Tag Archives: bolognachildrenbookfair

‘Mon tout petit’: un poema d’amor

L’àvia Amparito em contava que, durant la meua infantesa, solíem esperar juntes que ma mare tornara de treballar. Així, assegudes en la taula de faldes i ben atentes a la finestra, ens acompanyàvem en aquesta espera mentre ella m’acaronava amb estima durant aquell temps en què jo encara m’asseia en els seus braços. Recorde com, ja gran jo, també passàrem moltes estones en aquella finestra mirant la gent que anava amunt i avall, enraonant sobre l’oratge, el poble i la vida, llegint revistes i periòdics i explicant-nos els nostres secrets, perquè sí, en teníem, i n’eren molts. Mentrestant, l’àvia anava fent-se a poc a poc, i sense que cap de les dues ens n’adonàrem, més i més menuda, i no sols d’estatura sinó també d’esperit. És per això que, aleshores, havia de ser jo qui li passara la mà suaument pels cabells i l’esquena, tal com ella acostumava a fer amb mi quan anhelava impacient la tornada a casa de la mare.

La melangia que envaeix habitualment les darreres vesprades de les vacances d’estiu, que ara ja s’acaben, m’ha fet pensar en l’àvia i en aquella finestra des d’on totes dues observàvem el pas del temps però també en Mon tout petit, un deliciós poema visual al voltant del cicle de la vida que, en descobrir-lo a la fira de Bolonya, me’l vaig haver d’endur, necessàriament, amb mi. Es tracta d’un llibre il·lustrat que presenta una dona que gira sense pausa sobre si mateixa mentre xiuxiueja dolçament confidències a un infant que creix imperceptiblement mentre aquesta s’encongeix cada vegada més i més. Tot i que sembla ser una obra sobre la maternitat tot d’una, s’adverteix que, en realitat, aquesta és una història de tendresa però, sobretot, d’amor. Germano Zullo i Albertine, els autors d’aquesta joia editorial, estan lligats, de fet, tan artísticament com matrimonial des de l’any 1996 i de llavors ençà han originat a Ginebra, ciutat on resideixen, l’un escrivint i l’altre dibuixant, una trentena de llibres. Potser, aquesta última obra intenta, no sols explicar allò que viuen i senten en companyia, sinó també el que han aprés al llarg d’aquesta vida que tots dos comparteixen.

montoutpetit1

Ara bé, en aquesta ocasió, i a diferència d’altres treballs, Albertine fa ús d’un únic traçat negre, amb una absència total de color. És el text senzill i breu de Zullo, doncs, el que s’alia i atorga intensitat i emoció a les il·lustracions pures i netes d’aquesta artista plàstica que mostra ací uns personatges formalment minimalistes i de traçat primitiu sobre un fons completament buit. Certament, la història es desenvolupa amb molt poques paraules, que brollen subtilment sota el dibuix, i amb una economia gràfica evident. Tot i això, cal reconéixer que Mon tout petit destaca per una capacitat extraordinària d’hipnotitzar el lector com a conseqüència, precisament, de la barreja entre unes imatges honestament evocadores i d’una intel·ligent sofisticació textual. Aquesta silenciosa simplicitat expressiva i estilística, per tant, lluny de distanciar el lector aconsegueix sense a penes esforç involucrar els adults a partir de subtils reflexions sobre la condició humana alhora que fascina els més menuts amb la potència estètica d’unes il·lustracions que s’intensifiquen en el seu conjunt i amb el pas de cada pàgina.

La bona sintonia d’aquest tàndem literari a l’hora de condensar textualment i visual tot un seguit de signes clars i immediats al voltant de conceptes tan profunds, com ara la vida i la transmissió inconscient de sentiments els va fer guanyar el Premi al Millor Llibre de Ficció de la Fira de Bolonya de l’any 2016; un guardó ben merescut per a una obra que es desmarca de la resta de llibres il·lustrats tradicionals a causa d’aquesta personalitat pròpia i diferenciada. Segurament per això, i pel bon treball editorial, amb una presentació acurada i elegant que combrega amb els objectius d’una editorial amb un nom tan deliberat com és La Joie de Lire, vaig ser afortunada de poder comprar l’últim exemplar que, encara el primer dia de fira d’engany, quedava a la llibreria del recinte. Aquest va ser un bon lloc, sense dubte, per a trobar-me’l i adquirir-lo. És més, aquest és un bon moment per a recuperar-lo i emocionar-me amb ell tant com aquell agost d’ara fa dos anys en què, de sobte, l’àvia es va fer més i més menuda; tant que, finalment, va desaparéixer.

mon_tout_petit_visuel_home

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General, Il·lustradors

‘Professione coccodrilo’: il·lustracions per a llegir

No sé si és més fatigós dormir amb algú que ronca, però dormir al cap i a la fi, o intentar agafar el son aquests primers dies de calor intensa abans que arribe oficialment l’estiu. Totes dues circumstàncies s’agreugen, però, si l’endemà és dia laborable, una conseqüència que ara mateixa estic patint. Afortunadament per a mi, o no, els roncs són només un suplici de cap de setmana, un petit peatge que, de vegades, imposen algunes relacions de parella però al qual tendim a acostumar-nos amb més o menys resignació. Consegüentment, és de dilluns a divendres quan pensar en la nit esdevé un autèntic turment, ja que és arribar al llit i començar a pegar voltes, a suar i a maleir la xafogor mentre mire de reüll el despertador per a comprovar amb desconsol que només han passat tres minuts des de l’última vegada i, alhora, per a lamentar que l’endemà no hi haurà qui mantinga els ulls oberts cara a l’ordinador. Aquesta ha de ser la penyora que la meua recent independència m’ha d’haver imposat perquè, sí, quina sensació més plaent arribar a casa i tindre el sofà per a una sola i tot això i allò però, ara bé, que l’habitació estiga sota la teulada ja us dic jo que no és tan agradable. Tot i aquesta calidesa estacional, però, el que és cert és que pagar un lloguer és una satisfacció que només experimenta aquell que ho pot fer, és a dir, qui té una feina relativament decent, un dret que, malauradament, no tothom té.

IMG_20170619_125311_573

El protagonista de Professione coccodrilo, un àlbum il·lustrat de les italianes Giovanna Zoboli i Marichiara Di Giorgio, també s’alça, com faig jo, ben de matí per anar a treballar. La història comença, per tant, al llit, on ell sí que hi dorm plàcidament i somia amb les vacances i l’enyorat descans. Aquest és, doncs, un cocodril que es presenta amb pijama de ratlles i amb actituds i costums humans: es desperta, obri la finestra perquè puga entrar la llum, es renta les dents, es vesteix, desdejuna pa amb melmelada mentre sent la ràdio de fons, es posa el barret, la bufanda i l’abric i baixa al carrer per a enfilar el camí cap a la feina, que encara no revela quina és. Així, després d’una coberta amb un cocodril que jeu relaxat al riu d’un paisatge tropical i d’unes guardes exuberants que reprodueixen també un escenari salvatge, la narració comença, contràriament, en una habitació d’un apartament urbà en la quarta planta d’un edifici. No obstant això, el més extraordinari no és que aquest animal no tinga un comportament ni un hàbitat pròpiament ferotge, sinó que aquest és un llibre silenciós en el qual la història depén únicament de les imatges a causa de la inexistència de text; unes il·lustracions que s’encadenen i es relacionen les unes amb les altres, tot i que en un principi no ho semble, des de la portada amb el bany a les aigües fosques de la selva, fins a les pàgines de l’interior quan el cocodril apaga l’alarma a les set del matí.

cocco1

Resulta curiós comprovar com, a diferència de la majoria d’àlbums il·lustrats sense paraules, aquest ha estat creat a quatre mans. Aquests tipus de llibres són sovint el resultat d’un sol creador, com ara les obres de Shaun Tan, Iela Mari i Suzy Lee, per citar-ne uns pocs dels exemples més coneguts que conceben el relat exclusivament mitjançant un codi visual. En aquesta ocasió la producció ha estat una mica diferent perquè Zoboli ha escrit prèviament un guió que, a continuació, Di Giorgio ha transformat en il·lustració, amb un desenllaç tan deliciós que fullejar l’àlbum podria ser equiparable a veure una pel·lícula muda que fotograma a fotograma desgrana una història, en aquest cas, a més, sense la necessitat de cap subtítol ni banda sonora. Tot i que s’ha de valorar la genialitat de la trama, aquest llibre destaca principalment per l’habilitat especial de la il·lustradora per, a representar la ciutat, l’arquitectura i la llum amb l’aquarel·la i el llapis; per a il·lustrar Roma més concretament, com bé va demostrar ja a Dues ales, un àlbum sobre l’absència, i ara també París, reconeixible en certs moments. Aquestes propietats plàstiques particularitzen un discurs visual amb una gran personalitat artística i força expressiva que ara s’enriqueix amb una capacitat narrativa vertaderament sorprenent.

El dibuix és, doncs, l’eina fonamental per a contar aquesta història amb la qual s’aprén a llegir i a desxifrar les imatges, ja que aquestes reclamen parar-se, delectar-se i observar amb atenció per a entendre el relat i no deixar escapar els detalls. Només així es descobrirà que uns altres animals, com ara lleopards, micos, girafes, hipopòtams i camells, es barregen amb una multitud que, distreta i absorta, es dirigeix caps als seus quefers diaris a peu, en cotxe i en metro, on s’entretenen amb la lectura de llibres, diaris i missatges del telèfon mòbil. Finalment, totes aquestes bestioles, juntament amb el cocodril protagonista, arriben fins a uns vestidors després de tot un seguit de plànols diferents i magnífics, que mantenen el ritme argumental i s’allunyen i s’apropen fotogràficament seguint el format del còmic; aquesta és l’avantsala que dóna pas a la descoberta final. Efectivament, la seua feina habitual no és cap altra que ser un animal de zoològic, el lloc on es deshumanitza i adopta el seu posat previsible. Sia com sia, allà tots semblen feliços, o almenys això ens fan creure, a diferència del meu humor matinal quan arribe a l’oficina després d’una nit calorosa i insomne.

cocco2

11796425_1011266048913667_4277855423730527387_n

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

Hoje sintome…: un alfabet d’emocions portugueses

Jan Amós Comenius, convençut que la representació visual del que deien les paraules podia ajudar a despertar un interés per la lectura, va publicar el 1650 l’Orbis pictus, un abecedari il·lustrat destinat a l’aprenentatge de l’alemany i el llatí. Amb aquesta obra s’encetava un nou concepte de llibre pensat per a introduir els infants en el món de la lectura, tan visual com textual, i, amb el pas dels anys, aquest model s’ha reproduït, consolidat i adaptat fins a sorprendre amb propostes editorials heterogènies i d’estils diferents. Precisament, la il·lustradora portuguesa Madalena Moniz es serveix d’aquest esquema compositiu, alhora senzill i eficaç, en Hoje sintome…, un llibre-alfabet en sentiments ordenats de la A a la Z que va rebre una menció d’honor a la recent Fira del Llibre Infantil de Bolonya i que ha estat una troballa reveladora.

IMG_20150403_225252

La fascinació pels treballs de Catarina Sobral em va portar a conéixer Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un nou segell amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Els àlbums de Catarina, doncs, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’aquest abecedari il·lustrat i de l’afany per detectar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. Ara, després de remenar i tafanejar-ne els catàlegs, m’atrevisc a assegurar sense por que aquests res no tenen a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades. No debades, Là fora, guia para descobrir a natureza, de Planeta Tangerina ha estat també premiada enguany a Bolonya amb el mateix guardó que l’abecedari de Madalena Moniz.

 Hoje sintome… es resol amb un esquema organitzatiu simple i equilibrat que es repeteix sense variacions fins el final del llibre. Així, a la pàgina de l’esquerra, buida d’accessoris, es disposa únicament la lletra de l’abecedari acompanyada pel nom del sentiment amb què es correspon. L’economia compositiva amb què es presenta aquesta contrasta amb la il·lustració de la dreta, que s’encarrega de visualitzar poèticament aquest sentiment i que ocupa tota la superfície de la pàgina. L’originalitat de la proposta rau en la presència continuada d’un infant que, tot i manifestar-se aparentment com a fil conductor, no pretén una narració. És més, la il·lustradora no li atorga cap identitat ni cap biografia. És el lector qui ha de construir la història creant empatia amb aquest personatge i reconeixent com a pròpies les emocions d’aquest inventari variat però incomplet, com comprovem en l’exercici personal que es proposa en les últimes pàgines.

Madalena Moniz es desvincula en les il·lustracions dels colors plans i les formes geomètriques de les composicions de Catarina Sobral. Aquesta il·lustradora, en canvi, es serveix de la tinta xina i l’aquarel·la per a confeccionar imatges amb una certa evocació nostàlgica d’una estètica pretèrita, de colors suaus i pastels i acompanyats d’una tipografia clara i amb personalitat. Així mateix, la minuciositat que exigeix la tècnica de l’aquarel·la es tradueix en textures de colors acurades i matisades i en una exquisida atenció pels detalls, com s’observa, per exemple, en el gust per l’ornamentació i en l’elaboració de cada lletra de l’abecedari a partir d’un dels motius de la il·lustració principal.

La reivindicació del rol de la imatge com una invitació a la lectura ha sigut subratllada per molts autors posteriorment però res no faria imaginar a Comenius que, segles després, sentiments com ara sentir-se estimat, optimista, minúscul, cansat, etc., es podrien explicar tan deliciosament amb l’ajuda d’un abecedari il·lustrat. La bona salut dels llibres infantils il·lustrats portuguesos es reflecteix, doncs, en publicacions singulars, agosarades i fresques com Hoje sintome… que confirmen l’evidència que la història de la literatura infantil és una història d’imatges i paraules en la qual encara ens queda molt per descobrir. I això em fa sentir hui molt contenta.

1 comentari

Filed under Editorials, Il·lustradors