Monthly Archives: Desembre 2014

Carta als Reis d’Orient

El Nadal a ma casa arribava el dia en què ma mare portava el catàleg de joguets d’un conegut centre comercial. En realitat, en portava dos. Un per a mi i un altre per la meua germana, no siga cosa que encara ens barallàrem. M’encantava repassar-me’l de cap a fi. M’hi passava hores fullejant-lo, observant-ho tot amb atenció i assenyalant els imprescindibles que no podien faltar en la meua carta als Reis d’Orient. Ara que ja sóc gran, el que demane són llibres il·lustrats. En faig una llista ben llarga. I, escrivint la d’enguany, de sobte, m’ha envaït un sentiment de tristesa en imaginar la increïble possibilitat d’haver pogut gaudir durant la meua infantesa d’un catàleg de llibres equivalent a l’esmentat de joguets. I és que, tot i que la Nit de Reis entre tots els paquets que havia d’obrir sempre n’hi havia un de contes, mai no els vaig poder triar com sí que vaig poder fer amb les joguines. Ara bé, no em puc queixar. Els Reis ho encertaven sempre. Vaig tindre sort. Tanta que, fins i tot, encara en conserve alguns.

Malgrat la meua bona fortuna, la tendència imperant del fet que trien els pares els llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència de triar allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Precisament, que molts infants acaben per rebutjar la lectura es deu, en gran mesura, al fet que allò que se’ls ofereix ni els interessa ni els captiva. A rel d’aquest assumpte, el crític de literatura infantil Gustavo Puerta Leise, en l’article de Virginia Collera publicat a l’especial de literatura infantil i juvenil del Babelia del dissabte passat, adverteix de la importància d’alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen.

Andre da Loba

Il·lustració d’André da Loba

La consideració errònia de la infantesa com una etapa vital amb menys criteri i menor sensibilitat condueix sovint a aquesta imposició literària alhora que fa caure en l’oblit una realitat del tot comprovable. Els infants, des de ben menuts, absorbeixen una gran quantitat de informació a partir de la qual construeixen la seua identitat. És en aquest procés d’autodescobriment on els textos i les il·lustracions dels llibres infantils esdevenen d’una importància essencial. Tot allò que impacta els infants en la seua primera època formativa queda enregistrat amb una gran força en la seua memòria i condiciona, per tant, les seues relacions, actuacions i pensaments una vegada esdevenen adults. Aleshores, ¿què hi ha millor per créixer que l’experimentació pròpia?

Recorde amb una tendresa especial Els contes de Pau i Laia de Pilarín Bayés, les històries de El Santi i la Nona de Mercè Company i Horacio Helena, els llibres de la col·lecció «Joanot» o El cuc farruc, títol que mantinc amb una fermesa intensa en el record tot i que no aconseguisc recordar-ne l’interior. Tots ells formen part d’una primerenca i inconscient educació literària i plàstica i són, sense dubte, els que m’han convertit, entre altres coses, en el que hui sóc. D’haver existit l’evocat catàleg de llibres, segurament, els haguera triat jo sense permetre que els Reis ho feren per mi. O potser la tria haguera esta ben diferent. Qui ho sap, això, ara! El que és ben cert és que tots ells els vaig llegir amb plaer. Que, al cap i a la fi, d’això es tracta. I, és des d’aquesta rememoració nostàlgica, que no puc més que compartir amb Gustavo Puerta l’advertència del dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb les joguines. Explorar els llibres sense imposicions significa, en definitiva, indagar, interpretar, analitzar, ampliar els espais de coneixement, posar en funcionament la creativitat però, sobretot, construir futurs adults amb criteri que gaudisquen com a criatures dels llibres il·lustrats.

Anuncis

1 comentari

Filed under Opinió

Reversionant els clàsscis I: Una Caputxeta Roja minimalista

Quan el llop es lliga el tovalló i es disposa a devorar el seu àpat exquisit, la Caputxeta Roja es posa dreta i altiva li pregunta: «¿Què hi ha per menjar?». El llop, amb un posat ferotge, i ben oberta la gargamella, escridassa: «¡Una mica de carn roja!». Però la Caputxeta no s’immuta. I, llavors, comença el conte. «Caram, ¡Quines orelles més grans que tens!». La resta de la història la coneixem, ¿veritat? «¡Per a menjar-te millor!», li contesta el llop amb despietat. Però, de sobte, Caputxeta respon contundent: «No». I el llop es desconcerta, és clar: «¿No?». (¿Com que no?). «Tens mal alé», confessa Caputxeta finalment mig avergonyida per la seua atrevida declaració. O això sembla.

Little Red Hood (un dels meus tresors portats de Londres) és el primer àlbum il·lustrat de Marjolaine Leray, una jove il·lustradora francesa que treballa a París, principalment, com a dissenyadora gràfica. La seua capacitat a l’hora de construir bones històries és realment sorprenent i així ho demostra en aquest conte de fades actualitzat i minimalista editat en francés, anglés i castellà. El Saló de Montreuil de França, una exposició sobre literatura infantil que s’organitza anualment a París i que precisament té lloc durant aquests dies, celebrava un concurs sota el lema “La Caputxeta Roja”. Leray, que de menuda no entenia per què la Caputxeta no era capaç de distingir la seua avia del llop, va preparar per a l’ocasió una versió pròpia però que mai no presentaria. Aquesta adaptació, per sort, va arribar fins l’editorial francesa Actes Sud que va apostar-ne per la publicació.

Seguint les descripcions de Perrault i els germans Grimm, la Caputxeta de Marjolaine Leray és una xiqueta vestida amb una capa roja i el llop un ésser ferotge amb ullals amenaçadors i grans urpes. En realitat, la Caputxeta és una taca roja sense rostre definit que es presenta a la coberta fugint d’una gran massa del mateix color. El ratllat intens amb què es representa aquest conglomerat delata la solució tècnica escollida i, així, servint-se únicament de llapisseres de colors, Leray construeix aquesta història on cada personatge es caracteritza per una tonalitat concreta: el roig, evidentment, per a la Caputxeta, i el negre per al llop. Les seues són unes il·lustracions de traços senzills dibuixades sobre el blanc del paper que exhibeixen una estètica amb personalitat i tot un repertori d’expressions aconseguides mitjançat aquesta suggeridora simplicitat formal.

LittleRedHood Cover

Una il·lustració tan potent com aquesta necessita d’un text amb les mateixes propietats. I, efectivament, així és. A més, cada vegada que un dels dos personatges s’expressa ho fa amb un text del color que li correspon cosa que accentua el caràcter dialogat de l’obra. El fet d’organitzar la història a partir de l’ús de diàlegs de poques paraules proporciona a la part escrita una plasticitat en consonància amb l’estil de la il·lustració degut tant a la diferenciació tonal com al joc d’engrandir el text quan el llop s’enfada ressaltant l’acció de cridar visualment. El resultat és espectacular.

Sembla que són molts els adults que pensen que és millor atemorir els infants per a aconseguir que tinguen un bon comportament enlloc d’alliberar-los-en de les ansietats com ha de fer un vertader conte de fades. En aquest sentit, mentre que a la versió de Perrault acaba amb la victòria del llop, confirmant aquest propòsit, per als Grimm i Leray és la Caputxeta qui venç el llop tot i que aquests dos divergeixen una mica en els finals. Ens havíem quedat en el mal alé. «Té, un caramel», li’l ofereix amb amabilitat la Caputxeta. El llop, l’accepta, l’obri, el xucla, se l’engul i «¡Arrrgh!», una cremor immensa s’apodera de la gola del llop fins que… Estic pensant que jo, de gran, vull ser com aquesta Caputxeta.

Marjolaine Leray 1

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors