Tag Archives: mort

Cuando los peces se fueron volando: una narració poètica sobre l’absència

La possibilitat inversemblant de mantenir una conversa a milers de kilòmetres de distància és una de les coses que més valore de la tecnologia. Així, fa unes setmanes, mitjançant un intercanvi de correus electrònics, vaig establir un enriquidor diàleg amb Sara Bertrand, una periodista i escriptora xilena que col·labora en diverses revistes culturals de Sud-amèrica i ha escrit obres de ficció publicades al seu país, a Colòmbia, l’Equador, Bolívia i França. El seu treball més recent, però, és Cuando los peces se fueron volando, un llibre sobre les absències, tant les breus com les definitives, il·lustrat pel també xilé Francisco Javier Olea i publicat per l’editorial colombiana Tragaluz.

Cuando los peces se fueron volando no és sinó el resum de les pèrdues sofertes per Bertrand al llarg dels anys, narrades des de la visió d’un infant i en forma d’àlbum il·lustrat. Afortunadament, la sobtada desaparició d’aquesta qüestió en els llibres infantils, malgrat l’habitual presència del tema de la mort en els contes de fades tradicionals, tendeix a recuperar-se a causa de l’amplitud de temes que en els nostres dies facilita el mercat editorial. Amb tot, Sara Bertrand s’allunya de les imposicions, dels relats amb pretensions didàctiques i moralitzants i les modes temàtiques i escriu aquesta obra espentada per una primerenca i tràgica experiència personal com és la mort del pare quan era menuda. Aquest va ser, sens dubte, un encontre brutal amb la contundència del que és irreversible, amb la pèrdua definitiva dels qui estimem, i, des d’aleshores, la seua presència l’ha perseguida plantejant-li interrogants constants fins a fer d’aquest assumpte una de les seues obsessions més essencials.

Per a l’escriptora, són aquestes dèries personals de cadascú les que, precisament, porten a escriure, és a dir, que no s’escull el que s’escriu sinó que, més, bé, sovint s’escriu el que es viu, el que commou. Aquesta història, per tant, naix de la persistència d’aquesta inquietud i esdevé, així, un llibre trist a partir d’una vivència individual, de la qual difícilment hom pot escapar i que genera sentiments tan universals com ara el dolor i la pena. Des d’aquesta perspectiva, Cuando los peces se fueron volando és una obra petita, fins i tot minúscula, ja que no transmet cap missatge innovador respecte a les moltes altres obres que abans o després d’ella han centrat el seu argument en la mort. La grandesa d’aquest àlbum, en canvi, habita en la subtilesa de la unió de les suggerències textuals de Bertrand i en l’agudesa de les imatges d’Olea, en allò que apareix explícitament i que provoca una interpretació oberta en el lector fins a portar-lo a descobrir i sentir sentiments compartits.

Tots aquests trets la fan transcendir les fronteres emocionals de, al meu parer, l’erroniàment etiquetada com a literatura infantil per a oferir-se com una obra sense edat que tracta amb delicadesa els més menuts alhora que captiva el lector més adult tal i com, de fet, ha passat amb mi. I és que, tot i que malauradament no l’he pogut aconseguir encara, la descoberta casual d’aquest àlbum mitjançant un parell de ressenyes literàries i la cerca de referents per la xarxa d’aquesta autora fins contactar finalment amb ella, ha sigut la que ha fet possible la nostra connexió forjant un lligam virtual en comprovar, sorpresa, com coincidíem, per circumstàncies vitals diferents, en les nostres opinions al voltant de l’ofici d’escriure i la literatura infantil així com en les nostres afeccions i, per tant, en les nostres obsessions. Que siguen benvinguts, doncs, molts més àlbums com aquest amb què compartir tant les tristeses com les alegries.

Anuncis

3 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió

“El cor i la botella”: il·lustrar i narrar la mort

La mort dels que ens estimem és sofriment i pena. Sempre fa mal. Molt. I acceptar aquesta absència esdevé un trànsit difícil que et condueix de l’angoixa emocional, la tristesa i el dolor a la racionalització i assimilació de la mort com el que és, inevitable.

La mort és també un tabú. Escriure sobre la mort o que aquesta esdevinga protagonista d’un conte infantil il·lustrat comporta, doncs, córrer un risc, potser sobretot des del punt de vista comercial, i no sol despertar massa interés editorial. Tot i això, al voltant de la mort s’han teixit múltiples històries, llegendes i contes. Blancaneus i La Ventafocs són narracions clàssiques que inclouen la mort d’algun dels familiars de les protagonistes. L’afany de superació i l’instint de supervivència de totes dues després d’una tragèdia com aquesta ens enfronta amb un drama humà bàsic com és la mort alhora que ens proporciona els mecanismes necessaris per sobreviure-hi mitjançant simbòlics suggeriments que s’amaguen en el text. Aquests són sols dos exemples significatius d’una tendència predominant a la literatura popular europea i que, malauradament, i durant molt de temps, ha estat apartada dels llibres per a infants.

EL cor i la botella 2

En aquest sentit, llegir sobre la mort és viure-la anticipadament, preparar-se’n per a l’arribada. Però també és un espai per a confrontar les nostres pròpies experiències i descobrir amb els personatges de ficció que les nostres vivències i els nostres sentiments, són també els d’altres. El cor i la botella és un àlbum il·lustrat d’Oliver Jeffers que conta la història d’una xiqueta com una altra qualsevol, inquieta i curiosa, que gaudeix de la companyia del seu avi fins que, un dia, de sobte, descobreix una butaca buida. L’avi ja no s’hi asseurà mai. Aquest llibre de text concís i il·lustracions senzilles, sense artificis, que HarperCollins Children’s Books publicà el 2010 amb una edició delicada i de petit format ha estat editat recentment per l’editorial valenciana Andana. En ell es descriu la pèrdua tristíssima que tots els que som néts, més prompte o més tard, hem conegut o coneixerem.

El cor i la botella 1

Tot en aquest àlbum està suggerit. La manca de nom propi dels personatges és un recurs habitual en les obres de Jeffers i, en aquest cas, facilita, encara més, la identificació amb el que succeïx. Fins i tot la relació entre tots dos no està del tot definida. Reconeixem una néta i un avi per la manera en què es presenten, per la seua fisonomia. El conte, doncs, es planteja mitjançant senzilles metàfores visuals i textuals que s’hauran de desentranyar. El desencadenament del conflicte, de fet, no s’explica literalment sinó que s’arriba a ell mitjançant l’esquinçador silenci d’una il·lustració sense text que et glaça el cor. I, precisament el cor, és el que decideix guardar la protagonista en un lloc segur, a l’interior d’una botella, que es penjarà del coll per no haver de sofrir ja mai més, en una temptativa d’autoprotecció.

Però, és aquest el camí encertat? La fase del dol és l’etapa on més es deté Jeffers per mostrar la duresa que significa la mort d’un ésser estimat. Malgrat el desig de sentir-se millor, però, el fet de guardar el cor a una botella condueix la protagonista cap a una vida mancada d’entusiasme fins que, poc a poc, i a mesura que va creixent, se’n desperta la desapareguda curiositat infantil i la necessitat vital d’eixir d’aquesta letargia. Tot i això, i com a signe clar de la innocència dels més menuts, és l’encontre amb una altra xiqueta qui li retornarà aquest desig.

La recuperació de l’alegria i l’optimisme després d’un període de tristesa i de desordre emocional a conseqüència de la mort dels que ens estimem és representat per Oliver Jeffers mitjançant un dibuix caòtic i acolorit, format per multitud d’elements, que, a manera de la pintura abstracta simbolitzaria el procés de pensament dels infants, que és tot imaginació, interès, observació, experimentació i meravella. És a aquest punt on hem de tornar, de seguida que puguem. I llibres com El cor i la botella són una bona teràpia.

El cor i la botella 2

5 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats