Catarina Sobral: L’art d’achimpar

Catarina Sobral és una jove il·lustradora portuguesa que viu a cavall de Coimbra, la seua ciutat natal, i Lisboa. Tot i la seua formació en disseny, amb el pas dels anys, la seua activitat professional s’ha aproximant al món de la il·lustració infantil fins al punt que, el passat mes de març, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.

Les il·lustracions d’O meu avô (2024), editat per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, foren elogiades pel jurat per la seua forta personalitat així com per les seues referències a la tradició gràfica de la dècada de 1950 i la seua interpretació contemporània. A diferència dels anteriors àlbums que ha il·lustrat, en aquesta ocasió s’ha deixat seduir per les formes rectes i geomètriques i per l’elecció de tintes oposades entre elles, que reforcen la narració i que delaten una presència dominant del roig, el verd i el marró. De fet, aquesta és una història confrontada que parla del temps i de la rutina en presentar-nos d’una manera simultània la quotidianitat de dos personatges, un avi i el doctor Sebastião, mitjançant una narració en primera persona.

La gran riquesa visual d’aquestes il·lustracions, però, no sols resideix en les línies pures i el color. Les composicions també hi contribueixen en aquesta tasca en mostrar punts de vista sorprenents com ara les imatges de l’hora del sopar vistes des de dalt o les dels interiors del vehicle així com la despreocupació intencionada de retallar les figures o altres elements que hi apareixen a la imatge amb els marges de la il·lustració com per exemple les escenes de l’hora del te on sols s’hi veuen les extremitats dels personatges o la portada amb el nét, que mira cap a amunt i agafa la mà del seu avi, sols representat de cintura cap a baix. Reveladores són també les referències artístiques que ens desperten un somriure quan descobrim Fernando Pessoa i Almada Negreiros (el meu avi escriu ridícules cartes d’amor…), Édouard Manet i el seu Esmorzar sobre l’herba i les similituds amb l’estètica de Jaques Tati, i d’Andy Warhol en el simpàtic gos pug que, fins i tot, mereix una nota peu de pàgina. Aquest és un llibre amb una increïble força creativa i en el qual Catarina Sobral ens ofereix una brillant reflexió sobre l’inexorable pas del temps i la percepció subjectiva d’aquest fenomen que segueix el seu ritme i que cadascú experimentem de manera distinta, o no.

En canvi, en Achimpa (2012) i en Greve (2011), també editats per Orfeu Negro, utilitza materials diferents, com ara el llapis, les pintures de cera i, sobretot, el collage la qual cosa fa que ens trobem amb un resultat visual distint però extraordinari igualment.

Així, i conjuntament amb la seua audàcia gràfica, Achimpa destaca per les elaborades i iròniques construccions lingüístiques que Catarina confecciona a partir del descobriment a la biblioteca de la paraula Achimpa. Ningú coneix el significat d’aquest vocable nou ni saben a quina categoria gramatical pertany de manera que tots els personatges comencen a utilitzar Achimpa quan i com volen. “Açò és achimpíssim”, “s’ha de resoldre achimpadament” o “el comandament està achimpa de la taula” són sols algunes de les expressions que apareixen en aquesta història d’argument i final sorprenent. D’altra banda, a Greve, experimenta amb el collage a partir de la utilització d’imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i pixels o punts de color. En aquesta ocasió, es decanta per l’ús de colors més reduïts que contrasten amb expressives taques de roig i blau i ens descobreix un nou tipus de figuració que tendeix a l’exageració i l’engrandiment del cap i a l’estilització de les formes a l’hora d’explicar-nos una vaga molt particular amb una final que comparteix paral·lelismes en la manera de resoldre’s amb Achimpa.

Vazio (2014) és el seu títol més recent, editat aquesta vegada per l’editorial portuguesa Pato Logico, que explica el dia rere dia d’un home “buit” que es troba a la recerca d’allò que li puga donar un sentit a la seua vida. De segur que aquest àlbum és una continuació de la seua experimentació amb el color, les formes, les textures i el llenguatge i una mostra més d’una perseverança fidel al seu univers gràfic i literari, tan particular com deliciós. Els llibres de Catarina Sobral són, doncs, una mostra del bon fer i del bon gust tant pel que fa a la il·lustració com a la història, una conjunció difícil de trobar i que l’editora d’Orfeu Negro defineix amb tres adjectius amb tres Cs: contemporanis, conceptuals i cinematogràfics. Potser només cal afegir-ne un de més: achimpíssims.

*La imatge de portada d’aquest blog és una il·lustració d’Achimpa.

Sara Fanelli: L’estètica del collage

Sara Fanelli brolla com una alenada d’aire fresc dins del panorama de la il·lustració infantil britànica. La seua obra s’alça amb fermesa al món dels llibres per a infants i mostra un gran sentit de l’humor i una facilitat d’inventiva extraordinària.

Tot i el seus orígens italians, viu a Londres on treballa com a dissenyadora i il·lustradora. La seua tasca es centra sobretot en el camp de les publicacions però també col·labora amb grans empreses com ara el New York Times, la BBC o la Tate Modern on, el 2006, realitzà la instal·lació d’una línia del temps de la història de l’art que recorre els murs dels corredors exteriors de les sales d’exposicions d’aquest museu.

 Tanmateix, les il·lustracions infantils constitueixen una bona mostra de la seua feina. A tall d’exemple, ha publicat deu àlbums il·lustrats i un llibre amb dibuixos i escrits diversos, sense cap destinació d’edat concreta, que s’anomena Sometimes I think, sometimes I am (2007). Habitualment s’encarrega del text i de la imatge però, en la seua producció, podem trobar alguna excepció com ara Pinocchio (2003), amb una traducció d’Emma Rose i una aparença més contemporània que altres versions d’aquest clàssic de la literatura infantil.

La seua estètica deriva d’una combinació d’influències provinents de moviments històrics com ara el Surrealisme, el Dadaisme i l’Art Popular i Primitiu entre molts altres. D’altra banda, els rostres seccionats dels seus personatges, el geometrisme, els grafismes i l’ús arbitrari dels colors ens remet a les pintures de l’artista alemany Paul Klee, per qui Fanelli ha confessat la seua admiració. No obstant aquests influxos, les seues il·lustracions es poden lligar amb les d’altres il·lustradors actuals com ara la txeca Kveta Pacowska, amb una obra caracteritzada per la presència de formes geomètriques i colors d’una gran vivacitat. Aquests trets estilístics presenten semblances en ambdues il·lustradores tot i que, cadascuna d’elles, és fidel a la seua personal manera de fer.

Comptat i debatut, el segell ingènit de Sara Fanelli s’identifica en la utilització de la tècnica del collage a l’hora d’elaborar les seus il·lustracions. Durant el procés de treball, per tant, es barregen gran quantitat de retalls de premsa i revistes junt amb papers de colors fins arribar a confeccionar els seus personatges i les seus ambientacions. Aquesta elaboració formal es planteja com un joc on la trobada accidental de noves solucions és susceptible de formar part del resultat final malgrat que, prèviament, s’haja traçat un pla compositiu. L’ús d’una tipografia poc convencional, amb una imitació de l’escriptura manual que mescla majúscules amb minúscules sense cap ordre ni sentit, acompanya les seues il·lustracions i acaba d’atorgar el toc personal de les obres d’aquesta artista.

The onion’s great escape (2012) és l’últim dels seus treballs publicat per Phaidon. Aquest és un llibre d’activitats poc tradicional amb inesperades i provocatives preguntes filosòfiques per despertar la imaginació dels xiquets, que s’intercalen amb suggeridores il·lustracions. En aquesta ocasió, als trets estilístics habituals, s’introdueix la presència de fotografies en blanc i negre que formen una sintonia perfecta amb la resta d’elements conformadors de la il·lustració. La història d’una ceba amb pànic a ser cuinada és el fil conductor d’aquesta obra tan original que, a més, permet extraure de les seues pàgines la silueta tridimensional d’aquest particular protagonista i que farà les delícies dels menuts i, per què no, dels més grans també.

(Aquesta entrada fou publicada el 17 de setembre del 2012 a http://www.elmarcapagines.com/)