Tag Archives: LIJ

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

blog_reis

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

‘Dues ales’: la bellesa de narrar i il·lustrar l’absència

 

Somiar que vole és un dels meus somnis més recurrents. Tot i això, no el recorde com un somni agradable, més bé el contrari, ja que les nits en què això succeeix, l’endemà, sent que em desperte neguitosa i angoixada. L’experiència somiada de volar lluny de ser una activitat plaent, per a mi, sempre esdevé fatigosa a causa de l’esforç amb què la porte en pràctica ja que el meu subconscient, supleix la manca d’ales amb una solució d’urgència més o menys encertada: són els braços apuntant al davant els que em fan desplaçar-me per l’aire mitjançant un curiós moviment que s’assembla moltíssim al que fan els nadadors quan naden en l’estil de braça i, fins i tot, les cames s’encongeixen i s’estiren imitant aquesta modalitat de natació. Tret de l’aspecte còmic de la situació, el vertader dramatisme de l’assumpte, però, resideix en el fet que, sembla que aquesta no és la mesura més apropiada perquè, per més que m’impulse amb els braços i per molta més força que faig amb totes dues extremitats, malauradament, no aconseguisc avançar mai ni un pam. Per això, és una llàstima que, com li ocorre al senyor Guillem, no apareguen de sobte dues ales sota la bresquillera del meu jardí per a poder emprendre el vol per fi.

img_20161119_184651

Efectivament, aquest és l’argument de Dues ales, un àlbum il·lustrat de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara di Giorgio que Combel ha publicat recentment en català, amb una traducció d’Anna Casassas. Amb tot, aquestes ales són, en realitat, l’excusa per a tractar una altra qüestió una mica més complexa. Així, la sorpresa del senyor Guillem en trobar-se aquestes ales és el fil conductor d’una història filosòfica i poètica al voltant de la vellesa i el final de la vida; un relat que explica amb sensibilitat com el protagonista s’interroga qui les pot haver deixat allà oblidades i com passen els dies sense que ningú no les reclame. Fins que s’apropa a elles a poc a poc i, finalment, s’atreveix a tocar-les. És, aleshores, quan es desperten milers de records que brollen lleugerament pel cap d’aquest entranyable personatge, que reviu tota la seua vida assegut a les escales de sa casa. I als peus de la bresquillera. Aquestes dues ales pertanyen, per tant, al senyor Guillem, que comença a regar-les amb cura tal com ho fa amb les flors més delicades fins que, com a bon jardiner que coneix l’art de la paciència, se n’adona del moment en què estan ja madures per collir-les, col·locar-se-les, enfilar el vol i començar a planar serenament pel cel.

due-ali-1

La combinació de l’aquarel·la i el llapis que Di Giorgio ha escollit per aquest llibre presenta unes il·lustracions lluminoses, coloristes i, sobretot, vitalistes, unes propietats que no sols les fan estèticament molt atractives sinó que, a més, conjuguen amb la tendresa del relat i l’amplien i el reforcen visualment. Però, tot i el caràcter metafòric del text de Bellemo, les il·lustracions d’aquesta il·lustradora es caracteritzen per una absència quasi total de símbols i evocacions. Aquestes s’inclinen, en canvi, per una descripció fidel de la realitat i, per això, exhibeixen orgulloses un paisatge italià, romà concretament, de carrers vius, de mercats, cafès, construccions clàssiques i habitatges mediterranis, on, de vegades, l’acció principal i les cabòries del senyor Guillem es barregen i es perden entre la quotidianitat dels habitants d’aquest escenari il·lustrat tot oferint la imatge altres lectures alternatives.

És així com aquesta història s’enlaira cap al final. I continua mostrant la vivacitat poètica del text i l’encís de les il·lustracions que ara mostren una perspectiva aèria de les teulades, les xemeneies, els balcons, els arbres, però, malgrat tot, una certa melangia s’oculta rere aquestes últimes pàgines. És la malenconia dels records, de les experiències viscudes que se’n van ràpidament, sense compassió, com el pas del temps que s’escapa sense avisar, fins que ja és tard. És la tristesa de les absències, com la del senyor Guillem, que s’enfila cap als núvols per a no tornar mai més, però que ho fa molt content amb les seues ales. Potser és això, que les ales s’han de buscar en els petits esdeveniments del dia rere dia, aquells que conformen els records. Serà per això que, a mi, em costa tant avançar en els somnis.

mariachiara-di-giorgio-5

image4_900

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘El pelut’: mecanismes per a véncer la por (II)

De menut, el meu cosí, era molt poregós. Ara que ja és gran, però, ha aconseguit superar totes les seues pors infantils i no queda ni rastre del xiquet poruc que s’espantava pràcticament de tot. Tot i això, recorde amb especial tendresa que, el màxim moment de pànic per a ell era, sense dubte, la nit. Així, a més del recurs habitual en moltes cases de deixar el llum del corredor encés per mantindre un poc de claror a l’habitació, el meu cosí necessitava cridar «bona nit» des del llit per a reclamar imperiosament que tots els membres de casa li contestaren i sentir així que no estava tan sol allà gitat. Aquesta demanda es repetia constantment amb una freqüència de temps molt breu fins que, per fi, s’adormia. Fins aleshores, calia respondre-li, clar.

L‘hora d’anar al llit és un dels instants més temuts per molts infants, no sols per al meu cosí, i, aquest és precisament, el punt en què comença El Pelut, un àlbum escrit i il·lustrat per Arianne Faber i publicat per Thule el 2010. Aquesta història s’inicia, doncs, quan el temut monstre, el Pelut, es presenta de sobte en l’habitació de la protagonista. Aquest Pelut té molt de pèl i és d’un negre negríssim i, mentre la xiqueta dorm tranquil·la, el Pelut peludíssim i negríssim vol donar-li un ensurt, però, en canvi, a ella li agafa un atac de riure. Desconcertat, li pregunta què és el que li fa tanta gràcia i, aleshores, ella li ensenya al Pelut com s’ha de fer per a donar un ensurt com cal. Aquest és, per tant, un conte que parla d’un sentiment tant primigeni com és la por a la foscor, al moment d’apagar el llum, i que tants infants pateixen. Segurament per aquest motiu, Arianne Faber s’ha decantat per un grafisme primitiu i infantil a l’hora d’il·lustrar-lo.

peludo_21

Durant l’etapa infantil els objectes es representen de forma molt esquemàtica, allunyats del seu aspecte real. Un fet important en aquestes edats és que es dibuixa de memòria; els infants dibuixen allò que ja saben de les coses, el que els pareix més important de manera que, el petit artista, és més simbolista que no naturalista. És aquesta expressió la que ha procurat copsar la il·lustradora presentant tot un seguit d’elements que imiten el dibuix espontani dels menuts i en els quals és possible albirar símbols de la nit i altres figures semblants als éssers monstruosos. Aquestes creacions artístiques es repetiran al llarg de l’àlbum, bé en una pàgina a part reforçant el text i atorgant-li un caràcter oníric i nocturn a aquest o bé juntament amb els protagonistes. Pel que fa a aquests últims, també ells participen dels trets esquemàtics i ingenus. D’una banda, el Pelut és un ésser sense cap forma definida, pintat amb grans traços negres com si ho haguera fet un infant i del qual només endevinem la boca, d’una gran expressivitat s’ha de dir. D’altra, la xiqueta, que va acompanyada per la seua nina, tot reproduint un comportament infantil comú, i insisteix en aquest gust pel sintetisme de les formes. A més, la nina reprodueix sempre els gestos i les emocions de la xiqueta.

L’àlbum, a més, és caracteritza per la presència dominant dels colors roig i negre però, aquesta prevalença tonal es trencarà a l’acabament del llibre a causa del final revelador i terapèutic amb què sorprén. Així les coses, la xiqueta, amb una intel·ligència i maduresa colpidora, respon al Pelut que no li ha tingut por perquè mai no l’ha vist com un monstre sinó que l’ha imaginat com un pollet disfressat. Sí, potser tot es redueix a d’això, a imaginar que tot allò que ens espanta, ens paralitza i ens esborrona no és sinó un càndid i inofensiu pollet. Si el meu cosí ho hagués sabut abans!

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

The promise: una faula de colors

Quan tots els amics i familiars estan al corrent de la teua dèria pels llibres il·lustrats és habitual que t’arriben àlbums en forma de regal procedents dels llocs que han visitat. Efectivament, a mi, en compte d’imants per a la nevera, la gent que em coneix sol obsequiar-me àlbums per a la meua col·lecció personal. I jo no puc estar-ne més contenta, la veritat. Perquè m’ho encerten (quasi) sempre. Així, vingut des de Londres, The promise és l’últim dels títols amb què recentment m’han sorprés i, juntament amb la il·lusió del present, aquest àlbum no fa sinó confirmar-me la certesa que hi ha històries que em persegueixen fins que, finalment, es queden amb mi.

IMG_20151012_204255

Feia ja un parell de setmanes que em trobava amb el nom de Laura Carlin repetidament per la xarxa. Aquesta il·lustradora britànica ha estat guardonada el 2015 en la Biennal d’Il·lustració de Bratislava, una prestigiosa exposició internacional d’il·lustracions de llibres infantils i juvenils que es celebra en aquesta ciutat eslovaca. Tot i que aquest premi se li ha concedit per altres obres de la seua trajectòria artística, com ara The iron man and A World of Your Own, en aquest recorregut de reconeixements The promise no es queda enrere ja que va estar seleccionat pel New York Times com un dels llibres millor il·lustrats de l’any 2014 i va ser nominat el 2015 per a la medalla Kate Greenaway. Tot aquest recull de guardons la converteixen en una de les il·lustradores que més comentaris desperta últimament i seguir-li la pista, per tant, és fàcil. Amb tot, The promise és un d’aquests àlbums amb què ensopegue contínuament però pel qual no he sentit cap atracció fins que algú no me l’ha posat al davant. I així ha sigut.

9780763666330-int-1large

L’escriptora Nicola Davies s’inspira en L’home que plantava arbres (1953) de Jean Giono a l’hora d’escriure aquesta faula sobre la necessitat de l’ésser humà de relacionar-se en la natura. Així, aquesta és la història d’una xiqueta que, com la resta dels habitants, malvivia en un ciutat grisa i trista fins que, un dia, mentre li furtava la bossa a una dona gran es va veure obligada a complir una promesa: a canvi d’aquesta plantaria totes les llavors que hi trobaria dins. A partir d’aquell moment, i com un descobriment màgic, tot canvia, no només en la seua vida sinó també el seu voltant. Les delicades il·lustracions de Laura Carlin, fetes amb una combinació d’aquarel·la, pastel i llapis de color, acompanyen i enriqueixen els contrastos entre l’ombrívola i grisa ciutat que narra Davies i la vitalitat i la llum del futur, el lloc on es sembra aquesta llavor d’esperança. Els punts verds amb què es representa la llavor esmentada s’expandeixen pels fons neutres i desolats fins que comencen a brollar per tot arreu nombrosos arbres, plantes i flors amb els quals tornen també els ocells i l’alegria de la gent; tota una explosió de color que fa d’aquest element gràfic el narrador principal d’aquesta obra.

Juntament amb l’aplicació del color, la comprensió del relat mitjançant el món visual que ofereixen les il·lustracions s’aconsegueix alhora des dels paratextos, que també reforcen la narració, com s’aprecia en l’ocell vermell de la portada que es situa en la ciutat grisa i ja insinua el final optimista i com també ho fan les guardes, que estableixen una distinció clara entre la soledat urbana i la riquesa cromàtica de la vegetació. En aquest sentit, tot i el missatge ambiental que pretén transmetre l’autora, aquest és, certament, un àlbum tendre i commovedor que destaca, per damunt de tot, per les evocadores il·lustracions de Laura Carlin les quals, sense estridències, des dels grisos tènues de les primeres pàgines fins al color vibrant de les pàgines finals, enforteixen i consoliden el contingut vital d’un text més senzill i modest. 

9781406337280

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Beatrice Alemagna: la felicitat feta àlbum

«Un dia d’estiu va passar per allí, molt a prop dels peus de Sebastià». Així comença La gigantesca piccola cosa, un àlbum il·lustrat de Beatrice Alemagna, una de les meues il·lustradores preferides, que fa dos anys vaig localitzar un final d’agost en una llibreria de Trieste durant un viatge de restabliment anímic després d’una pèrdua que, casualment, aquest estiu de tristesa i d’absències, m’ha fet retrobar-me amb ell un altre cop. Quina coincidència. Tot a l’estiu. La pena, l’adéu, el redescobriment i la recuperació.

La gigantesca piccola cosa és un àlbum per a perdre-s’hi tantes vegades com es necessite. Tot i la desmesura del format, exageradament gran per a la meua opinió, la força del seu discurs visual, amb tot, captura tant com fascina i, així, desaparéixer entre les seues pàgines és deliciosament regenerador. Efectivament, aquesta és una història que es construeix amb les il·lustracions, unes imatges que revelen composicions singulars i lluminoses amb personatges que patinen, que dormen, que s’abracen, que esperen i que, sobretot, sorprenen per la riquesa cromàtica i per l’expressivitat formal. Aquest esclat creatiu, espenta el lector en una recerca sense pausa d’allò invisible que s’esmenta en el text i que, com si fóra una endevinalla, no es descobrirà fins el final.

IMG_20150906_202958

La proposta visual de Beatrice Alemagna parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage i això l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la seua residència actual a París, la il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants.

Amb tot, aquesta cosa menuda i alhora tan gegantesca que anuncia el títol d’aquest àlbum no és sinó la felicitat, una emoció que la il·lustradora italiana amaga subtilment entre les pàgines d’aquest llibre sense una narració unitària i sense la presència de cap personatge protagonista però carregat d’esperança. Alemagna, entén que aquest és un sentiment que es pot trobar tant a la muntanya com a l’autobús, al carrer o a casa però sempre com menys se l’espera i amb qui menys s’espera. Així, hi ha els que esperen la felicitat des de fa anys i no la troben mai, els que tenen por i els que persegueixen la il·lusió de ser capaços de mantenir-la tancada en una llauna o una caixa. De vegades, hi ha qui es desperta content a la nit, qui somriu sense una raó aparent i a qui se li escapa una llàgrima de nostàlgia. Com reflecteix la il·lustradora, la felicitat és un moment, allò que «va lliscar sota una mà, en les vacances d’estiu. Només un cruixit i, després, res més». Per això cal estar alerta. Perquè, certament, després sí que hi ha més.

beatrice-alemagna

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

La piscina: un àlbum sense paraules

Quan m’agrada molt un àlbum algunes voltes em bloquege. No puc deixar de fullejar-lo, d’observar-lo, però, sóc incapaç d’escriure‘n res. Encenc l’ordinador i, amb la pàgina en blanc al davant em quede així, en blanc. Això és el que m’està passat amb La piscina, l’última de les meues adquisicions editada per Barbara Fiore. Ja fa un parell de dies que ho intente i res. Ni una paraula. Només oracions inconnexes que finalment acabe esborrant mentre l’admire d’una manera quasi obsessiva. Deu ser, també, cosa de la calor, supose. Tot i que, he de confessar-ho, l‘estiu és l’estació de l’any que més m’agrada: els dies són més llargs, la tensió que he acumulat durant l’hivern es dilueix, em relaxe, i això em permet, per fi, reconciliar-me amb el pas del temps que ara passa lentament, a poc a poc. De fet, tal i com ocorre en aquesta història. I que el títol no us enganye. En realitat, aquest no és un conte sobre l’estiu. Aquest és més bé el relat d’un viatge. Un trajecte sense paraules que comença i acaba en una piscina. I que transcorre així, pausadament.

No coneixia cap treball anterior de la coreana Ji Hyeon Lee i la descoberta casual de La piscina, com és habitual, en un moment d‘aquests de procrastinació absoluta, ha estat una sorpresa deliciosa. Així, amb un argument tan senzill com és el d’un xiquet vacil·lant abans d’entrar a l’aigua i narrat únicament a través de la imatge, la il·lustradora construeix una vertadera pel·lícula muda mitjançant una seqüència d’il·lustracions en la qual juga amb la simultaneïtat dels plans generals i els plans de detalls. Fins i tot el títol, escrit amb un tipografia especial en blau i a partir de delicats detalls ornamentals, contribueix a reforçar aquest domini pictòric i anticipa la riquesa visual amb què ens delectarà l’interior de l’àlbum. No debades, les imatges destaquen tant per la presència constant del llapis i les llapisseres de colors com per l’ús prodigiós de l’espai, de la composició i del color.

Un pla mitjà del xiquet protagonista, netíssim visualment, amb la sola presència d’aquest sobre el fons blanc del paper, enceta la història. Tot seguit, es dóna pas a un pla general on ja apareix la piscina, buida de gent, solitària, i aquest mateix xiquet que s’hi aproxima. La manca de colors per la qual la il·lustradora s’inclina en aquestes primeres escenes, amb un predomini evident del llapis que s’acompanya únicament d’un color blau molt suau per a l’aigua, és conseqüència d’aquesta voluntat de narrar amb els distints components que conformen la imatge. El buit, el color i el dibuix s’uneixen per tant al llenguatge cinematogràfic a l’hora de recrear la calma, la quietud d’aquest espai que, de sobte, és envaït per la bullícia, pel soroll, per l’arravatament de tot un seguit de dones, homes i xiquets que corren, s’espenten i salten dins de la piscina fins abarrotar tota la superfície aquàtica. Curiosament, tots ells, grans i menuts, es representen amb grans flotadors enfront el protagonista que analitza tranquil·lament la situació i, finalment, es capbussa, sense cap protecció i, sobretot, sense por, per sota la gentada.

A partir d’aquest instant, el blanc i negre i el color es barregen fins que, sorpresa, el protagonista descobreix que, no està sol, que com ell, algú més ha decidit escapar del de sempre, de l’establert; una xiqueta de banyador roig, en contraposició del seu, amb qui bussejarà, jugarà i compatirà el descobriment i l’exploració d’un món marí poblat per un seguit d’éssers fantàstics i coneguts que brolla al fons de la piscina, aliè al que ocorre a l’exterior, sense estridències, subtilment, amb un esclat gradual de colors primaris que acabarà inundant-ho tot. Sí, efectivament, aquesta fugida és un viatge; un viatge imaginari d’anada i tornada cap a la curiositat, cap l’alegria de les troballes inesperades i cap la felicitat que aquestes proporcionen; un viatge sense urgències cap al perdut entusiasme infantil que ja d’adults només podem tractar de recuperar quan ens desfem de les presses a l’estiu i ens deixem portar per la màgia d’àlbums com aquest.

CGKqoxwWIAAk3bR

5 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats

100 joyas de la literatura infantil ilustrada: un catàleg d’art

El ritual quan compre un àlbum il·lustrat sol ser sempre el mateix. El deixe a la tauleta de nit i, durant uns dies, potser setmanes, el fullege, el mire, el llig i el torne a fullejar, a mirar i a llegir fins que gairebé m’aprenc de memòria tant el text com les il·lustracions. És en eixe moment quan ja he de fer-li un lloc a la prestatgeria, juntament amb tota la resta. Amb tot, a la darrera Fira del Llibre de València vaig descobrir regirant per les casetes un llibre una mica diferent al que anava buscant i que, per suposat, i sense poder véncer la temptació, ni tan sols intentar-ho, vaig haver de comprar. No, en aquella ocasió, no era un àlbum com els que normalment m’autoregale. Era millor. Martin Salisbury, conegut professor i especialista britànic en la matèria, em sorprenia, novament, amb una selecció de cent llibres il·lustrats d’arreu del món publicats els últims cent anys. Més de dos mesos després, aquest recull continua a la tauleta de nit. No me l’acabe. Ni vull fer-ho encara.

9788498018240

Així, mitjançant l’ús d’un eix cronològic, Salisbury fa un extens recorregut per l’evolució dels àlbums il·lustrats que transita des de començaments del segle XX fins els nostres dies. És ben curiós comprovar com l’àlbum il·lustrat ja comptava amb exemples destacats el 1910, any en què Peter Newell va il·lustrar The sland book (El llibre inclinat) juntament amb d’altres mostres valuoses com ara els llibres infantils de El Lissittzky, que el 1922 revolucionava les arts gràfiques al apropar els més menuts al Suprematisme amb llibres com ara Pro dva Kvadrata (Història de dos quadrats) i Vladimir Lebedev, un altre artista de l’avantguarda russa amb una estreta relació amb les edicions dedicades a la infància i amb exquisitats com ara Morozhenoe (El gelat). Tot i que alguns dels llibres triats per Salisbury no són obres específicament infantils i, fins i tot algun d’ells, no s’ajusta a l’estricta definició moderna d’àlbum il·lustrat, basada en la unió inseparable entre el text i la imatge, l’autor amplia descaradament l’horitzó i se n’arrisca en la selecció.

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Aquests tres llibres, però, són només una petitíssima mostra de la festa visual que esdevé aquest volum. El constructivisme rus, el futurisme italià, el neorromanticisme de postguerra i les tendències artístiques més actuals, per tant, s’entremesclen i es relacionen en forma de històries il·lustrades en un recull en què les distàncies i les fronteres entre la il·lustració infantil i la història de l’art, satisfactòriament, s’acurten. En efecte, la importància dels llibres infantils il·lustrats i, sobretot, de la il·lustració infantil com un valuós agent cultural que han de formar part del patrimoni artístic de totes les comunitats està sent considerablement reconeguda els últims temps, un fet que em tranquil·litza i m’agrada. Salisbury, sense dubte, és un dels noms que contribueix en aquesta tasca tan rellevant per a les arts visuals i, no debades, a la introducció fa un eloqüent elogi de museus com ara l’Eric Carle Museum of Picture Book Art dels Estats Units i la recent House of Illustration de Londres, entre d’altres, com a institucions imprescindibles que treballen per situar aquest art, tantes vegades oblidat per la historiografia artística i els museus, en el lloc que li pertoca.

Tot i això, es tracta, evidentment, d’una recopilació sotmesa a un criteri personal i subjectiu i on predominen els títols publicats al Regne Unit i procedents, com és lògic, de la biblioteca personal de l’autor (que quina enveja de biblioteca, per cert). Però, el que pot semblar un catàleg parcial, incomplet i personal s’obri, en canvi, com un ampli ventall de coneixement amb un voluntat ferma de difondre i apreciar aquests tipus de creacions artístiques tan singulars i amb una extraordinària capacitat de sorprendre visualment a tot aquell que s’atrevisca a fullejar-lo sense prejudicis. Bruno Munari, Leo Lionni, Emanuele Luzzati, Maurice Sendak, Kvêta Pacoskâ, Wolf Erlbruch, Beatrice Alemagna i tants altres són els noms que formen part d’aquest deliciós catàleg d’art. En falten molts, d’acord. Però aquest és sols un començament o, ¿no seria bonic un inventari igual que el de Salisbury però de llibres infantils i il·lustradors valencians? ¡Quant que ens queda per fer!

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Deixa un comentari

Filed under Opinió