Jon Klassen: filant imatges

Intente recordar el primer àlbum il·lustrat i potser fou el divertit On és el meu barret? (2012), editat per Milrazones tant en castellà com en català; aquesta última versió lingüística aterrà a ma casa una nit de Reis, prèvia petició per carta. Tal vegada, però, fou House held up by trees (2013), una narració lírica i nostàlgica sobre l’inexorable pas del temps del poeta americà Ted Kooser, publicada únicament en anglés i que, una molt amiga que viatjava per Londres, me la va fer arribar en forma de regal d’aniversari. Siga quin siga l’ordre d’arribada a la meua biblioteca personal, el que vertaderament importa és que aquests dos llibres estan il·lustrats pel canadenc Jon Klassen, autor que, des d’aleshores, admire i seguisc amb entusiasme, no sols per les seues il·lustracions, que són excel·lents, sinó també pels bons textos amb què les presenta, sovint d’altres autors i, d’altres, d’ell mateix. L’última adquisició, i ara no hi ha cap dubte, ha estat Hilo sin fin (2013) un conte de Marc Barnett que ha editat l’Editorial Joventut (en català duu el títol Llana a dojo). Aquest àlbum va rebre el reconeixement de la medalla Caldecott, el premi més prestigiós per a llibres infantils americans, i també fou seleccionat per la revista Faristol com un dels millors llibres de l’any 2013.

Hilo sin fin és la història d’Anabel, una xiqueta que, una vesprada nevada d’hivern, descobreix una caixa misteriosa amb fils de colors dins. Anabel, decideix aprofitar aquests fils que ha trobat per a teixir-se un jersei. Quan l’acaba, com li’n sobren, en fa un també per al seu gos Nic i, com que el fil sembla no acabar-se mai, comença a teixir més jerseis per als seus companys de classe, per al senyor Norman, per als seus pares, per a la senyora Garcia, per a tots els gossos, gats i altres animals i fins i tot per a objectes i elements que, en realitat, no necessiten vestir-se amb aquesta peça de roba ni tampoc amb cap altra. Així fins cobrir-ho tot de llana de colors. La notícia d’aquesta caixa plena de fils que no s’esgoten s’estén arreu del món i, fins i tot, arriba a oïdes d’un arxiduc que desitja comprar la caixa màgica d’Anabel. El desenllaç, que no desvetlaré ací, s’explica magistralment mitjançant les imatges, que assumeixen en aquesta part del conte una funció narrativa plena en detriment del text escrit.

Les il·lustracions d’aquest àlbum refermen el particular univers gràfic de Klassen. El gust pels fons neutres amb la presència de menudíssimes taques de pintura que s’escampen desordenadament per la imatge, la predilecció pels colors sobris, la simplicitat formal i la delicadesa de les seues figures junt amb l’expressivitat dels rostres a partir de línies senzilles són trets habituals del seu estil que també compareixen en aquesta obra. En aquesta ocasió, es serveix de l’ús del blanc i el negre per a presentar l’acció però, gradualment, i a mesura que avança el conte, va substituint-los per colors més càlids, procedents de tots els jerseis teixits amb els fils de colors, que van inundant l’escena. Aquesta utilització del color porta a una identificació d’aquest amb els sentiments del bé i el mal encarnats en Anabel, la protagonista, i l’arxiduc, l’antagonista, i li val per crear una segona veu narrativa mitjançant el llenguatge visual. A més, també busca aconseguir la textura de la llana jugant amb el dibuix encadenat dels jerseis de colors que contrasten amb la resta d’elements de la composició, amb una aparença més plana, i amb l’objectiu clar de continuar reforçant aquesta distinció entre dues realitats oposades entre elles.

Hilo sin fin és, en definitiva, una història tendra, un conte modern amb reminiscències populars que reflexiona sobre el caràcter generós, alegre i positiu dels infants i que clou amb un final amb moralitat. Així, Jon Klassen, amb les seues il·lustracions, es reparteix amb l’autor la tasca de contar sense caure en la redundància ni amb un propòsit de destacar, reforçant i amplificant el relat escrit d’una manera subtil, sense interferir-hi. S’aliena amb el text en una simbiosi expressiva perfecta alhora que ofereix una mostra extraordinària de la seua manera d’il·lustrar, tan genuïna com singular i que, a més, ens remet a altres àlbums il·lustrats per ell no sols per la continuïtat dels trets estilístics propis sinó també per la sorpresa de trobar-nos amb un personatge que ja ha dibuixat abans i que no descobrireu fins que no us atrapen, com van fer amb mi, les il·lustracions de Jon Klassen.

Clara Berenguer

Col·lecció «Joanot»: la preservació de l’imaginari col·lectiu

Tots mantenim amb una especial fermesa al nostre subconscient aquelles imatges en què ens hem fixat en la nostra infantesa. Tot allò que ens colpeix durant aquest període ho conservem en la nostra memòria, per això els llibres per a infants i les seues il·lustracions, juguen un paper tan decisiu.

A València, el procés de creació de la literatura infantil en català no es produeix plenament fins a l’inici dels anys 1980 amb l’adveniment d’un context polític nou. És amb l’establiment de l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) quan comencen a percebre’s els primers símptomes de normalització. Així, un fet cabdal en la gestació de les edicions dedicades a la infància és l’aparició de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, una heroica plataforma que gairebé entre 1975 i 1986 va dur a terme iniciatives tant interessants com la creació l’any 1983 de la primera col·lecció de literatura per a infants en una llengua diferent al castellà coneguda amb el nom de «Joanot».

Aquesta col·lecció està composta per uns llibres de format horitzontal i unes il·lustracions que s’acompanyen d’uns textos breus amb una tipografia que imita la cal·ligrafia feta a mà. Cadascun dels llibres es caracteritza per l’ús de tintes planes i per una elecció monocromàtica, fet que, a banda d’abaratir costos, atorga una aparença força moderna i expressiva al conjunt. A més, al final, hi ha un parell de pàgines amb jocs i activitats per a divertir-se després de la lectura.

Un dels meus contes més estimats és, sense dubte, Els números accidentats, una història d’uns números que sofreixen tot tipus d’incidents. L’u, va passejant i un test li cau al cap, al 2 un gegant li arranca un dit, el 3 es trenca un os, al 4 li plora un ull i així fins arribar al número 10. Aquesta enumeració, tan accidentada com divertida, és narrada excel·lentment per Empar de Lanuza qui juga amb una rima senzilla i un llenguatge clar i fluid que fa avançar la narració àgilment. La musicalitat que desprén el text de De Lanuza es veu reforçada per les il·lustracions de Manuel Granell qui, després de treballar diversos anys com a dissenyador de còmics, durant aquest temps, es va dedicar a la il·lustració de llibres infantils, deixant-nos exemplars tan encantadors com aquest. En Els números accidentats, la preponderància del taronja és l’encarregada de donar color a uns números que sorprenen pels seus trets humans i que, a més, s’individualitzen amb unes particularitats pròpies que els fan distingir-se els uns dels altres. En aquest sentit, el 3 té tot el cos cobert de pèl, el 4 és un indi o el 6 porta ulleres. Les il·lustracions, a banda de connectar perfectament amb la narració, introdueixen lectures distintes al text mitjançant l’ús de la imatge, que desenvolupa escenaris i detalls que el conte no desvetla però sempre manté consonància amb les paraules de l’autora. La simplicitat i la ingenuïtat d’aquestes il·lustracions són una bona mostra de l’estil d’aquest il·lustrador i de l’estètica d’aquell moment.

Altres contes d’aquesta col·lecció són De qui serà?, també d’Empar de Lanuza i Manuel Granell; aquest últim continua amb la seua tasca com a il·lustrador amb títols com Ui, ui, ui quins ulls i Ara va de caps, tots dos escrits per Rosa Serrano, mentre que Carles Ortín va ser l’encarregat de les il·lustracions de La bola escrit per Enric Larreula i, finalment, Josep Ferrer i Xelo Garrigós que il·lustraren Xe quins peus de Maria Dolors Pellicer.

La col·lecció «Joanot» fou un dels primers materials que nasqueren per a oferir una funció educativa, la de l’ensenyament en valencià. Juntament amb el seu valor artístic, que és molt alt, aquest conjunt de llibres és un referent ineludible que hauria de passar de generació en generació. A banda dels valors educatius i artístics, els llibres per a infants, i per tant les il·lustracions que contenen, s’han de tenir en compte per la seua vàlua com a agents culturals degut al fet que són un element clau de la producció social, històrica i cultural de qualsevol societat i, consegüentment, intervenen en el procés de construcció de la identitat individual dels infants. Obres com aquestes, per tant, formen una valuosa part de l’imaginari col·lectiu i es converteixen en un vehicle indispensable de culturització que és necessari conservar i donar a conèixer. I en un context com el que vivim, encara més.

Catarina Sobral: L’art d’achimpar

Catarina Sobral és una jove il·lustradora portuguesa que viu a cavall de Coimbra, la seua ciutat natal, i Lisboa. Tot i la seua formació en disseny, amb el pas dels anys, la seua activitat professional s’ha aproximant al món de la il·lustració infantil fins al punt que, el passat mes de març, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.

Les il·lustracions d’O meu avô (2024), editat per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, foren elogiades pel jurat per la seua forta personalitat així com per les seues referències a la tradició gràfica de la dècada de 1950 i la seua interpretació contemporània. A diferència dels anteriors àlbums que ha il·lustrat, en aquesta ocasió s’ha deixat seduir per les formes rectes i geomètriques i per l’elecció de tintes oposades entre elles, que reforcen la narració i que delaten una presència dominant del roig, el verd i el marró. De fet, aquesta és una història confrontada que parla del temps i de la rutina en presentar-nos d’una manera simultània la quotidianitat de dos personatges, un avi i el doctor Sebastião, mitjançant una narració en primera persona.

La gran riquesa visual d’aquestes il·lustracions, però, no sols resideix en les línies pures i el color. Les composicions també hi contribueixen en aquesta tasca en mostrar punts de vista sorprenents com ara les imatges de l’hora del sopar vistes des de dalt o les dels interiors del vehicle així com la despreocupació intencionada de retallar les figures o altres elements que hi apareixen a la imatge amb els marges de la il·lustració com per exemple les escenes de l’hora del te on sols s’hi veuen les extremitats dels personatges o la portada amb el nét, que mira cap a amunt i agafa la mà del seu avi, sols representat de cintura cap a baix. Reveladores són també les referències artístiques que ens desperten un somriure quan descobrim Fernando Pessoa i Almada Negreiros (el meu avi escriu ridícules cartes d’amor…), Édouard Manet i el seu Esmorzar sobre l’herba i les similituds amb l’estètica de Jaques Tati, i d’Andy Warhol en el simpàtic gos pug que, fins i tot, mereix una nota peu de pàgina. Aquest és un llibre amb una increïble força creativa i en el qual Catarina Sobral ens ofereix una brillant reflexió sobre l’inexorable pas del temps i la percepció subjectiva d’aquest fenomen que segueix el seu ritme i que cadascú experimentem de manera distinta, o no.

En canvi, en Achimpa (2012) i en Greve (2011), també editats per Orfeu Negro, utilitza materials diferents, com ara el llapis, les pintures de cera i, sobretot, el collage la qual cosa fa que ens trobem amb un resultat visual distint però extraordinari igualment.

Així, i conjuntament amb la seua audàcia gràfica, Achimpa destaca per les elaborades i iròniques construccions lingüístiques que Catarina confecciona a partir del descobriment a la biblioteca de la paraula Achimpa. Ningú coneix el significat d’aquest vocable nou ni saben a quina categoria gramatical pertany de manera que tots els personatges comencen a utilitzar Achimpa quan i com volen. “Açò és achimpíssim”, “s’ha de resoldre achimpadament” o “el comandament està achimpa de la taula” són sols algunes de les expressions que apareixen en aquesta història d’argument i final sorprenent. D’altra banda, a Greve, experimenta amb el collage a partir de la utilització d’imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i pixels o punts de color. En aquesta ocasió, es decanta per l’ús de colors més reduïts que contrasten amb expressives taques de roig i blau i ens descobreix un nou tipus de figuració que tendeix a l’exageració i l’engrandiment del cap i a l’estilització de les formes a l’hora d’explicar-nos una vaga molt particular amb una final que comparteix paral·lelismes en la manera de resoldre’s amb Achimpa.

Vazio (2014) és el seu títol més recent, editat aquesta vegada per l’editorial portuguesa Pato Logico, que explica el dia rere dia d’un home “buit” que es troba a la recerca d’allò que li puga donar un sentit a la seua vida. De segur que aquest àlbum és una continuació de la seua experimentació amb el color, les formes, les textures i el llenguatge i una mostra més d’una perseverança fidel al seu univers gràfic i literari, tan particular com deliciós. Els llibres de Catarina Sobral són, doncs, una mostra del bon fer i del bon gust tant pel que fa a la il·lustració com a la història, una conjunció difícil de trobar i que l’editora d’Orfeu Negro defineix amb tres adjectius amb tres Cs: contemporanis, conceptuals i cinematogràfics. Potser només cal afegir-ne un de més: achimpíssims.

*La imatge de portada d’aquest blog és una il·lustració d’Achimpa.