El Petit Tresor: grans descobertes i màgiques coincidències

A València la primavera arriba sempre amb la Fira del Llibre. A més de l’emoció de traure els llibres al carrer, aquest és un esdeveniment que ve acompanyat del bon temps, del gust per passejar de nou a poqueta nit, dels primers gelats i de l’augment progressiu de les hores de sol, una de les coses que, he de confessar, més feliç em fa. Tot i aquestes alegries estacionals que em proporciona l’obertura de la fira, enguany, ha plogut més d’un dia i fins i tot el fred ha sigut més intents. Amb tot, hi ha un detall que ha fet d’aquest un any relativament especial: la presència durant els últims dies de la fira de El Petit Tresor. Rere aquest nom s’amaguen Stel·la i Germán, dos llibreters de Vic que regenten un espai conegut amb aquesta encertada denominació i on tenen lloc projectes ben interessants de promoció lectora, de formació de lectors i suport per a mediadors, però que funciona, principalment, com el que és, com una botiga de llibres infantils i juvenils. Després d’una primera trobada amb ells tan fugaç com atabalada a la Fira de Bolonya, el retrobament, que aquesta vegada ambicionàvem fóra més pausat i assossegat, era, consegüentment, molt més que esperat.

La possibilitat inversemblant d’encetar una amistat amb una aparent desconeguda és un dels avantatges que més valore de la tecnologia i de les xarxes socials. El Petit Tresor, doncs, va ser, primerament, Stel·la i el seu bloc, un espai virtual on des de 2009 escriu i reflexiona al voltant de la literatura i la il·lustració, fins que, de mica en mica, es va convertir també en el descobriment de la llibreria i, finalment, d’un compte personal de Facebook, amb el qual, és clar, el seguiment mutu fou ja molt més proper. No va ser fins que, per fi, ens vam conéixer físicament a Bolonya que va aparéixer també Germán, en un principi, un escriptor aparentment tímid i silenciós però que, en la intimitat d’una conversa a tres, esdevé ràpidament en un dialogant apassionat si la tertúlia és, de fet, sobre llibres. I, així, asseguts en una tranquil·la terrassa, lluny del rebombori de la fira un diumenge a la vesprada i amagats i protegits de les hordes de turistes que últimament envaeixen Ciutat Vella, vàrem iniciar un enriquidor diàleg al voltant de l’educació, la llengua, les ambicions i frustracions personals i, finalment, sobre una decisió tan valenta com és la d’obrir una llibreria a aquesta ciutat de la comarca d’Osona, o a qualsevol ciutat en realitat. Amb tot, el més engrescador, però, va sorgir en el moment en què Tina Vallés i l’article «La literatura no serveix per a res» irromperen, de sobte, en la nostra taula. I, aleshores, com si haguérem obert una caixa de Pandora, tot començà a brollar. Això sí, deliciosament.

La concurrència en el pensament comú en què el gran desafiament de la literatura infantil rau en tractar als lectors amb el respecte que mereixen, sense desestimar la seua intel·ligència ni la seua experiència del món fou el desencadenant de tot un seguit de idees i opinions que a tots tres ens rondaven pel cap i que tots tres coincidim i compartim. Però, tan important com aquesta qüestió és la paradoxa del fet que els que lligen llibres per a infants no sempre són els qui compren les obres (un assumpte que no cal que ningú li explique a Germán, que passa més temps a la llibreria, i ha d’enfrontar-se diàriament a situacions bastant absurdes). Contràriament, són els adults els que ho fan, i aquesta tria està molt sovint motivada bé per una obligació suposada de preservar una certa virtut, el que fa que determinats temes encara siguen censurats, o bé per la necessitat imperiosa d’ensenyar a viure, a distingir, identificar i classificar les emocions, els sentiments i les pors, una empresa, però, que s’aconsegueix amb els anys, amb la trajectòria vital, i no amb els llibres. Dissortadament, els llibres infantils que compleixen aquest últim requisit, als quals Tina Vallés ha qualificat, i molt encertadament sota el meu criteri, com a llibres infantils d’autoajuda, unes obres en què predominen aquests suposats valors terapèutics per sobre dels criteris literaris i estètics, són ara la tendència editorial predominant i l’èxit comercial més immediat.

I allà estàvem, doncs, nosaltres, també adults, enraonant sobre aquests afers que com a mestres, llibreters, escriptors, crítics i investigadors ens afecten i, sobretot, ens inquieten. Malgrat tot, la conclusió no fou molt esperançadora ja que l’única solució a què arribarem, per ara, fou que alguns haurem de continuar qüestionant-nos i debatent per què la literatura infantil no pot regir-se pels mateixos paràmetres que la d’adults, que no són altres que despertar el gust i el gaudi de la lectura i, més que resoldre incerteses, crear-ne de noves, mentre que altres, com ara El Petit Tresor, seguiran recomanant des del seu racó, bones històries il·lustrades que contribuïsquen en l’educació literària i visual tant dels infants com dels més grans. Potser si insistim a crear i buscar els llibres valents, les històries sinceres i les il·lustracions estèticament valuoses, que sí que hi són, les generacions futures d’adults puguen reconéixer l’autèntic valor dels bons llibres, que no és altre sinó el llibre en si mateix. Qui sap si és que l’autèntica primavera literària encara està per arribar. Ens caldrà ser pacients, doncs, o no.

50 Fira del Llibre de València: un aparador per a la il·lustració valenciana

Una de les coses que més feliç em fa és el bon temps. I no hi ha dies millors per a celebrar-ne la vinguda que la Fira del Llibre de València. Hi ha molts que pensen que són les Falles les que marquen l’inici de l’estació primaveral però, des d’ací i ara, he de dir-los que no poden estar-ne més enganyats. A València, la mànega curta, els dinars a la gespa, el cant de les oronetes i les vesprades que no es fan mai de nit comencen a gaudir-se de veritat una vegada estan totes les paradetes de llibres enllestides per a ser obertes a Vivers. És per això que, el símptoma més inequívoc que alerta de l’arribada del bon temps és, sense dubte, l’encartellat de tota la ciutat amb els cartells de la Fira.

Enguany, l’encarregada d’anunciar la 50a edició de la Fira del Llibre ha sigut Mar Hernández, més coneguda en el món de la il·lustració com Malota. Amb un cartell d’una gran força expressiva, i com un símbol del floriment cultural que té lloc aquests dies, la il·lustradora ha sabut traslladar aquesta eclosió primaveral que coincideix amb els dies de Fira mitjançant una imatge colorista i original que combina deliciosament lectura amb natura. Malota és una il·lustradora versàtil que s’adapta a les particularitats que exigeix cada il·lustració depenent de l’àmbit en què s’enquadre, un fet que li ha permés acostar-se a disciplines molt distintes com ara la publicitat, l’edició i la premsa. Així doncs, la seua és una dilatada trajectòria artística que la situa com una de les il·lustradores valencianes més reconegudes per la seua manera de fer tan personal i, alhora, tan allunyada de les tendències imperants.

Tot i que no sóc molt partidària dels concursos, cal reconéixer que el certamen convocat pel Gremi de Llibrers de València ha sigut sempre respectuós amb els treballs dels artistes que s’hi presenten i, a més, ha esdevingut un aparador valuós per als il·lustradors valencians que, d’un temps ençà, sorprenen cada mes d’abril amb les seues creacions en forma de cartell. Així doncs, si fem la vista enrere, i a tall d’exemple, els últims cinc anys constitueixen una bona antologia de la il·lustració valenciana actual.

L’explorador que a sobre d’una muntanya de llibres observa el món des d’una ullera de llarga vista és el motiu que va escollir Marta Chaves per a il·lustrar el cartell del 2014. Com Malota, el cartell s’articula a partir de la conjugació d’elements vegetals i de lectura però, en aquest cas, com una imatge de la possibilitat que ofereixen els llibres d’explorar el món. Altrament, el 2013, Elías Taño es va inclinar per una composició basada en les tintes planes i en la bitonalitat, tots dos trets molt reconeixedors del seu estil, per a confeccionar un cartell amb certes reminiscències amb l’estètica de les primeres publicacions infantils en valencià dels anys vuitanta del segle XX. Cada cartell, llavors, és una mostra de la personalitat artística de l’il·lustrador com ocorre amb el de Cèsar Barceló, autor del cartell del 2012 on apareixia un divertit astronauta que llegia un llibre i s’envoltava per les distintes grafies que poblen el seu particular univers gràfic i també amb Boke Bazán, més centrat en l’àmbit del disseny, qui l’any 2011 presentava un cartell més pròxim a aquesta disciplina i resolt amb una figura d’un llibre a partir d’un traçat gestual. Finalment, Aitana Carrasco, inconfusible com sempre, era l’autora del cartell del 2010, un cartell que apel·lava directament els lectors, a la manera d’aquelles caixes que amaguen al seu interior un ninot que surt disparat quan algú l’obri, però en aquest cas en forma de mà, per advertir-los, amb el seu particular sentit de l’humor, de la impossibilitat de quedar indiferent davant d’allò que et conta un llibre.

Aquesta és només una aproximació molt reduïda de l’esclat creatiu que s’hi viu any rere any a València amb l’adveniment de la fira. Juntament amb els exposats, Paco Giménez, Marta Antelo i tants altres més també hi han participat amb les seues propostes artístiques en la creació de la imatge de la fira i, per això, mereixen tota la consideració no solament pels cartells d’aquest esdeveniment cultural sinó per fer créixer amb el seu art el món de la il·lustració valenciana. Que comence la primavera doncs.