Monthly Archives: Novembre 2019

Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

Deixa un comentari

Filed under Il·lustració Infantil Valenciana, Il·lustradors

¡La Leche!: la mort com assumpte d’una revista per a infants

Flors blanques, repetia emfàticament, els ramells han de ser de flors blanques. Uns dies abans de Tot Sants, l’àvia Amparito tornava a recitar les instruccions precises perquè el manoll de tela que engalanava les làpides es substituïra per un d’altre de flors naturals. A casa, doncs, cada primer de novembre, hem seguit cerimoniosament un mateix ritual: encomanar les flors, arribar al cementeri, netejar les tombes, endiumenjar-les i aprofitar per a fer un passeig per tots els llocs on ara reposen les restes dels avis, sí, però també, dels oncles, ties, besavis i tataravis. Ara que ja sóc gran, però, he de confessar que he renunciat, almenys temporalment, a aquest costum familiar; potser vora quatre anys després encara em fa mal comprovar que l’àvia m’espera soterrada en un nínxol i no viva en la seua butaca. Amb tot, si d’una cosa me n’alegre, és d’haver-me pogut relacionar amb la mort amb total sinceritat des de ben menuda.

Aquesta franquesa amb la mort i els seus ritus, m’espenta, de tant en tant, a cercar lectures sobre aquest tema, especialment uns dies abans de l’arribada de novembre, quan busque amb un cert neguit llibres il·lustrats per a poder confrontar la meua experiència i, alhora, ressenyar alguna cosa que permeta enfrontar els infants amb aquesta realitat. L’accelerada substitució de les nostres tradicions de Tots Sants per d’altres d’arrels anglosaxones i, fins i tot m’atreviria a dir, hollywoodianes, arriba de la mà de tot un seguit de productes literaris especials per a l’ocasió i, aquest fet, efectivament, m’entrebanca en el meu afany. Sortosament, enguany, he ensopegat amb el darrer número de ¡La Leche!, una revista infantil que anuncia que deixarà de publicar-se per dificultats econòmiques no sense dedicar abans la meitat dels continguts d’aquest mes a un especial sobre la mort que estic segura que no deixarà indiferent ningú que s’acoste a descobrir-lo.

Il·lustració d’Alicia Varela

Capitanejada per Gustavo Puerta Leisse i Inés Puig Vázquez, aquesta és una publicació que presumeix de fer periodisme per als més menuts i, cal dir que, a més, ho fa amb la mateixa exigència que si el destinatari fóra un adult, és a dir, sense caure en ingenuïtats, candideses ni tabús. Tots dos defensen, per tant, el dret dels infants a disposar de la informació necessària per a assimilar sense por tot allò que els afecta. La mort és certament una qüestió escabrosa però serà més fàcil de digerir si s’explica i se’n parla amb una naturalitat a hores d’ara encara inexistent. Conseqüent amb aquesta fermesa, en ¡La Leche! s’entrevista la metgessa britànica especialitzada en cures pal·liatives Kathryn Mannix, qui troba a faltar que la xicalla parle entre ella sobre la mort en el pati de l’escola. Fa dècades tothom havia vist morir molta gent, era una cosa quotidiana que cal, per tant, tornar normalitzar per a estar-ne preparat. Susana Moreira també reflexiona sobre aquest assumpte com també ho fa Olga Soto, que explica els acomiadaments de familiars diferents a què ha hagut de fer front durant la seua vida. Especialment subversiu és l’escrit de Miguel Ángel Sebastián, qui recomana que abans de redactar el nostre primer testament és convenient familiaritzar-se amb alguns conceptes que ens ajudaran a fer-ho. Fins i tot anima a redactar-ne un als infants on especifiquen més que propietats, quines idees, pensaments i sentiments voldran compartir una vegada morts. Podeu imaginar que aquesta pràctica es proposara en l’aula?

Juntament amb la insurgència d’aquests textos dirigits als menuts, l’excel·lent exercici de qualitat gràfica, amb una edició acurada, un paper de qualitat, una tipografia clara i unes il·lustracions a dues tintes d’il·lustradores tan dispars però estèticament tant ben avingudes, com ara Luogo Comune, Inês Santos Machado, Alicia Varela i Alba Flores, entre altres, converteix aquesta revista en un indispensable que hauria d’estar present en qualsevol biblioteca escolar i personal. Arribats a aquest punt, que cadascú commemore la mort com considere o convinga, visitant el cementeri o amb qualsevol altra acció però, per favor, per què ens entossudim a recusitar tots els monstres, tot i que siguen valencians, en un dia assenyalat per a recordar, encara més si es pot, tots aquells que, malauradament ja no són entre nosaltres? Per què no ensenyem els infants a conviure amb la mort sense por? De veritat, que hi ha coses, que no puc entendre. Sort en tinc, de moment, d’haver llegit aquests dies ¡La Leche!.

Deixa un comentari

Filed under Opinió