Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

Les falles en la literatura per a infants (I)

L’origen de les falles es relaciona amb els focs rituals que es celebraven en l’equinoci de primavera per a enterrar l’hivern. Fa molt de temps, els fusters encenien una foguera feta amb borumballes, trossos de fusta i mobles vells. En altre moment, hi van afegir un ninot que satiritzava el personatge més popular d’aquell any fins que, a poc a poc, s’ha arribat als monuments que es planten actualment. A València, ens hem anat avenint tant a aquesta festa que només entrar març la ciutat comença amb els preparatius i no descansa fins el dia 20. Les falles afecten qualsevol altra activitat i la millor estratègia per sobreviure-hi és fugir o unir-se a elles i deixar-se dur fins la nit de la Cremà.

Amb tot, aquesta eufòria festiva valenciana ha estat una mica oculta o oblidada per la literatura infantil. Gemma Lluch apuntava fa uns dies com les festes tradicionals catalanes han estat sempre més representades en les nombroses narracions escrites per als més menuts sobre La diada de Sant Jordi, la nit de Sant Joan i el nadal i el tió, per exemple. Però, feliçment, el passat mes de febrer la Galera, en la col·lecció Tradicions, ens sorprenia amb Les falles, un relat de Carlos Cano i il·lustrat per Roser Calafell sobre aquesta festa que és explicat a través de les vivències dels xiquets Roseta i Tonet, fallera major i president infantil d’una falla de València.

Carles Cano és un reconegut escriptor valencià que gaudeix escrivint històries i potser més contant-les. Ara, servint-se de les veus de Roseta i Tonet fa un recorregut pels actes més importants de les falles. Comença, evidentment, per la Crida i continua amb altres com ara l’arreplegà del ninot, la plantà, la despertà, les mascletades, l’ofrena i els castells de focs artificials de la nit. La cremà, que posa fi a les falles, és el que marca també el final del conte. Més enllà del resum d’actes fallers, el llibre mostra sobretot una descripció afectuosa del comportament infantil, de la il·lusió i la ingenuïtat dels infants vivint i participant de la festa.

Les il·lustracions de Roser Calafell contribueixen agradablement en aquest retrat d’actituds infantils. Aquesta il·lustradora catalana ha aconseguit captar les peculiaritats i els detalls estètics de la festa. L’ambientació i la reproducció, de vegades, arriba a ser tan fidel que fins i tot es reconeix un personatge singular de la ciutat que aquestes falles està sent més notícia que mai per una qüestió lingüística força inapropiada. Amb tot, les expressions d’alegria a l’hora de tirar coets, de cansament una vegada lliurat el ram a l’ofrena i de tristesa durant la cremà de la falla d’ambdós xiquets són dibuixades amb delicadesa i bon gust per aquesta il·lustradora amb un positiu ressó de l’estil de Roser Capdevila.

Concedir el protagonisme a les falles significa fer un pas endavant cap al reconeixement de la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta. Així, Les falles exposa tot el seguit d’actes que conformen l’entramat fester als nostres dies amb una voluntat no només de familiaritzar els infants amb les nostres tradicions sinó també de posar-les en valor. Però, ¿per què no les celebrem a la tardor?, ¿quin sentit té cremar els monuments? i ¿per què mengem bunyols? Aquestes i altres més qüestions és ben segur que suscitarien altres històries il·lustrades interessants alhora que revitalitzarien l’aprofundiment de les festes i la cultura tradicionals. I llibres com aquest, sense dubte, són un impuls necessari perquè això ocórrega. Enhorabona.