“El cor i la botella”: il·lustrar i narrar la mort

La mort dels que ens estimem és sofriment i pena. Sempre fa mal. Molt. I acceptar aquesta absència esdevé un trànsit difícil que et condueix de l’angoixa emocional, la tristesa i el dolor a la racionalització i assimilació de la mort com el que és, inevitable.

La mort és també un tabú. Escriure sobre la mort o que aquesta esdevinga protagonista d’un conte infantil il·lustrat comporta, doncs, córrer un risc, potser sobretot des del punt de vista comercial, i no sol despertar massa interés editorial. Tot i això, al voltant de la mort s’han teixit múltiples històries, llegendes i contes. Blancaneus i La Ventafocs són narracions clàssiques que inclouen la mort d’algun dels familiars de les protagonistes. L’afany de superació i l’instint de supervivència de totes dues després d’una tragèdia com aquesta ens enfronta amb un drama humà bàsic com és la mort alhora que ens proporciona els mecanismes necessaris per sobreviure-hi mitjançant simbòlics suggeriments que s’amaguen en el text. Aquests són sols dos exemples significatius d’una tendència predominant a la literatura popular europea i que, malauradament, i durant molt de temps, ha estat apartada dels llibres per a infants.

En aquest sentit, llegir sobre la mort és viure-la anticipadament, preparar-se’n per a l’arribada. Però també és un espai per a confrontar les nostres pròpies experiències i descobrir amb els personatges de ficció que les nostres vivències i els nostres sentiments, són també els d’altres. El cor i la botella és un àlbum il·lustrat d’Oliver Jeffers que conta la història d’una xiqueta com una altra qualsevol, inquieta i curiosa, que gaudeix de la companyia del seu avi fins que, un dia, de sobte, descobreix una butaca buida. L’avi ja no s’hi asseurà mai. Aquest llibre de text concís i il·lustracions senzilles, sense artificis, que HarperCollins Children’s Books publicà el 2010 amb una edició delicada i de petit format ha estat editat recentment per l’editorial valenciana Andana. En ell es descriu la pèrdua tristíssima que tots els que som néts, més prompte o més tard, hem conegut o coneixerem.

Tot en aquest àlbum està suggerit. La manca de nom propi dels personatges és un recurs habitual en les obres de Jeffers i, en aquest cas, facilita, encara més, la identificació amb el que succeïx. Fins i tot la relació entre tots dos no està del tot definida. Reconeixem una néta i un avi per la manera en què es presenten, per la seua fisonomia. El conte, doncs, es planteja mitjançant senzilles metàfores visuals i textuals que s’hauran de desentranyar. El desencadenament del conflicte, de fet, no s’explica literalment sinó que s’arriba a ell mitjançant l’esquinçador silenci d’una il·lustració sense text que et glaça el cor. I, precisament el cor, és el que decideix guardar la protagonista en un lloc segur, a l’interior d’una botella, que es penjarà del coll per no haver de sofrir ja mai més, en una temptativa d’autoprotecció.

Però, és aquest el camí encertat? La fase del dol és l’etapa on més es deté Jeffers per mostrar la duresa que significa la mort d’un ésser estimat. Malgrat el desig de sentir-se millor, però, el fet de guardar el cor a una botella condueix la protagonista cap a una vida mancada d’entusiasme fins que, poc a poc, i a mesura que va creixent, se’n desperta la desapareguda curiositat infantil i la necessitat vital d’eixir d’aquesta letargia. Tot i això, i com a signe clar de la innocència dels més menuts, és l’encontre amb una altra xiqueta qui li retornarà aquest desig.

La recuperació de l’alegria i l’optimisme després d’un període de tristesa i de desordre emocional a conseqüència de la mort dels que ens estimem és representat per Oliver Jeffers mitjançant un dibuix caòtic i acolorit, format per multitud d’elements, que, a manera de la pintura abstracta simbolitzaria el procés de pensament dels infants, que és tot imaginació, interès, observació, experimentació i meravella. És a aquest punt on hem de tornar, de seguida que puguem. I llibres com El cor i la botella són una bona teràpia.

Aitana Carrasco: una mentidera ben il·lustrada

Quan arribava l’estiu, ma mare es convertia en la mestra de natació de tots els xiquets del poble. Com que estàvem de vacances, la meua germana i jo, ens passàvem els dies a la piscina i perseguíem la mare amunt i avall mentre la imitàvem i imaginàvem que, com ella, ensenyàvem a nadar els més menuts. Era molt divertit. Per contra, prèviament, nosaltres havíem sigut també víctimes de les falses promeses de la mare quan, en preparar-nos per a entrar a nadar a la voreta de la piscina, ens empenyia sobtadament cap a l’aigua i no complia amb la seua paraula: “Tranquil·la, que no t’espentaré”. Coneixedores com érem de la situació, no ens sorpreníem quan algun del seus alumnes eixia per l’escaleta, plorant desconsoladament i a empentes i rodolons perquè, sí, efectivament, ma mare els havia mentit, tal i com havia fet amb nosaltres dues.

El 2007, l’editorial Tàndem publicà Gran recull de mentides il·lustrades, contat i il·lustrat per Aitana Carrasco. Es tracta d’un àlbum il·lustrat que, segons s’explica a l’interior, es va crear amb el propòsit clar d’advertir els més menuts que la gent gran diu mentides perquè no ho poden evitar i perquè, a més a més, els encanta dir-ne. Descobrir-lo ha estat la confirmació evident, una vegada passats els anys, de totes aquelles mentides que, durant la meua infantesa, em van contar els grans i em vaig creure cegament. Aquesta que he explicat, per tant, sols en seria una de tantes.

Aitana Carrasco amaga un Pinotxo a la contraportada al qual li ha crescut el nas i amb el qual subjecta el títol del conte per anticipar-nos el que ens trobarem a l’interior al mateix temps que transforma les guardes en un avís que alerta que el contingut del llibre no és apte per a majors alhora que s’hi prohibeix, terminantment, la lectura a la gent gran. Tota una declaració de intencions per protegir els menuts de les nombroses mentides que al llarg de la seua infantesa hauran d’escoltar. Malgrat tot, si qualsevol adult, i sempre sota la seua responsabilitat, decideix continuar endavant amb la lectura, ben segur que quedarà fascinat pel gran sentit de l’humor i per la riquesa visual que s’hi desprén al llarg de les pàgines d’aquest recull tan peculiar.

Tot i que Aitana Carrasco és valenciana, la seua manera d’il·lustrar sembla manifestar la influència de l’estètica mexicana conseqüència de la seua estada en aquell país. La definició dels contorns de les figures i dels distints elements que hi apareixen a la imatge juntament amb el gust pels colors vibrants i brillants són dos trets reveladors d’aquest influx. Amb tot, les seues il·lustracions mostren composicions senzilles, de fons neutres, amb una predilecció pel blau, on es disposen uns personatges de faccions exagerades i galtes enrojolades que representen les distintes mentides que Aitana Carrasco ha recopilat. Aquestes particularitats formals es combinen amb les d’una sèrie de petits objectes que tendeixen a reproduir l’aspecte del collage, del qual n’és aficionada. Entre tots ells, es pot trobar una gat, una pistola, els peixos de la mar, els coberts de la taula, els plats, uns elefants, amb un toc surrealista i poètic, i fins i tot, s’albira la presència sorprenent, i alhora inquietant, d’unes mosques que compareixeran repetidament al llarg de totes les pàgines. A banda d’això, els interiors sol decorar-los amb l’exposició d’uns quadres de marcs elegants i barrocs que exhibeixen imatges relacionades amb el que s’il·lustra amb una certa intenció conceptual i que comparteixen aquesta inclinació estilística. Especialment suggeridor és el gravat d’una de les escenes de La Caputxeta Roja que va il·lustrar Gustave Doré i que presenta en un d’aquests quadres.

L’aigua oxigenada no pica, aquesta cullerada és l’última, si m’expliques què ha passat et promet que no m’enfadaré o has de menjar cogombre i cresta de gallina per a fer-te bonica són sols unes poques de les mentides que Aitana Carrasco ha il·lustrat amb tanta airositat, ara bé, al final del llibre, i conscient com és de la quantitat que se’n diuen, encara deixa unes pàgines en blanc i recomana afegir-ne, escriure’n i il·lustrar-ne més per a completar aquesta compilació. Jo ja he afegit la meua però, pensant-ho bé, he de reconéixer que, en alguna ocasió, m’he enxampat a mi mateixa contant a alguns dels xiquets que tinc al meu voltant alguna d’aquestes mentides. Fins i tot n’he inventat de noves. Deu ser que ja m’he fet major.

Clara Berenguer