Monthly Archives: febrer 2016

‘Cuando no estás aquí’: escriure i il·lustrar com un infant

Aquest cap de setmana d’hivern, algunes pèrdues, potser pel fred que per fi ha arribat, estan més presents que no altres dies i per això, fugir de l’atracció que exerceix l’àlbum Cuando no estàs aquí, ha estat una temptació complicada. I, clar, aquest encís, finalment, m’ha portat a escriure sobre ell ara, en aquest precís moment, tot i que era en la llista de llibres que m’agraden i que esperaven pendents de comentar. La pujada al primer lloc d’aquest àlbum, per tant, és bastant raonable atés a l’estat vital en què em trobe submergida ja que, aquesta història no és sinó un recorregut anímic per aprendre que no hi ha res com la inicialment desitjada absència per valorar, de veritat, els que tenim a prop. En el meu cas, però, la situació és una mica distinta.

IMG_20160223_164747

Així, l’editorial El Jinete Azul, que aprofite ara per a fer-li el meu petit homenatge per la lluita per intentar sobreviure en el dificultós món de l’edició, fa una mostra de la seua sensibilitat i de l’estima pels llibres ben fets amb publicacions com aquesta que, casualment, va eixir a la llum també un mes de febrer, però del 2012, obra de María Hergueta, com autora tant del text com de les il·lustracions. I el resultat és deliciós. La conjugació de tots dos llenguatges és, veritablement, delicada i exquisida i, amb tots dos, l’autora s’alça com una bona observadora del comportament dels més menuts amb una narració intimista i unes imatges carregades de simbolisme i de referències simpàtiques al dibuix infantil. De fet, la portada mostra la imatge d’una xiqueta ratllada amb un gargot roig, imitant aquest grafisme primitiu dels infants i com una metàfora d’allò que l’interior explica.

El cas és que, Cuando no estás aquí, és el relat egoista i innocent d’un xiquet després d’experimentar la plaent absència d’un familiar proper, que s’entén que és la germana, i les seues reflexions al voltant de la idea de la soledat. Amb aquesta finalitat, Hergueta sintetitza en frases breus i de llenguatge senzill els pensaments de l’infant alhora que construeix un discurs visual coherent i en consonància amb l’univers emocional del protagonista. És per això que les il·lustracions d’aquest àlbum no destaquen només per l’ús contingut del color i per la presència de línies que potencien l’horitzontalitat de la imatge sinó que, a més, s’aproximen al llenguatge pictòric infantil amb la presència de trets com ara l’evidència del ratllat del color, el gust de dibuixar sobre el ja dibuixat tal i com acostumen a fer molts infants i la compareixença habitual dels personatges incomplets, tallats pel marc de la pàgina. Tots aquests trets, tan els literaris com els plàstics, busquen, indubtablement, la complicitat amb el lector més menut i ho fan acostant-se al seu propi llenguatge d’una manera tan honesta com virtuosa.

cuando-no-estas-aqui_300-1-6_650

Amb tot, la necessitat de l’altre, la felicitat de compartir jocs, contes i, fins i tot, culpes, acaba per guanyar a aquest desig esporàdic de soledat i independència que, com el protagonista, de tant en tant, els infants reclamem. D’aquesta manera, la imatge eloqüent d’una maleta juntament amb els peus d’una xiqueta acompanya les paraules «per això, ara que estàs ací…» i condueix cap a una última il·lustració encara més vitalista que la resta que componen el llibre que no requereix de cap paraula per entendre’n el missatge. Un final amable i optimista que, alhora, recorda als que ja som grans que hi ha qui, de vegades, ja no torna. Per això, ara que estem ací, aprofitem-ho.

pag 7_900

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

‘¿Què fan les xiquetes?’: literatura infantil subversiva

Entre els regals de Nadal i els de les amigues que fan un viatge i se’n recorden de mi, tinc tanta acumulació d’àlbums il·lustrats pendents de ressenyar que fa ja dies que pense per quin de tots vull començar però, hui, per fi, he aconseguit prendre una decisió. I les raons de la tria han estat ben determinants. La meua elecció ha estat, finalment, Was machen die Mädchen heute? (Què fan les xiquetes?), un llibre que ha vingut directament des de Berlín, una ciutat que em té fascinada des que la vaig descobrir, i que a més ha estat una recomanació de la llibretera de Mundo Azul Internationale Kinderbuchhandlung; una bona suggerència pensada després d’atendre pacientment les indicacions de la meua amiga sobre allò que buscava en concret, i en especial, per a mi. Efectivament, la proposta no ha pogut estar més encertada.

IMG_20160207_155402
Tot i que «Libros del Zorro Rojo» ha publicat aquest llibre en castellà, i jo ja l’havia vist fullejant algun catàleg, aquest és un dels àlbums que t’han de posar a les mans perquè t’hi fixes. I, de fet, així ha sigut. De manera que, de sobte, sense esperar-m’ho, m’he trobat amb Nikolaus Heidelbach, un reconegut i controvertit il·lustrador alemany que, quina coincidència, ja tenia un lloc a la meua prestatgeria per les il·lustracions d’El nou Pinotxo, una història de Christine Nöstling que el meu pare em va regalar quan era menuda i que forma part del meu particular imaginari visual. Aquests dos llibres comparteixen la presència d’unes il·lustracions de trets realistes i traçats minuciosos, fetes amb aquarel·les i llapis de colors, que desprenen un manera de fer atrevida i personal que tenia guardada a la memòria i que he pogut recordar ara de nou gràcies a aquest llibre.

En aquesta ocasió, però, Heidelbach és l’autor i l’il·lustrador de ¿Què fan les xiquetes?, un àlbum que tracta de respondre a aquest interrogant des de l’observació i la màgia de la quotidianitat i mitjançant un text i unes il·lustracions tant suggeridores com inquietants. L’àlbum, plantejat com un abecedari, mostra una mateixa estructura repetida al llarg de totes les pàgines amb els noms de les xiquetes ordenats de la A a la Z, que encapçalen un text molt breu del que es representa en la il·lustració i amb la presència sorprenent de tot un seguit d’angelets que, com si foren amorets renaixentistes i barrocs, decoren aquestes caplletres situant-se amunt i avall d’aquestes en les postures més diverses i les expressions més heterogènies. Pel que fa a les il·lustracions, aquestes són una mostra fidel de l’estil enigmàtic i fantàstic de l’il·lustrador i connecten màgicament amb l’ambigüitat del text.
Nikolaus Heidelbach oblida en aquest àlbum les convencions socials que culturalment se li atribueixen a les xiquetes i s’inclina cap a una vessant més imaginativa, surrealista, crítica i desconcertant que s’allunya de tot allò estipulat. Tal i com ja van fer clàssics com ara Maurice Sendak i Tommi Ungerer, dels quals es declara admirador, Heidelbach converteix les pors, els somnis i els sentiments de les xiquetes en imatges reals i ho fa des del convenciment de l’existència d’un altre tipus de literatura infantil subversiva i revolucionaria que s’allunya de visions simplistes i ensucrades de la infància i que busca, sobretot, la complicitat amb els lectors més menuts. Un àlbum, en definitiva, tant insurgent com necessari.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors