Birgitta Sif: il·lustracions islandeses

Quan algú ve i, amb un somriure il·lusionant, m’anuncia que ha comprat un àlbum il·lustrat per regalar-me’l jo, en canvi, més que alegria, el que sent és un calfred de pànic que, instantàniament, em recorre el cos de dalt a baix. I és que, he de confessar, que no sempre ho endevinen i, dissimular el desencant, no és una feina fàcil. Tot i aquesta reticència cap als llibres inesperats, però, sembla que l’actuació em deu quedar bastant versemblant perquè aquesta situació tendeix a repetir-se, com ara quan fa un mes la mare arribava del seu viatge a Islàndia i amb prudència, perquè ella em coneix bé, em donava l’àlbum que m’havia portat i, conservant aquest mateix to de cautela, m’explicava que es tractava d’una il·lustradora molt coneguda d’aquell país, que havia guanyat molts premis i tota aquesta retafila d’arguments que habitualment s’afanyen en dir-me abans que no em precipite a jutjar-lo negativament. Jo, vaig respirar dues vegades seguides, vaig controlar els nervis, el vaig mirar de reüll, sense gaire atenció i, donant-li les gràcies, vaig abandonar l’àlbum sobre la taula, desinteressadament. Fins no fa molt quan, encara no sé com ni per què, ordenant papers i llibres vaig decidir obrir-lo. I, des d’aleshores, em té deliciosament seduïda.

Res no em feia presagiar que aquest àlbum il·lustrat em portaria tants bon records i em despertaria tan bones impressions. Freyja Dis, sem vildi bara dansa og dansa (Freyja Dis, a qui li agradava ballar i ballar) és obra de Birgitta Sif, una autora i il·lustradora natural de Reykjavík que actualment viu a Anglaterra i que va debutar en la literatura infantil amb Oliver (2012), un conte sobre un xiquet diferent a la resta que reforça la idea que tots naixem lliures i iguals i amb els nostres propis pensaments i opinions. Relacionat també una mica amb aquest argument dels infants amb caràcters especials, a Freyja Dis, la xiqueta protagonista d’aquest àlbum, li agrada molt ballar, moltíssim, però només ho fa quan està sola. Tan prompte com hi ha gent al voltant, perd de sobte l’impuls i la il·lusió de ballar. Així, darrere d’una portada que no es correspon amb la sorpresa que amaga l’interior, s’oculta una història tendra però, sobretot, un conjunt d’il·lustracions delicades que, com una evocació, em fan pensar en els dibuixos de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, per exemple, i, per tant, en alguns dels llibres il·lustrats de la meua infantesa.

De fet, com les d’aquestes il·lustradores catalanes, les il·lustracions de Birgitta Sif presenten una elaboració de traç senzill i un encís especial pels petits detalls. Aquesta darrera particularitat destaca també en les figures, amables i de trets expressius, que es disposen capritxoses sobre fons bucòlics; uns paisatges que semblen estar inspirats en els contes populars escandinaus, que apareixen poblats tan per grans com per menuts juntament amb tota classe d’animals, amb una especial protagonisme dels ocells, i amb tots els quals construeix tot un seguit de relats visuals paral·lels al text. Amb una paleta on predominen els ocres i els verds oliva com a conseqüència d’aquest gust pels escenaris naturals, aquesta il·lustradora aconsegueix expressar amb una exquisida sensibilitat artística el viatge d’una xiqueta des de la timidesa de la innocència fins el despertar de l’atreviment.

Potser pel fet que les imatges dels llibres infantils que llegíem quan érem menuts resten inconscientment ocultes en la memòria, ara aquest àlbum il·lustrat provoca en mi d’una manera tan irracional aquest record infantil. Sí que és cert que les il·lustracions dels llibres per a infants tenen una importància considerable ja que, al marge de la qualitat artística, formen part de l’educació de moltes generacions. Totes aquelles primeres lectures visuals, per tant, actuen, influeixen i contribueixen en la personalitat individual de cadascú de nosaltres i, en el meu cas en concret, el pes ha estat ben gran perquè he passat de col·leccionar àlbums per divertiment a intentar fer d’aquesta dèria una dedicació professional. Així és que, benvinguts siguen els àlbums il·lustrats. I els regalats, també.

The promise: una faula de colors

Quan tots els amics i familiars estan al corrent de la teua dèria pels llibres il·lustrats és habitual que t’arriben àlbums en forma de regal procedents dels llocs que han visitat. Efectivament, a mi, en compte d’imants per a la nevera, la gent que em coneix sol obsequiar-me àlbums per a la meua col·lecció personal. I jo no puc estar-ne més contenta, la veritat. Perquè m’ho encerten (quasi) sempre. Així, vingut des de Londres, The promise és l’últim dels títols amb què recentment m’han sorprés i, juntament amb la il·lusió del present, aquest àlbum no fa sinó confirmar-me la certesa que hi ha històries que em persegueixen fins que, finalment, es queden amb mi.

Feia ja un parell de setmanes que em trobava amb el nom de Laura Carlin repetidament per la xarxa. Aquesta il·lustradora britànica ha estat guardonada el 2015 en la Biennal d’Il·lustració de Bratislava, una prestigiosa exposició internacional d’il·lustracions de llibres infantils i juvenils que es celebra en aquesta ciutat eslovaca. Tot i que aquest premi se li ha concedit per altres obres de la seua trajectòria artística, com ara The iron man and A World of Your Own, en aquest recorregut de reconeixements The promise no es queda enrere ja que va estar seleccionat pel New York Times com un dels llibres millor il·lustrats de l’any 2014 i va ser nominat el 2015 per a la medalla Kate Greenaway. Tot aquest recull de guardons la converteixen en una de les il·lustradores que més comentaris desperta últimament i seguir-li la pista, per tant, és fàcil. Amb tot, The promise és un d’aquests àlbums amb què ensopegue contínuament però pel qual no he sentit cap atracció fins que algú no me l’ha posat al davant. I així ha sigut.

L’escriptora Nicola Davies s’inspira en L’home que plantava arbres (1953) de Jean Giono a l’hora d’escriure aquesta faula sobre la necessitat de l’ésser humà de relacionar-se en la natura. Així, aquesta és la història d’una xiqueta que, com la resta dels habitants, malvivia en un ciutat grisa i trista fins que, un dia, mentre li furtava la bossa a una dona gran es va veure obligada a complir una promesa: a canvi d’aquesta plantaria totes les llavors que hi trobaria dins. A partir d’aquell moment, i com un descobriment màgic, tot canvia, no només en la seua vida sinó també el seu voltant. Les delicades il·lustracions de Laura Carlin, fetes amb una combinació d’aquarel·la, pastel i llapis de color, acompanyen i enriqueixen els contrastos entre l’ombrívola i grisa ciutat que narra Davies i la vitalitat i la llum del futur, el lloc on es sembra aquesta llavor d’esperança. Els punts verds amb què es representa la llavor esmentada s’expandeixen pels fons neutres i desolats fins que comencen a brollar per tot arreu nombrosos arbres, plantes i flors amb els quals tornen també els ocells i l’alegria de la gent; tota una explosió de color que fa d’aquest element gràfic el narrador principal d’aquesta obra.

Juntament amb l’aplicació del color, la comprensió del relat mitjançant el món visual que ofereixen les il·lustracions s’aconsegueix alhora des dels paratextos, que també reforcen la narració, com s’aprecia en l’ocell vermell de la portada que es situa en la ciutat grisa i ja insinua el final optimista i com també ho fan les guardes, que estableixen una distinció clara entre la soledat urbana i la riquesa cromàtica de la vegetació. En aquest sentit, tot i el missatge ambiental que pretén transmetre l’autora, aquest és, certament, un àlbum tendre i commovedor que destaca, per damunt de tot, per les evocadores il·lustracions de Laura Carlin les quals, sense estridències, des dels grisos tènues de les primeres pàgines fins al color vibrant de les pàgines finals, enforteixen i consoliden el contingut vital d’un text més senzill i modest.