‘Cómo funciona la maestra’: percepcions d’infantesa

El poc que recorde de Don Julio, per exemple, és el seu bigot negre. Això i que encara era dels qui ens castigava de cara a la paret. En canvi, els pares, sovint fan broma amb el fet que durant aquell curs de primer d’EGB solia tornar a casa amb un valencià amb un insolent i marcat accent andalús, conseqüència de tantes hores sentint la lliçó d’un mestre que, ara, en la distància, se’m representa com una de les poques figures baronívoles de les pintures de Julio Romero de Torres. Aquest va ser un dels tants docents amb què vaig coincidir o resistir durant la meua escolarització però de mestres, com bé explica Susanna Mattiangeli, hi ha de moltes classes: mestres llargs i mestres curts; mestres grossos i prims; mestres obscurs, clars, llisos, florejats i d’estampats de colors i, també, a ratlles i quadriculats, naturalment.

Cómo funciona la maestra (Calibroscopio, 2013) és un homenatge en forma d’àlbum il·lustrat a l’ofici d’ensenyar; una honorança sobretot en femení, que aconsegueix transportar-nos a aquells dies d’infantesa en què forçosament havíem de trobar-nos amb un seguit de personatges desconeguts fins aleshores que, com s’explica al text, ens parlaven «separant bé les síl-la-bes o en veu baixa o CRIDANT». Així és com, a través de la narració poètica i emotiva de Mattiangeli junt amb el complement decisiu de les il·lustracions de Chiara Carrer, el llibre dibuixa amb certa precisió un retrat deliciós de les mestres: per dins, per fora, per davant, per darrere, etc. Es tracta, en essència, d’un recull de textos i il·lustracions, una enumeració dels trets i les accions que popularment s’han atribuït a aquest col·lectiu de professionals explicat amb un sentit de l’humor ingenu i candorós.

Certament, l’enginy del text i l’afinitat del lector amb l’assumpte exposat connecta fàcilment amb unes imatges que fugen d’una representació realista i, per contra, es decanten per un sorprenent efectisme visual. Carrer és una il·lustradora italiana amb un estil particular que es caracteritza per la presència de collages desimbolts, coloristes i plagats de siluetes retallades, traçats de llapis, taques de tinta, trossos de mapes, tipografies, quadrícules, estampats i textures diferents. Tot un compendi plàstic que ofereix ací un conjunt d’escenes estèticament provocadores que acompanyen i s’ajusten a la necessitat intrínseca del text de subratllar d’una manera original la vàlua d’una professió, malauradament, encara insuficientment apreciada per alguna gent.

Cómo funciona una maestra és, al remat, un àlbum il·lustrat que, d’una manera creativa, mostra les diferents percepcions que els infants manifesten sobre els docents que els acompanyen a l’aula durant una bona part del dia, sobre les característiques físiques i els seus estats emocionals. Aquestes impressions, però, es prolonguen més enllà en el temps, ja que tot i que ja no estem sota la seua tutela, perquè «les mestres en un determinat moment es tornen mestres d’uns altres» és cert que «quan en trobem una, ho sabem. Sabem que ell era la mestra. Només que ara s’ha fet xicoteta». Ineludiblement, la nostra imatge de la mestra amb el pas dels anys s’ha transformat, i els coneixements que en el seu moment ens va proporcionar ara ens semblen mínims si els comparem amb els assolits posteriorment. Ara bé, l’empremta que deixa, de qualsevol tipus que siga aquesta, emocional o acadèmica, roman indeleble. I així ho recorda aquest llibre.

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.