La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

El Petit Tresor: grans descobertes i màgiques coincidències

A València la primavera arriba sempre amb la Fira del Llibre. A més de l’emoció de traure els llibres al carrer, aquest és un esdeveniment que ve acompanyat del bon temps, del gust per passejar de nou a poqueta nit, dels primers gelats i de l’augment progressiu de les hores de sol, una de les coses que, he de confessar, més feliç em fa. Tot i aquestes alegries estacionals que em proporciona l’obertura de la fira, enguany, ha plogut més d’un dia i fins i tot el fred ha sigut més intents. Amb tot, hi ha un detall que ha fet d’aquest un any relativament especial: la presència durant els últims dies de la fira de El Petit Tresor. Rere aquest nom s’amaguen Stel·la i Germán, dos llibreters de Vic que regenten un espai conegut amb aquesta encertada denominació i on tenen lloc projectes ben interessants de promoció lectora, de formació de lectors i suport per a mediadors, però que funciona, principalment, com el que és, com una botiga de llibres infantils i juvenils. Després d’una primera trobada amb ells tan fugaç com atabalada a la Fira de Bolonya, el retrobament, que aquesta vegada ambicionàvem fóra més pausat i assossegat, era, consegüentment, molt més que esperat.

La possibilitat inversemblant d’encetar una amistat amb una aparent desconeguda és un dels avantatges que més valore de la tecnologia i de les xarxes socials. El Petit Tresor, doncs, va ser, primerament, Stel·la i el seu bloc, un espai virtual on des de 2009 escriu i reflexiona al voltant de la literatura i la il·lustració, fins que, de mica en mica, es va convertir també en el descobriment de la llibreria i, finalment, d’un compte personal de Facebook, amb el qual, és clar, el seguiment mutu fou ja molt més proper. No va ser fins que, per fi, ens vam conéixer físicament a Bolonya que va aparéixer també Germán, en un principi, un escriptor aparentment tímid i silenciós però que, en la intimitat d’una conversa a tres, esdevé ràpidament en un dialogant apassionat si la tertúlia és, de fet, sobre llibres. I, així, asseguts en una tranquil·la terrassa, lluny del rebombori de la fira un diumenge a la vesprada i amagats i protegits de les hordes de turistes que últimament envaeixen Ciutat Vella, vàrem iniciar un enriquidor diàleg al voltant de l’educació, la llengua, les ambicions i frustracions personals i, finalment, sobre una decisió tan valenta com és la d’obrir una llibreria a aquesta ciutat de la comarca d’Osona, o a qualsevol ciutat en realitat. Amb tot, el més engrescador, però, va sorgir en el moment en què Tina Vallés i l’article «La literatura no serveix per a res» irromperen, de sobte, en la nostra taula. I, aleshores, com si haguérem obert una caixa de Pandora, tot començà a brollar. Això sí, deliciosament.

La concurrència en el pensament comú en què el gran desafiament de la literatura infantil rau en tractar als lectors amb el respecte que mereixen, sense desestimar la seua intel·ligència ni la seua experiència del món fou el desencadenant de tot un seguit de idees i opinions que a tots tres ens rondaven pel cap i que tots tres coincidim i compartim. Però, tan important com aquesta qüestió és la paradoxa del fet que els que lligen llibres per a infants no sempre són els qui compren les obres (un assumpte que no cal que ningú li explique a Germán, que passa més temps a la llibreria, i ha d’enfrontar-se diàriament a situacions bastant absurdes). Contràriament, són els adults els que ho fan, i aquesta tria està molt sovint motivada bé per una obligació suposada de preservar una certa virtut, el que fa que determinats temes encara siguen censurats, o bé per la necessitat imperiosa d’ensenyar a viure, a distingir, identificar i classificar les emocions, els sentiments i les pors, una empresa, però, que s’aconsegueix amb els anys, amb la trajectòria vital, i no amb els llibres. Dissortadament, els llibres infantils que compleixen aquest últim requisit, als quals Tina Vallés ha qualificat, i molt encertadament sota el meu criteri, com a llibres infantils d’autoajuda, unes obres en què predominen aquests suposats valors terapèutics per sobre dels criteris literaris i estètics, són ara la tendència editorial predominant i l’èxit comercial més immediat.

I allà estàvem, doncs, nosaltres, també adults, enraonant sobre aquests afers que com a mestres, llibreters, escriptors, crítics i investigadors ens afecten i, sobretot, ens inquieten. Malgrat tot, la conclusió no fou molt esperançadora ja que l’única solució a què arribarem, per ara, fou que alguns haurem de continuar qüestionant-nos i debatent per què la literatura infantil no pot regir-se pels mateixos paràmetres que la d’adults, que no són altres que despertar el gust i el gaudi de la lectura i, més que resoldre incerteses, crear-ne de noves, mentre que altres, com ara El Petit Tresor, seguiran recomanant des del seu racó, bones històries il·lustrades que contribuïsquen en l’educació literària i visual tant dels infants com dels més grans. Potser si insistim a crear i buscar els llibres valents, les històries sinceres i les il·lustracions estèticament valuoses, que sí que hi són, les generacions futures d’adults puguen reconéixer l’autèntic valor dels bons llibres, que no és altre sinó el llibre en si mateix. Qui sap si és que l’autèntica primavera literària encara està per arribar. Ens caldrà ser pacients, doncs, o no.

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

‘Dues ales’: la bellesa de narrar i il·lustrar l’absència

 

Somiar que vole és un dels meus somnis més recurrents. Tot i això, no el recorde com un somni agradable, més bé el contrari, ja que les nits en què això succeeix, l’endemà, sent que em desperte neguitosa i angoixada. L’experiència somiada de volar lluny de ser una activitat plaent, per a mi, sempre esdevé fatigosa a causa de l’esforç amb què la porte en pràctica ja que el meu subconscient, supleix la manca d’ales amb una solució d’urgència més o menys encertada: són els braços apuntant al davant els que em fan desplaçar-me per l’aire mitjançant un curiós moviment que s’assembla moltíssim al que fan els nadadors quan naden en l’estil de braça i, fins i tot, les cames s’encongeixen i s’estiren imitant aquesta modalitat de natació. Tret de l’aspecte còmic de la situació, el vertader dramatisme de l’assumpte, però, resideix en el fet que, sembla que aquesta no és la mesura més apropiada perquè, per més que m’impulse amb els braços i per molta més força que faig amb totes dues extremitats, malauradament, no aconseguisc avançar mai ni un pam. Per això, és una llàstima que, com li ocorre al senyor Guillem, no apareguen de sobte dues ales sota la bresquillera del meu jardí per a poder emprendre el vol per fi.

Efectivament, aquest és l’argument de Dues ales, un àlbum il·lustrat de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara di Giorgio que Combel ha publicat recentment en català, amb una traducció d’Anna Casassas. Amb tot, aquestes ales són, en realitat, l’excusa per a tractar una altra qüestió una mica més complexa. Així, la sorpresa del senyor Guillem en trobar-se aquestes ales és el fil conductor d’una història filosòfica i poètica al voltant de la vellesa i el final de la vida; un relat que explica amb sensibilitat com el protagonista s’interroga qui les pot haver deixat allà oblidades i com passen els dies sense que ningú no les reclame. Fins que s’apropa a elles a poc a poc i, finalment, s’atreveix a tocar-les. És, aleshores, quan es desperten milers de records que brollen lleugerament pel cap d’aquest entranyable personatge, que reviu tota la seua vida assegut a les escales de sa casa. I als peus de la bresquillera. Aquestes dues ales pertanyen, per tant, al senyor Guillem, que comença a regar-les amb cura tal com ho fa amb les flors més delicades fins que, com a bon jardiner que coneix l’art de la paciència, se n’adona del moment en què estan ja madures per collir-les, col·locar-se-les, enfilar el vol i començar a planar serenament pel cel.

La combinació de l’aquarel·la i el llapis que Di Giorgio ha escollit per aquest llibre presenta unes il·lustracions lluminoses, coloristes i, sobretot, vitalistes, unes propietats que no sols les fan estèticament molt atractives sinó que, a més, conjuguen amb la tendresa del relat i l’amplien i el reforcen visualment. Però, tot i el caràcter metafòric del text de Bellemo, les il·lustracions d’aquesta il·lustradora es caracteritzen per una absència quasi total de símbols i evocacions. Aquestes s’inclinen, en canvi, per una descripció fidel de la realitat i, per això, exhibeixen orgulloses un paisatge italià, romà concretament, de carrers vius, de mercats, cafès, construccions clàssiques i habitatges mediterranis, on, de vegades, l’acció principal i les cabòries del senyor Guillem es barregen i es perden entre la quotidianitat dels habitants d’aquest escenari il·lustrat tot oferint la imatge altres lectures alternatives.

És així com aquesta història s’enlaira cap al final. I continua mostrant la vivacitat poètica del text i l’encís de les il·lustracions que ara mostren una perspectiva aèria de les teulades, les xemeneies, els balcons, els arbres, però, malgrat tot, una certa melangia s’oculta rere aquestes últimes pàgines. És la malenconia dels records, de les experiències viscudes que se’n van ràpidament, sense compassió, com el pas del temps que s’escapa sense avisar, fins que ja és tard. És la tristesa de les absències, com la del senyor Guillem, que s’enfila cap als núvols per a no tornar mai més, però que ho fa molt content amb les seues ales. Potser és això, que les ales s’han de buscar en els petits esdeveniments del dia rere dia, aquells que conformen els records. Serà per això que, a mi, em costa tant avançar en els somnis.

‘El pelut’: mecanismes per a véncer la por (II)

De menut, el meu cosí, era molt poregós. Ara que ja és gran, però, ha aconseguit superar totes les seues pors infantils i no queda ni rastre del xiquet poruc que s’espantava pràcticament de tot. Tot i això, recorde amb especial tendresa que, el màxim moment de pànic per a ell era, sense dubte, la nit. Així, a més del recurs habitual en moltes cases de deixar el llum del corredor encés per mantindre un poc de claror a l’habitació, el meu cosí necessitava cridar «bona nit» des del llit per a reclamar imperiosament que tots els membres de casa li contestaren i sentir així que no estava tan sol allà gitat. Aquesta demanda es repetia constantment amb una freqüència de temps molt breu fins que, per fi, s’adormia. Fins aleshores, calia respondre-li, clar.

L‘hora d’anar al llit és un dels instants més temuts per molts infants, no sols per al meu cosí, i, aquest és precisament, el punt en què comença El Pelut, un àlbum escrit i il·lustrat per Arianne Faber i publicat per Thule el 2010. Aquesta història s’inicia, doncs, quan el temut monstre, el Pelut, es presenta de sobte en l’habitació de la protagonista. Aquest Pelut té molt de pèl i és d’un negre negríssim i, mentre la xiqueta dorm tranquil·la, el Pelut peludíssim i negríssim vol donar-li un ensurt, però, en canvi, a ella li agafa un atac de riure. Desconcertat, li pregunta què és el que li fa tanta gràcia i, aleshores, ella li ensenya al Pelut com s’ha de fer per a donar un ensurt com cal. Aquest és, per tant, un conte que parla d’un sentiment tant primigeni com és la por a la foscor, al moment d’apagar el llum, i que tants infants pateixen. Segurament per aquest motiu, Arianne Faber s’ha decantat per un grafisme primitiu i infantil a l’hora d’il·lustrar-lo.

Durant l’etapa infantil els objectes es representen de forma molt esquemàtica, allunyats del seu aspecte real. Un fet important en aquestes edats és que es dibuixa de memòria; els infants dibuixen allò que ja saben de les coses, el que els pareix més important de manera que, el petit artista, és més simbolista que no naturalista. És aquesta expressió la que ha procurat copsar la il·lustradora presentant tot un seguit d’elements que imiten el dibuix espontani dels menuts i en els quals és possible albirar símbols de la nit i altres figures semblants als éssers monstruosos. Aquestes creacions artístiques es repetiran al llarg de l’àlbum, bé en una pàgina a part reforçant el text i atorgant-li un caràcter oníric i nocturn a aquest o bé juntament amb els protagonistes. Pel que fa a aquests últims, també ells participen dels trets esquemàtics i ingenus. D’una banda, el Pelut és un ésser sense cap forma definida, pintat amb grans traços negres com si ho haguera fet un infant i del qual només endevinem la boca, d’una gran expressivitat s’ha de dir. D’altra, la xiqueta, que va acompanyada per la seua nina, tot reproduint un comportament infantil comú, i insisteix en aquest gust pel sintetisme de les formes. A més, la nina reprodueix sempre els gestos i les emocions de la xiqueta.

L’àlbum, a més, és caracteritza per la presència dominant dels colors roig i negre però, aquesta prevalença tonal es trencarà a l’acabament del llibre a causa del final revelador i terapèutic amb què sorprén. Així les coses, la xiqueta, amb una intel·ligència i maduresa colpidora, respon al Pelut que no li ha tingut por perquè mai no l’ha vist com un monstre sinó que l’ha imaginat com un pollet disfressat. Sí, potser tot es redueix a d’això, a imaginar que tot allò que ens espanta, ens paralitza i ens esborrona no és sinó un càndid i inofensiu pollet. Si el meu cosí ho hagués sabut abans!