‘La ola’: una evocació de la infantesa

Pensar en l’estiu és recordar l’olor de la crema solar que percebia encara de bon matí des del llit quan ma mare s’untava afanyadament el cos abans dels cursos de natació que oferia als xiquets del poble. Tant és així que, una vegada arriba el moment esperat durant tot l’any en què encete un nou recipient de crema per a protegir-me del sol, el record és instantani i és, aleshores, quan l’evocació de les vacances d’infantesa retorna i, amb aquesta, eixe plaer tan dolç de deixar passar el temps molt a poc a poc, tal i com ocorre, de fet, quan som menuts. Això sí que són vacances.

Ara que espere amb impaciència l’agost, el descans, els viatges i la desconnexió, rememorar aquestes sensacions passades és tan inevitable com buscar llibres amb què reviure aquestes experiències i La ola, de l’artista koreana Suzy Lee n’és, sense dubte, un d’aquests. Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules que retrata l’experiència infantil de viure sense preocupacions i ho fa mitjançant una història tan senzilla com és la d’una xiqueta que descobreix el mar per primera vegada. Aquest és, per això, un relat mut que mostra el món des dels ulls d’un infant i que ens delecta amb imatges delicioses que celebren la màgia de les coses petites. És la capacitat tècnica de Lee a l’hora d’aplicar el llapis de carbonet amb què dibuixa i l’aquarel·la i l’acrílic per a l’aplicació del color la que contribueix intensament en la narració visual. Així, l’habilitat per a transmetre emocions i sensacions és tan exacta que aconsegueix traspassar la frontera del paper, un fet que ens condueix a sentir-nos ubicats en la mateixa platja de la història i a percebre subtilment la humitat, el moviment i, fins i tot, el soroll de les ones.

Aquesta protagonista que observem en silenci i amb tanta sorpresa com curiositat, però, no està sola sinó que un grup de gavines juganeres l’acompanyen, la imiten en els seus gestos i moviments i es diverteixen amb ella. De fet, aquestes cinc aus, d’una banda, accentuen l’alegria viscuda per la protagonista i, d’altra, atorguen el toc humorístic que captiva, definitivament, els adults. Amb tot, juntament amb la xiqueta, l’altre protagonista essencial d’aquest relat és, precisament, el mar, el qual es situa gràficament en la part esquerra del llibre fins que, finalment, sucumbeix la frontera establerta per la unió de les pàgines i, imprevisible com és, acurta la distància a mesura que la menuda va perdent la por a l’aigua.

Tot i la dificultat que comporta encara per a molts enfrontar-se a un llibre sense text i la predilecció d’obres amb una història escrita que ajude a interpretar les il·lustracions, La ola, com la resta dels àlbums il·lustrats d’aquesta il·lustradora, constitueix un estímul excel·lent per a despertar la imaginació dels infants i fomentar el gust de llegir, sobretot de llegir imatges. Pels que ja som més grans, en canvi, aquest és un objecte estètic idoni per a deixar-nos portar per uns instants per la tendresa d’aquesta innocència perduda i per la bellesa dels descobriments plaents i sense presses que, com també ocorre en Il Barbaro, només es veuen aturats quan, com en aquest cas, la mare agafa de la mà la seua filleta perquè considera que el temps a la platja ha arribat a la seua fi. Una llàstima. Tot s’acaba.

La piscina: un àlbum sense paraules

Quan m’agrada molt un àlbum algunes voltes em bloquege. No puc deixar de fullejar-lo, d’observar-lo, però, sóc incapaç d’escriure‘n res. Encenc l’ordinador i, amb la pàgina en blanc al davant em quede així, en blanc. Això és el que m’està passat amb La piscina, l’última de les meues adquisicions editada per Barbara Fiore. Ja fa un parell de dies que ho intente i res. Ni una paraula. Només oracions inconnexes que finalment acabe esborrant mentre l’admire d’una manera quasi obsessiva. Deu ser, també, cosa de la calor, supose. Tot i que, he de confessar-ho, l‘estiu és l’estació de l’any que més m’agrada: els dies són més llargs, la tensió que he acumulat durant l’hivern es dilueix, em relaxe, i això em permet, per fi, reconciliar-me amb el pas del temps que ara passa lentament, a poc a poc. De fet, tal i com ocorre en aquesta història. I que el títol no us enganye. En realitat, aquest no és un conte sobre l’estiu. Aquest és més bé el relat d’un viatge. Un trajecte sense paraules que comença i acaba en una piscina. I que transcorre així, pausadament.

No coneixia cap treball anterior de la coreana Ji Hyeon Lee i la descoberta casual de La piscina, com és habitual, en un moment d‘aquests de procrastinació absoluta, ha estat una sorpresa deliciosa. Així, amb un argument tan senzill com és el d’un xiquet vacil·lant abans d’entrar a l’aigua i narrat únicament a través de la imatge, la il·lustradora construeix una vertadera pel·lícula muda mitjançant una seqüència d’il·lustracions en la qual juga amb la simultaneïtat dels plans generals i els plans de detalls. Fins i tot el títol, escrit amb un tipografia especial en blau i a partir de delicats detalls ornamentals, contribueix a reforçar aquest domini pictòric i anticipa la riquesa visual amb què ens delectarà l’interior de l’àlbum. No debades, les imatges destaquen tant per la presència constant del llapis i les llapisseres de colors com per l’ús prodigiós de l’espai, de la composició i del color.

Un pla mitjà del xiquet protagonista, netíssim visualment, amb la sola presència d’aquest sobre el fons blanc del paper, enceta la història. Tot seguit, es dóna pas a un pla general on ja apareix la piscina, buida de gent, solitària, i aquest mateix xiquet que s’hi aproxima. La manca de colors per la qual la il·lustradora s’inclina en aquestes primeres escenes, amb un predomini evident del llapis que s’acompanya únicament d’un color blau molt suau per a l’aigua, és conseqüència d’aquesta voluntat de narrar amb els distints components que conformen la imatge. El buit, el color i el dibuix s’uneixen per tant al llenguatge cinematogràfic a l’hora de recrear la calma, la quietud d’aquest espai que, de sobte, és envaït per la bullícia, pel soroll, per l’arravatament de tot un seguit de dones, homes i xiquets que corren, s’espenten i salten dins de la piscina fins abarrotar tota la superfície aquàtica. Curiosament, tots ells, grans i menuts, es representen amb grans flotadors enfront el protagonista que analitza tranquil·lament la situació i, finalment, es capbussa, sense cap protecció i, sobretot, sense por, per sota la gentada.

A partir d’aquest instant, el blanc i negre i el color es barregen fins que, sorpresa, el protagonista descobreix que, no està sol, que com ell, algú més ha decidit escapar del de sempre, de l’establert; una xiqueta de banyador roig, en contraposició del seu, amb qui bussejarà, jugarà i compatirà el descobriment i l’exploració d’un món marí poblat per un seguit d’éssers fantàstics i coneguts que brolla al fons de la piscina, aliè al que ocorre a l’exterior, sense estridències, subtilment, amb un esclat gradual de colors primaris que acabarà inundant-ho tot. Sí, efectivament, aquesta fugida és un viatge; un viatge imaginari d’anada i tornada cap a la curiositat, cap l’alegria de les troballes inesperades i cap la felicitat que aquestes proporcionen; un viatge sense urgències cap al perdut entusiasme infantil que ja d’adults només podem tractar de recuperar quan ens desfem de les presses a l’estiu i ens deixem portar per la màgia d’àlbums com aquest.