‘Work, an occupational ABC’: o reinventar-se vitalment

Quan era menuda, de tant en tant, a la meua germana li agradava improvisar una petita perruqueria al menjador de casa. Només tenia una clienta, la mare, qui infinitament pacient, mentre mirava la televisió, es deixava fer. Solia començar amb una trena, després tornava a pentinar-li la melena, tot seguit una cua en un costat i, així, sense pausa, tots els pentinats possibles. Ella, el que volia, era ser perruquera, és clar. Jo també, sovint, m’hi afegia al joc, però mai no he estat especialment destra en aquesta habilitat i, per tant, me’n cansava ràpid, afortunadament per a la mare que, després de tot, semblava que s’acabara d’alçar de dormir en compte d’haver passat per la perruqueria. Ja de grans, i com era d’esperar, cap de les dues ens hem dedicat a aquesta professió, ni tampoc exercim de mestres, caixeres de supermercat, secretàries, actrius de teatre, presentadores de televisió, dissenyadores de moda ni altres ocupacions més amb què, durant la infantesa, havíem fantasiejat.

De fet, de professions, n’hi ha moltes, tantes com vulguem imaginar i Kellen Hatanaka bé que ho revela en Work, an occupational ABC, un recorregut alfabètic a través dels llocs de treball més insospitats, divertits, emocionants i alternatius. Així, en aquest abecedari en imatges cada lletra de l’alfabet està representada per una ocupació diferent i aquestes es presenten intel·ligentment inserides en enginyosos acudits visuals, com ara un carnisser que corre malhumorat rere dues mofetes que escapen amb un rastre de llonganisses al llarg d’un carrer on la lletra amb què es correspon es camufla entre els edificis, un llenyataire que no se n’adona que un castor mossega el tronc que es disposa a tallar i que aquest no és més que la lletra que li pertoca i una enginyera naval que es sorprén en trobar el vaixell dissenyat destrossat per la mateixa lletra de l’abecedari amb què comença la seua professió. Altres, de vegades, aprofita les pàgines dobles per formar parelles complementàries, com per exemple el conjunt musical format per un vibrafonista i una cantant de casaments les inicials dels quals, en anglés, la llengua original d’aquesta publicació, van seguides.

Hatanaka és un il·lustrador canadenc que mostra un estil elegant i sofisticat, amb imatges de colors pàl·lids i d’essència minimalista. El seu és un treball que combina els elements digitals amb altres dibuixats a mà, una pràctica que brinda il·lustracionss netes i sense estridències, com les d’aquest llibre, les quals suggereixen serenitat i placidesa. Però, tot i aquesta calma aparent, el llenguatge corporal dels personatges i el moviment dinàmic de cada imatge és totalment expressiu, malgrat la manca conscient de trets facials amb què es presenten. Amb tot, aquesta absència de propietats figuratives no s’ha de considerar com una pèrdua sinó com un valor afegit i un enriquidor recurs plàstic.

És per l’atractiu i la seducció estètica que susciten les il·lustracions que aquest llibre agradarà tant als infants com als adults però, alhora, també ho farà per les opcions de lectura que origina i les possibilitats interpretatives que ofereix, no sols visuals, que en són moltes, sinó també textuals. A més, al final hi ha un glossari amb els oficis esmentats en l’abecedari i amb una descripció al voltant de tots aquests amb un sentit de l’humor subtil i encantador. Ara bé, algú ha sentit parlar d’un xenòleg abans? Doncs això, potser és que el món vital i laboral no és altra cosa sinó reinventar-se constantment i seguir somiant, com quan érem menuts, amb allò que volem ser i fer en la vida.

Hoje sintome…: un alfabet d’emocions portugueses

Jan Amós Comenius, convençut que la representació visual del que deien les paraules podia ajudar a despertar un interés per la lectura, va publicar el 1650 l’Orbis pictus, un abecedari il·lustrat destinat a l’aprenentatge de l’alemany i el llatí. Amb aquesta obra s’encetava un nou concepte de llibre pensat per a introduir els infants en el món de la lectura, tan visual com textual, i, amb el pas dels anys, aquest model s’ha reproduït, consolidat i adaptat fins a sorprendre amb propostes editorials heterogènies i d’estils diferents. Precisament, la il·lustradora portuguesa Madalena Moniz es serveix d’aquest esquema compositiu, alhora senzill i eficaç, en Hoje sintome…, un llibre-alfabet en sentiments ordenats de la A a la Z que va rebre una menció d’honor a la recent Fira del Llibre Infantil de Bolonya i que ha estat una troballa reveladora.

La fascinació pels treballs de Catarina Sobral em va portar a conéixer Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un nou segell amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Els àlbums de Catarina, doncs, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’aquest abecedari il·lustrat i de l’afany per detectar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. Ara, després de remenar i tafanejar-ne els catàlegs, m’atrevisc a assegurar sense por que aquests res no tenen a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades. No debades, Là fora, guia para descobrir a natureza, de Planeta Tangerina ha estat també premiada enguany a Bolonya amb el mateix guardó que l’abecedari de Madalena Moniz.

 Hoje sintome… es resol amb un esquema organitzatiu simple i equilibrat que es repeteix sense variacions fins el final del llibre. Així, a la pàgina de l’esquerra, buida d’accessoris, es disposa únicament la lletra de l’abecedari acompanyada pel nom del sentiment amb què es correspon. L’economia compositiva amb què es presenta aquesta contrasta amb la il·lustració de la dreta, que s’encarrega de visualitzar poèticament aquest sentiment i que ocupa tota la superfície de la pàgina. L’originalitat de la proposta rau en la presència continuada d’un infant que, tot i manifestar-se aparentment com a fil conductor, no pretén una narració. És més, la il·lustradora no li atorga cap identitat ni cap biografia. És el lector qui ha de construir la història creant empatia amb aquest personatge i reconeixent com a pròpies les emocions d’aquest inventari variat però incomplet, com comprovem en l’exercici personal que es proposa en les últimes pàgines.

Madalena Moniz es desvincula en les il·lustracions dels colors plans i les formes geomètriques de les composicions de Catarina Sobral. Aquesta il·lustradora, en canvi, es serveix de la tinta xina i l’aquarel·la per a confeccionar imatges amb una certa evocació nostàlgica d’una estètica pretèrita, de colors suaus i pastels i acompanyats d’una tipografia clara i amb personalitat. Així mateix, la minuciositat que exigeix la tècnica de l’aquarel·la es tradueix en textures de colors acurades i matisades i en una exquisida atenció pels detalls, com s’observa, per exemple, en el gust per l’ornamentació i en l’elaboració de cada lletra de l’abecedari a partir d’un dels motius de la il·lustració principal.

La reivindicació del rol de la imatge com una invitació a la lectura ha sigut subratllada per molts autors posteriorment però res no faria imaginar a Comenius que, segles després, sentiments com ara sentir-se estimat, optimista, minúscul, cansat, etc., es podrien explicar tan deliciosament amb l’ajuda d’un abecedari il·lustrat. La bona salut dels llibres infantils il·lustrats portuguesos es reflecteix, doncs, en publicacions singulars, agosarades i fresques com Hoje sintome… que confirmen l’evidència que la història de la literatura infantil és una història d’imatges i paraules en la qual encara ens queda molt per descobrir. I això em fa sentir hui molt contenta.