‘Besarkada’: un àlbum il·lustrat que abraça

Quan et recomanen amb molta força un lloc, acostar-s’hi resulta veritablement inevitable; si una es troba a prop, és clar. És així com, mentre passejava per Pamplona-Iruña aquest Nadal, i un temps després que unes bones amigues me’n parlaren amb insistència, em vaig plantar, quasi sense adonar-me’n, davant l’aparador del Katakrak, un espai de cafès, llibres i molt més que, tal i com elles que bé em coneixen m’havien promés, et captiva només posar-hi un peu. I, efectivament, tant em va seduir que, malgrat la fugacitat de la visita per motius que ara no vénen al cas, vaig eixir-ne carregada amb una bossa amb dos àlbums il·lustrats de Maite Gurrutxaga, una il·lustradora basca que feia temps que, en aquest cas jo mateixa, em venia suggerint.

img_20170115_205239

Besarkada, que significa abraçada en èuscar, un mot que ara ja no se m’oblida, és una de les adquisicions que més em va sorprendre, perquè no n’havia sentit parlar mai abans d’aquest àlbum. Aquest és, en realitat, un poema d’Uxue Alberdi, escriptora i bertsolari, per això els versos, que tracta d’una manera simbòlica sobre la grandesa d’aquest gest d’afecte. Acompanyar amb imatges un text tan poètic i simbòlic no era una tasca senzilla, però Maite Gurrutxaga aconsegueix donar coherència visual a aquesta cançó mitjançant unes il·lustracions que destaquen, primerament, pel seus valors narratius, però també per la delicadesa cromàtica i la tendresa dels seus personatges. Així, tot i que va començar a dibuixar d’una manera intuïtiva, el resultat final és d’una unitat literària i artística realment commovedora.

IMG_20170115_211040.jpg

IMG_20170115_210615.jpg

La solució gràfica de Gurrutxaga parteix de la pregunta que es planteja en la sinopsi: «vols un petit lloc als meus braços?». A partir d’aquesta qüestió, la seua proposta s’estructura d’una manera circular amb la recerca d’una abraçada al començament del llibre i la sobtada petició d’una altra al final. Malgrat que tant l’escriptora i la il·lustradora han definit aquest com un àlbum il·lustrat per a adults, deu ser que jo me’l mire amb ulls d’infant perquè, davant la dificultat d’una llengua que no entenc, només em queda llegir el que conten les imatges i construir una història a través d’aquestes és un objectiu que en aquesta obra aconseguisc, finalment, sense cap esforç. Potser però, a més de la gran capacitat narrativa d’aquesta il·lustradora a l’hora de dibuixar, la presentació del que semblen ser un pare i una filla com a únics protagonistes d’aquesta història al voltant de la vulnerabilitat humana, de la necessitat de sentir-se estimat, fa que la identificació i, per tant, la comprensió del relat, em resulte encara més senzilla. Especialment si el pare es presenta en una taula, amb llibres i capficat en la feina, com habitualment sol estar el meu.

La presència ferotge d’una tempesta, que Gurrutxaga representa encertadament a l’allunyar visualment els personatges i a l’aproximar-se als detalls atmosfèrics, com ara la pluja i el vent, suscita a poc a poc la inestabilitat emocional i l’afany de ser abraçat que tots hem necessitat en algun moment. Així, la finalitat d’ambdues autores, de fer un llibre per a regalar i més concretament, per a regalar abraçades, és superat amb èxit, sobretot després de trobar aquest poema il·lustrat musicat per Rubén Caballero i cantat per Uxue Alberdi mateixa juntament amb Eñaut Elorrieta. Caldrà passejar-se més pel Nord i buscar moltes més abraçades com aquesta.

IMG_20170115_210835.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

blog_reis

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

‘La pajarera de oro’: més que un catàleg d’aus exòtiques

L’àvia Amparito tenia un gat; un gat negre que, quan entrava algú a casa, només obrir la porta, amb el cos arquejat, la cua rígida i sacsejant-ne la punta, s’acostava pel corredor amenaçadorament i, amb un bufit esfereïdor, feia fora qualsevol que intentava romandre uns instants en el que considerava que era el seu territori. No hi havia a la família ningú que no sentira por d’aquesta bestioleta aparentment inofensiva i de la qual, molt sovint, encara recordem anècdotes que ara ens fan riure però que, llavors, a més d’un van fer plorar. El cas és que, uns anys després, l’àvia va substituir la companyia d’aquell gat enfurismat per la d’un canari que cantava seré i feliç des de la gàbia que ella, pacientment, netejava cada matí quan li canviava l’aigua i el menjar a canvi de la companyia que, sorprenentment, l’ocellet li oferia. No debades, aquest s’assemblava molt més al seu caràcter, tant tendre i tant dolç.

IMG_20161210_155340.jpg

Contràriament a la personalitat benèvola i generosa de l’àvia, la protagonista de De gouden Kooi (La pajarera de oro), Valentina, la filla de l’emperador, és una xiqueta prepotent, consentida i capritxosa que tenia atemorits tots els criats que, per tal d’acontentar-la, viatjaven a la cerca dels exemplars d’aus més originals. A diferència de la meua àvia, la protagonista d’aquest àlbum, col·leccionava amb cobdícia els ocells més extravagants sense cap afecte ni estima, ni tan sols per una necessitat evident d’omplir amb aquests animals els bons sentiments que no havia aprés a sentir de cap altra manera. Fins que un dia, de sobte, un dels servent li va fer, intel·ligentment, un regal inesperat: l’ou d’un ocell que parlava. Des d’aleshores, Valentina, va haver d’aprendre a tindre cura d’aquest i a conviure amb dues virtuts fins aquell moment desconegudes per a ella, com són la paciència i la perseveració.

85f7d77d-82e2-11e5-a1e2-00163edf48dd

Anna Castagnoli, és des del 2008 la veu de Le Figure dei Libri, un blog d’estudi i d’investigació al voltant de la il·lustració que ha esdevingut un punt de referència tant per als interessats i implicats en la matèria com per als il·lustradors. Tot i els seus coneixements teòrics i la seua experiència pràctica com a il·lustradora i també com autora, ara, però, ha preferit centrar-se en el text i ha deixat la part gràfica en mans de l’il·lustrador belga Carll Cneut. El resultat final és realment captivador. Així, La pajarera de oro, títol amb què ha estat editat al castellà per Barbara Fiore, és una faula il·lustrada, de mesures exageradament grans sota el meu criteri, però amb una edició acurada i delicada que presenta un gust pel joc entre la tipografia i la cal·ligrafia i unes imatges sorprenents, al capdavall, uns trets que converteixen aquest àlbum en una joia indispensable per als qui ens declarem addictes d’aquests tipus de publicacions.

9789058389909_prent05

Així, aquest és un d’aquells contes d’essència clàssica en què Castagnoli pretén fer una al·lusió directa a la tirania de molts dels nostres governants que s’acompanya per les delicioses imatges de Cneut, qui confecciona un ingent catàleg d’aus exòtiques que silencioses acompanyen els protagonistes. Aquestes són unes il·lustracions on perdre’s, per la quantitat de detalls en què fixar-s’hi, en les quals abunden les tonalitats groguenques, daurades i roges que contrasten amb els grisos esporàdics i que es sincronitzen i dialoguen amb el to apesarat de la narració, que també juga visualment amb el lector i marca el ritme i la pausa mitjançant els canvis de format. Tota una declaració literària però sobretot estètica que no deixarà indiferent a qui gose d’acostar-s’hi. Tot i que més d’un li amussaria el gat negre de la meua àvia a la dèspota de Valentina!

9789058389633_prent01

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General

‘Dues ales’: la bellesa de narrar i il·lustrar l’absència

 

Somiar que vole és un dels meus somnis més recurrents. Tot i això, no el recorde com un somni agradable, més bé el contrari, ja que les nits en què això succeeix, l’endemà, sent que em desperte neguitosa i angoixada. L’experiència somiada de volar lluny de ser una activitat plaent, per a mi, sempre esdevé fatigosa a causa de l’esforç amb què la porte en pràctica ja que el meu subconscient, supleix la manca d’ales amb una solució d’urgència més o menys encertada: són els braços apuntant al davant els que em fan desplaçar-me per l’aire mitjançant un curiós moviment que s’assembla moltíssim al que fan els nadadors quan naden en l’estil de braça i, fins i tot, les cames s’encongeixen i s’estiren imitant aquesta modalitat de natació. Tret de l’aspecte còmic de la situació, el vertader dramatisme de l’assumpte, però, resideix en el fet que, sembla que aquesta no és la mesura més apropiada perquè, per més que m’impulse amb els braços i per molta més força que faig amb totes dues extremitats, malauradament, no aconseguisc avançar mai ni un pam. Per això, és una llàstima que, com li ocorre al senyor Guillem, no apareguen de sobte dues ales sota la bresquillera del meu jardí per a poder emprendre el vol per fi.

img_20161119_184651

Efectivament, aquest és l’argument de Dues ales, un àlbum il·lustrat de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara di Giorgio que Combel ha publicat recentment en català, amb una traducció d’Anna Casassas. Amb tot, aquestes ales són, en realitat, l’excusa per a tractar una altra qüestió una mica més complexa. Així, la sorpresa del senyor Guillem en trobar-se aquestes ales és el fil conductor d’una història filosòfica i poètica al voltant de la vellesa i el final de la vida; un relat que explica amb sensibilitat com el protagonista s’interroga qui les pot haver deixat allà oblidades i com passen els dies sense que ningú no les reclame. Fins que s’apropa a elles a poc a poc i, finalment, s’atreveix a tocar-les. És, aleshores, quan es desperten milers de records que brollen lleugerament pel cap d’aquest entranyable personatge, que reviu tota la seua vida assegut a les escales de sa casa. I als peus de la bresquillera. Aquestes dues ales pertanyen, per tant, al senyor Guillem, que comença a regar-les amb cura tal com ho fa amb les flors més delicades fins que, com a bon jardiner que coneix l’art de la paciència, se n’adona del moment en què estan ja madures per collir-les, col·locar-se-les, enfilar el vol i començar a planar serenament pel cel.

due-ali-1

La combinació de l’aquarel·la i el llapis que Di Giorgio ha escollit per aquest llibre presenta unes il·lustracions lluminoses, coloristes i, sobretot, vitalistes, unes propietats que no sols les fan estèticament molt atractives sinó que, a més, conjuguen amb la tendresa del relat i l’amplien i el reforcen visualment. Però, tot i el caràcter metafòric del text de Bellemo, les il·lustracions d’aquesta il·lustradora es caracteritzen per una absència quasi total de símbols i evocacions. Aquestes s’inclinen, en canvi, per una descripció fidel de la realitat i, per això, exhibeixen orgulloses un paisatge italià, romà concretament, de carrers vius, de mercats, cafès, construccions clàssiques i habitatges mediterranis, on, de vegades, l’acció principal i les cabòries del senyor Guillem es barregen i es perden entre la quotidianitat dels habitants d’aquest escenari il·lustrat tot oferint la imatge altres lectures alternatives.

És així com aquesta història s’enlaira cap al final. I continua mostrant la vivacitat poètica del text i l’encís de les il·lustracions que ara mostren una perspectiva aèria de les teulades, les xemeneies, els balcons, els arbres, però, malgrat tot, una certa melangia s’oculta rere aquestes últimes pàgines. És la malenconia dels records, de les experiències viscudes que se’n van ràpidament, sense compassió, com el pas del temps que s’escapa sense avisar, fins que ja és tard. És la tristesa de les absències, com la del senyor Guillem, que s’enfila cap als núvols per a no tornar mai més, però que ho fa molt content amb les seues ales. Potser és això, que les ales s’han de buscar en els petits esdeveniments del dia rere dia, aquells que conformen els records. Serà per això que, a mi, em costa tant avançar en els somnis.

mariachiara-di-giorgio-5

image4_900

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors

‘Quan xiula l’avi’ un any després

Va ser precisament la darrera tardor quan, una vesprada després de dinar, arribaren a casa els primers exemplars. Tot i que el mes de juny m’havia assabentat que havíem estat els guanyadors del II Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló i havia passat l’estiu capficada amb les galerades, les correccions, les tasques i els nervis previs a l’edició, no va ser fins que vaig obrir la caixa i vaig descobrir els llibres quan la il·lusió de veure aquesta història publicada per fi es materialitzava. Un any després, i ara que, a més, s’acosta Tot Sants i que els que ja no hi són, estan més presents encara, fer memòria d’aquells dies i, sobretot, evocar aquells que inspiraren el conte del xiulet és, senzillament, inevitable. Així, des de la timidesa i la modèstia, i com un homenatge a un llibre que m’ha portat tantes emocions, aquesta darrera entrada de Llibreria Il·lustrada havia de dedicar-la, necessàriament, a Quan xiula l’avi.

img_20161022_142846

He de confessar que abans d’aquest llibre mai no havia escrit cap text literari. Va ser dies després de morir l’avi quan, una nit llarga i de tristesa, no sé ben bé com, vaig començar a pensar en aquesta història i, així, pensant en ella, per fi, em vaig poder adormir. Sortosament, l’endemà, en despertar-me, la idea romania intacta en el meu cap, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure compulsivament, de fet com escric sempre que em ve una idea al cap. Amb tot, he de dir que aquest àlbum il·lustrat es mou entre casualitats alhora que s’enquadra també entre dues absències. L’avi Rafael, el protagonista de la història, va morir el 25 de juny del 2013. Dos anys després, i el mateix dia, de sobte, va sonar el mòbil. En despenjar, Mercè Climent, Miquel Àngel Giner i Ignasi Blanch, juntament amb altres membres del jurat, em comunicaven que aquest relat que vaig escriure com a teràpia per a superar el dol, havia estat l’escollit. Quina ironia que un episodi vital tan trist genere, un temps després, tanta satisfacció.

004

Certament, les il·lustracions de César Barceló van contribuir en la decisió final del jurat, unes imatges amb una llum potent i expressiva que condueixen la lectura pels diferents estats d’ànims que es relaten en la història. Com que els textos dels àlbums il·lustrats tenen un caràcter de síntesi, i Quan xiula l’avi n’és un cas, aquest tret ofereix moltes possibilitats interpretatives a la imatge. César sap aprofitar-les i, consegüentment, el text i les il·lustracions es complementen entre ells i contribueixen tots dos en la narració, l’un des de la vessant literària i l’altre des de la visual. Però, més enllà de les propietats formals i estètiques, la connexió entre les imatges i la història ha estat possible, sobretot, perquè tots dos compartim referents visuals i culturals i, per tant, hem viscut en els mateixos escenaris familiars i amb la mateixa iconografia domèstica, que tan fàcilment identifique en les il·lustracions del llibre. Tant és així que, l’àvia Amparito, qui tenia impresa una edició casolana i se la mirava i remirava constantment, exclamava cada vegada amb sorpresa com és que César, sense conéixer-la, l’havia dibuixada tan pareguda. Una llàstima perquè, finalment, la publicació va arribar tres mesos tard. És en aquest punt on es situa la segona absència a què m’he referit abans.

Tot i que Quan xiula l’avi va ser la meua medecina per superar la pèrdua del meu avi, he de reconéixer que el propòsit d’aquest llibre no era oferir-lo com una eina didàctica perquè els menuts superen l’absència dels éssers estimats sinó que el vaig escriure per contar una vivència personal que ara s’ha convertit en una història il·lustrada i amb la qual molta gent s’hi pot sentir reflectida. A partir d’això, cadascú que hi faça la seua lectura. A mi m’agrada dir que hi ha dues classes de llibres: els que s’escriuen per ensenyar alguna cosa i els que s’escriuen per contar una història i, en el meu cas, preferisc quedar-me amb aquest últim pensament.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustració Infantil Valenciana, Opinió

Birgitta Sif: il·lustracions islandeses

Quan algú ve i, amb un somriure il·lusionant, m’anuncia que ha comprat un àlbum il·lustrat per regalar-me’l jo, en canvi, més que alegria, el que sent és un calfred de pànic que, instantàniament, em recorre el cos de dalt a baix. I és que, he de confessar, que no sempre ho endevinen i, dissimular el desencant, no és una feina fàcil. Tot i aquesta reticència cap als llibres inesperats, però, sembla que l’actuació em deu quedar bastant versemblant perquè aquesta situació tendeix a repetir-se, com ara quan fa un mes la mare arribava del seu viatge a Islàndia i amb prudència, perquè ella em coneix bé, em donava l’àlbum que m’havia portat i, conservant aquest mateix to de cautela, m’explicava que es tractava d’una il·lustradora molt coneguda d’aquell país, que havia guanyat molts premis i tota aquesta retafila d’arguments que habitualment s’afanyen en dir-me abans que no em precipite a jutjar-lo negativament. Jo, vaig respirar dues vegades seguides, vaig controlar els nervis, el vaig mirar de reüll, sense gaire atenció i, donant-li les gràcies, vaig abandonar l’àlbum sobre la taula, desinteressadament. Fins no fa molt quan, encara no sé com ni per què, ordenant papers i llibres vaig decidir obrir-lo. I, des d’aleshores, em té deliciosament seduïda.

img_20161002_113120

Res no em feia presagiar que aquest àlbum il·lustrat em portaria tants bon records i em despertaria tan bones impressions. Freyja Dis, sem vildi bara dansa og dansa (Freyja Dis, a qui li agradava ballar i ballar) és obra de Birgitta Sif, una autora i il·lustradora natural de Reykjavík que actualment viu a Anglaterra i que va debutar en la literatura infantil amb Oliver (2012), un conte sobre un xiquet diferent a la resta que reforça la idea que tots naixem lliures i iguals i amb els nostres propis pensaments i opinions. Relacionat també una mica amb aquest argument dels infants amb caràcters especials, a Freyja Dis, la xiqueta protagonista d’aquest àlbum, li agrada molt ballar, moltíssim, però només ho fa quan està sola. Tan prompte com hi ha gent al voltant, perd de sobte l’impuls i la il·lusió de ballar. Així, darrere d’una portada que no es correspon amb la sorpresa que amaga l’interior, s’oculta una història tendra però, sobretot, un conjunt d’il·lustracions delicades que, com una evocació, em fan pensar en els dibuixos de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, per exemple, i, per tant, en alguns dels llibres il·lustrats de la meua infantesa.

31

De fet, com les d’aquestes il·lustradores catalanes, les il·lustracions de Birgitta Sif presenten una elaboració de traç senzill i un encís especial pels petits detalls. Aquesta darrera particularitat destaca també en les figures, amables i de trets expressius, que es disposen capritxoses sobre fons bucòlics; uns paisatges que semblen estar inspirats en els contes populars escandinaus, que apareixen poblats tan per grans com per menuts juntament amb tota classe d’animals, amb una especial protagonisme dels ocells, i amb tots els quals construeix tot un seguit de relats visuals paral·lels al text. Amb una paleta on predominen els ocres i els verds oliva com a conseqüència d’aquest gust pels escenaris naturals, aquesta il·lustradora aconsegueix expressar amb una exquisida sensibilitat artística el viatge d’una xiqueta des de la timidesa de la innocència fins el despertar de l’atreviment.

2-21

Potser pel fet que les imatges dels llibres infantils que llegíem quan érem menuts resten inconscientment ocultes en la memòria, ara aquest àlbum il·lustrat provoca en mi d’una manera tan irracional aquest record infantil. Sí que és cert que les il·lustracions dels llibres per a infants tenen una importància considerable ja que, al marge de la qualitat artística, formen part de l’educació de moltes generacions. Totes aquelles primeres lectures visuals, per tant, actuen, influeixen i contribueixen en la personalitat individual de cadascú de nosaltres i, en el meu cas en concret, el pes ha estat ben gran perquè he passat de col·leccionar àlbums per divertiment a intentar fer d’aquesta dèria una dedicació professional. Així és que, benvinguts siguen els àlbums il·lustrats. I els regalats, també.

nit

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors