Il bàrbaro: el guerrer que somia

El format d’aquest àlbum il·lustrat el diferenciava de la resta de la prestatgeria. El vaig agafar, vaig llegir-ne el títol, vaig mirar la portada sense massa interés i el vaig tornar a deixar, amb indiferència, on l’havia trobat. Açò em va passar a Bèrgam en la primera llibreria que vaig visitar a la part alta de la ciutat. Res no feia presagiar que, hores després, a punt de comprar un altre llibre d’una de les il·lustradores que més m’agrada canviaria inesperadament d’opinió en percebre les rialles del meu company de viatge. «És genial», va dir amb un somriure i amb l’esmentat àlbum a les mans. «Pse, tampoc no tant, ja l’he vist aquest matí», vaig dir amb escepticisme. Però no podia estar-ne més enganyada. Perquè obrir Il Bàrbaro de Renato Moriconi és caure captivat a l’instant. I, en efecte, fins aquell moment, encara no l’havia obert.

L’absència de text en Il Bàrbaro passa desapercebuda a causa de les il·lustracions de Moriconi, que es distingeixen per l’ús de l’aquarel·la i les composicions elegants i ordenades. Aquest fet es tradueix en unes imatges visualment molt atractives i alhora d’una gran potència narrativa, gairebé cinematogràfica, que estan al servei del que es conta juntament amb la resta d’elements de l’àlbum. Aquesta col·laboració activa és l’objectiu principal que ha de complir un bon àlbum il·lustrat i en aquest cas concret el resultat és impecable. En aquest sentit, com he avançat, les dimensions, inusualment altes i estretes, s’impliquen narrativament en la història com ho fa la portada, la qual avança informació de l’interior, malgrat que no en serem conscients fins al final, lògicament.

Il Bàrbaro, però, no és cap àlbum més sense paraules. Sorprén la presència continuada d’un mateix personatge, un guerrer a cavall i armat amb una espasa, amb un gest de concentració, els ulls tancats i sempre en la mateixa posició, com l’animal que l’acompanya, també immòbil. L’enigmàtic personatge que es rellisca misteriosament amunt i avall i pàgina rere pàgina, travessa paisatges insòlits i s’encara als personatges més diversos, com ara violents ocellots, ciclops ferotges i dracs de qualsevol tipus, una autèntica galeria d’éssers monstruosos provinents de les mitologies clàssiques. Aquest és un llarg i perillós periple que, amb tot, no sembla afectar massa aquest bàrbar, qui supera sense cap esforç tots els obstacles als quals s’enfronta. Però la història va molt més enllà.

I és que, paral·lelament a la imatge, la ment del lector, i en aquest cas la meua, va creant a mesura que avança la història un discurs alternatiu amb el relat visual que, amb la pretensió evident d’avançar-se als fets, es centra en tractar d’esbrinar qui és el protagonista i què passarà amb ell. I com abans ho resolga, millor. Però, de sobte, el buit. L’aparició d’una pàgina en blanc trenca sense contemplacions aquest viatge per terres desconegudes i éssers fantàstics. Aquest desconcert descol·loca, destrueix tots els arguments previs construïts per a entendre la història alhora que també desorienta el protagonista, el bàrbar, que es situa ara en la part inferior de la pàgina amb els ulls oberts per primer cop i tant o més torbat que qui l’observa.

Si ha una cosa que defineix per damunt de tot l’àlbum és, indubtablement, l’habilitat de Renato Moriconi per a endinsar-se en l’univers infantil. Així les coses, aquest guerrer intrèpid i audaç no és més que un infant que plora perquè el seu pare, que l’agafa de la mà impassible davant del seu plor, ha considerat que el temps a la roda dels cavallets ha arribat ja al seu fi i l’obliga a traslladar-se del món dels somnis al món real. Sí, com un somni que s’esvaeix i del qual sols resta, ja en l’última pàgina, una roda dels cavallets solitària que crida a l’evasió, a fugir de la quotidianitat. Sort que, de tant en tant, àlbums com aquest porten a gaudir de nou dels plaers dels somnis com quan érem infants, és a dir, sense límits.

 

 

Beatrice Alemagna: la felicitat feta àlbum

«Un dia d’estiu va passar per allí, molt a prop dels peus de Sebastià». Així comença La gigantesca piccola cosa, un àlbum il·lustrat de Beatrice Alemagna, una de les meues il·lustradores preferides, que fa dos anys vaig localitzar un final d’agost en una llibreria de Trieste durant un viatge de restabliment anímic després d’una pèrdua que, casualment, aquest estiu de tristesa i d’absències, m’ha fet retrobar-me amb ell un altre cop. Quina coincidència. Tot a l’estiu. La pena, l’adéu, el redescobriment i la recuperació.

La gigantesca piccola cosa és un àlbum per a perdre-s’hi tantes vegades com es necessite. Tot i la desmesura del format, exageradament gran per a la meua opinió, la força del seu discurs visual, amb tot, captura tant com fascina i, així, desaparéixer entre les seues pàgines és deliciosament regenerador. Efectivament, aquesta és una història que es construeix amb les il·lustracions, unes imatges que revelen composicions singulars i lluminoses amb personatges que patinen, que dormen, que s’abracen, que esperen i que, sobretot, sorprenen per la riquesa cromàtica i per l’expressivitat formal. Aquest esclat creatiu, espenta el lector en una recerca sense pausa d’allò invisible que s’esmenta en el text i que, com si fóra una endevinalla, no es descobrirà fins el final.

La proposta visual de Beatrice Alemagna parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage i això l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la seua residència actual a París, la il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants.

Amb tot, aquesta cosa menuda i alhora tan gegantesca que anuncia el títol d’aquest àlbum no és sinó la felicitat, una emoció que la il·lustradora italiana amaga subtilment entre les pàgines d’aquest llibre sense una narració unitària i sense la presència de cap personatge protagonista però carregat d’esperança. Alemagna, entén que aquest és un sentiment que es pot trobar tant a la muntanya com a l’autobús, al carrer o a casa però sempre com menys se l’espera i amb qui menys s’espera. Així, hi ha els que esperen la felicitat des de fa anys i no la troben mai, els que tenen por i els que persegueixen la il·lusió de ser capaços de mantenir-la tancada en una llauna o una caixa. De vegades, hi ha qui es desperta content a la nit, qui somriu sense una raó aparent i a qui se li escapa una llàgrima de nostàlgia. Com reflecteix la il·lustradora, la felicitat és un moment, allò que «va lliscar sota una mà, en les vacances d’estiu. Només un cruixit i, després, res més». Per això cal estar alerta. Perquè, certament, després sí que hi ha més.