Tag Archives: Ana Penyas

‘Estamos todas bien’: més que un homenatge a les àvies

L’àvia Amparito era la major de tres germans, per això, a catorze anys, va haver de deixar l’escola i començar a treballar, tot i la seua motivació per a aprendre i els seus dots per a la música, el dibuix i l’escriptura. També es va fer càrrec de Luís, el germà menut, a qui no deixava sol ni les vesprades que festejava amb l’avi. Després, es va casar, és clar, i va ser esposa, mare, mestressa de casa, dependenta del negoci familiar i, alhora, va haver de cuidar dels sogres i els pares quan es van fer grans, dels néts quan érem menuts i de l’avi quan va emmalaltir. Els últims anys de l’àvia, una vegada era ella qui necessitava que n’hi tinguérem cura, ella i jo passàrem molt de temps juntes assegudes a la taula de faldes tot fent repàs d’un temps viscut que aleshores ja fugia. Aquells dies, l’àvia no sols se’n recordava sovint del seu passat sinó que aprofitava també per a confessar-me, no sense certa vergonya, secrets que mai no havia explicat a ningú. No, jo no els desvetlaré, per descomptat que no ho faré. Ni vull tampoc. Ara bé, sí que diré que aquestes confessions tardanes havien restat inesborrables a la seua memòria anys i anys. Perquè l’àvia sempre havia pensat que era millor mantenir-les així, guardades i en silenci.

IMG_20180306_183302_036

De la mateixa manera que hui, el meu homenatge és per a la meua àvia i les seues dues vides, tant la coneguda com l’oculta, Ana Penyas reivindica amb la seua primera novel·la gràfica la història de les dones de la seua família, unes dones a qui no solem cuidar tant com elles ens cuidaren a nosaltres i que formen part de tota una generació oblidada. Estamos todas bien (Salamandra, 2017) esdevé, consegüentment, una dedicatòria visual per a totes aquelles que no van poder alçar la veu, o no les deixaren. Amb aquest propòsit, la il·lustradora es serveix de la proximitat i la universalitat de les experiències i les anècdotes de Maruja i Herminia, les seues àvies, a les quals, gravadora en mà, va demanar que li explicaren llurs vivències per tal de transformar uns personatges secundaris en les protagonistes absolutes d’un relat que abraça vora setanta anys de lluites domèstiques i quotidianes.

DQrFbAwWkAIlXuA.jpg

És mitjançant un ús extraordinari de la línia i un domini sorprenent de la seqüenciació visual, que Anna Penyas és capaç de convertir situacions aparentment tan ordinàries i lleugeres en autèntiques obres d’art, com ara els diumenges de missa en la televisió, les converses trivials als bancs del carrer i la cura personal de cada matí, arrancada de pèls de la barbeta inclosa; una manera de contar històries que fa de la lectura una experiència que es mou entre la incomoditat i la familiaritat. Amb tot, és sense dubte la narrativitat del color el més destacat, tant en aquesta obra com en la resta dels treballs de la il·lustradora. Cal assenyalar ací la interessantíssima barreja de tons apagats i càlids, així com la presència del color roig, predominant en la novel·la. Amb aquest s’explica el present de Maruja i, de fet, prové d’una bata rosa que sempre porta l’àvia de Penyas, un color que l’aproxima, per tant, al seu univers. A poc a poc, però, la força del roig dóna pas a un canvi molt subtil en la gamma cromàtica, que passa sense estridències del gris al color café. Era necessari diferenciar la realitat de les dues àvies, però també els dos temps històrics en què es desenvolupa el relat, ja que els presents i els passats necessitaven uns codis de representació diferents i, sobretot, fàcilment identificables per al lector. Gràcies a aquest recurs del color, ho assoleix amb escreix.

ana_penyas_Estamos_todas_bien3.jpg

Efectivament, Penyas altera la continuïtat cronològica de la història i va i torna de l’ara a l’abans i viceversa amb la finalitat de transitar per la vida personal de Maruja i Herminia però amb l’aguda compareixença d’un relat històric de rerefons el qual no s’escapa de les referències a l’Espanya franquista. Aquesta il·lustradora, amb una voluntat d’entendre’s a si mateixa a través d’elles, va començar a qüestionar-se el seu paper com a dona en la societat en què viu i, intel·ligentment, ho va fer des de la perspectiva que t’ofereix la coneixença del teu origen, de les teues arrels; uns fonaments que ens són comuns a moltes i que hui sí que podem omplir de paraules, d’imatges i de gestos, no com les nostres àvies. I, sí, com bé diu el títol d’Ana Penyas, amb una mica d’ironia, o no, estem totes bé, o això aparentaven almenys, però, el que és cert, és que encara hem d’estar millor. Per elles, per nosaltres i per les que vinguen.

ana_penyas_Estamos_todas_bien10.jpg

 ana_penyas_Estamos_todas_bien13

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

IMG_20171219_222604_467 (1).jpg

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

C03sa-9UsAEllgK.jpg

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.

c010b7f812c33310ab95b5fa9451e81b.jpg

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustradors, Opinió