Monthly Archives: Març 2017

‘L’última carta’: l’ofici dels carters

Quan tenia vuit anys, més o menys, un any amunt, un any avall, els meus pares van decidir que passaria quinze dies de juliol en una Granja Escola. Crec que jo no vaig fer cap oposició a aquesta decisió perquè sóc perfectament conscient de pujar amb certa alegria a l’autobús que em portaria fins el meu destí. A més, una amigueta d’aleshores, m’acompanyava en aquesta primera aventura fora de casa, per tant, l’oferta, aparentment, semblava més que engrescadora. Però l’experiència no va resultar com ens esperàvem. I no perquè la roba que rentava a mà es quedava sempre tesa, perquè no acabava de traure bé el sabó, perquè de nit em despertava sobresaltada en una habitació amb deu xiquetes més o, perquè a mi, els animals, no em causen (ni abans ni ara) una especial simpatia. La raó era molt més simple. Els trobava a faltar. Sí, a ells, als que m’havien espentat i animat cap aquella idíl·lica estada rural que semblava no tenir mai fi. Malgrat tot, el que sí que recorde amb molta tendresa d’aquella experiència són les cartes que tant la mare com el pare m’escrivien cada pocs dies i que rebia amb tanta emoció que havien de llegir-me-les els monitors de la granja perquè jo no era capaç de fer-ho sola sense que em caiguera una llàgrima. O dues. O tantes que em resultava impossible distingir-hi una ni una lletra.

IMG_20170326_181506_281.jpg

I vet aquí que ara que la tecnologia està substituint la màgia del paper, em trobe, de sobte, amb L’última carta, un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters en un temps en què les notícies viatjaven en paper, com les abraçades que els meus pares em van fer arribar amb les seus cartes; un àlbum il·lustrat que transporta el lector fins una illeta de gust mediterrani on els habitants tenen la sort de disposar d’un carter amable i molt professional que arriba, després de molts anys de servei, fins l’última jornada de treball. L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa amb aquesta història un homenatge sentit a tots els carters compromesos amb el material que transporten, tant els paquets grans i petits com les notícies bones i dolentes, mentre que la també grega Iris Samartzi reforça aquest agraïment amb les seues il·lustracions. Però, el conte del senyor Costas, aquest missatger tan vocacional i dedicat a la seua feina, no és sols un reconeixement a un canal de comunicació que, malauradament, tendeix a desaparéixer sinó que, a més d’això, aquest llibre va ser mereixedor del IX Premi Internacional de Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat que recentment ha publicat Kalandraka. Un afegit més, doncs per a tenir-lo en consideració.

12-Lúltima-carta.jpg

La història d’Antonis Papatheodoulou, per tant, és un relat carregat d’emotivitat que s’escriu amb naturalitat mitjançant un llenguatge poètic i metafòric. L’escriptor pretén així evocar un temps passat en què el correu postal era una font de notícies insubstituïble per a moltes persones i que potser ara molts infants desconeixen però, el que destaca en aquest àlbum són, sense dubte, les il·lustracions. La senzillesa textual que presenta la narració d’aquest autor i el seu missatge s’enriqueix, doncs, amb les imatges de Samartzi, una il·lustradora amb un estil molt personal que es basa sobretot en l’ús del collage; un recurs gràfic que aprofita per a mostrar una original combinació d’imatges relacionades amb el gremi postal, com ara sobres, segells, paraules manuscrites, i altres. És amb aquesta tècnica que Iris Samartzi traça la forma dels personatges i els escenaris amb una cura especial per l’aspecte cromàtic, amb una lluminosa paleta en què predominen els blancs, els blaus i els ocres, alhora que fa un estudiat plantejament cinematogràfic que li permet representar tipus de plans diferents en unes il·lustracions fetes amb pessics d’altres imatges. De fet, fins i tot, aconsegueix situar la mirada en l’interior de la bossa del carter, en un atrevit i agosarat punt de vista.

Amb tot, aquesta seducció visual no sols captiva per unes il·lustracions que s’allunyen de l’estètica habitual, sinó que hi ha també altres elements que contribueixen en l’aspecte final del llibre, com ara les guardes, amb una repetició deliciosa de cartes que posen en valor l’ofici del protagonista i es relacionen amb la narració textual abans de començar la lectura. És exactament el mateix efecte que provoca el format escollit, més menut que altres àlbums il·lustrats, horitzontal i inserit, com cal, dins d’un sobre, que mostra també el segell corresponent. Una edició acurada i delicada per a un llibre amb una presentació visual realment captivadora que es situa en un moment en el qual la manera de comunicar-se distava molt de ser la que actualment es coneix i això em fa preguntar-me si els infants de hui s’emocionen tant com ho vaig fer jo ara que les abraçades els arriben mitjançant un telèfon mòbil. Permeteu-me dir que potser no… ¿o sí?

81bvNXiwdbL

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

Llegir i il·lustrar la ciutat (i les Falles)

Ara que València ja està en Falles, jo, que com cada any busque amb certa desesperació llibres il·lustrats al voltant d’aquesta temàtica, me n’adone, després de pegar-hi moltes voltes i, malauradament, no trobar-ne cap, que, potser, hauria de deixar de banda aquesta cerca i centrar-me, en aquesta ocasió, en el procés de reciclatge estètic que, sortosament, d’un temps ençà experimenta l’imaginari urbà valencià i, amb ell, la festa de les falles, és clar. Així, les falles d’enguany, mostren una col·lecció de cinc cartells il·lustrats que mostren alguns dels aspectes tradicionals més representatius de la festa i la seua simbologia, els quals s’allunyen de l’habitual estètica folkloritzant en què s’havia encallat la gràfica fallera. En definitiva, aquesta és, tot i els detractors i els indecisos, que també n’hi ha, una altra proposta visual més que s’afegeix a la resta de cartells il·lustrats que decoren últimament la ciutat i que l’han convertida en una deliciosa galeria d’art a l’aire lliure.

La imatge que il·lustra les Falles de València és esperada sempre amb expectació i, enguany, especialment, ja que el veredicte del segon concurs públic convocat per a fer el cartell de Falles anunciava el darrer mes de desembre que serien dos els professionals que afrontarien aquest projecte, l’il·lustrador Luis Demano i el cal·lígraf Joan Quirós. Érem molts els que ens preguntàvem impacients com seria el resultat final d’aquest treball a quatre mans i, finalment, els dos autors no sols van sorprendre amb l’estètica sinó també amb la presentació d’aquesta sèrie il·lustrada que constitueix tot un recorregut a través dels cinc sentits i els diferents elements festius: el tacte representa la plantà d’una falla «al tombe», és a dir, prescindint de les grues i executant el muntatge gràcies a la força manual dels muntadors que, alhora, acaben de pintar-ne l’estructura; l’oïda presenta una banda de música, tot un reconeixement a la tradició musical valenciana; el gust evoca un dels aliments més típics de la festa fallera, com són els bunyols de carabassa i de vent; l’olfacte exhibeix un gran ram de flors, com els que les falleres ofereixen a la Mare de Déu en l’ofrena i, per últim, la vista fa un homenatge al foc, l’element més emblemàtic d’aquesta celebració.

Les il·lustracions d’aquests cartells acusen l’estil inconfusible de Demano, de figuració amable i colors sense estridències, però, ara, les seues imatges es conjuguen amb la cal·ligrafia de Quirós i, és aquest binomi artístic, el que resulta francament suggeridor. Com no podia ser d’una altra manera, el cal·lígraf ha traçat les lletres a mà, amb pinzell i tinta sobre un paper rugós per delatar-ne, precisament, la textura i, sobretot, l’ús d’una tècnica manual. Però, encara més, alguns detalls de la imatge també estan fets amb cal·ligrafia i es combinen amb subtilesa amb la resta d’elements il·lustrats atorgant-li a tot plegat una consistència plàstica concreta i orgànica. Així, trobem alguns d’aquests detalls cal·ligràfics en les flametes dels laterals, en els instruments musicals i, en algunes flors dels ramells (aquests últims em tenen especialment captivada). Consegüentment, en compte de sintetitzar la festivitat de les Falles, tots dos autors han optat per explorar els motius que caracteritzen les particularitats d’aquesta festa i construir un discurs plàstic amb escenes narratives que es diferencien entre elles no sols pel tema sinó també pel color, ja que a cadascuna li correspon una tonalitat. Es tracta, en essència, d’una sèrie il·lustrada que esdevé una enginyosa narració visual al voltant de les falles que pot ser llegida mentre es passeja pel carrer.

FallasOlfato.jpg

Precisament en relació amb aquest renàixer estètic de la ciutat, amb la il·lustració i amb la narració, no puc deixar de fer una breu referència al projecte d’Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardin per a la falla infantil municipal d’aquest any que porta per títol Descobrir i redescobrir. Ruiz i Nardin representen algunes de les escenes i dels personatges dels contes populars, com ara Els tres porquets o El flautista d’Hamelin, mitjançant uns ninots que, pel poc que he pogut veure, són visualment molt atractius, amb una personalitat innovadora i que es presenten amb materials distints als habituals. Altrament, aquest treball va més enllà ja que, amb el Centre d’Innovació de Les Naus de València, la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, s’ha posat en marxa la creació d’un blog vinculat a aquest monument que pretén animar a la lectura d’una manera diferent.

Fa un temps llegia que la vertadera i més eficient campanya d’animació a la lectura seria aquella en què els esportistes, actors, polítics, músics i totes aquelles personalitats amb una certa projecció social i mediàtica acompanyaren les seues aparicions públiques d’un llibre i feren, alhora, un comentari sobre aquest d’una manera casual en el seu discurs. Sí, segurament funcionaria, perquè faria dels llibres uns objectes quotidians, interessants i, per fi, desitjats i els allunyaria del qualificatiu d’elements imposats i de lectura obligatòria. Mentre esperem aquestes actituds, però, estic entusiasmada amb aquestes falles que, tot i que a penes han començat, ja han posat la il·lustració i la lectura en el lloc que els pertocava i ho fan fet com més m’agrada, sense que ens n’adonem, a poc a poc, com, de fet, s’han de fer les coses si volem que isquen bé.

capturadepantalla2017-01-20alas17-19-59-png_forcrop

 

Deixa un comentari

Filed under Opinió