Category Archives: General

‘Veo Veo. Un viaje con Noé León’: un catàleg d’art colombià per a infants

Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.

veoveo0

Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.

veoveo.jpg

Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.

Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?

veoveoguardes.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Editorials, General, Opinió

‘Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts’: a l’assalt del museu

Els que vam ser visitants habituals de l’IVAM durant molts anys, poc o res sabíem de l’existència d’una sala destinada a exposar el fons històric de l’arxiu bibliogràfic d’aquest museu. Es tracta d’un espai de dimensions molt reduïdes que està actiu des d’octubre del 2015, a través del qual s’hi accedeix precisament a la biblioteca, on ja s’han exhibit al voltant de sis exposicions. Ara que, per fi, hi hem tornat, és un goig passejar per les sales de sempre i alhora descobrir amb fascinació Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts, la primera exposició sobre algunes de les obres il·lustrades d’aquest fons que es mostraran a la sala esmentada fins al pròxim 11 de març. De fet, va ser gràcies a un suggeriment de les bibliotecàries sobre la qualitat d’aquestes peces artístiques que, Irene Bonilla, conservadora i comissària d’aquesta mostra, va començar a investigar-les amb més atenció i, sobretot, a ser-ne conscient que, efectivament, mereixien ser descobertes i presentades als visitants amb el mateix rigor que qualsevol altre objecte d’art. I així ho va fer.

IMG_20180206_191756_472.jpg

Bonilla encara recorda amb emoció el moment en què, quan era menuda, el pare li va regalar La serp i el riu de Josep Palàcios i Manuel Boix (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986). En aquell moment, però, aquelles il·lustracions no li van despertar massa interés. Res no feia presagiar doncs que, anys després, acabaria entusiasmant-se i comissariant una exposició sobre la producció literària il·lustrada dirigida al món infantil entre la qual ocupa un lloc destacat aquesta obra, dins del panorama valencià, és clar. Tot i la creixent valoració d’aquestes per part d’Irene Bonilla, aquesta mostra documental incideix només en les il·lustracions dels artistes del període europeu d’entreguerres i en les publicacions infantils il·lustrades durant la República Espanyola. Cal explicar que la decisió de cenyir-se a aquesta temporalitat és conseqüència del material disponible en la col·lecció del museu, una compilació que, feliçment, es desitja ampliar amb l’obra d’autors valencians, segons em confessa tímidament la comissària.

Tanmateix, en aquesta ocasió, el recorregut s’enceta el 1919 amb el deliciós La Boite a Joujoux. Baller pour Enfants, un dels últims ballets de Cladue Debussy inspirat en la caixa de joguines de la seua filla amb il·lustracions d’André Hellé i es tanca amb la troballa inesperada de dos llibres infantils il·lustrats que s’escapen una mica de l’ordre cronològic i geogràfic establert. Es tracta de l’obra de dues figures rellevants del pop art, com ara David Hockney i Andy Warhol, amb unes imatges que res tenen a veure amb el seu llenguatge gràfic habitual. Curiosament, sembla que la mare d’aquest últim també va il·lustrar llibres infantils.

26681_3
La Boite a Joujoux. Ballet pour Enfants.

Certament, un dels reptes que planteja una exposició com aquesta és la manera en què es disposen els materials en els aparadors, ja que no es tracta d’il·lustracions úniques sinó que formen part del conjunt d’un llibre en concret i, per tant, l’observació d’aquest sempre serà parcial i estarà subjecta al criteri de la comissària. En aquest sentit, cal felicitar Irene Bonilla, ja que ha desenvolupat un exigent treball previ per tal d’arribar a la solució més encertada. Amb tot, un bon recurs expositiu en aquest cas ha estat l’elaboració d’uns senzills vídeos en què una mà va passant les pàgines d’un parell dels llibres exposats, com és el cas de Macau et Cosmage, d’Édy Legrand, un dels clàssics de l’edició infantil que es va presentar amb un gran format quadrat, un text cal·ligràfic en majúscules que esdevindrà característic de l’estil art decó i una presència destacada del color, amb el qual fins i tot reforcen els quadres de text.

Macao-et-Cosmage-Edy-Legrand-1919-05

Macau et Cosmage

L’exposició mostra també altres materials que formen part de l’estètica d’avantguarda, com ara els moviments del neoplasticisme holandès, amb l’obra de Van der Leck; el funcionalisme txec, amb l’àlbum de Toyen, pseudònim de Marie Cerminova; les il·lustracions de fotografies d’Aleksandr Ródtxenko, els treballs d’Aleksandra Ekster, la tasca de Salvador Bartolozzi al seminari infantil Pinocho i l’obra de Xavier Nogués, Tono, Antoni Clavé i de la coneguda Lola Anglada amb el seu llibre El més petit de tots, entre altres. Tot el recorregut permet, per tant, comprovar l’enorme influència que l’art modern va exercir en les propostes estètiques per als més menuts dels primers anys del segle XX. 

Arran d’aquesta relació entre l’art, la literatura i la pedagogia, resulta molt interessant recordar que, quan el 1917 va esclatar la Revolució a Rússia, l’ideal revolucionari va constatar que feien falta més llibres per a infants. Abans de l’arribada de Stalin, a la Unió Soviètica es va fer molta feina en aquest sentit. A més, consideraven que els artistes havien de ser els agents del canvi, tant del polític com del cultural i, en aquest propòsit, van col·laborar molts noms, com ara El Lissitzsky i la seua Història de dos quadrats, on expressa mitjançant un disseny constructivista el triomf del quadrat roig de la modernitat sobre el quadrat negre de la decadència conservadora el qual, afortunadament, també es troba en aquesta mostra. Juntament amb aquest, Vladimir Lebedev és dels il·lustradors per a infants de l’avantguarda russa més prolífics de qui l’IVAM va descobrir una il·lustració en la revista Arts et Metiers Graphic del 1930, que ara es representa a gran escala a l’entrada de la sala.

Aquesta reivindicació soviètica dels llibres infantils il·lustrats en l’educació des d’un punt de vista estètic, literari i de sentit crític, és, sense dubte, un dels missatges implícits que s’hi pot extraure d’aquesta exposició. Tota una declaració d’intencions amb què el museu valencià obri de nou les portes a la il·lustració infantil per a il·lustrar, visualment i pedagògica, els lectors més menuts i també els que ja som grans.

about-two-squares-m-2

Història de dos quadrats

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustració Infantil Valenciana, Il·lustradors

‘Una nova terra’: migracions il·lustrades d’ahir, hui i demà.

Molt a prop de ca ma mare hi ha un centre comercial. Aquest no és un de qualsevol; aquest és l’edifici que tantes hores vam passejar poc després de la seua inauguració allà pels anys vuitanta. I, així, amunt i avall, i arrossegant el meu cotxet de botiga en botiga, la mare i un bebé com era jo, començàvem a acostumar-nos a una ciutat que ens acollia i alhora ens resultava tan desconeguda com per als veïns del barri de Campanar ho era aquella construcció nova. No, és veritat, no veníem de molt lluny. La feina dels pares ens va espentar només de Banyeres fins a València. Tan sols un centenar de kilòmetres de distància, sí. Els suficients per a trobar a faltar la família i la serra, tot i que els assumibles per a escapar-se al poble, almenys, cada dos caps de setmana i dinar el diumenge la carn d’olla de l’àvia. Arriscar-se i apostar per aquesta alternativa vital era, doncs, relativament acceptable. Malgrat els primers dies de soledat i l’acoblament urbà gradual que assimilàvem entre tomb i tomb per uns grans magatzems que tot just acabaven d’obrir.

IMG_20180116_234629_410

El relat d’un infant anònim que comença quan la germana, la mare i ell reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat i agafen el poc que tenen per a emprendre un llarg viatge de tres dies en tren, em connecta, de sobte, amb aquesta experiència personal, de la qual a penes tinc record, però també amb la determinació d’aventurar-se, de llançar-se. Precisament, Una nova terra és un àlbum il·lustrat sobre la immigració i la identitat i, més en concret, sobre la immigració espanyola que en els cinquanta i seixanta del segle passat va arribar a Barcelona. De fet, aquest llibre és una reedició de Rosa Sensat per a la seua col·lecció «Mars», un recull de llibres que es dedica a una tasca tan esplèndida i alhora necessària com és la recuperació d’obres infantils catalanes que «l’imaginari col·lectiu s’ha fet seues», com talment ho proclama. No és casual, doncs, el rescat ara d’aquesta història amb un text de 1967 i publicat el 1971 per La Galera en la col·lecció «Desplegavela», una sèrie amb un nom al·lusiu al lèxic marítim de l’editorial i també al format en forma d’acordió. Aquest detall, malauradament, en aquesta edició no es repeteix.

Va ser la mateixa Marta Mata, directora d’aquesta col·lecció de La Galera, qui va traduir el text de Francesc Candel (1925-2007), un home que destaca per la seua perseverança en l’afaiçonament de l’ideari col·lectiu sobre la immigració, a més de focalitzar els seus esforços a reivindicar tot allò que havia de fer possible la integració d’aquestes persones en la societat i en la cultura catalana. I, ho va fer, des de la seua posició d’immigrant però també d’escriptor, amb assajos, reportatges i llibres infantils com ara aquest, una narració de l’època de la dictadura franquista i d’un moment en què escoles, editorials i moviments socials treballaven junts a fi d’aconseguir lectures de qualitat i en català. Juntament amb l’escriptura fresca i rotunda de Candel, però, l’àlbum pren, a més, sentit estètic gràcies a la línia inconfusible del gran il·lustrador Cesc (1927-2006), que representa visualment aquest ambient costumista de quaranta anys enrere, amb l’ajuda d’unes tonalitats apagades i de la seua inconfusible i tendra simplificació de les formes del dibuix.

tripa_una_nova_terra (15-09-2017) IMPREMTA_Página_1.jpg

Resulta molt interessant descobrir com la correspondència postal amb què s’enceta el llibre, s’acompanya d’una primera il·lustració en blanc i negre, que es distingeix i contrasta amb la resta d’imatges, que incorporen ja el color i avancen en detalls visuals a mesura que ho fa la història. Amb tot, certament, aquest àlbum no sols és significatiu pel que explica, pel moment en què ho fa i per les delicioses il·lustracions amb què es complementa sinó perquè és la veu i la imatge de moltes famílies, de les d’abans i les d’ara, totes elles amb circumstàncies i motivacions semblants o diferents. Un llibre, en definitiva, de convivència i adaptació per a una època que no ha fet sinó intensificar les migracions i que té el repte obligat de seguir creant espais d’acollença on i per a tots aquells que ho necessiten. Un clàssic d’abans però d’actualitat temàtica i política vigent que han de conéixer els lectors de hui. Al capdavall, nosaltres, els que vam vindre de la Mariola, per exemple, ho vam tindre bastant fàcil. Busquem, doncs, el mateix per a la resta. I, recuperar àlbums com aquest, és ja un bon primer pas. 

tripa_una_nova_terra (15-09-2017) IMPREMTA_Página_2.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

IMG_20171219_222604_467 (1).jpg

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

C03sa-9UsAEllgK.jpg

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.

c010b7f812c33310ab95b5fa9451e81b.jpg

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustradors, Opinió

‘Mon tout petit’: un poema d’amor

L’àvia Amparito em contava que, durant la meua infantesa, solíem esperar juntes que ma mare tornara de treballar. Així, assegudes en la taula de faldes i ben atentes a la finestra, ens acompanyàvem en aquesta espera mentre ella m’acaronava amb estima durant aquell temps en què jo encara m’asseia en els seus braços. Recorde com, ja gran jo, també passàrem moltes estones en aquella finestra mirant la gent que anava amunt i avall, enraonant sobre l’oratge, el poble i la vida, llegint revistes i periòdics i explicant-nos els nostres secrets, perquè sí, en teníem, i n’eren molts. Mentrestant, l’àvia anava fent-se a poc a poc, i sense que cap de les dues ens n’adonàrem, més i més menuda, i no sols d’estatura sinó també d’esperit. És per això que, aleshores, havia de ser jo qui li passara la mà suaument pels cabells i l’esquena, tal com ella acostumava a fer amb mi quan anhelava impacient la tornada a casa de la mare.

La melangia que envaeix habitualment les darreres vesprades de les vacances d’estiu, que ara ja s’acaben, m’ha fet pensar en l’àvia i en aquella finestra des d’on totes dues observàvem el pas del temps però també en Mon tout petit, un deliciós poema visual al voltant del cicle de la vida que, en descobrir-lo a la fira de Bolonya, me’l vaig haver d’endur, necessàriament, amb mi. Es tracta d’un llibre il·lustrat que presenta una dona que gira sense pausa sobre si mateixa mentre xiuxiueja dolçament confidències a un infant que creix imperceptiblement mentre aquesta s’encongeix cada vegada més i més. Tot i que sembla ser una obra sobre la maternitat tot d’una, s’adverteix que, en realitat, aquesta és una història de tendresa però, sobretot, d’amor. Germano Zullo i Albertine, els autors d’aquesta joia editorial, estan lligats, de fet, tan artísticament com matrimonial des de l’any 1996 i de llavors ençà han originat a Ginebra, ciutat on resideixen, l’un escrivint i l’altre dibuixant, una trentena de llibres. Potser, aquesta última obra intenta, no sols explicar allò que viuen i senten en companyia, sinó també el que han aprés al llarg d’aquesta vida que tots dos comparteixen.

montoutpetit1

Ara bé, en aquesta ocasió, i a diferència d’altres treballs, Albertine fa ús d’un únic traçat negre, amb una absència total de color. És el text senzill i breu de Zullo, doncs, el que s’alia i atorga intensitat i emoció a les il·lustracions pures i netes d’aquesta artista plàstica que mostra ací uns personatges formalment minimalistes i de traçat primitiu sobre un fons completament buit. Certament, la història es desenvolupa amb molt poques paraules, que brollen subtilment sota el dibuix, i amb una economia gràfica evident. Tot i això, cal reconéixer que Mon tout petit destaca per una capacitat extraordinària d’hipnotitzar el lector com a conseqüència, precisament, de la barreja entre unes imatges honestament evocadores i d’una intel·ligent sofisticació textual. Aquesta silenciosa simplicitat expressiva i estilística, per tant, lluny de distanciar el lector aconsegueix sense a penes esforç involucrar els adults a partir de subtils reflexions sobre la condició humana alhora que fascina els més menuts amb la potència estètica d’unes il·lustracions que s’intensifiquen en el seu conjunt i amb el pas de cada pàgina.

La bona sintonia d’aquest tàndem literari a l’hora de condensar textualment i visual tot un seguit de signes clars i immediats al voltant de conceptes tan profunds, com ara la vida i la transmissió inconscient de sentiments els va fer guanyar el Premi al Millor Llibre de Ficció de la Fira de Bolonya de l’any 2016; un guardó ben merescut per a una obra que es desmarca de la resta de llibres il·lustrats tradicionals a causa d’aquesta personalitat pròpia i diferenciada. Segurament per això, i pel bon treball editorial, amb una presentació acurada i elegant que combrega amb els objectius d’una editorial amb un nom tan deliberat com és La Joie de Lire, vaig ser afortunada de poder comprar l’últim exemplar que, encara el primer dia de fira d’engany, quedava a la llibreria del recinte. Aquest va ser un bon lloc, sense dubte, per a trobar-me’l i adquirir-lo. És més, aquest és un bon moment per a recuperar-lo i emocionar-me amb ell tant com aquell agost d’ara fa dos anys en què, de sobte, l’àvia es va fer més i més menuda; tant que, finalment, va desaparéixer.

mon_tout_petit_visuel_home

 

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General, Il·lustradors

‘Una historia verdadera (el cuento de los guisantes)’: una història d’amor (o el conte de les magranes)

M’agraden molt les magranes. Moltíssim. I, la meua àvia Amparito, bé que ho sabia. És per això que, cada cap de setmana de tardor, quan arribava al poble, sempre em trobava a la nevera un parell de carmanyoles plenes fins a dalt de magranes pelades i preparades, llestes per a ser assaborides. Tot i que els últims anys l’àvia, que ja era gran, havia perdut molta força a les mans, ella s’havia pres aquesta tasca com un deure setmanal, com una obligació d’eixes que habitualment s’imposen les àvies; una necessitat vital que no va haver manera de convéncer-la que deixara de fer. Els divendres a la vesprada, per tant, s’asseia a la cuina i, molt a poc a poc, amb una paciència infinita, desgranava l’una rere l’altra, granet a granet, cada magrana, perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, tinguera una bona provisió per a tota la setmana.

Com ella, l’àvia Carmen, pelava baines de pèsols que tirava d’un en un en un llibrellet. És això el que conta Una historia verdadera (el cuento de los guisantes), un relat d’amor que, segons explica A Buen Paso, l’editorial que ha publicat aquest àlbum il·lustrat, es narra seguint l’esperit del realisme màgic. I no seré jo qui diga el contrari. En aquest sentit, Juan Arjona, ha escrit aquesta història sobre l’àvia Carmen, una dona que, efectivament, pelava cent, dues-centes, tres-centes, quatre-centes i moltes més baines de pèsols dia rere dia asseguda a casa mentre el marit, l’avi Manolo, que era pintor, però dels que pinten parets no llenços, es dedicava a saltar de bastida en bastida. Amb aquest argument d’arrels costumistes i alhora de caire fantàstic, l’escriptor construeix un conte en el qual, com en la vida, cada persona recorre el seu camí particular, sense sospitar-ne l’abast de les accions ni mesurar en quin moment la seua història vital necessitarà la intervenció d’algú altre per a no caure; o millor, per a no fer-se mal.

por

Així, l’encant d’aquest àlbum no sols es troba en la quotidianitat d’un conte que relata amb tendresa les vivències d’un avi i una àvia sinó que va molt més enllà gràcies a la senzillesa narrativa d’Arjona que, lluny de semblar fàcil o simple, presenta una escriptura sintètica i concisa que desprén una essència deliciosa que captiva el lector des de la primera pàgina i ho fa amb un començament tan evocador com directe com és: «l’avi Manolo volava». Però, a aquesta riquesa narrativa, cal sumar-hi també la disposició del text en la imatge, que s’integra en la composició i crea subtils efectes visuals que col·laboren en la lectura i la comprensió de la història destacant-hi sobretot el joc creat amb la paraula «volava», sempre en negreta, que, com si d’una milotxa es tractara, s’enganxa d’un fil quasi invisible i n’augmenta i en redueix les mesures i s’envola per la il·lustració, com de fet fa l’avi Manolo mentre pinta.

L’encarregada de la recreació plàstica d’aquest relat ha estat la il·lustradora Rocío Araya, qui, servint-se de la seua gràfica tan personal i recognoscible a partir d’una combinació amb tècniques diferents, com ara l’acrílic, el collage i el llapis, ha aconseguit expressar formalment l’univers oníric que exigia aquest text. Araya presenta unes il·lustracions amb certes reminiscències amb el dibuix infantil, on el color, la línia i la taca es conjuguen i es complementen magnèticament fins a oferir unes imatges carregades de força simbòlica i d’una gran potència visual. Aquest és, en definitiva, un àlbum que atrapa, que captiva; un llibre per a mirar i llegir, tranquil·lament, sense presses, com l’àvia Carmen pelava les baines de pésols que tirava en un llibrellet perquè l’avi Manolo no es fera mal i com la meua àvia pelava les magranes perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, no passara fam, set, por, i tots els temors que les persones que ens estimen intenten evitar-nos amb accions que són tan insignificants que no ens n’adonem d’elles. Sort que elles se’n preocupen. 

los_viejos

sola

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

‘Besarkada’: un àlbum il·lustrat que abraça

Quan et recomanen amb molta força un lloc, acostar-s’hi resulta veritablement inevitable; si una es troba a prop, és clar. És així com, mentre passejava per Pamplona-Iruña aquest Nadal, i un temps després que unes bones amigues me’n parlaren amb insistència, em vaig plantar, quasi sense adonar-me’n, davant l’aparador del Katakrak, un espai de cafès, llibres i molt més que, tal i com elles que bé em coneixen m’havien promés, et captiva només posar-hi un peu. I, efectivament, tant em va seduir que, malgrat la fugacitat de la visita per motius que ara no vénen al cas, vaig eixir-ne carregada amb una bossa amb dos àlbums il·lustrats de Maite Gurrutxaga, una il·lustradora basca que feia temps que, en aquest cas jo mateixa, em venia suggerint.

img_20170115_205239

Besarkada, que significa abraçada en èuscar, un mot que ara ja no se m’oblida, és una de les adquisicions que més em va sorprendre, perquè no n’havia sentit parlar mai abans d’aquest àlbum. Aquest és, en realitat, un poema d’Uxue Alberdi, escriptora i bertsolari, per això els versos, que tracta d’una manera simbòlica sobre la grandesa d’aquest gest d’afecte. Acompanyar amb imatges un text tan poètic i simbòlic no era una tasca senzilla, però Maite Gurrutxaga aconsegueix donar coherència visual a aquesta cançó mitjançant unes il·lustracions que destaquen, primerament, pel seus valors narratius, però també per la delicadesa cromàtica i la tendresa dels seus personatges. Així, tot i que va començar a dibuixar d’una manera intuïtiva, el resultat final és d’una unitat literària i artística realment commovedora.

IMG_20170115_211040.jpg

IMG_20170115_210615.jpg

La solució gràfica de Gurrutxaga parteix de la pregunta que es planteja en la sinopsi: «vols un petit lloc als meus braços?». A partir d’aquesta qüestió, la seua proposta s’estructura d’una manera circular amb la recerca d’una abraçada al començament del llibre i la sobtada petició d’una altra al final. Malgrat que tant l’escriptora i la il·lustradora han definit aquest com un àlbum il·lustrat per a adults, deu ser que jo me’l mire amb ulls d’infant perquè, davant la dificultat d’una llengua que no entenc, només em queda llegir el que conten les imatges i construir una història a través d’aquestes és un objectiu que en aquesta obra aconseguisc, finalment, sense cap esforç. Potser però, a més de la gran capacitat narrativa d’aquesta il·lustradora a l’hora de dibuixar, la presentació del que semblen ser un pare i una filla com a únics protagonistes d’aquesta història al voltant de la vulnerabilitat humana, de la necessitat de sentir-se estimat, fa que la identificació i, per tant, la comprensió del relat, em resulte encara més senzilla. Especialment si el pare es presenta en una taula, amb llibres i capficat en la feina, com habitualment sol estar el meu.

La presència ferotge d’una tempesta, que Gurrutxaga representa encertadament a l’allunyar visualment els personatges i a l’aproximar-se als detalls atmosfèrics, com ara la pluja i el vent, suscita a poc a poc la inestabilitat emocional i l’afany de ser abraçat que tots hem necessitat en algun moment. Així, la finalitat d’ambdues autores, de fer un llibre per a regalar i més concretament, per a regalar abraçades, és superat amb èxit, sobretot després de trobar aquest poema il·lustrat musicat per Rubén Caballero i cantat per Uxue Alberdi mateixa juntament amb Eñaut Elorrieta. Caldrà passejar-se més pel Nord i buscar moltes més abraçades com aquesta.

IMG_20170115_210835.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors