Media Vaca també es fa gran

Vicente Ferrer i Begoña Lobo són, des de fa vint anys, Media Vaca, una editorial excepcional que, sense fer soroll, enguany ha aconseguit el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural.

-Aquest premi és la recompensa després de vint anys en el món editorial?

–Begoña Lobo: Sí, indubtablement, és molt gratificant. Ja havíem estat altres vegades proposats per a aquest guardó però resulta molt simpàtic haver estat guanyadors precisament enguany. El mes d’agost, quan ens va arribar el correu electrònic d’una persona desconeguda per a nosaltres que ens informava que volia presentar la nostra candidatura ens va fer molta il·lusió i, mesos després, quan va sonar el telèfon per a comunicar-nos que havíem estat els guanyadors vam agrair molt la defensa encesa que aquesta persona havia fet del nostre treball, una feina de vegades invisible, perquè som molt menuts, però que ja està consolidada amb els anys, amb altres premis i un reconeixement internacional. Malauradament, dins dels Premis Nacionals sembla que també hi ha categories, és a dir, premis de primera i de segona, ja que vam coincidir amb Christina Rossenvinge, Premi Nacional de Música, i ens va semblar curiós el fet que a ella va ser el ministre qui la va telefonar mentre que a nosaltres va ser la directora general, així com que el de música té un component econòmic i el d’editorial no. Amb tot, sí, és una alegria.

–Vicente Ferrer: A mi m’agradaria afegir que ha estat la primera vegada que la premsa s’ha interessat tant pel nostre treball. Malauradament, els editors només són notícia quan guanyem un premi o quan s’han mort, després d’una llarga trajectòria. Caldria aprofitar la repercussió d’aquests premis per a fugir de l’interés que genera només la quantitat de vendes i visibilitzar la tasca de l’editor en general i aproximar-lo al públic, i això encara no està passant.

-De tota manera, els valors pels quals es justifica aquest premi ja mostren com encara Media Vaca la tasca editorial, veritat?

–BL: Sí, efectivament, els arguments pels quals ens han premiat no són els habituals. Nosaltres publiquem només tres títols a l’any, tenim un catàleg que està viu, que no treballa les novetats, no marquem terminis d’entrega als autors, etc. És una altra manera d’editar que volem ressaltar i donar a conéixer aprofitant el ressò del premi.

Vicente Ferrer i Begoña Lobo 

-Durant el 2018, Media Vaca està, per tant, de celebració amb tot un seguit d’activitats que s’inclouen dins del que heu nomenat «Brindis al sol», per què aquest títol?

–VF: «Brindis al sol» és una iniciativa de Media Vaca i Las Naves, dins de la línia de suport a l’edició, la il·lustració i el foment a la lectura que impulsa la xarxa Connecta Cultura. L’objectiu és fer visible el treball que hi ha darrere dels llibres que fem, amb més o menys fortuna, autors, editors i molts altres professionals que vivim entregats a aquest ofici. Si brindem, vol dir que celebrem alguna cosa, com ara que fem anys. Tot i això, aquest nom, certament, pot tindre un origen taurí, però jo, en realitat, l’associe als cultes pagans, al plaer de beure’s un vi i sobretot al culte al sol. Bàsicament, el que busquem amb aquesta denominació és agrair-li al sol l’energia que ens proporciona.

-I, què és el que esteu organitzant exactament?

–VF: Les activitats que desenvolupem al llarg de l’any es poden consultar en la nostra pàgina web. Així, entre d’altres, el 18 de desembre, potser coincidint amb la cerimònia d’entrega del Premi Nacional, inaugurarem l’exposició «Brindis al sol. 20 anys de Media Vaca» i farem una xarrada amb els autors dels tres primers llibres que vam publicar els quals, de fet, ara estem tornant a reeimprimir, amb les dificultats que això implica: No tinc paraules, Narices, buhitos, volcanes i Pelo de Zanahoria. El que pretenem, en definitiva, és celebrar i trobar-nos amb els nostres autors, amb amics i, alhora, donar a conèixer els lectors amb qui ens agrada treballar.

–BL: Sí, curiosament, hem tornat a reeimprimir Pelo de zanahoria, de Jules Renard, amb dibuixos de Gabriela Rubio. Aquesta és la tercera publicació que vam fer i va obtindre el Primer Premi al Llibre Millor Editat, en la categoria de Llibres Infantils i Juvenils, concedit pel Ministeri de Cultura en la seua convocatòria de 1999. Ara, l’hem ampliat, modificat, afegit noves il·lustracions, etc. Hem fet canvis substancials en l’edició i, per això, el vam poder presentar a la convocatòria de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport que atorga als llibres millor editats i ens fa especial il·lusió que haja estat guardonat, també, precisament ara que fem vint anys.

-Com es crea la identitat d’un segell editorial tan original com el de Media Vaca? Es necessita d’un discurs per a explicar el perquè dels llibres o és el catàleg qui defineix l’editorial?

–BL: Indubtablement, és el catàleg qui diferencia una editorial d’una altra. Aquest és l’espai on els llibres es presenten i Media Vaca ha aconseguit tindre una col·lecció reconeixible que la fa distingir-se d’altres propostes editorials.

–VF: Els llibres han d’arribar allà on els editors no poden. Nosaltres no podem anar a totes les fires, no podem acudir a tots els esdeveniments literaris, però els llibres tenen moltes altres vies de comunicació i presentació. I així ha de ser. Jo puc explicar per què he fet un llibre, però ho faig en el mateix llibre. Això és interessant sobretot perquè a mi em diverteix, ho faig per egoisme en el fons, per a no oblidar-ho, però no és necessari. Al final, el que queda és, efectivament, el catàleg. Fer un catàleg coherent hauria de ser l’aspiració de qualsevol editor.

-Dues tintes, un paper adequat, il·lustradors i autors amb personalitat… un bon disseny editorial seria també la clau per a construir la marca?

–VF: Sí, per descomptat, a més, fixa’t, Media Vaca té l’inconvenient que presenta llibres amb una aparença de llibres cars. La nostra intenció és fer llibres ben fets, sí, però que no siguen més cars que la resta, tot i que cal tornar a dir que no ho són. D’altra banda, és veritat que no podem fer descomptes, ja que no tenim els marges d’altres editorials més grans. Pel que fa als papers, per exemple, busquem sempre els que siguen més adequats per a la reproducció de les il·lustracions, que és un aspecte que s’ha de tindre en compte quan edites llibres com els nostres però, per damunt de tot, volem lluitar contra la percepció que el llibre és un producte de luxe, no hi estem d’acord amb això. Per exemple, Mis primeras 80.000 palabras, a Xile, era el regal de noces de parelles de dissenyadors, i era increïblement car! Hi havia una previsió de venda molt gran i el venien a preus desorbitats. Això mai és una bona idea, perquè del que es tracta és de fer lectors i, sobretot, de respectar el criteri dels editors.

Mis primeras 80.000 palabras (Media Vaca, 2002), més de tres-cents il·lustradors

-Què tenen els llibres de Media Vaca que, malgrat aquesta reconeguda qualitat gràfica i literària, encara desperten comentaris en contra si es pensa en un destinatari infantil?

–VF: Personalment, crec que qualsevol persona, tinga l’edat que tinga, pot accedir a qualsevol llibre, però pensa per exemple en un xiquet de zero a set anys, és lector realment? Els xiquets s’acosten al llibre perquè els atrauen els dibuixos, la imatge, però el veuen més com un joguet que no pas com un llibre. Hi ha una diferència clara entre molts dels llibres que es publiquen per a aquesta franja d’edat i els nostres, i és que nosaltres publiquem literatura. Siga el que siga la literatura, això és el que fa Media Vaca.

–BL: Sí, hi estic d’acord. A més, quan nosaltres vam començar a publicar, la catalogació per edats dels llibre era un requisit que no podies evitar de cap manera. Per sort, això ara ha canviat i hi ha molta més flexibilitat de criteri, per tant, no és estrany trobar consideracions com ara que els lectors no tenen una edat cronològica concreta, sinó que tenen l’edat a la qual les seues lectures els han portat i és en aquesta tendència on tractem d’incloure els nostres llibres.

-Amb tot, el que és cert és que encara hem d’insistir més en la necessitat d’una educació literària i visual, veritat?

–VF: Actualment, els llibres infantils, en general, em sembla que es fan per agradar sobretot els pares, que són els que han de comprar-los, però no presenten massa requeriments artístics i tendeixen a reproduir els mateixos esquemes sempre. Arran de la necessitat d’aquesta educació, caldria que aprofitarem bé el bon moment que viu el llibre il·lustrat i confiar en il·lustradors reconeguts, amb experiència, perquè treballen la imatge amb uns paràmetres d’exigència molt més alts, per a oferir propostes que d’adults despertaren la necessitat de seguir llegint llibres.

-Què és el que menys us agrada de la feina d’editor, el més feixuc?

–VF: Tot és igualment pesat… no, en realitat, una cosa que em molesta molt és el canvi dels programes informàtics. Quan has aprés a funcionar en un, de sobte, el modifiquen. No ho veig raonable. Però, sobretot, trobe a faltar una comunicació més directa amb els autors, menys mediatitzada. Crec que hi ha una tendència clara a separar-nos, les fires, per exemple, s’han convertit en espais de negocis, no en llocs de trobades ni d’intercanvi d’opinions. Quan conec un escriptor, tinc la sensació que s’acosta a parlar amb mi per a vendre’m els seus textos i no per a mantindre una conversa natural. Sóc de l’opinió que molts llibres haurien de fer-se per a no ser venuts, sols pel gust de fer-los o per aprendre a fer-los.

–BF: El sistema de distribució en dipòsit, per a mi, és la tortura més grossa a què ha d’enfrontar-se un editor, tot i que és una cosa que nosaltres estem intentant canviar després d’haver tingut problemes legals i econòmics seriosos, per això ara treballem directament amb les llibreries, en ferm, però no totes accepten aquesta condició, perquè de vegades enviem llibres fins i tot d’un en un.

-Podríem dir que Media Vaca canvia les regles del joc?

–VF: Ací el que funciona per inèrcia és el mercat de novetats, que és qui marca aquest sistema de dipòsit. Es tracta d’una manera de treballar que molta gent pensa que és comuna però que, sorprenentment, només té vigència a Espanya. En altres països, no hi ha tantes novetats, les tirades són més llargues i hi ha una altra política de reimpressions, se li dóna més vida als llibres, un fet que beneficia a tothom, també els autors. Aquest és el joc a què vol jugar Media Vaca.

-I, d’altra banda, què és el que més us agrada de la feina d’editor?

–VF: Pensar els llibres és molt agradable. De fet, pensar els llibres amb els autors, quan s’estableix una sintonia entre ambdós, autor i editor. Per això és important conéixer la persona, els altres treballs que ha fet, com també els seus interessos. Vull treballar amb gent que s’entusiasme i amb qui puga compartir lectures comunes del llibre que estem fent. Solucionar problemes també és una satisfacció, com ara alguns obstacles d’autoria, de propietat de drets, una cosa que et fa entendre perquè hi ha autors que no són habituals en les llibreries.

–BL: Com que tenim funcions molt diferents, a mi, en canvi, hi ha dues coses que em produeixen molta satisfacció. La primera és el contacte directe amb els lectors, en fires o en altres espais de trobada, perquè és molt gratificant comprovar que l’esforç és apreciat i gaudit. La segona, són les vendes de drets, que no són gens fàcils. Quan els llibres es tradueixen per a ser publicats en altres països, quan m’imagine lectors d’altres cultures llegint els nostres llibres, sóc molt feliç.

Traduccions de Las mujeres y los hombres (Media Vaca, 2015) Equipo Plantel y Luci Gutiérrez

-És València una ciutat amable per a editar?

–VF: Conec València des que era menut i, veritablement, he de reconéixer que no és un bon lloc per a la cultura. Només cal comprovar com totes les persones que donen nom als nostres carrers van fer la seua carrera fora de la ciutat, com ara Lluís Vives, Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla. En una estadística que vaig llegir fa poc, València era la penúltima comunitat en venda de llibres que no són de lectura obligatòria. La concepció d’aquesta ciutat com una terra culturalment molt activa, de grans lectors i biblioteques, per tant, no acaba de ser del tot creïble, tot i que hi ha molta gent que treballa dur perquè així siga i no se li està reconeixent l’esforç. Alguna cosa ha de tindre l’aigua d’ací que fa que molts ens hi quedem.

–BL: Jo recorde anys molt durs, en què desitjava traslladar el meu domicili fiscal lluny de València, perquè no suportava com s’estaven gestionant els diners i les coses ací. Hi ha problemes en tots els llocs, i és veritat que potser canviar de ciutat no era la solució, però reconec que ara estic contenta amb el canvi però, aquest no és sols un assumpte polític, sinó que és una qüestió relacionada amb una mancança de crítica terrible, perquè si no, no s’entén que les coses duren tant de temps. I, és veritat que és dur, però sempre busques els teus aliats. Per a nosaltres, per exemple, va ser tremendament satisfactori en el 2011 publicar el llibre Benvinguts al Cabanyal en un moment en què la resistència la visibilitzàvem en un grup de persones que sentim com els nostres veïns i que van ser capaços de fer un tasca tan important.

Benvinguts al Cabanyal (Media Vaca, 2011), edició a càrrec de Vicente Ferrer

-Resulta impossible quedar-se només amb un títol del vostre catàleg però, en el meu rànquing de preferits de Media Vaca, el número 1 és ¡Fuego!, el poema de Jan Brzechwa amb il·lustracions d’Agnieszka Borucka-Foks.

–BL: ¡Fuego! És una gran obra que també va estar premiada el 2015 com el llibre Millor Editat i, sorprenentment, va ser la primera vegada que un conseller de Cultura assistia a la cerimònia d’entrega, una cosa que fa palesa la importància que els uns i els altres han manifestat pels llibres. A més, al guardó es sumava la compra de dos-cents exemplars per a biblioteques i, quina manera millor de premiar un llibre que posar-lo gratuïtament a l’abast de la gent?

-I, vosaltres, de quin llibre us sentiu més orgullosos?

–BL: És molt difícil aquesta pregunta! És com preguntar quin seria el teu fill preferit!

–VF: No, no, jo no considere els llibres com a fills. A més, hi ha qui diu que tots els fills són iguals, però sempre té els seus favoritismes! Bé, és veritat que cada llibre té les seues circumstàncies, que són complicades de compartir i d’explicar, com ara la relació que mantens amb cadascun dels autors, les expectatives que et genera, el temps que passa mentre fas el llibre… són tot un seguit de factors que forçosament influeixen després en els sentiments que et genera el llibre acabat.

-Finalment, quin seria el repte per als pròxims vint anys de Media Vaca?

–VF: Això és massa temps, no hi haurà vint anys però, tot i això, d’ací vint anys potser podrem plantejar-nos la possibilitat de posar per fi una caseta en la Fira del Llibre de Madrid, o potser no, perquè el nombre de títols que exigeixen va augmentant i mai no en tenim suficients. Sincerament, jo ja no em plantege res a tant llarg termini. El temps passa molt ràpid, sense que ens n’adonem, i amb els anys les coses pesen d’una manera diferent a quan érem més joves. El que compta ara és salvar el dia, i en això estem.

 

 

 

Mar Benegas i Jesús Ge, coordinadors de Jaleo, les IV Jornades d’animació a la lectura, l’escriptura i l’observació de Valencia.

Mar Benegas (València, 1975) és una escriptora i poeta, especialitzada en literatura infantil, que viatja amunt i avall per a participar en totes les iniciatives vinculades a l’educació, la poesia i la promoció de la lectura. Jesús Ge (Madrid, 1972) és mestre i poeta i va arribar a València ara fa més de vint anys per a treballar en l’Escola de Renovació Pedagògica Gençana, on hi va participar també en projectes d’animació a la lectura i de teatre. Tots dos són també els gestors d’El sitio de las Palabras, una plataforma de formació a distància i coordinen, alhora, Jaleo, les Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació que es celebren a València del 17 al 20 de juliol.

¿Quan naixen aquestes Jornades d’Animació a la Lectura, l’Escriptura i l’Observació?

M.B.: El primer Jaleo, quan encara no s’anomenava així, va sorgir el 2010 i es va celebrar a la Residència Plural d’estudiants de l’avinguda Maria Cristina de València amb l’ajuda de Berta Chulvi. Van assistir quinze persones i, curiosament, moltes venien de Sevilla, Madrid així com d’altres parts de l’Estat Espanyol, un fet que em va envalentir a l’hora de tornar a organitzar-les. La segona edició, que ja es va conéixer amb el nom de Jaleo, va comptar amb la presència, per exemple, d’Arianna Squilloni, editora d’A Buen Paso i d’Anna G. Lartitegui, professora, il·lustradora i investigadora en Literatura Infantil.

¿És a partir d’aleshores quan Jaleo comença a rebre més suport?

M.B.: Sí, efectivament, després de la bona experiència amb aquestes dues primeres edicions en la residència d’estudiants, vaig presentar un projecte a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, UIMP, que es va mostrar molt interessada i predisposada. Així, vam començar a col·laborar junts i, seguidament, la Conselleria d’Educació, Cultura, Investigació i Esport, també s’hi va afegir.

J. G.: Era el 2016 i Jaleo es va celebrar al Palau Pineda. Van assistir cent persones, amb una inscripció en la qual les places s’esgotaren rapidíssimament. A més, vam aconseguir que vingueren, entre d’altres, Federico Martín, Doctor en Literatura Infantil, Ramón Besora, editor d’Aura i Miguel Calatayud, il·lustrador valencià que, a més, va cedir una il·lustració per al cartell. Com que hi va haver tanta demanda, l’any següent vam valorar la possibilitat de buscar un altre espai amb una capacitat molt més gran per a poder acollir tothom qui s’hi havia interessat.

¿La decisió de buscar un altre lloc és només per a poder acollir més gent?

M.B.: No, no del tot, a mi em venia molt de gust començar a fer tallers, ja que en les primeres edicions sols vam programar conferències magistrals.

J.G.: El projecte creixia i ens semblava molt necessari oferir una formació pràctica complementària a la teòrica. Vam buscar més espais al mateix Palau Pineda per a fer tallers i xarrades, vam tantejar altres entitats, com ara la Fundació Bancaixa, però, finalment, l’any passat, amb el suport de Begonya Pozo, Jaleo aterrava per primera vegada a la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació. Des d’aleshores, la universitat és una col·laboradora més en l’organització de les jornades.

¿Quin és l’objectiu de Jaleo?, ¿és un curs de formació sols per a mestres i professors?

M.B.: Jaleo té un objectiu fonamental: acabar amb el pessimisme, desterrar la idea que sense recursos no es pot treballar. Volem ser un espai obert on descobrir propostes vives, com ara el projecte «Leer juntos» de les biblioteques escolars d’Aragó. Trobar-nos per a parlar de llibres i compartir experiències és una bona manera de socialitzar la lectura i d’aprendre a generar ambients de reflexió i d’estimulació del pensament crític i creatiu a l’escola i a la biblioteca. Potser no aconseguirem fer lectors a tots els infants però, almenys, hem d’intentar crear el clima adequat per a fer-los pensar per si mateixos.

J.G.: Sí, així és. Jaleo són, d’una banda, unes jornades on endinsar-se en el discurs de grans pensadors, grans teòrics, per a formar-nos en un graó de reflexió alt, i d’altra, perquè no siga una cosa molt etèria, ni llunyana, una oportunitat on conéixer tot un seguit de propostes pràctiques de gent que està fent coses molt concretes relacionades amb la lectura tant en l’escola, com en la biblioteca, des de l’art, etc., per a contrastar savieses i valorar quins són els camins més encertats. El perfil dels assistents s’amplia, per tant, ja que el públic prové de l’educació, sí, però també venen bibliotecaris, escriptors, etc. Tothom interessat amb la lectura hi és benvingut.

Kêvta Pacovská va obrir les jornades del 2017 i enguany Jutta Bauer fa la primera intervenció del dimecres i un taller, ¿quins són els criteris alhora de portar a València gent tan potent des del punt de vista de la il·lustració?

M.B.: És normal que, per a tu, que hi estàs interessada en la matèria, siga Jutta Bauer l’estrella del programa, com Suzanne Lebeau ho és per a qui ho està en el teatre i Yolanda Reyes per a qui treballa la literatura en la infància. Totes tres són personalitats internacionals, procedents d’Alemanya, Canadà i Colòmbia que responen a un criteri molt senzill: portar als millors, sempre que això es puga, és clar, i sense desmeréixer la resta de ponents del programa, que són també meravellosos.

J.G.: Tenim un índex de gent que volem que vinga, que ens hem trobat en les nostres lectures i ens semblen interessants, que els hem sentit parlar en algun moment, que tenen alguna cosa a dir, aleshores quan ens plantegem ¿qui ha de vindre a parlar de teatre?, només hem de recuperar la llista. De vegades, hi ha a qui hem tantejat però finalment no pot ser, com ara, Quentin Blake, perquè és molt gran, ¡tot i que Kêvta tenia 90 anys!

La poesia és una disciplina que en el programa ocupa un lloc important però crida especialment l’atenció la Jam infantil de poesia, ¿podeu explicar en què consisteix aquesta activitat?

J.G.: Tots dos som poetes i hem passat per moltes jams de poesia. Una jam ben entesa és aquella que permet compartir els textos que un escriu amb altres poetes o amb un públic més profà, amb qui de fet resulta molt més enriquidor. El que plantegem ací és una jam únicament de poesia infantil, amb xiquets que van dels tres als dèsset anys. És una experiència única, que nosaltres sapiem, que funciona molt bé. L’any passat, per exemple, van participar trenta-cinc xiquets, amb un gran èxit de públic. Cal dir que aquesta activitat la coordina la llibreria Leolo.

M.B.: Sí, hi ha qui repeteix, com ara León, un xiquet del col·legi Cervantes que ja m’ha avisat que ja té preparats els poemes per a enguany. És un moment molt especial a les jornades. L’any passat una xiqueta de tretze anys va intentar llegir un poema d’Elvira Sastre, però es va posar molt nerviosa i no va poder. Amb tot, quan vam acabar, es va envalentir i va llegir finalment una poesia escrita per ella mateixa. ¡Els assistents es van emocionar tant que van plorar i tot! És açò el que més em commou, que comencen a acudir adolescents, als quals costa molt arribar. Va ser un moment màgic, allà fora, en les escalinates de la facultat. Enguany volem demanar fer-ho en l’avinguda de Blasco Ibáñez, a veure si hi ha sort.

¿Per què Jaleo s’ha de fer a València?

M.B.: Era un de les mancances de la ciutat, una de les coses que trobava a faltar. M’agrada ressaltar que no són unes jornades academicistes, com poden ser per exemple altres iniciatives que sorgeixen de la universitat. Aquesta és una proposta molt més oberta amb la qual intentem arribar a molta gent, per això enguany oferim places gratuïtes per a mestres i bibliotecaris. I no oblidem que ve molta gent de fora, posem València en el mapa des d’un altre punt de vista, ha vingut gent de París, d’Argentina i això és molt satisfactori. A poc a poc tractem d’omplir un buit de coneixement i respondre a les demandes que rebem, per això estem preparant per primera vegada el Jaleo d’hivern, un seminari de formació continua gratuït que es farà completament en valencià.

¿Per què hem de llegir poesia?

J.G.: Perquè és una manera d’imaginar altres mons, de trobar connexions noves entre allò que ja coneixem, de pensar d’una altra manera.

M.B.: Perquè és una llum enmig de la foscor que ens situa en l’espai del desig i de la possibilitat.

Finalment, ¿per què hem d’anar a Jaleo?

J.G.: Pels ponents i pels professionals del programa d’enguany, amb els quals compartirem experiències i coneixements.

M.B.: Perquè és una festa del pensament i dels llibres, una trobada que no ens podem perdre.

 

 

 

 

 

 

La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

Estudio 64

Javier Undiano és de Saragossa. Fa deu anys que anava i tornava d’ací cap allà fins que, al remat, cansat de tant de viatge, s’ha instal·lat definitivament a València, ciutat d’on és Julio Antonio Blasco. A Javier, el fet de quedar-se aturat, el va obligar a reinventar-se professionalment motivat, en part, per la seua atracció per la il·lustració, mentre que Julio ja feia uns anys que s’hi dedicava precisament a aquesta tasca. És per això, i per altres motius, que tots dos s’associaren i crearen Estudio 64, un espai ben il·lustrat al cor de Benimaclet des d’on reivindiquen l’ofici d’il·lustrar i el treball dels il·lustradors que dia rere dia intenten fer-se un lloc en un món dominat, malauradament, per les modes i el mercat editorial.

— ¿Què és Estudio 64?

— Javier: En teoria, i segons la normativa, és una llibreria; però Estudio 64 és molt més que això. Aquest és un espai d’il·lustració amb una galeria i una llibreria on es fan tallers, exposicions i presentacions.

— Julio: En realitat Estudio 64 són dos espais diferenciats. Per una banda, hi ha la llibreria-galeria, que la porta Javier, bé, la galeria la portem entre tots dos, i d’altra banda hi ha el meu estudi, perquè jo em dedique a la il·lustració de llibres i el disseny i tinc ací el meu espai de treball.

— ¿Com sorgeix Estudio 64?

— Javier: Fa un temps em vaig quedar en l’atur i vaig estar pensant obrir un espai similar a aquest a Saragossa però, per diverses circumstàncies, com ara que vaig tornar a trobar una feina nova, el projecte va quedar aparcat uns anys. Una vegada em torne a quedar en l’atur, reprenc aquesta idea però una mica diferent, ja que la intenció en aquesta ocasió era obrir una editorial per a publicar quaderns d’artista. En un començament anava a ser una espècie d’autoedició però el fet de publicar quaderns d’il·lustradors era una cosa que semblava innovadora, que no ho feia ningú en aquell moment, almenys nosaltres no ho havíem vist. És per això que, finalment, Julio i jo ens decidirem a crear una editorial, Simientes Editores. Només hem publicat dos llibres, i el primer és de Julio, és clar. Podríem dir que es tracta d’una microeditorial en què es fa tot de manera autogestionada. Només publiquem quan hi ha possibilitat de publicar, com és el cas d’ara en què estem amb un tercer llibre que esperem que estiga a punt per a la tardor.

— ¿D’on ve el nom d’Estudio 64?

— Javier: El nom és una picadeta d’ull a Estudio 54, la famosa discoteca de Nova York, a mi m’agrada molt la música disco i se’m va ocórrer una barreja entre això i el famós truc que ens han dit sempre del 6 i el 4 per a dibuixar un retrat.

— Julio: De fet hi ha una bola d’espills discotequera penjada de la botiga i el logo de la llibreria és el retrat d’un calb fet amb el sis i el quatre. He de confessar que jo sempre he odiat aquesta figura que sorgia per la combinació dels dos números i quan a Javier se li va ocórrer la idea em vaig horroritzar, literalment, em semblava la idea més terrible del món i em disgustava molt haver de fer un disseny seguint aquesta fórmula. Tot i això, crec que el resultat ha quedat bastant bé.

— Pel que fa a la llibreria, ¿quins criteris de selecció es segueixen a l’hora d’escollir els llibres?

— Javier: Triem el que ens agrada, aquest és el criteri fonamental. Intentem portar un 99 per cent d’allò que ens sedueix i el percentatge que resta es correspondria amb els llibres més comercials. Tot i això, entre el grup il·lustradors més demandats intentem escollir sempre aquell llibre que és menys conegut i que, per tant, més ens captiva a nosaltres. També portem publicacions d’altres països com ara Novrow, una editorial anglesa i ara m’estic interessant pel que fan a Txèquia. Normalment jo faig una primera cerca i després li l’ensenye a Julio, a veure què en pensa ell. Estic recordant que l’any passat viatjàrem a Oporto, ja coneixem moltes de les coses que s’estaven editant, però allí poguérem descobrir-ne més i il·lustradors increïbles i aconseguírem posar-nos en contacte amb algunes d’elles aprofitant la nostra estada.

— Julio: A més, com que anàvem a estar en Ilustrafic, el II Congrés d’Il·lustració, Art i Cultura Visual, volguérem mostrar aquestes edicions portugueses que tant ens havien cridat l’atenció. He de dir, però, que no sols portem il·lustració sinó que, de vegades, també ens interessem per la narrativa si és una edició cuidada i amb una bona maquetació i disseny i de propostes visualment suggeridores, com ara les obres de l’editorial Contrasenya, de la qual en tenim un parell a la botiga; la descobrirem fa poc per un il·lustrador que està treballant molt en portades de llibres.

— Arran d’aquest gust per l’estètica, ¿penseu que és necessària una educació visual que ensenye a mirar des de perspectives diverses?

— Javier: ¡Precisament d’aquest tema en parlàvem l’altre dia! A més, que la gent es tanque en un estil determinat i li siga fidel ho trobe molt estrany. Jo sóc una persona que tant en música, com en art, en il·lustració, etc., m’agrada descobrir coses noves, per això sempre intente mostrar alternatives diferents als clients. ¡De vegades pense que hauria d’haver un programa de televisió que es centrara en aquesta preocupació per l’educació literària i visual!

— Julio: Sí, Javier intenta fer molta reeducació, és a dir, gent que busca una cosa molt concreta i ell li ofereix altres productes de més qualitat perquè almenys els puguen conéixer. El que passa és que aquesta estratègia no sempre funciona, hi ha qui s’obri i explora aquestes possibilitats noves i hi ha qui, en canvi, no accepta cap suggerència. Una llàstima. I si pensem en els textos ocorre un poc el mateix que amb les il·lustracions. Per exemple, en els àlbums il·lustrats, hi ha una tendència per part dels editors a demanar textos molt senzills i excessivament bàsics. Jo tinc alguns projectes amb l’escriptor Txabi Arnal, un autor amb qui habitualment col·labore, que no estan eixint perquè els acusen de mostrar una suposada complexitat.

— ¿Penseu que en el món de l’àlbum il·lustrat també hi ha best sellers?

— Julio: Sí, per suposat; me’n ve al cap ara un que ara és molt conegut, El monstre de colors d’Anna Llenas de l’editorial Flamboyant. Ací tinguèrem el llibre d’activitats. A mi no m’agrada perquè és un d’aquests llibres que ara estan de moda i que tracten el tema de les emocions. Per a mi, en realitat, qualsevol llibre tracta les emocions, però ara el que es busca són llibres educatius, llibres que treballen les emocions i els sentiments i al voltant d’això es construeix l’argument, com si fos un manual per a resoldre conflictes ràpidament.

— Javier: Sí, són un tipus de llibres que ara estan molt demanats, més per a educar que no per a gaudir de la lectura i que jo no recorde que existiren quan era menut, sinó que es tracta d’un producte més recent, que sembla que ha oblidat el fet que les històries tradicionals o qualsevol llibre de la nostra infantesa en general, conté per si mateix emocions i valors. Supose que és el preu que cal pagar ara que l’àlbum il·lustrat s’ha constituït com a gènere i que la il·lustració ha deixat de ser una tasca invisible i està més valorada.

— ¿Com veieu el panorama de la il·lustració i la literatura infantil valenciana?

— Julio: En l’àmbit de la il·lustració hi ha molta gent a València que està fent coses molt bones, de molta qualitat però pense que es publica poc, tot i que hi ha una explosió en el tema del fanzine i l’autoedició.

— Javier: Reconec que no controle massa l’edició valenciana però sí que podria anomenar dues editorials que em criden especialment l’atenció. D’una banda, l’editorial Andana, que pel que fa a l’àlbum il·lustrat té una bona col·lecció i fa un bon rastreig d’obres publicades a l’estranger que posteriorment tradueixen. A més, pense que fa una tria de bastant qualitat del treball dels il·lustradors i dels autors en la resta de llibres il·lustrats que publiquen. I d’altra, hi ha Media Vaca, és impossible no fixar-s’hi en ells. Ara que pense també destacaria Ponent, més enfocada al món del còmic, i Ediciones Valiente, més centrat en l’autoedició.

— ¿Quin autor o llibre destacaríeu perquè us agrada especialment?

— Javier: Jo vaig descobrir la il·lustració amb Isidro Ferrer, perquè havia fet el cartell del festival dels Pirineus, i des d’aleshores que m’agrada molt, però també seguisc el treball de Pablo Amargo i altres més. D’àlbums, un que m’atrau molt és Casualidad, de Pablo Amargo, i com a llibre il·lustrat El Kamasutra de Sergio Mora.

— Julio: Sí, a mi també m’agrada molt Isidro Ferrer però em costa molt contestar a aquesta pregunta perquè no tinc cap autor preferit sinó que vaig descobrint coses noves a poc a poc. Últimament, per exemple, em sent molt atret pels treballs de Yara Kono, i he tornat a revisar els llibres de Miroslav Sasek. I l’últim àlbum que m’he comprat, per exemple, és El viaje, de Francesca Sanna, que va arribar a la llibreria i me’l vaig quedar de seguida.

Alas (espai creatiu)

Podem dir que, Aurora Ruá arriba a la literatura infantil espentada per la crisi econòmica. Aquesta escriptora, il·lustradora i ara també llibrera és, abans de res, llicenciada en Dret i fins el 2011 va treballar com a gestora de cobraments de morosos. A partir de llavors farà de la seua afició la seua professió. Així, va abandonar amb fermesa les files de l’atur i, allunyant-se del que havia estat el seu àmbit professional, es va decidir a emprendre aquesta aventura. Sense dubte, una bona elecció i, a hores d’ara, compagina l’administració d’aquest espai literari i cultural amb l’ofici d’escriure.

¿Què és «Alas, espacio creativo»?

«Alas» és, d’una banda, una llibreria d’àlbums il·lustrats tant per a infants com per a adults. Jo sóc de l’opinió que hem de superar aquesta idea obsoleta que els llibres il·lustrats han de ser necessàriament infantils perquè hi ha publicacions meravelloses per als adults. Així, la llibreria es troba només entrar-hi i, al fons, hi ha un aula molt àmplia on s’imparteixen tallers de distintes disciplines artístiques com ara de ceràmica, de dibuix i de pintura, d’il·lustració infantil, d’escriptura, de fotografia, etc. Al llarg del curs escolar, durant la setmana hi ha unes classes regulars i, alhora, s’organitzen cursos de caps de setmana també. La bona acollida dels tallers ha fet que molta gent s’oferisca a impartir-ne sense haver d’anar jo a buscar-los. El més important per a mi és que el taller funcione i si és així, endavant. Aitana Carrasco i Julio Blasco, per exemple, són dos il·lustradors valencians que n’han impartit ací. La idea inicial era ser, fonamentalment, una llibreria que, de tant en tant, oferira algun taller però, amb la pràctica i el pas de temps, has de potenciar allò que funciona i, en aquests cas, els tallers atrauen molta gent més que els llibres i, per això, a hores dara, la llibreria s’ha quedat com un complement.

¿Com sorgeix aquest nom?

Prendre una decisió ferma i definitiva de quin seria el nom d’aquest espai no fou una tasca senzilla. Tenia un parell d’idees al cap i fins i tot, em vaig decantar per alguns però quan començava amb els tràmits de sobte descobria que ja estaven registrats ¡I això que jo em pensava que havia tingut una idea molt original! De sobte, un dia, mentre dibuixava el logotip de l’espai, que havia pensat que fos una libèl·lula, amb un cos allargat i les ales, vaig estar jugant amb diferents dissenys fins que… les ales, clar! En lloc d’eixir el logotip del nom va ser al contrari, el nom va eixir gràcies al logotip. Em vaig adonar que era un nom bastant suggeridor pel que fa a la imaginació i a la creativitat, precisament el que jo buscava amb la fundació d’aquest espai.

Pel que fa a la llibreria, ¿quins criteris de selecció segueixes a l’hora d’escollir els llibres?

El criteri que seguisc és un dels més objectius: ¡Trie el que a mi m’agrada! A més, no han de ser necessàriament les novetats, ja que aquestes les sol enviar la distribuïdora i, la gran majoria de les vegades, el que m’arriba no m’entusiasma. És per això que, a la llibreria tinc sempre un fons de llibres d’editorials que seguisc, perquè em sedueix el que publiquen. Intente també tindre novetats però sempre seleccionades per mi abans. Tot i això, per als més menuts sí que tracte de buscar alguna cosa més comercial, com per exemple llibres amb textures o de cobertes i interior de materials més forts, perquè has de ser conscient d’allò que es ven, tot i que no és el meu ideal de llibre il·lustrat. En canvi, per a la resta d’edats, ja seguisc el meu instint, que potser m’equivoque i el criteri comercial no siga el més idoni. A més, aquest és un barri conformat sobretot per gent gran, que entren a la llibreria buscant llibres de Disney, una estètica diferent a la que tinc a la venda però, amb tot, preferisc fer cas dels meus impulsos.

Arran d’aquesta demanda dels productes literaris de Disney, ¿penses que és necessària una educació visual que ensenye a mirar des de perspectives diverses?

Els que compartim la fascinació per la il·lustració estem tan encisats per aquest món que pensem que tots ho coneixen tant com nosaltres, però no és així. ¡A mi m’han arribat a preguntar si tots els llibres que tinc a la llibreria els havia il·lustrat jo! I quantes vegades em demanen per a quina edat és un àlbum il·lustrat determinat. Jo entenc que les editorials els han de catalogar per edats i és la seua política comercial, però un àlbum il·lustrat és per a llegir-lo des dels zero fins els cent anys, ¡no tenen edat! La consideració dels llibres il·lustrats com a un producte únicament infantil, i que a més ha d’ajustar-se a certs paràmetres artístics, està encara tan present que sí, efectivament, pense que és necessari ensenyar que la il·lustració és per a tots els que vulguen gaudir amb ella i que, per suposat, es pot presentar amb estètiques ben diverses.

¿També hi ha best-sellers en els àlbums il·lustrats? ¿Quina opinió tens sobre aquest fenomen?

Sí, també n’hi ha i, a més a més, els venc. El marketing és fonamental en aquesta qüestió i provoca que dos o tres autors, que són els més coneguts precisament per això i que tots sabem qui són i, per tant, no vaig a anomenar-los, siguen els més venuts. La gent compra el que li posen al davant, el que primer els ha entrat pels ulls. Aquests llibres són una venda assegurada per al públic en general però aquells que busquen alguna cosa distinta són gent que ja tenen una formació en aquest àmbit, un coneixement més ampli que els fa buscar un altre tipus de llibre distint. M’ha passat, en alguna ocasió, oferir a algú que ha entrat buscant aquest llibres altres alternatives i, sorprenentment, s’han tancat en banda; prefereixen comprar allò que coneixen que no pas arriscar-se.

¿Podries anomenar algun dels teus àlbums i il·lustradors preferits?

¡Aquesta és una pregunta molt difícil perquè en tinc milers! Podria dir-ne alguns com ara, Emigrantes, de Shaun Than, un àlbum dels que inclouríem dins de la categoria de comercial però que a mi m’agrada molt, i L’arbre roig també. Pel que fa als il·lustradors, Gabriel Pacheco és un dels grans per a mi, Pablo Auladell, Ana Juan, Guridi… me’n deixaria molts en aquesta llista perquè cadascun d’ells m’agrada per una cosa distinta del seu estil.

¿Què recomanaries a algú que està introduint-se en els àlbums il·lustrats?

La meua recomanació dependria un poc de l’edat del destinatari de l’àlbum, de la predilecció per una temàtica o una altra però hi ha un parell d’un autor conegut com Niño Cactus, que escriu molt bé i, a més, és amic meu, que últimament els recomane bastant. El que recomane, com el que tinc a la llibreria, al cap i a la fi, és el que a mi m’agrada i, de vegades em fan cas i d’altres no tant. Per exemple, un dia va entrar un pare buscant un llibre per al seu fill. Finalment, i confiant en el meu consell, es va emportar un dels àlbums d’Oliver Jeffers. El més curiós és que les vegades que ha tornat el que ha fet és comprar la resta de títols d’aquest autor i ja no s’ha interessat per descobrir-ne de nous. La gent és molt d’idees fixes i fer-la canviar d’opinió no és gens fàcil.

¿La literatura infantil, i per tant els àlbums il·lustrats, són per a ensenyar o per a divertir-se?

Per a mi, un àlbum és per a divertir-se, per a passar una estona entretinguda. Trobe que al mercat hi ha una certa tendència per l’edició d’àlbums amb una finalitat didàctica o moralitzadora que, a més, estan fets des del punt de vista de l’adult que pensa el que l’infant necessita i potser no siga aquesta l’opció correcta. Jo preferisc els àlbums que distrauen, que entusiasmen i, si amb ells aprenc també alguna cosa, perfecte, però aquest no ha de ser l’únic objectiu. Seria un error.

Els nous suports tecnològics, ¿en quina mesura creus que afecten en l’edició en paper dels àlbums il·lustrats?

L’àlbum il·lustrat es concep com un llibre objecte idoni per a poder manipular, llegir, gaudir, mirar, etc. L’atracció dels infants per les tabletes, els ordinadors i les pantalles en general és evident però, malgrat tot, són dos passatemps que poden conviure. Tot i que els àlbums són un tipus de llibres diferents a les novel·les, que disposen de més versions digitals, en aquest format perdrien una mica la seua essència. Amb tot, pense que, de nou, és una qüestió d’educació i de voler transmetre, en aquest cas els pares cap als fills, el gust per la lectura.