Tag Archives: La Caputxeta Roja

Reversionant els clàsscis I: Una Caputxeta Roja minimalista

Quan el llop es lliga el tovalló i es disposa a devorar el seu àpat exquisit, la Caputxeta Roja es posa dreta i altiva li pregunta: «¿Què hi ha per menjar?». El llop, amb un posat ferotge, i ben oberta la gargamella, escridassa: «¡Una mica de carn roja!». Però la Caputxeta no s’immuta. I, llavors, comença el conte. «Caram, ¡Quines orelles més grans que tens!». La resta de la història la coneixem, ¿veritat? «¡Per a menjar-te millor!», li contesta el llop amb despietat. Però, de sobte, Caputxeta respon contundent: «No». I el llop es desconcerta, és clar: «¿No?». (¿Com que no?). «Tens mal alé», confessa Caputxeta finalment mig avergonyida per la seua atrevida declaració. O això sembla.

Little Red Hood (un dels meus tresors portats de Londres) és el primer àlbum il·lustrat de Marjolaine Leray, una jove il·lustradora francesa que treballa a París, principalment, com a dissenyadora gràfica. La seua capacitat a l’hora de construir bones històries és realment sorprenent i així ho demostra en aquest conte de fades actualitzat i minimalista editat en francés, anglés i castellà. El Saló de Montreuil de França, una exposició sobre literatura infantil que s’organitza anualment a París i que precisament té lloc durant aquests dies, celebrava un concurs sota el lema “La Caputxeta Roja”. Leray, que de menuda no entenia per què la Caputxeta no era capaç de distingir la seua avia del llop, va preparar per a l’ocasió una versió pròpia però que mai no presentaria. Aquesta adaptació, per sort, va arribar fins l’editorial francesa Actes Sud que va apostar-ne per la publicació.

Seguint les descripcions de Perrault i els germans Grimm, la Caputxeta de Marjolaine Leray és una xiqueta vestida amb una capa roja i el llop un ésser ferotge amb ullals amenaçadors i grans urpes. En realitat, la Caputxeta és una taca roja sense rostre definit que es presenta a la coberta fugint d’una gran massa del mateix color. El ratllat intens amb què es representa aquest conglomerat delata la solució tècnica escollida i, així, servint-se únicament de llapisseres de colors, Leray construeix aquesta història on cada personatge es caracteritza per una tonalitat concreta: el roig, evidentment, per a la Caputxeta, i el negre per al llop. Les seues són unes il·lustracions de traços senzills dibuixades sobre el blanc del paper que exhibeixen una estètica amb personalitat i tot un repertori d’expressions aconseguides mitjançat aquesta suggeridora simplicitat formal.

LittleRedHood Cover

Una il·lustració tan potent com aquesta necessita d’un text amb les mateixes propietats. I, efectivament, així és. A més, cada vegada que un dels dos personatges s’expressa ho fa amb un text del color que li correspon cosa que accentua el caràcter dialogat de l’obra. El fet d’organitzar la història a partir de l’ús de diàlegs de poques paraules proporciona a la part escrita una plasticitat en consonància amb l’estil de la il·lustració degut tant a la diferenciació tonal com al joc d’engrandir el text quan el llop s’enfada ressaltant l’acció de cridar visualment. El resultat és espectacular.

Sembla que són molts els adults que pensen que és millor atemorir els infants per a aconseguir que tinguen un bon comportament enlloc d’alliberar-los-en de les ansietats com ha de fer un vertader conte de fades. En aquest sentit, mentre que a la versió de Perrault acaba amb la victòria del llop, confirmant aquest propòsit, per als Grimm i Leray és la Caputxeta qui venç el llop tot i que aquests dos divergeixen una mica en els finals. Ens havíem quedat en el mal alé. «Té, un caramel», li’l ofereix amb amabilitat la Caputxeta. El llop, l’accepta, l’obri, el xucla, se l’engul i «¡Arrrgh!», una cremor immensa s’apodera de la gola del llop fins que… Estic pensant que jo, de gran, vull ser com aquesta Caputxeta.

Marjolaine Leray 1

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors