Monthly Archives: Juliol 2015

La piscina: un àlbum sense paraules

Quan m’agrada molt un àlbum algunes voltes em bloquege. No puc deixar de fullejar-lo, d’observar-lo, però, sóc incapaç d’escriure‘n res. Encenc l’ordinador i, amb la pàgina en blanc al davant em quede així, en blanc. Això és el que m’està passat amb La piscina, l’última de les meues adquisicions editada per Barbara Fiore. Ja fa un parell de dies que ho intente i res. Ni una paraula. Només oracions inconnexes que finalment acabe esborrant mentre l’admire d’una manera quasi obsessiva. Deu ser, també, cosa de la calor, supose. Tot i que, he de confessar-ho, l‘estiu és l’estació de l’any que més m’agrada: els dies són més llargs, la tensió que he acumulat durant l’hivern es dilueix, em relaxe, i això em permet, per fi, reconciliar-me amb el pas del temps que ara passa lentament, a poc a poc. De fet, tal i com ocorre en aquesta història. I que el títol no us enganye. En realitat, aquest no és un conte sobre l’estiu. Aquest és més bé el relat d’un viatge. Un trajecte sense paraules que comença i acaba en una piscina. I que transcorre així, pausadament.

No coneixia cap treball anterior de la coreana Ji Hyeon Lee i la descoberta casual de La piscina, com és habitual, en un moment d‘aquests de procrastinació absoluta, ha estat una sorpresa deliciosa. Així, amb un argument tan senzill com és el d’un xiquet vacil·lant abans d’entrar a l’aigua i narrat únicament a través de la imatge, la il·lustradora construeix una vertadera pel·lícula muda mitjançant una seqüència d’il·lustracions en la qual juga amb la simultaneïtat dels plans generals i els plans de detalls. Fins i tot el títol, escrit amb un tipografia especial en blau i a partir de delicats detalls ornamentals, contribueix a reforçar aquest domini pictòric i anticipa la riquesa visual amb què ens delectarà l’interior de l’àlbum. No debades, les imatges destaquen tant per la presència constant del llapis i les llapisseres de colors com per l’ús prodigiós de l’espai, de la composició i del color.

Un pla mitjà del xiquet protagonista, netíssim visualment, amb la sola presència d’aquest sobre el fons blanc del paper, enceta la història. Tot seguit, es dóna pas a un pla general on ja apareix la piscina, buida de gent, solitària, i aquest mateix xiquet que s’hi aproxima. La manca de colors per la qual la il·lustradora s’inclina en aquestes primeres escenes, amb un predomini evident del llapis que s’acompanya únicament d’un color blau molt suau per a l’aigua, és conseqüència d’aquesta voluntat de narrar amb els distints components que conformen la imatge. El buit, el color i el dibuix s’uneixen per tant al llenguatge cinematogràfic a l’hora de recrear la calma, la quietud d’aquest espai que, de sobte, és envaït per la bullícia, pel soroll, per l’arravatament de tot un seguit de dones, homes i xiquets que corren, s’espenten i salten dins de la piscina fins abarrotar tota la superfície aquàtica. Curiosament, tots ells, grans i menuts, es representen amb grans flotadors enfront el protagonista que analitza tranquil·lament la situació i, finalment, es capbussa, sense cap protecció i, sobretot, sense por, per sota la gentada.

A partir d’aquest instant, el blanc i negre i el color es barregen fins que, sorpresa, el protagonista descobreix que, no està sol, que com ell, algú més ha decidit escapar del de sempre, de l’establert; una xiqueta de banyador roig, en contraposició del seu, amb qui bussejarà, jugarà i compatirà el descobriment i l’exploració d’un món marí poblat per un seguit d’éssers fantàstics i coneguts que brolla al fons de la piscina, aliè al que ocorre a l’exterior, sense estridències, subtilment, amb un esclat gradual de colors primaris que acabarà inundant-ho tot. Sí, efectivament, aquesta fugida és un viatge; un viatge imaginari d’anada i tornada cap a la curiositat, cap l’alegria de les troballes inesperades i cap la felicitat que aquestes proporcionen; un viatge sense urgències cap al perdut entusiasme infantil que ja d’adults només podem tractar de recuperar quan ens desfem de les presses a l’estiu i ens deixem portar per la màgia d’àlbums com aquest.

CGKqoxwWIAAk3bR

Anuncis

5 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats

100 joyas de la literatura infantil ilustrada: un catàleg d’art

El ritual quan compre un àlbum il·lustrat sol ser sempre el mateix. El deixe a la tauleta de nit i, durant uns dies, potser setmanes, el fullege, el mire, el llig i el torne a fullejar, a mirar i a llegir fins que gairebé m’aprenc de memòria tant el text com les il·lustracions. És en eixe moment quan ja he de fer-li un lloc a la prestatgeria, juntament amb tota la resta. Amb tot, a la darrera Fira del Llibre de València vaig descobrir regirant per les casetes un llibre una mica diferent al que anava buscant i que, per suposat, i sense poder véncer la temptació, ni tan sols intentar-ho, vaig haver de comprar. No, en aquella ocasió, no era un àlbum com els que normalment m’autoregale. Era millor. Martin Salisbury, conegut professor i especialista britànic en la matèria, em sorprenia, novament, amb una selecció de cent llibres il·lustrats d’arreu del món publicats els últims cent anys. Més de dos mesos després, aquest recull continua a la tauleta de nit. No me l’acabe. Ni vull fer-ho encara.

9788498018240

Així, mitjançant l’ús d’un eix cronològic, Salisbury fa un extens recorregut per l’evolució dels àlbums il·lustrats que transita des de començaments del segle XX fins els nostres dies. És ben curiós comprovar com l’àlbum il·lustrat ja comptava amb exemples destacats el 1910, any en què Peter Newell va il·lustrar The sland book (El llibre inclinat) juntament amb d’altres mostres valuoses com ara els llibres infantils de El Lissittzky, que el 1922 revolucionava les arts gràfiques al apropar els més menuts al Suprematisme amb llibres com ara Pro dva Kvadrata (Història de dos quadrats) i Vladimir Lebedev, un altre artista de l’avantguarda russa amb una estreta relació amb les edicions dedicades a la infància i amb exquisitats com ara Morozhenoe (El gelat). Tot i que alguns dels llibres triats per Salisbury no són obres específicament infantils i, fins i tot algun d’ells, no s’ajusta a l’estricta definició moderna d’àlbum il·lustrat, basada en la unió inseparable entre el text i la imatge, l’autor amplia descaradament l’horitzó i se n’arrisca en la selecció.

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Aquests tres llibres, però, són només una petitíssima mostra de la festa visual que esdevé aquest volum. El constructivisme rus, el futurisme italià, el neorromanticisme de postguerra i les tendències artístiques més actuals, per tant, s’entremesclen i es relacionen en forma de històries il·lustrades en un recull en què les distàncies i les fronteres entre la il·lustració infantil i la història de l’art, satisfactòriament, s’acurten. En efecte, la importància dels llibres infantils il·lustrats i, sobretot, de la il·lustració infantil com un valuós agent cultural que han de formar part del patrimoni artístic de totes les comunitats està sent considerablement reconeguda els últims temps, un fet que em tranquil·litza i m’agrada. Salisbury, sense dubte, és un dels noms que contribueix en aquesta tasca tan rellevant per a les arts visuals i, no debades, a la introducció fa un eloqüent elogi de museus com ara l’Eric Carle Museum of Picture Book Art dels Estats Units i la recent House of Illustration de Londres, entre d’altres, com a institucions imprescindibles que treballen per situar aquest art, tantes vegades oblidat per la historiografia artística i els museus, en el lloc que li pertoca.

Tot i això, es tracta, evidentment, d’una recopilació sotmesa a un criteri personal i subjectiu i on predominen els títols publicats al Regne Unit i procedents, com és lògic, de la biblioteca personal de l’autor (que quina enveja de biblioteca, per cert). Però, el que pot semblar un catàleg parcial, incomplet i personal s’obri, en canvi, com un ampli ventall de coneixement amb un voluntat ferma de difondre i apreciar aquests tipus de creacions artístiques tan singulars i amb una extraordinària capacitat de sorprendre visualment a tot aquell que s’atrevisca a fullejar-lo sense prejudicis. Bruno Munari, Leo Lionni, Emanuele Luzzati, Maurice Sendak, Kvêta Pacoskâ, Wolf Erlbruch, Beatrice Alemagna i tants altres són els noms que formen part d’aquest deliciós catàleg d’art. En falten molts, d’acord. Però aquest és sols un començament o, ¿no seria bonic un inventari igual que el de Salisbury però de llibres infantils i il·lustradors valencians? ¡Quant que ens queda per fer!

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Deixa un comentari

Filed under Opinió