Monthly Archives: Mai 2019

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (II)

1. La pintura flamenca va nàixer a Flandes a començaments del segle XV gràcies al desenvolupament econòmic d’aquesta regió i, tot i conservar encara trets de l’estil gòtic, es caracteritza per l’habilitat detallista, el descobriment de la perspectiva, la reivindicació del paisatge i el perfeccionament de la tècnica del retrat, al qual van dotar d’una gran profunditat psicològica. Greta la loca (Barbara Fiore Editora, 2006) és, així, un àlbum basat en una interpretació de Geert De Kockere de la pintura homònima de Pieter Brueghel el Vell amb il·lustracions de Carll Cneut; una visió nova d’una obra mestra antiga que presenta una xiqueta maleducada i cruel fins a la bogeria, que s’endinsa en l’infern com a una única destinació final d’esperança i en la qual Cneut mimetitza els seus dibuixos tan personals amb els originals flamencs en un exercici artístic excel·lent.

2. El prerafaelisme no és, en essència, un dels moviments artístics més coneguts, un fet que potser li atorga un caràcter més interessant i enigmàtic encara. Es tracta d’un corrent anglés sorgit gràcies a la iniciativa d’un grup de pintors, poetes i crítics que, al voltant del 1848, assentaren les bases del seu art en aspectes com ara: l’estudi minuciós de la natura amb el suport també de llegendes i tradicions populars, la traducció dels estats anímics en l’expressió dels rostres de les figures, l’ús d’un traç elegant i refinat i la presència d’una amplia riquesa cromàtica i lluminosa. Allà fora (Kalandraka, 2015), de Maurice Sendak, és una història que ens trasllada a un món confús en el qual la protagonista haurà de demostrar el seu valor per rescatar a la germana menuda. En aquest àlbum, les il·lustracions de Sendak, adopten un estil pictòric de clara influència prerafaelita on s’amunteguen detalls simbòlics i referents misteriosos que evoquen els contes tradicionals. Tota una exhibició de bellesa francament colpidora

3. Entre 1907 i 1914 el cubisme viu el seu moment més intens i esdevé en la innovació artística més important del segle XX, que va transformar la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes a partir d’una fragmentació total. En les obres cubistes, per tant, els objectes es trenquen, s’analitzen i es reconstrueixen des d’una multitud de perspectives diferents amb la intenció de representar-los en un context molt més ampli. Malgrat que no segueix estrictament els preceptes cubistes, Tangram Gat (Ekaré, 2017), de Maranke Rinck i Martjin van der Linden és un àlbum il·lustrat original que construeix una narració precisament sobre el joc dels tangrams, un trencaclosques xinés que repta a construir figures tot acoblant les formes geomètriques d’un quadrat, un paral·lelogram i tres triangles. Una història sobre un infant que s’inventa una mascota i alhora una proposta estètica atrevida on s’estimula la imaginació i, mitjançant l’experiència creativa, tracta de fer comprendre les diferents maneres possibles de representar la realitat.

4. Amb una fusió eclèctica d’elements característics d’uns moviments i d’altres, els quals s’embriaguen i es barregen, Caperucita Roja (Kókinos, 2008) és una versió del conte dels Germans Grimm amb il·lustracions de Kveta Pacovska, qui pren del cubisme la manera de tractar la perspectiva mitjançant una superposició d’imatges i juga i experimenta amb l’abstracció a l’hora de portar les formes més enllà dels seus límits convencionals. Efectivament, aquest últim estil artístic de principis del XX deixa de considerar justificada la necessitat d’una representació figurativa del món i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual molt més autònom que es dota d’unes significacions pròpies. Amb tot, aquesta il·lustradora txeca és del tot inclassificable, ja que les seues obres ensenyen a mantindre una mirada atenta a totes les referències que l’art pot oferir amb una actitud experimental i innovadora que, en el seu cas, dóna com a resultat un missatge estètic intensament potent.

5. A mitjans del segle XX va sorgir a Nova York l’art pop, un moviment artístic inspirat en l’estètica de la vida quotidiana i en els béns de consum de l’època. Es buscava, principalment, fer servir imatges populars, tot separant-les del seu context habitual, i aïllar-les i combinar les unes amb les altres ressaltant-ne la seua vessant més kitsch, sovint mitjançant l’ús de la ironia. Allunyada d’aquesta primera intencionalitat crítica, ​La ciutat (Coco Books, 2017), d’Ingela P. Arrhenius és una mostra del gust naïf d’aquesta il·lustradora sueca i de l’herència de l’art gràfic dels anys cinquanta i seixanta que presenta en tots els seus projectes. Tot un deliciós passeig amb què ens delecta per la ciutat i els seus hàbitats i espais amb una esclat cromàtic de tintes planes i un especial punt retro, agosarat i ingenu.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió