Tag Archives: Piamonte

Mirar l’art, gaudir l’art

Fa uns mesos tornava a casa després d’un cap de setmana fora i ell m’esperava amb l’ordinador encés amb tot un seguit de pestanyes de Google obertes amb allotjaments de vacances des de Galícia fins a Itàlia. Tria’n un, em va dir. I això vaig fer. Em vaig quedar, de fet, amb l’última de les opcions. Una casa als peus dels Alps italians per a llegir en una terrassa amb vistes, caminar per la muntanya i explorar la riquesa cultural i culinària de l’encara desconeguda per a nosaltres regió del Piemont. Semblava, doncs, que ja teníem el pla per a l’estiu. I, el més important, teníem l’objectiu clar: fugir de les grans ciutats i les aglomeracions i gaudir d’una desconnexió desitjadíssima després d’una temporada intensa de treball. El que no sabia, però, era que no sols es compliria aquesta aspiració, sinó que el viatge esdevindria també una experiència estètica inesborrable.

Deixant-me portar de nou per ell i la seua capacitat planificadora va ser, doncs, com el darrer mes d’agost vaig descobrir, entre d’altres, la Chiesa di San Fiorenzo als afores de Bastia Mondovì. Un lloc allunyat de qualsevol circuit turístic, sense cues ni entrades ni audioguies, al qual s’accedeix gràcies a la tasca voluntariosa d’un grapat de gent que s’estima i coneix el seu patrimoni. Es tracta d’una esglesieta d’una sola nau, edificada entre els segles X i XV, amb un exterior auster i robust que atresora en l’interior un dels més alts exemples de l’estil anomenat gòtic internacional. La fascinació, només entrar-hi, és absoluta i, una vegada la mirada s’acostuma a la tènue penombra que la manca de grans finestrals origina i les pulsacions retornen al seu ritme després de la sobredosi de bellesa, l’ull comença a enfocar i albirar, per fi, l’inesperat espectacle pictòric; una autèntica Capella Sixtina que res no ha d’envejar a la de Roma.

Així, com una gran bíblia il·lustrada encastrada en la pedra, aquests frescos gòtics recobreixen tota l’església en un cicle pictòric on s’explica la vida de San Fiorenzo, Sant Antoni Abat i altres sants, juntament amb representacions dels evangelistes i històries de la Mare de Déu i la infantesa i la passió de Jesús. Ara bé, i sense menystenir aquestes escenes, són sobretot les representacions de la Jerusalem Celestial i l’infern les que més em van colpir. Una confrontació brutal entre la felicitat del paradís i l’horror de l’avern que s’alça amb un sentit de lectura unitari i s’exhibeix amb una potencia creativa originada en la delicadesa de les línies, la riquesa del color i l’habilitat narrativa de la mà excutant.

Certament, la representació colossal del regne de Satanás amb la presència destacada del seu senyor al centre de la composició, una bèstia inhumana i devoradora d’ànimes amb les seues nombroses boques, aclapara tant com encega. La voracitat d’aquest monstre es reforça, a més, amb altres calamitats i misèries, com ara la desfilada a la manera de fris dels Pecats Capitals, set personatges que cavalquen sobre animals diferents lligats entre ells per una cadena, símbol de l’esclavitud que genera la perversió i el vici, els quals entren a l’uníson i sense compassió en la gargamella d’un monstre terrible. Aquesta és, però, només una mostra del que en l’eternitat li esperava a qualsevol que s’allunyara amb les seus accions mundanes de l’Edén, un lloc, atès per les dones en aquests frescos, que alleten, curen i cuiden tothom que ho necessita. El resultat esdevé, doncs, un relat conscientment elaborat que adverteix de la importància de viure una vida honesta que es centre en els principis de la fe i la misericòrdia; un relat plàstic que, si el segueixes, es fa llegir.

La importància de la interpretació i l’assimilació d’aquest missatge per part dels fidels pobres illetrats a qui estaven dirigides les pintures amb unes pretensions gens innocents, evidencia la necessitat d’una alfabetització visual adequada, és a dir, l’exigència del poble pla d’aprendre els codis retòrics de les imatges i descodificar aquestes en un relat. Ara bé, no és aquest també l’objectiu que ha de complir una il·lustració infantil? Durant aquell èxtasi estètic, tot em portava a pensar, doncs, en la susceptibilitat, des de temps immemorials, de fer servir la pintura com una eina pedagògica a causa del seus valors ètics i estètics, sí, però evidentment també funcionals. Al capdavall, aprendre a mirar l’art, d’una manera conscient o inconscient, esdevé una manera més d’enfrontar-se al món i d’encarar el procés de maduració com un camí d’experiència. El convenciment del fet que la cultura de la imatge és una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament d’una personalitat completa i equilibrada, em porta, finalment, a lloar tant aquest cicle pictòric com també tots els llibres il·lustrats de les biblioteques dels més menuts. A més, en aquestes últimes, i per sort, no hi ha cap trajecte a l’infern. O, almenys jo, encara no l’he trobat.

Deixa un comentari

Filed under General, Opinió