans descobertes i màgiques coincidències

A València la primavera arriba sempre amb la Fira del Llibre. A més de l’emoció de traure els llibres al carrer, aquest és un esdeveniment que ve acompanyat del bon temps, del gust per passejar de nou a poqueta nit, dels primers gelats i de l’augment progressiu de les hores de sol, una de les coses que, he de confessar, més feliç em fa. Tot i aquestes alegries estacionals que em proporciona l’obertura de la fira, enguany, ha plogut més d’un dia i fins i tot el fred ha sigut més intents. Amb tot, hi ha un detall que ha fet d’aquest un any relativament especial: la presència durant els últims dies de la fira de El Petit Tresor. Rere aquest nom s’amaguen Stel·la i Germán, dos llibreters de Vic que regenten un espai conegut amb aquesta encertada denominació i on tenen lloc projectes ben interessants de promoció lectora, de formació de lectors i suport per a mediadors, però que funciona, principalment, com el que és, com una botiga de llibres infantils i juvenils. Després d’una primera trobada amb ells tan fugaç com atabalada a la Fira de Bolonya, el retrobament, que aquesta vegada ambicionàvem fóra més pausat i assossegat, era, consegüentment, molt més que esperat.

La possibilitat inversemblant d’encetar una amistat amb una aparent desconeguda és un dels avantatges que més valore de la tecnologia i de les xarxes socials. El Petit Tresor, doncs, va ser, primerament, Stel·la i el seu bloc, un espai virtual on des de 2009 escriu i reflexiona al voltant de la literatura i la il·lustració, fins que, de mica en mica, es va convertir també en el descobriment de la llibreria i, finalment, d’un compte personal de Facebook, amb el qual, és clar, el seguiment mutu fou ja molt més proper. No va ser fins que, per fi, ens vam conéixer físicament a Bolonya que va aparéixer també Germán, en un principi, un escriptor aparentment tímid i silenciós però que, en la intimitat d’una conversa a tres, esdevé ràpidament en un dialogant apassionat si la tertúlia és, de fet, sobre llibres. I, així, asseguts en una tranquil·la terrassa, lluny del rebombori de la fira un diumenge a la vesprada i amagats i protegits de les hordes de turistes que últimament envaeixen Ciutat Vella, vàrem iniciar un enriquidor diàleg al voltant de l’educació, la llengua, les ambicions i frustracions personals i, finalment, sobre una decisió tan valenta com és la d’obrir una llibreria a aquesta ciutat de la comarca d’Osona, o a qualsevol ciutat en realitat. Amb tot, el més engrescador, però, va sorgir en el moment en què Tina Vallés i l’article «La literatura no serveix per a res» irromperen, de sobte, en la nostra taula. I, aleshores, com si haguérem obert una caixa de Pandora, tot començà a brollar. Això sí, deliciosament.

badabum-cat-LOGO-EL-PETIT-TRESOR-ok

La concurrència en el pensament comú en què el gran desafiament de la literatura infantil rau en tractar als lectors amb el respecte que mereixen, sense desestimar la seua intel·ligència ni la seua experiència del món fou el desencadenant de tot un seguit de idees i opinions que a tots tres ens rondaven pel cap i que tots tres coincidim i compartim. Però, tan important com aquesta qüestió és la paradoxa del fet que els que lligen llibres per a infants no sempre són els qui compren les obres (un assumpte que no cal que ningú li explique a Germán, que passa més temps a la llibreria, i ha d’enfrontar-se diàriament a situacions bastant absurdes). Contràriament, són els adults els que ho fan, i aquesta tria està molt sovint motivada bé per una obligació suposada de preservar una certa virtut, el que fa que determinats temes encara siguen censurats, o bé per la necessitat imperiosa d’ensenyar a viure, a distingir, identificar i classificar les emocions, els sentiments i les pors, una empresa, però, que s’aconsegueix amb els anys, amb la trajectòria vital, i no amb els llibres. Dissortadament, els llibres infantils que compleixen aquest últim requisit, als quals Tina Vallés ha qualificat, i molt encertadament sota el meu criteri, com a llibres infantils d’autoajuda, unes obres en què predominen aquests suposats valors terapèutics per sobre dels criteris literaris i estètics, són ara la tendència editorial predominant i l’èxit comercial més immediat.

I allà estàvem, doncs, nosaltres, també adults, enraonant sobre aquests afers que com a mestres, llibreters, escriptors, crítics i investigadors ens afecten i, sobretot, ens inquieten. Malgrat tot, la conclusió no fou molt esperançadora ja que l’única solució a què arribarem, per ara, fou que alguns haurem de continuar qüestionant-nos i debatent per què la literatura infantil no pot regir-se pels mateixos paràmetres que la d’adults, que no són altres que despertar el gust i el gaudi de la lectura i, més que resoldre incerteses, crear-ne de noves, mentre que altres, com ara El Petit Tresor, seguiran recomanant des del seu racó, bones històries il·lustrades que contribuïsquen en l’educació literària i visual tant dels infants com dels més grans. Potser si insistim a crear i buscar els llibres valents, les històries sinceres i les il·lustracions estèticament valuoses, que sí que hi són, les generacions futures d’adults puguen reconéixer l’autèntic valor dels bons llibres, que no és altre sinó el llibre en si mateix. Qui sap si és que l’autèntica primavera literària encara està per arribar. Ens caldrà ser pacients, doncs, o no.

16003197_1259823737430104_240713682374958113_n.jpg

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

‘L’última carta’: l’ofici dels carters

Quan tenia vuit anys, més o menys, un any amunt, un any avall, els meus pares van decidir que passaria quinze dies de juliol en una Granja Escola. Crec que jo no vaig fer cap oposició a aquesta decisió perquè sóc perfectament conscient de pujar amb certa alegria a l’autobús que em portaria fins el meu destí. A més, una amigueta d’aleshores, m’acompanyava en aquesta primera aventura fora de casa, per tant, l’oferta, aparentment, semblava més que engrescadora. Però l’experiència no va resultar com ens esperàvem. I no perquè la roba que rentava a mà es quedava sempre tesa, perquè no acabava de traure bé el sabó, perquè de nit em despertava sobresaltada en una habitació amb deu xiquetes més o, perquè a mi, els animals, no em causen (ni abans ni ara) una especial simpatia. La raó era molt més simple. Els trobava a faltar. Sí, a ells, als que m’havien espentat i animat cap aquella idíl·lica estada rural que semblava no tenir mai fi. Malgrat tot, el que sí que recorde amb molta tendresa d’aquella experiència són les cartes que tant la mare com el pare m’escrivien cada pocs dies i que rebia amb tanta emoció que havien de llegir-me-les els monitors de la granja perquè jo no era capaç de fer-ho sola sense que em caiguera una llàgrima. O dues. O tantes que em resultava impossible distingir-hi una ni una lletra.

IMG_20170326_181506_281.jpg

I vet aquí que ara que la tecnologia està substituint la màgia del paper, em trobe, de sobte, amb L’última carta, un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters en un temps en què les notícies viatjaven en paper, com les abraçades que els meus pares em van fer arribar amb les seus cartes; un àlbum il·lustrat que transporta el lector fins una illeta de gust mediterrani on els habitants tenen la sort de disposar d’un carter amable i molt professional que arriba, després de molts anys de servei, fins l’última jornada de treball. L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa amb aquesta història un homenatge sentit a tots els carters compromesos amb el material que transporten, tant els paquets grans i petits com les notícies bones i dolentes, mentre que la també grega Iris Samartzi reforça aquest agraïment amb les seues il·lustracions. Però, el conte del senyor Costas, aquest missatger tan vocacional i dedicat a la seua feina, no és sols un reconeixement a un canal de comunicació que, malauradament, tendeix a desaparéixer sinó que, a més d’això, aquest llibre va ser mereixedor del IX Premi Internacional de Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat que recentment ha publicat Kalandraka. Un afegit més, doncs per a tenir-lo en consideració.

12-Lúltima-carta.jpg

La història d’Antonis Papatheodoulou, per tant, és un relat carregat d’emotivitat que s’escriu amb naturalitat mitjançant un llenguatge poètic i metafòric. L’escriptor pretén així evocar un temps passat en què el correu postal era una font de notícies insubstituïble per a moltes persones i que potser ara molts infants desconeixen però, el que destaca en aquest àlbum són, sense dubte, les il·lustracions. La senzillesa textual que presenta la narració d’aquest autor i el seu missatge s’enriqueix, doncs, amb les imatges de Samartzi, una il·lustradora amb un estil molt personal que es basa sobretot en l’ús del collage; un recurs gràfic que aprofita per a mostrar una original combinació d’imatges relacionades amb el gremi postal, com ara sobres, segells, paraules manuscrites, i altres. És amb aquesta tècnica que Iris Samartzi traça la forma dels personatges i els escenaris amb una cura especial per l’aspecte cromàtic, amb una lluminosa paleta en què predominen els blancs, els blaus i els ocres, alhora que fa un estudiat plantejament cinematogràfic que li permet representar tipus de plans diferents en unes il·lustracions fetes amb pessics d’altres imatges. De fet, fins i tot, aconsegueix situar la mirada en l’interior de la bossa del carter, en un atrevit i agosarat punt de vista.

Amb tot, aquesta seducció visual no sols captiva per unes il·lustracions que s’allunyen de l’estètica habitual, sinó que hi ha també altres elements que contribueixen en l’aspecte final del llibre, com ara les guardes, amb una repetició deliciosa de cartes que posen en valor l’ofici del protagonista i es relacionen amb la narració textual abans de començar la lectura. És exactament el mateix efecte que provoca el format escollit, més menut que altres àlbums il·lustrats, horitzontal i inserit, com cal, dins d’un sobre, que mostra també el segell corresponent. Una edició acurada i delicada per a un llibre amb una presentació visual realment captivadora que es situa en un moment en el qual la manera de comunicar-se distava molt de ser la que actualment es coneix i això em fa preguntar-me si els infants de hui s’emocionen tant com ho vaig fer jo ara que les abraçades els arriben mitjançant un telèfon mòbil. Permeteu-me dir que potser no… ¿o sí?

81bvNXiwdbL

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

Llegir i il·lustrar la ciutat (i les Falles)

Ara que València ja està en Falles, jo, que com cada any busque amb certa desesperació llibres il·lustrats al voltant d’aquesta temàtica, me n’adone, després de pegar-hi moltes voltes i, malauradament, no trobar-ne cap, que, potser, hauria de deixar de banda aquesta cerca i centrar-me, en aquesta ocasió, en el procés de reciclatge estètic que, sortosament, d’un temps ençà experimenta l’imaginari urbà valencià i, amb ell, la festa de les falles, és clar. Així, les falles d’enguany, mostren una col·lecció de cinc cartells il·lustrats que mostren alguns dels aspectes tradicionals més representatius de la festa i la seua simbologia, els quals s’allunyen de l’habitual estètica folkloritzant en què s’havia encallat la gràfica fallera. En definitiva, aquesta és, tot i els detractors i els indecisos, que també n’hi ha, una altra proposta visual més que s’afegeix a la resta de cartells il·lustrats que decoren últimament la ciutat i que l’han convertida en una deliciosa galeria d’art a l’aire lliure.

La imatge que il·lustra les Falles de València és esperada sempre amb expectació i, enguany, especialment, ja que el veredicte del segon concurs públic convocat per a fer el cartell de Falles anunciava el darrer mes de desembre que serien dos els professionals que afrontarien aquest projecte, l’il·lustrador Luis Demano i el cal·lígraf Joan Quirós. Érem molts els que ens preguntàvem impacients com seria el resultat final d’aquest treball a quatre mans i, finalment, els dos autors no sols van sorprendre amb l’estètica sinó també amb la presentació d’aquesta sèrie il·lustrada que constitueix tot un recorregut a través dels cinc sentits i els diferents elements festius: el tacte representa la plantà d’una falla «al tombe», és a dir, prescindint de les grues i executant el muntatge gràcies a la força manual dels muntadors que, alhora, acaben de pintar-ne l’estructura; l’oïda presenta una banda de música, tot un reconeixement a la tradició musical valenciana; el gust evoca un dels aliments més típics de la festa fallera, com són els bunyols de carabassa i de vent; l’olfacte exhibeix un gran ram de flors, com els que les falleres ofereixen a la Mare de Déu en l’ofrena i, per últim, la vista fa un homenatge al foc, l’element més emblemàtic d’aquesta celebració.

Les il·lustracions d’aquests cartells acusen l’estil inconfusible de Demano, de figuració amable i colors sense estridències, però, ara, les seues imatges es conjuguen amb la cal·ligrafia de Quirós i, és aquest binomi artístic, el que resulta francament suggeridor. Com no podia ser d’una altra manera, el cal·lígraf ha traçat les lletres a mà, amb pinzell i tinta sobre un paper rugós per delatar-ne, precisament, la textura i, sobretot, l’ús d’una tècnica manual. Però, encara més, alguns detalls de la imatge també estan fets amb cal·ligrafia i es combinen amb subtilesa amb la resta d’elements il·lustrats atorgant-li a tot plegat una consistència plàstica concreta i orgànica. Així, trobem alguns d’aquests detalls cal·ligràfics en les flametes dels laterals, en els instruments musicals i, en algunes flors dels ramells (aquests últims em tenen especialment captivada). Consegüentment, en compte de sintetitzar la festivitat de les Falles, tots dos autors han optat per explorar els motius que caracteritzen les particularitats d’aquesta festa i construir un discurs plàstic amb escenes narratives que es diferencien entre elles no sols pel tema sinó també pel color, ja que a cadascuna li correspon una tonalitat. Es tracta, en essència, d’una sèrie il·lustrada que esdevé una enginyosa narració visual al voltant de les falles que pot ser llegida mentre es passeja pel carrer.

FallasOlfato.jpg

Precisament en relació amb aquest renàixer estètic de la ciutat, amb la il·lustració i amb la narració, no puc deixar de fer una breu referència al projecte d’Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardin per a la falla infantil municipal d’aquest any que porta per títol Descobrir i redescobrir. Ruiz i Nardin representen algunes de les escenes i dels personatges dels contes populars, com ara Els tres porquets o El flautista d’Hamelin, mitjançant uns ninots que, pel poc que he pogut veure, són visualment molt atractius, amb una personalitat innovadora i que es presenten amb materials distints als habituals. Altrament, aquest treball va més enllà ja que, amb el Centre d’Innovació de Les Naus de València, la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, s’ha posat en marxa la creació d’un blog vinculat a aquest monument que pretén animar a la lectura d’una manera diferent.

Fa un temps llegia que la vertadera i més eficient campanya d’animació a la lectura seria aquella en què els esportistes, actors, polítics, músics i totes aquelles personalitats amb una certa projecció social i mediàtica acompanyaren les seues aparicions públiques d’un llibre i feren, alhora, un comentari sobre aquest d’una manera casual en el seu discurs. Sí, segurament funcionaria, perquè faria dels llibres uns objectes quotidians, interessants i, per fi, desitjats i els allunyaria del qualificatiu d’elements imposats i de lectura obligatòria. Mentre esperem aquestes actituds, però, estic entusiasmada amb aquestes falles que, tot i que a penes han començat, ja han posat la il·lustració i la lectura en el lloc que els pertocava i ho fan fet com més m’agrada, sense que ens n’adonem, a poc a poc, com, de fet, s’han de fer les coses si volem que isquen bé.

capturadepantalla2017-01-20alas17-19-59-png_forcrop

 

Deixa un comentari

Filed under Opinió

‘Una historia verdadera (el cuento de los guisantes)’: una història d’amor (o el conte de les magranes)

M’agraden molt les magranes. Moltíssim. I, la meua àvia Amparito, bé que ho sabia. És per això que, cada cap de setmana de tardor, quan arribava al poble, sempre em trobava a la nevera un parell de carmanyoles plenes fins a dalt de magranes pelades i preparades, llestes per a ser assaborides. Tot i que els últims anys l’àvia, que ja era gran, havia perdut molta força a les mans, ella s’havia pres aquesta tasca com un deure setmanal, com una obligació d’eixes que habitualment s’imposen les àvies; una necessitat vital que no va haver manera de convéncer-la que deixara de fer. Els divendres a la vesprada, per tant, s’asseia a la cuina i, molt a poc a poc, amb una paciència infinita, desgranava l’una rere l’altra, granet a granet, cada magrana, perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, tinguera una bona provisió per a tota la setmana.

Com ella, l’àvia Carmen, pelava baines de pèsols que tirava d’un en un en un llibrellet. És això el que conta Una historia verdadera (el cuento de los guisantes), un relat d’amor que, segons explica A Buen Paso, l’editorial que ha publicat aquest àlbum il·lustrat, es narra seguint l’esperit del realisme màgic. I no seré jo qui diga el contrari. En aquest sentit, Juan Arjona, ha escrit aquesta història sobre l’àvia Carmen, una dona que, efectivament, pelava cent, dues-centes, tres-centes, quatre-centes i moltes més baines de pèsols dia rere dia asseguda a casa mentre el marit, l’avi Manolo, que era pintor, però dels que pinten parets no llenços, es dedicava a saltar de bastida en bastida. Amb aquest argument d’arrels costumistes i alhora de caire fantàstic, l’escriptor construeix un conte en el qual, com en la vida, cada persona recorre el seu camí particular, sense sospitar-ne l’abast de les accions ni mesurar en quin moment la seua història vital necessitarà la intervenció d’algú altre per a no caure; o millor, per a no fer-se mal.

por

Així, l’encant d’aquest àlbum no sols es troba en la quotidianitat d’un conte que relata amb tendresa les vivències d’un avi i una àvia sinó que va molt més enllà gràcies a la senzillesa narrativa d’Arjona que, lluny de semblar fàcil o simple, presenta una escriptura sintètica i concisa que desprén una essència deliciosa que captiva el lector des de la primera pàgina i ho fa amb un començament tan evocador com directe com és: «l’avi Manolo volava». Però, a aquesta riquesa narrativa, cal sumar-hi també la disposició del text en la imatge, que s’integra en la composició i crea subtils efectes visuals que col·laboren en la lectura i la comprensió de la història destacant-hi sobretot el joc creat amb la paraula «volava», sempre en negreta, que, com si d’una milotxa es tractara, s’enganxa d’un fil quasi invisible i n’augmenta i en redueix les mesures i s’envola per la il·lustració, com de fet fa l’avi Manolo mentre pinta.

L’encarregada de la recreació plàstica d’aquest relat ha estat la il·lustradora Rocío Araya, qui, servint-se de la seua gràfica tan personal i recognoscible a partir d’una combinació amb tècniques diferents, com ara l’acrílic, el collage i el llapis, ha aconseguit expressar formalment l’univers oníric que exigia aquest text. Araya presenta unes il·lustracions amb certes reminiscències amb el dibuix infantil, on el color, la línia i la taca es conjuguen i es complementen magnèticament fins a oferir unes imatges carregades de força simbòlica i d’una gran potència visual. Aquest és, en definitiva, un àlbum que atrapa, que captiva; un llibre per a mirar i llegir, tranquil·lament, sense presses, com l’àvia Carmen pelava les baines de pésols que tirava en un llibrellet perquè l’avi Manolo no es fera mal i com la meua àvia pelava les magranes perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, no passara fam, set, por, i tots els temors que les persones que ens estimen intenten evitar-nos amb accions que són tan insignificants que no ens n’adonem d’elles. Sort que elles se’n preocupen. 

los_viejos

sola

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

‘Martín’: perquè tots som una mica especials

¿Clara, tu tens parella?.

No. I, això, ara, per què m’ho preguntes?

Doncs perquè si en tingueres no vindries a molestar-me.

Recorde perfectament aquella conversa. Aleshores, María, tenia huit anys dedat i, lògicament, no entenia perquè en compte de veure els dibuixos animats a migdia havia de patir la meua presència i l’obligació de repassar una lliçó que ja li havien explicat unes hores abans a les classes del matí. Quasi cinc anys després, María encara continua suportant-me després de l’escola però, ara, en compte de preguntes innocents per tractar d’incomodar-me, mira de reüll el rellotge i, en silenci, desitja que els minuts passen el més ràpidament possible. Tot i que aquesta és una xiqueta amb dificultats evidents d’aprenentatge i de maduració, he de confessar que en aquest suposat intercanvi de coneixements sempre sóc jo qui es beneficia i és així com, amb María, aprenc a valorar qualitats com ara la constància, la responsabilitat i la tenacitat a l’hora d’aconseguir qualsevol objectiu que em propose. Potser per això em costa tant desenganxar-me, finalment, d’ella.

IMG_20170128_185056.jpg

martin

Que María és una xiqueta peculiar és una realitat més que evident però, bé especial, bé diferent, com ella, n’hi ha molts més infants, com per exemple Martín, el xiquet protagonista de l’àlbum il·lustrat amb què Alaine Agirre i Maite Gurrutxaga van guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015 i que el darrer mes d’octubre va publicar La Topera. Aquesta és la història de Martín, un xiquet a qui li agrada menjar maduixes, però pel nas; vestir camises, però amb tots els botons ben cordats; atrapar insectes al pati, per a guardar-se’ls a les butxaques; menjar croquetes, però de nou en nou; estudiar de memòria el menú del menjador, però el de hui, el de demà i el de tot el mes, i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari.

img_20170129_22185p

Així, amb una narració en primera persona, Agirre es serveix de la veu de la millor amiga de Martín per a enumerar detalladament els seus gustos i aficions amb un llenguatge senzill i una literalitat que quan es llig en veu alta s’acosta a lexpressió innocent que els infants fan servir. Amb tot, juntament amb la qualitat del text, cal destacar-hi també les il·lustracions de Gurrutxaga, que exhibeixen les propietats habituals del seu estil i contribueixen a la comprensió de la història des de les guardes mateixes, amb una repetició de papallones que, en llegir el text, sen desvetlarà el significat. Amb tot, les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per la distribució, lordenació i lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter tendre i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar i que, a més, s’aproxima també al dibuix infantil.

Però no són sols les qualitats plàstiques les que fan relacionar les il·lustracions d’aquest àlbum amb altres treballs d’aquesta autora. Casualment, aquesta història acaba amb una abraçada, un gest d’afecte entre Martín i la seua millor amiga que s’abracen amb força en una imatge neta, sense cap altre detall, per tal de reforçar el valor d’aquesta acció i com un homenatge a la diferència i a la innocència. I és així, com inevitablement, aquesta última il·lustració porta a pensar en Besarkada, un àlbum il·lustrat també per Gurrutxaga, per a regalar abraçades. Tantes com les que María em dona pràcticament sense adonar-se’n.

img_20170129_22223o2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors