Trencaclosques il·lustrats: la importància de la imatge

Quan era menuda, esperava amb impaciència el dia en què ma mare venia a casa amb el catàleg de joguets d’uns coneguts magatzems. Aquesta era la senyal inequívoca que havia arribat Nadal però era, sobretot, el moment que tant havia esperat de passar hores i hores triant i destriant tot allò que anava a demanar als Reis d’Orient. Recorde que l’esmentat catàleg es diferenciava de la resta de les altres botigues per les dimensions, pel paper, pel nombre de pàgines i pel disseny de les portades que, segurament, ara no em cridarien especialment l’atenció però aleshores, vés a saber per què, em tenien encantada. Tant és així que, fins i tot, any rere any vaig guardar tots els catàlegs en una carpeta fins recopilar una curiosa col·lecció personal que em mirava de tant en tant i analitzava amb més atenció la composició visual que les joguines. Aquest és el primer record conscient que conserve de la meua especial connexió amb el món de la imatge, una atracció estètica que no ha fet més que créixer i que ara em sorprenc en recordar com sembla que començava a despertar-se’m mentre admirava el disseny d’aquelles publicacions publicitàries.

Amb tot, al llarg dels anys aquesta inclinació visual he anat educant-la i configurant-la a partir del rastreig i l’observació de les il·lustracions infantils, una disciplina artística que, a hores d’ara, em té tan fascinada com capficada. De manera que, fa pocs dies, acompanyava una amiga a una botiga de joguets i aquesta obsessió plàstica em conduïa directament, tot ignorant la resta de joguets, cap a una prestatgeria concreta només descobrir en la llunyania les caixes il·lustrades d’uns trencaclosques. Fins aquell moment no coneixia res de Djeco, una marca de joguines francesa fundada el 1954 que es preocupa per la qualitat i el disseny dels seus productes, en els quals participen artistes i dissenyadors d’arreu del món. És per això que m’hi vaig acostar ja que, aquests trencaclosques que formen part de la col·lecció «Puzzle Gallery», són concebuts amb il·lustracions d’il·lustradors reconeguts; el nom d’aquest conjunt, doncs, no pot estar més encertat. Així, els diferents fragments del trencaclosques una vegada ajustats acaben reconstruint imatges expressives i eloqüents de Benjamin Chaud, Marc Boutavant, Elodie Nouhen, David Sala, Aurelia Fronty, Magali Le Huche, Christian Montenegro, Beatrice Alemagna i Rebecca Dautremer, entre d’altres.

Tots aquests noms formen part del panorama de la il·lustració infantil actual i, el fet de configurar el repertori visual d’un producte destinat al joc dels infants és, sense dubte, un esdeveniment a celebrar. Tot i que les propostes més recents ja tenen en compte aquesta qüestió, la indústria de l’oci sovint ha tendit a menysprear el públic infantil oferint-li productes que, malauradament, en descuidaven la qualitat estètica, a la qual restaven importància, en favor d’una aparença comercial i ensucrada. L’aparició en el mercat de trencaclosques com aquest, per tant, no fa sinó esperançar-me en la meua petita lluita per la defensa de l’educació estètica i visual com una altra forma de coneixement susceptible d’educar la percepció visual i d’afavorir l’estimulació de la imaginació. Això només s’aconsegueix proporcionant els més menuts articles que complisquen unes exigències formals i artístiques determinades. ¡I quina alegria trobar il·lustracions de qualitat en altres àmbits que no siguen l’estricament literari!

L’exploració dels elements propis del llenguatge plàstic i visual mitjançant els llibres il·lustrats i amb qualsevol altre producte destinat als infants és un camí considerablement competent per a posar en funcionament no sols la creativitat sinó també l’esperit crític. Així mateix, el convenciment en la cultura de la imatge com una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament de la capacitat estètica, tan necessària per a la formació d’una personalitat completa i equilibrada, em porta a lloar trencaclosques com aquests de la col·lecció «Puzzle Gallery» que, sense adonar-nos-en, ofereixen una visió de l’educació artística basada en l’experiència i el joc i en la importància del desenvolupament de la sensibilitat artística. Al capdavall, aprendre estètica i art, d’una manera conscient o inconscient, no es altra cosa que una manera d’enfrontar-se al món i ja m’hauria agradat haver trobat als catàlegs de la meua col·lecció joguines com aquesta perquè, segurament, el que haguera col·leccionat hagueren sigut trencaclosques, no fullets publicitaris. O potser això és el que faré a partir d’ara.

‘El pelut’: mecanismes per a véncer la por (II)

De menut, el meu cosí, era molt poregós. Ara que ja és gran, però, ha aconseguit superar totes les seues pors infantils i no queda ni rastre del xiquet poruc que s’espantava pràcticament de tot. Tot i això, recorde amb especial tendresa que, el màxim moment de pànic per a ell era, sense dubte, la nit. Així, a més del recurs habitual en moltes cases de deixar el llum del corredor encés per mantindre un poc de claror a l’habitació, el meu cosí necessitava cridar «bona nit» des del llit per a reclamar imperiosament que tots els membres de casa li contestaren i sentir així que no estava tan sol allà gitat. Aquesta demanda es repetia constantment amb una freqüència de temps molt breu fins que, per fi, s’adormia. Fins aleshores, calia respondre-li, clar.

L‘hora d’anar al llit és un dels instants més temuts per molts infants, no sols per al meu cosí, i, aquest és precisament, el punt en què comença El Pelut, un àlbum escrit i il·lustrat per Arianne Faber i publicat per Thule el 2010. Aquesta història s’inicia, doncs, quan el temut monstre, el Pelut, es presenta de sobte en l’habitació de la protagonista. Aquest Pelut té molt de pèl i és d’un negre negríssim i, mentre la xiqueta dorm tranquil·la, el Pelut peludíssim i negríssim vol donar-li un ensurt, però, en canvi, a ella li agafa un atac de riure. Desconcertat, li pregunta què és el que li fa tanta gràcia i, aleshores, ella li ensenya al Pelut com s’ha de fer per a donar un ensurt com cal. Aquest és, per tant, un conte que parla d’un sentiment tant primigeni com és la por a la foscor, al moment d’apagar el llum, i que tants infants pateixen. Segurament per aquest motiu, Arianne Faber s’ha decantat per un grafisme primitiu i infantil a l’hora d’il·lustrar-lo.

Durant l’etapa infantil els objectes es representen de forma molt esquemàtica, allunyats del seu aspecte real. Un fet important en aquestes edats és que es dibuixa de memòria; els infants dibuixen allò que ja saben de les coses, el que els pareix més important de manera que, el petit artista, és més simbolista que no naturalista. És aquesta expressió la que ha procurat copsar la il·lustradora presentant tot un seguit d’elements que imiten el dibuix espontani dels menuts i en els quals és possible albirar símbols de la nit i altres figures semblants als éssers monstruosos. Aquestes creacions artístiques es repetiran al llarg de l’àlbum, bé en una pàgina a part reforçant el text i atorgant-li un caràcter oníric i nocturn a aquest o bé juntament amb els protagonistes. Pel que fa a aquests últims, també ells participen dels trets esquemàtics i ingenus. D’una banda, el Pelut és un ésser sense cap forma definida, pintat amb grans traços negres com si ho haguera fet un infant i del qual només endevinem la boca, d’una gran expressivitat s’ha de dir. D’altra, la xiqueta, que va acompanyada per la seua nina, tot reproduint un comportament infantil comú, i insisteix en aquest gust pel sintetisme de les formes. A més, la nina reprodueix sempre els gestos i les emocions de la xiqueta.

L’àlbum, a més, és caracteritza per la presència dominant dels colors roig i negre però, aquesta prevalença tonal es trencarà a l’acabament del llibre a causa del final revelador i terapèutic amb què sorprén. Així les coses, la xiqueta, amb una intel·ligència i maduresa colpidora, respon al Pelut que no li ha tingut por perquè mai no l’ha vist com un monstre sinó que l’ha imaginat com un pollet disfressat. Sí, potser tot es redueix a d’això, a imaginar que tot allò que ens espanta, ens paralitza i ens esborrona no és sinó un càndid i inofensiu pollet. Si el meu cosí ho hagués sabut abans!