Tag Archives: Blackie Books

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

Mamaescola

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

IMG_20180409_154021_388.jpg

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la. 

Llegiu-que-us-doni-gana_1992410784_52738007_1132x729.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Opinió

Luci Gutiérrez: una professora d’anglés particular

En la llista de bons propòsits per a l’any que comença sempre hi afegisc aprendre anglés. I la del 2015 no és diferent. Tot i que, per a ser sincera, odie l’anglés. Sí, sona fort, però és així. Aquesta lluita per tractar de comunicar-me en la llengua anglosaxona la compartisc amb la il·lustradora Luci Gutiérrez qui és de l’opinió que al món hi ha dues classes de persones: les que aprenen idiomes fàcilment i les que han de fer un esforç titànic per sortir-se‘n amb èxit en aquesta tasca. En un intent més d’aproximar-me a la meua situació personal, jo matisaria un poc aquesta afirmació i canviaria «idioma» per «anglés». Així doncs, si com jo, i desgraciadament, pertanys al segon grup, no puc més que alegrar-me‘n, perquè no estic tan sola en aquest combat; compadir-te, perquè conec bé què és i descobrir-te aquest manual tan especial amb el qual encara no he aprés tot l’anglés que necessite saber per a introduir-me en un mercat laboral salvatge i malalt de títols però que, ho he de reconéixer, m’agrada molt. És més, sorprenentment, és un llibre d’anglés estimulant, que entreté. I al capdavall, ¿no és quan ens divertim quan més aprenem?

English is not easy és el resultat del mètode d’aprenentatge que la ja esmentada Luci Gutiérrez decidí adoptar amb el propòsit ferm de millorar definitivament el seu domini de la llengua anglesa durant un curs d’idiomes que realitzà a la ciutat de Nova York una vegada cansada dels llibres de text avorrits i de les llistes de vocabulari convencionals sempre al voltant dels mateixos temes com ara els fenòmens atmosfèrics o els esports, entre altres coses. Es tracta, doncs, d’una compilació de regles lingüístiques que van des del nivell bàsic fins al mitjà de qualsevol curs d’anglés juntament amb vocabulari essencial i útil. Després d’haver estat revisat per correctors i experts en l’idioma, l’editorial Blackie Books s’arriscà en la publicació d’aquests apunts personals distribuïts en disset capítols que a hores d’ara ja van camí de convertir-se en un llibre de referència en la matèria.

LG

Tot i l’originalitat en el plantejament dels continguts, la il·lustradora ha aconseguit crear una espècie d’híbrid entre llibre d’anglés i novel·la gràfica que fascina tant per la seua qualitat com a guia d’estudis com per les il·lustracions amb què s’acompanyen les lliçons. De la mateixa manera que John Locke, allà pel segle XVII, difongué la idea que els primers coneixements s’assoleixen amb els objectes perceptibles i, per tant, l’aprenentatge de les lletres resulta molt més fàcil quan els textos s’acompanyen amb imatges, Luci Gutiérrez començà a aplicar els seus coneixements artístics i transferí l’anglés a dibuixos per a poder recordar amb més facilitat les estructures i les paraules.

Aquestes anotacions il·lustrades estan inspirades en la seua experiència personal a Nova York. En aquest sentit les il·lustracions són un reflex del seu treball directe al quadern, un dibuix més personal, de traços simples, que s’allunya d’encàrrecs i de la pressió per complaure i que es distancien una mica del seu estil habitual. Amb l’efecte plàstic que proporciona l’utilització exclusiva de dues tintes, roig i negre, i a manera de bestiari, Gutiérrez recopila tot un seguit de conductes corporals i verbals de l’ésser humà amb intel·ligent ironia i sentit de l’humor per a confeccionar-ne el remei particular contra la tediosa i desfasada didàctica de l’anglés. Siga per la seducció de les il·lustracions, per la combinació de tipografies, per la presentació innovadora dels temes o per la cerca continua de la riallada, English is not easy  s’ha convertit en el meu company fidel d’estudi de la llengua. I inc la sospita que ho serà per molts anys. 


Deixa un comentari

Filed under Editorials, Il·lustradors