‘Le tigre qui voulait être roi’: sant Jordi, el drac i altres feres

Ara que arriba el Dia de Sant Jordi i, amb ell, la llegenda del monstre terrible i d’alé pudent que produïa la mort d’una donzella cada any, parlar de bèsties que comparteixen la feredat d’aquest drac sembla, doncs, indefugible. Tant és així que, després de pensar i repensar un llibre de temàtica jordiana, de sobte, i regirant amb insistència entre els àlbums de les meues prestatgeries sense trobar res que em convencera, me n’he adonat que amagat entre la pila de llibres pendents de comentar romania discret des d’un viatge a Avinyó el darrer mes de desembre Le tigre qui voulait être roi (El tigre que volia ser rei) de James Thurber, una història impetuosament salvatge que s’ajusta a aquesta temàtica monstruosa d’éssers terribles i temuts. De manera que, tot i el distanciament argumental d’aquest llibre, ja que s’allunya substancialment del relat del personatge llegendari del sant, la força i la contemporaneïtat d’aquesta narració protagonitzada per animals salvatges m’ha captivat tant que, escapar-ne de les seues urpes, ha estat realment complicat.

De fet, aquest és un conte que es va publicar en The New Yorker l’11 d’agost de 1956 i que, ja aleshores, va estar considerat excessivament violent per la cruesa de la crònica animal, malgrat que un temps després s’introduiria amb èxit en les escoles a causa del missatge educador al voltant de la futilitat de la guerra i l’ànsia de poder. Així, el periodista i escriptor estadounidenc James Thurber (1894- 1961) va escriure una faula curta i penetrant sobre un tigre famolenc d’ego i de domini que es disposa a convertir-se en el rei de les bèsties, fet que provoca una baralla entre ell, el lleó, que lluita per a mantindre el seu estatus reial, i la resta de criatures de la selva que es posicionen amb cadascuna de les dues feres. Finalment, el tigre és el vencedor i, també, l’únic supervivent, però, ¿com es pot ser rei si no hi ha ningú per a governar? Aquest és, certament, un text atemporal que manifesta la vehemència sense sentit ni contemplacions que impera en la nostra cultura, massa sovint marcada per la revolta destructiva per assolir allò considerat millor o superior, tal i com s’escenifica en la història de Thurber.

Però aquest àlbum no sols resulta impactant per la barbàrie de la trama sinó que, a més, i gairebé un segle després ja que la publicació original mostra il·lustracions de l’autor mateix, la il·lustradora Joohee Yoon sorprén gràficament ara amb una nova versió del clàssic de Thurber on s’exhibeix un domini evident de la serigrafia a dues tintes. Aquesta precisió tècnica de Yoon amplifica la vitalitat dramàtica del text mitjançant els contrastos bruscos de color i els sobtosos jocs de llums i ombres que aconsegueix tot i la reducció cromàtica. Altrament, Le tigre qui voulait être roi, una publicació a càrrec de la francesa Éditions Thierry Magnier és, a més de tot, l’exemple perfecte del que ha de ser un bon àlbum il·lustrat a causa de la qualitat de la impressió, la selecció del paper, l’excel·lent maquetació amb el descobriment inclòs d’una doble pàgina desplegable i l’exquisida enquadernació japonesa.

Dissortadament, desconec com seran la resta d’edicions, com ara la italiana d’Oreccio Acerbo i l’anglesa d’Enchanted Lyon Books, i si compartiran el bon fer d’aquesta, però, el que sí que sé és que, potser, aquest àlbum guarda més relació de la que inicialment em pensava amb sant Jordi i, consegüentment, amb la celebració del Dia del Llibre i és que, ¿per què no puc regalar àlbums com aquest en la meua llengua? Com a les faules de Thurber, la moralitat és clara perquè possiblement tot el que és bo tarda a arribar. Almenys si, abans, no vas a buscar-ho fora.

Hannah Höch, una provocació visual

M’agrada fer llistes dels llibres il·lustrats que vull. Així, quan en descobrisc un de nou durant els meus, cada vegada més a sovint, moments de procrastinació, aquest passa directament al catàleg de pendents i, com a conseqüència, a la categoria de necessitats vitals urgents. Aquestes anotacions personals tan sols les faig públiques quan s’acosta Nadal, el meu aniversari o si un d’aquest llibres m’obsessiona especialment i el demane amb insistència i sense cap excusa perquè no puc esperar més. Ara bé, la meua dèria pels àlbums il·lustrats és, a hores d’ara, coneguda i, de vegades, arriben regals que no he sol·licitat. I clar, durant uns instants, visc en la incertesa. I, fins i tot, en el pànic. Perquè no sempre m’ho encerten. Precisament, el darrer Nadal, mon pare, desoint-me les demandes, em va sorprendre amb Hannah Höch. Álbum ilustrado (2012), un llibre d’una autora que desconeixia. Completament. I, he de confessar, que no era una aposta fàcil. Gens. Però, tot i les meues pors, i la meua desconfiança, aquest ha estat un present ben interessant.

És a causa d’aquest llibre, sortosament, que he descobert Hannah Höch (1889-1978), una de les tantes dones que els estudis d’Història de l’Art i les universitats solen oblidar. Es tracta d’una artista plàstica i fotògrafa alemanya integrada en el moviment Dadà que va utilitzar com a manera d’expressió el fotomuntatge per a denunciar la societat masclista i misògina en què vivia. De fet, Höch està considerada com una pionera en aquesta tècnica ja que, amb només l’ajuda de tisores i cola, creava imatges novedoses que donava per acabades quan la diferència respecte l’original era ja tan radical que resultava impossible reconéixer-ne la procedència. Aquesta manera de crear la va traslladar també al llibre infantil i, així, les màgiques i fantàstiques criatures que apareixen en Hannah Höch. Álbum ilustrado són una mostra deliciosa del seu art alhora que s’acompanyen d’unes rimes breus i enginyoses escrites també per Höch.

Aquest àlbum il·lustrat presenta, per tant, les aventures de tot un seguit de personatges animats, com ara Doña Prisas, el Insatisfecho y Pelochiribitas, juntament amb altres més, en una espècie de recreació onírica d’un possible jardí zoològic. Malgrat l’obsessió de l’artista per distanciar-se i transformar fins l’extrem el significat visual de les imatges originals, s’identifiquen alguns elements aïllats en els seus collages, com ara els pèsols de la il·lustració de l’ocellet Tonita, que s’uneixen per a crear una vegetació exuberant, o les perles que componen el cos allargat de la serp que anomena, casualment, Boa Perlina. Amb tot, altres dels recursos predilectes de Höch per allunyar-se de la imatge primigènia són el joc de les proporcions exagerades i l’encaix deliberadament forçat dels elements més diversos però, és especialment suggeridor, per la seua força plàstica, la presència constant de fibres de colors que atorguen una impressió orgànica i corpòria exquisida als animals i les plantes que habiten les il·lustracions.

L’edició d’aquesta obra per part de la col·lecció «Los Cuentos de la Cometa» de l’editorial Gustavo Gili, és, sense dubte, tota una declaració d’intencions. A més de l’alt valor artístic, es tracta d’una publicació gens convencional dins del món dels àlbums il·lustrats en concret i de la literatura infantil en general, la qual s’erigeix com una primera porta d’entrada a l’art per als més menuts, un fet que la fa particularment captivadora i coratjosa. Aquest àlbum és, en definitiva, una d’aquelles lectures visuals que contribueixen al desenvolupament de la sensibilitat artística i l’opinió estètica dels infants, tan necessària i tan oblidada. Per això, unes paraules del nebot al final del llibre ja recorden que, per a Hannah Höch, «veure és més important que pintar i dibuixar, perquè això s’aprén. ¡Cal saber veure!», és a dir, entendre intel·lectualment. Prenem nota, doncs, i gaudim amb molts més àlbums com aquest.