Mirar l’art, gaudir l’art

Fa uns mesos tornava a casa després d’un cap de setmana fora i ell m’esperava amb l’ordinador encés amb tot un seguit de pestanyes de Google obertes amb allotjaments de vacances des de Galícia fins a Itàlia. Tria’n un, em va dir. I això vaig fer. Em vaig quedar, de fet, amb l’última de les opcions. Una casa als peus dels Alps italians per a llegir en una terrassa amb vistes, caminar per la muntanya i explorar la riquesa cultural i culinària de l’encara desconeguda per a nosaltres regió del Piemont. Semblava, doncs, que ja teníem el pla per a l’estiu. I, el més important, teníem l’objectiu clar: fugir de les grans ciutats i les aglomeracions i gaudir d’una desconnexió desitjadíssima després d’una temporada intensa de treball. El que no sabia, però, era que no sols es compliria aquesta aspiració, sinó que el viatge esdevindria també una experiència estètica inesborrable.

Deixant-me portar de nou per ell i la seua capacitat planificadora va ser, doncs, com el darrer mes d’agost vaig descobrir, entre d’altres, la Chiesa di San Fiorenzo als afores de Bastia Mondovì. Un lloc allunyat de qualsevol circuit turístic, sense cues ni entrades ni audioguies, al qual s’accedeix gràcies a la tasca voluntariosa d’un grapat de gent que s’estima i coneix el seu patrimoni. Es tracta d’una esglesieta d’una sola nau, edificada entre els segles X i XV, amb un exterior auster i robust que atresora en l’interior un dels més alts exemples de l’estil anomenat gòtic internacional. La fascinació, només entrar-hi, és absoluta i, una vegada la mirada s’acostuma a la tènue penombra que la manca de grans finestrals origina i les pulsacions retornen al seu ritme després de la sobredosi de bellesa, l’ull comença a enfocar i albirar, per fi, l’inesperat espectacle pictòric; una autèntica Capella Sixtina que res no ha d’envejar a la de Roma.

• 

Així, com una gran bíblia il·lustrada encastrada en la pedra, aquests frescos gòtics recobreixen tota l’església en un cicle pictòric on s’explica la vida de San Fiorenzo, Sant Antoni Abat i altres sants, juntament amb representacions dels evangelistes i històries de la Mare de Déu i la infantesa i la passió de Jesús. Ara bé, i sense menystenir aquestes escenes, són sobretot les representacions de la Jerusalem Celestial i l’infern les que més em van colpir. Una confrontació brutal entre la felicitat del paradís i l’horror de l’avern que s’alça amb un sentit de lectura unitari i s’exhibeix amb una potencia creativa originada en la delicadesa de les línies, la riquesa del color i l’habilitat narrativa de la mà excutant.

Certament, la representació colossal del regne de Satanás amb la presència destacada del seu senyor al centre de la composició, una bèstia inhumana i devoradora d’ànimes amb les seues nombroses boques, aclapara tant com encega. La voracitat d’aquest monstre es reforça, a més, amb altres calamitats i misèries, com ara la desfilada a la manera de fris dels Pecats Capitals, set personatges que cavalquen sobre animals diferents lligats entre ells per una cadena, símbol de l’esclavitud que genera la perversió i el vici, els quals entren a l’uníson i sense compassió en la gargamella d’un monstre terrible. Aquesta és, però, només una mostra del que en l’eternitat li esperava a qualsevol que s’allunyara amb les seus accions mundanes de l’Edén, un lloc, atès per les dones en aquests frescos, que alleten, curen i cuiden tothom que ho necessita. El resultat esdevé, doncs, un relat conscientment elaborat que adverteix de la importància de viure una vida honesta que es centre en els principis de la fe i la misericòrdia; un relat plàstic que, si el segueixes, es fa llegir.

La importància de la interpretació i l’assimilació d’aquest missatge per part dels fidels pobres illetrats a qui estaven dirigides les pintures amb unes pretensions gens innocents, evidencia la necessitat d’una alfabetització visual adequada, és a dir, l’exigència del poble pla d’aprendre els codis retòrics de les imatges i descodificar aquestes en un relat. Ara bé, no és aquest també l’objectiu que ha de complir una il·lustració infantil? Durant aquell èxtasi estètic, tot em portava a pensar, doncs, en la susceptibilitat, des de temps immemorials, de fer servir la pintura com una eina pedagògica a causa del seus valors ètics i estètics, sí, però evidentment també funcionals. Al capdavall, aprendre a mirar l’art, d’una manera conscient o inconscient, esdevé una manera més d’enfrontar-se al món i d’encarar el procés de maduració com un camí d’experiència. El convenciment del fet que la cultura de la imatge és una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament d’una personalitat completa i equilibrada, em porta, finalment, a lloar tant aquest cicle pictòric com també tots els llibres il·lustrats de les biblioteques dels més menuts. A més, en aquestes últimes, i per sort, no hi ha cap trajecte a l’infern. O, almenys jo, encara no l’he trobat.

Hannah Höch, una provocació visual

M’agrada fer llistes dels llibres il·lustrats que vull. Així, quan en descobrisc un de nou durant els meus, cada vegada més a sovint, moments de procrastinació, aquest passa directament al catàleg de pendents i, com a conseqüència, a la categoria de necessitats vitals urgents. Aquestes anotacions personals tan sols les faig públiques quan s’acosta Nadal, el meu aniversari o si un d’aquest llibres m’obsessiona especialment i el demane amb insistència i sense cap excusa perquè no puc esperar més. Ara bé, la meua dèria pels àlbums il·lustrats és, a hores d’ara, coneguda i, de vegades, arriben regals que no he sol·licitat. I clar, durant uns instants, visc en la incertesa. I, fins i tot, en el pànic. Perquè no sempre m’ho encerten. Precisament, el darrer Nadal, mon pare, desoint-me les demandes, em va sorprendre amb Hannah Höch. Álbum ilustrado (2012), un llibre d’una autora que desconeixia. Completament. I, he de confessar, que no era una aposta fàcil. Gens. Però, tot i les meues pors, i la meua desconfiança, aquest ha estat un present ben interessant.

És a causa d’aquest llibre, sortosament, que he descobert Hannah Höch (1889-1978), una de les tantes dones que els estudis d’Història de l’Art i les universitats solen oblidar. Es tracta d’una artista plàstica i fotògrafa alemanya integrada en el moviment Dadà que va utilitzar com a manera d’expressió el fotomuntatge per a denunciar la societat masclista i misògina en què vivia. De fet, Höch està considerada com una pionera en aquesta tècnica ja que, amb només l’ajuda de tisores i cola, creava imatges novedoses que donava per acabades quan la diferència respecte l’original era ja tan radical que resultava impossible reconéixer-ne la procedència. Aquesta manera de crear la va traslladar també al llibre infantil i, així, les màgiques i fantàstiques criatures que apareixen en Hannah Höch. Álbum ilustrado són una mostra deliciosa del seu art alhora que s’acompanyen d’unes rimes breus i enginyoses escrites també per Höch.

Aquest àlbum il·lustrat presenta, per tant, les aventures de tot un seguit de personatges animats, com ara Doña Prisas, el Insatisfecho y Pelochiribitas, juntament amb altres més, en una espècie de recreació onírica d’un possible jardí zoològic. Malgrat l’obsessió de l’artista per distanciar-se i transformar fins l’extrem el significat visual de les imatges originals, s’identifiquen alguns elements aïllats en els seus collages, com ara els pèsols de la il·lustració de l’ocellet Tonita, que s’uneixen per a crear una vegetació exuberant, o les perles que componen el cos allargat de la serp que anomena, casualment, Boa Perlina. Amb tot, altres dels recursos predilectes de Höch per allunyar-se de la imatge primigènia són el joc de les proporcions exagerades i l’encaix deliberadament forçat dels elements més diversos però, és especialment suggeridor, per la seua força plàstica, la presència constant de fibres de colors que atorguen una impressió orgànica i corpòria exquisida als animals i les plantes que habiten les il·lustracions.

L’edició d’aquesta obra per part de la col·lecció «Los Cuentos de la Cometa» de l’editorial Gustavo Gili, és, sense dubte, tota una declaració d’intencions. A més de l’alt valor artístic, es tracta d’una publicació gens convencional dins del món dels àlbums il·lustrats en concret i de la literatura infantil en general, la qual s’erigeix com una primera porta d’entrada a l’art per als més menuts, un fet que la fa particularment captivadora i coratjosa. Aquest àlbum és, en definitiva, una d’aquelles lectures visuals que contribueixen al desenvolupament de la sensibilitat artística i l’opinió estètica dels infants, tan necessària i tan oblidada. Per això, unes paraules del nebot al final del llibre ja recorden que, per a Hannah Höch, «veure és més important que pintar i dibuixar, perquè això s’aprén. ¡Cal saber veure!», és a dir, entendre intel·lectualment. Prenem nota, doncs, i gaudim amb molts més àlbums com aquest.