Monthly Archives: Octubre 2015

Cuando los peces se fueron volando: una narració poètica sobre l’absència

La possibilitat inversemblant de mantenir una conversa a milers de kilòmetres de distància és una de les coses que més valore de la tecnologia. Així, fa unes setmanes, mitjançant un intercanvi de correus electrònics, vaig establir un enriquidor diàleg amb Sara Bertrand, una periodista i escriptora xilena que col·labora en diverses revistes culturals de Sud-amèrica i ha escrit obres de ficció publicades al seu país, a Colòmbia, l’Equador, Bolívia i França. El seu treball més recent, però, és Cuando los peces se fueron volando, un llibre sobre les absències, tant les breus com les definitives, il·lustrat pel també xilé Francisco Javier Olea i publicat per l’editorial colombiana Tragaluz.

Cuando los peces se fueron volando no és sinó el resum de les pèrdues sofertes per Bertrand al llarg dels anys, narrades des de la visió d’un infant i en forma d’àlbum il·lustrat. Afortunadament, la sobtada desaparició d’aquesta qüestió en els llibres infantils, malgrat l’habitual presència del tema de la mort en els contes de fades tradicionals, tendeix a recuperar-se a causa de l’amplitud de temes que en els nostres dies facilita el mercat editorial. Amb tot, Sara Bertrand s’allunya de les imposicions, dels relats amb pretensions didàctiques i moralitzants i les modes temàtiques i escriu aquesta obra espentada per una primerenca i tràgica experiència personal com és la mort del pare quan era menuda. Aquest va ser, sens dubte, un encontre brutal amb la contundència del que és irreversible, amb la pèrdua definitiva dels qui estimem, i, des d’aleshores, la seua presència l’ha perseguida plantejant-li interrogants constants fins a fer d’aquest assumpte una de les seues obsessions més essencials.

Per a l’escriptora, són aquestes dèries personals de cadascú les que, precisament, porten a escriure, és a dir, que no s’escull el que s’escriu sinó que, més, bé, sovint s’escriu el que es viu, el que commou. Aquesta història, per tant, naix de la persistència d’aquesta inquietud i esdevé, així, un llibre trist a partir d’una vivència individual, de la qual difícilment hom pot escapar i que genera sentiments tan universals com ara el dolor i la pena. Des d’aquesta perspectiva, Cuando los peces se fueron volando és una obra petita, fins i tot minúscula, ja que no transmet cap missatge innovador respecte a les moltes altres obres que abans o després d’ella han centrat el seu argument en la mort. La grandesa d’aquest àlbum, en canvi, habita en la subtilesa de la unió de les suggerències textuals de Bertrand i en l’agudesa de les imatges d’Olea, en allò que apareix explícitament i que provoca una interpretació oberta en el lector fins a portar-lo a descobrir i sentir sentiments compartits.

Tots aquests trets la fan transcendir les fronteres emocionals de, al meu parer, l’erroniàment etiquetada com a literatura infantil per a oferir-se com una obra sense edat que tracta amb delicadesa els més menuts alhora que captiva el lector més adult tal i com, de fet, ha passat amb mi. I és que, tot i que malauradament no l’he pogut aconseguir encara, la descoberta casual d’aquest àlbum mitjançant un parell de ressenyes literàries i la cerca de referents per la xarxa d’aquesta autora fins contactar finalment amb ella, ha sigut la que ha fet possible la nostra connexió forjant un lligam virtual en comprovar, sorpresa, com coincidíem, per circumstàncies vitals diferents, en les nostres opinions al voltant de l’ofici d’escriure i la literatura infantil així com en les nostres afeccions i, per tant, en les nostres obsessions. Que siguen benvinguts, doncs, molts més àlbums com aquest amb què compartir tant les tristeses com les alegries.

Anuncis

3 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió

The promise: una faula de colors

Quan tots els amics i familiars estan al corrent de la teua dèria pels llibres il·lustrats és habitual que t’arriben àlbums en forma de regal procedents dels llocs que han visitat. Efectivament, a mi, en compte d’imants per a la nevera, la gent que em coneix sol obsequiar-me àlbums per a la meua col·lecció personal. I jo no puc estar-ne més contenta, la veritat. Perquè m’ho encerten (quasi) sempre. Així, vingut des de Londres, The promise és l’últim dels títols amb què recentment m’han sorprés i, juntament amb la il·lusió del present, aquest àlbum no fa sinó confirmar-me la certesa que hi ha històries que em persegueixen fins que, finalment, es queden amb mi.

IMG_20151012_204255

Feia ja un parell de setmanes que em trobava amb el nom de Laura Carlin repetidament per la xarxa. Aquesta il·lustradora britànica ha estat guardonada el 2015 en la Biennal d’Il·lustració de Bratislava, una prestigiosa exposició internacional d’il·lustracions de llibres infantils i juvenils que es celebra en aquesta ciutat eslovaca. Tot i que aquest premi se li ha concedit per altres obres de la seua trajectòria artística, com ara The iron man and A World of Your Own, en aquest recorregut de reconeixements The promise no es queda enrere ja que va estar seleccionat pel New York Times com un dels llibres millor il·lustrats de l’any 2014 i va ser nominat el 2015 per a la medalla Kate Greenaway. Tot aquest recull de guardons la converteixen en una de les il·lustradores que més comentaris desperta últimament i seguir-li la pista, per tant, és fàcil. Amb tot, The promise és un d’aquests àlbums amb què ensopegue contínuament però pel qual no he sentit cap atracció fins que algú no me l’ha posat al davant. I així ha sigut.

9780763666330-int-1large

L’escriptora Nicola Davies s’inspira en L’home que plantava arbres (1953) de Jean Giono a l’hora d’escriure aquesta faula sobre la necessitat de l’ésser humà de relacionar-se en la natura. Així, aquesta és la història d’una xiqueta que, com la resta dels habitants, malvivia en un ciutat grisa i trista fins que, un dia, mentre li furtava la bossa a una dona gran es va veure obligada a complir una promesa: a canvi d’aquesta plantaria totes les llavors que hi trobaria dins. A partir d’aquell moment, i com un descobriment màgic, tot canvia, no només en la seua vida sinó també el seu voltant. Les delicades il·lustracions de Laura Carlin, fetes amb una combinació d’aquarel·la, pastel i llapis de color, acompanyen i enriqueixen els contrastos entre l’ombrívola i grisa ciutat que narra Davies i la vitalitat i la llum del futur, el lloc on es sembra aquesta llavor d’esperança. Els punts verds amb què es representa la llavor esmentada s’expandeixen pels fons neutres i desolats fins que comencen a brollar per tot arreu nombrosos arbres, plantes i flors amb els quals tornen també els ocells i l’alegria de la gent; tota una explosió de color que fa d’aquest element gràfic el narrador principal d’aquesta obra.

Juntament amb l’aplicació del color, la comprensió del relat mitjançant el món visual que ofereixen les il·lustracions s’aconsegueix alhora des dels paratextos, que també reforcen la narració, com s’aprecia en l’ocell vermell de la portada que es situa en la ciutat grisa i ja insinua el final optimista i com també ho fan les guardes, que estableixen una distinció clara entre la soledat urbana i la riquesa cromàtica de la vegetació. En aquest sentit, tot i el missatge ambiental que pretén transmetre l’autora, aquest és, certament, un àlbum tendre i commovedor que destaca, per damunt de tot, per les evocadores il·lustracions de Laura Carlin les quals, sense estridències, des dels grisos tènues de les primeres pàgines fins al color vibrant de les pàgines finals, enforteixen i consoliden el contingut vital d’un text més senzill i modest. 

9781406337280

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors