Luci Gutiérrez: una professora d’anglés particular

En la llista de bons propòsits per a l’any que comença sempre hi afegisc aprendre anglés. I la del 2015 no és diferent. Tot i que, per a ser sincera, odie l’anglés. Sí, sona fort, però és així. Aquesta lluita per tractar de comunicar-me en la llengua anglosaxona la compartisc amb la il·lustradora Luci Gutiérrez qui és de l’opinió que al món hi ha dues classes de persones: les que aprenen idiomes fàcilment i les que han de fer un esforç titànic per sortir-se‘n amb èxit en aquesta tasca. En un intent més d’aproximar-me a la meua situació personal, jo matisaria un poc aquesta afirmació i canviaria «idioma» per «anglés». Així doncs, si com jo, i desgraciadament, pertanys al segon grup, no puc més que alegrar-me‘n, perquè no estic tan sola en aquest combat; compadir-te, perquè conec bé què és i descobrir-te aquest manual tan especial amb el qual encara no he aprés tot l’anglés que necessite saber per a introduir-me en un mercat laboral salvatge i malalt de títols però que, ho he de reconéixer, m’agrada molt. És més, sorprenentment, és un llibre d’anglés estimulant, que entreté. I al capdavall, ¿no és quan ens divertim quan més aprenem?

English is not easy és el resultat del mètode d’aprenentatge que la ja esmentada Luci Gutiérrez decidí adoptar amb el propòsit ferm de millorar definitivament el seu domini de la llengua anglesa durant un curs d’idiomes que realitzà a la ciutat de Nova York una vegada cansada dels llibres de text avorrits i de les llistes de vocabulari convencionals sempre al voltant dels mateixos temes com ara els fenòmens atmosfèrics o els esports, entre altres coses. Es tracta, doncs, d’una compilació de regles lingüístiques que van des del nivell bàsic fins al mitjà de qualsevol curs d’anglés juntament amb vocabulari essencial i útil. Després d’haver estat revisat per correctors i experts en l’idioma, l’editorial Blackie Books s’arriscà en la publicació d’aquests apunts personals distribuïts en disset capítols que a hores d’ara ja van camí de convertir-se en un llibre de referència en la matèria.

Tot i l’originalitat en el plantejament dels continguts, la il·lustradora ha aconseguit crear una espècie d’híbrid entre llibre d’anglés i novel·la gràfica que fascina tant per la seua qualitat com a guia d’estudis com per les il·lustracions amb què s’acompanyen les lliçons. De la mateixa manera que John Locke, allà pel segle XVII, difongué la idea que els primers coneixements s’assoleixen amb els objectes perceptibles i, per tant, l’aprenentatge de les lletres resulta molt més fàcil quan els textos s’acompanyen amb imatges, Luci Gutiérrez començà a aplicar els seus coneixements artístics i transferí l’anglés a dibuixos per a poder recordar amb més facilitat les estructures i les paraules.

Aquestes anotacions il·lustrades estan inspirades en la seua experiència personal a Nova York. En aquest sentit les il·lustracions són un reflex del seu treball directe al quadern, un dibuix més personal, de traços simples, que s’allunya d’encàrrecs i de la pressió per complaure i que es distancien una mica del seu estil habitual. Amb l’efecte plàstic que proporciona l’utilització exclusiva de dues tintes, roig i negre, i a manera de bestiari, Gutiérrez recopila tot un seguit de conductes corporals i verbals de l’ésser humà amb intel·ligent ironia i sentit de l’humor per a confeccionar-ne el remei particular contra la tediosa i desfasada didàctica de l’anglés. Siga per la seducció de les il·lustracions, per la combinació de tipografies, per la presentació innovadora dels temes o per la cerca continua de la riallada, English is not easy  s’ha convertit en el meu company fidel d’estudi de la llengua. I inc la sospita que ho serà per molts anys. 

“Kina Taketa. L’escala”: un àlbum de butxaca

Un agost vaig viatjar a Berlín per a visitar una amiga i me’n vaig tornar amb la maleta plena d’àlbums il·lustrats de petit format i de preu reduidíssim. Visitar les llibreries berlineses em va descobrir una manera de fer llibres distinta, amb unes mides que s’allunyaven del gran format habitual amb què es solen presentar els àlbums, però amb la mateixa qualitat literària i artística. No debades, a principi del segle XX, l’escriptora i il·lustradora britànica Beatrix Potter desitjà impulsar un nou concepte de llibre, amb un format menut i il·lustracions grosses, amb la ferma intenció de fer llibres que «pogueren guardar-se a la butxaca». Amb tot, és des d’aquell viatge, que els àlbums il·lustrats de dimensions petites em tenen totalment captivada. És localitza-ne un i sentir el desig de tindre’l. I, precisament això, és el que em va passar amb Kina Taqueta. L’escala.

L’editorial Lata de Sal ha publicat en la seua col·lecció «Vintage» aquesta obra que fou escrita per Annie M.G. Schmidt i il·lustrada per Fiep Westendorp, dues amigues que, al llarg dels anys, crearen diversos llibres infantils considerats als nostres dies clàssics holandesos de la literatura infantil. Kina Taketa, es va pensar originàriament el 1968 per una empresa holandesa de productes lactis que buscava regalar als infants algun detall divertit i original per a promoure el seu negoci. Amb aquest propòsit, Schmidt i Westendorp els presentaren els personatges de Floddertje i el seu gos Smeerkees (noms que podríem traduir de manera literal com Polsosa i Taca). Malgrat que, en un principi, la proposta no els va convéncer degut als noms i els hàbits estranys d’aquests dos personatges que sempre anaven bruts, finalment, acceptaren i, les històries d’aquesta espècie de Pippi Calcesllargues holandesa creada a dues mans, es van convertir en un èxit literari.

Així, Kina Taqueta. L’escala explica que aquesta xiqueta sempre anava tota bruta, tret de quan acabava d’eixir de la banyera. Però mai no romania neta més de mitja hora. I, com ella, el seu gosset. En aquesta ocasió, la seua mare esperava convidats a casa i, com que no hi havia manera que estigués neta molt de temps, la tancà a la seua habitació amb l’esperança que es mantingués sense taques i allà es van quedar ben avorrits ella i el seu gosset. Però, tot d’una, va veure per la finestra com arribava un pintor, que recolzava una escala contra la paret de la casa i començava a pujar-hi amb dos pots plens de pintura. Kina Taketa va obrir la finestra, va eixir fora agafant fort el seu gosset i es va enfilar a l’escala. La continuació ja us la podeu imaginar.

Quan un àlbum nou arriba a les meues mans, me’l rellig i me’l remire incansablement. La màgia de la novetat el fa pujar en la meua escala de llibres pendents de lectura i, durant uns dies, adquireix el títol de preferit entre tota la resta. Tot i això, tret de l’encant del seu format menut, aquesta vegada, vaig relegar Kina Taketa a la prestatgeria privant-lo de les meues atencions fins que, fa pocs dies, de sobte, em vaig tornar a fixar en ell i, sobretot, en les il·lustracions.

Fiep Westendorp és una il·lustradora que sorprén. Les seues són unes imatges sense ornaments addicionals. En aquest cas, tot i moure’s en diversos espais com ara el bany, l’habitació o el carrer, la presència dominant dels fons blancs ressalta les figures sense preocupar-se de localitzar-los visualment en cap escenari concret. Sols alguns objectes com ara la banyera, una butaca o alguns altres elements decoratius de la casa les acompanyen i les contextualitzen amb elegància i senzillesa. Hi destaca també la brillantor del color, tan important com és en aquesta narració i especialment a partir del moment en què es vessen els pots de pintura, així com la seua aplicació al paper. A més, aconsegueix una gran expressivitat de les emocions dels personatges, inclòs el gosset. A rel d’açò, només s’ha d’observar la il·lustració final amb la mare com a única protagonista d’una imatge que no necessita pas paraules. Amb la seua aparença i el seu gest en tenim prou.

El seu estil és molt reconegut i es va mantenir constant al llarg de la seua extensa producció. Fou una pionera del disseny i la publicitat i l’influx d’aquestes disciplines es va deixar veure en les il·lustracions que ideava per als textos, sempre irònics i amb sentit de l’humor, de Schmidt, el seu tàndem perfecte. El més bonic d’aquest àlbum il·lustrat, en definitiva, ha estat assaborir-lo a poc a poc, sense l’ànsia que donen les coses noves i, reconéixer que, veritablement, les il·lustracions de Westendorp tenen un aire retro que resulta encantador. Caldrà, doncs, seguir coneixent-la.

Catarina Sobral: L’art d’achimpar

Catarina Sobral és una jove il·lustradora portuguesa que viu a cavall de Coimbra, la seua ciutat natal, i Lisboa. Tot i la seua formació en disseny, amb el pas dels anys, la seua activitat professional s’ha aproximant al món de la il·lustració infantil fins al punt que, el passat mes de març, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.

Les il·lustracions d’O meu avô (2024), editat per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, foren elogiades pel jurat per la seua forta personalitat així com per les seues referències a la tradició gràfica de la dècada de 1950 i la seua interpretació contemporània. A diferència dels anteriors àlbums que ha il·lustrat, en aquesta ocasió s’ha deixat seduir per les formes rectes i geomètriques i per l’elecció de tintes oposades entre elles, que reforcen la narració i que delaten una presència dominant del roig, el verd i el marró. De fet, aquesta és una història confrontada que parla del temps i de la rutina en presentar-nos d’una manera simultània la quotidianitat de dos personatges, un avi i el doctor Sebastião, mitjançant una narració en primera persona.

La gran riquesa visual d’aquestes il·lustracions, però, no sols resideix en les línies pures i el color. Les composicions també hi contribueixen en aquesta tasca en mostrar punts de vista sorprenents com ara les imatges de l’hora del sopar vistes des de dalt o les dels interiors del vehicle així com la despreocupació intencionada de retallar les figures o altres elements que hi apareixen a la imatge amb els marges de la il·lustració com per exemple les escenes de l’hora del te on sols s’hi veuen les extremitats dels personatges o la portada amb el nét, que mira cap a amunt i agafa la mà del seu avi, sols representat de cintura cap a baix. Reveladores són també les referències artístiques que ens desperten un somriure quan descobrim Fernando Pessoa i Almada Negreiros (el meu avi escriu ridícules cartes d’amor…), Édouard Manet i el seu Esmorzar sobre l’herba i les similituds amb l’estètica de Jaques Tati, i d’Andy Warhol en el simpàtic gos pug que, fins i tot, mereix una nota peu de pàgina. Aquest és un llibre amb una increïble força creativa i en el qual Catarina Sobral ens ofereix una brillant reflexió sobre l’inexorable pas del temps i la percepció subjectiva d’aquest fenomen que segueix el seu ritme i que cadascú experimentem de manera distinta, o no.

En canvi, en Achimpa (2012) i en Greve (2011), també editats per Orfeu Negro, utilitza materials diferents, com ara el llapis, les pintures de cera i, sobretot, el collage la qual cosa fa que ens trobem amb un resultat visual distint però extraordinari igualment.

Així, i conjuntament amb la seua audàcia gràfica, Achimpa destaca per les elaborades i iròniques construccions lingüístiques que Catarina confecciona a partir del descobriment a la biblioteca de la paraula Achimpa. Ningú coneix el significat d’aquest vocable nou ni saben a quina categoria gramatical pertany de manera que tots els personatges comencen a utilitzar Achimpa quan i com volen. “Açò és achimpíssim”, “s’ha de resoldre achimpadament” o “el comandament està achimpa de la taula” són sols algunes de les expressions que apareixen en aquesta història d’argument i final sorprenent. D’altra banda, a Greve, experimenta amb el collage a partir de la utilització d’imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i pixels o punts de color. En aquesta ocasió, es decanta per l’ús de colors més reduïts que contrasten amb expressives taques de roig i blau i ens descobreix un nou tipus de figuració que tendeix a l’exageració i l’engrandiment del cap i a l’estilització de les formes a l’hora d’explicar-nos una vaga molt particular amb una final que comparteix paral·lelismes en la manera de resoldre’s amb Achimpa.

Vazio (2014) és el seu títol més recent, editat aquesta vegada per l’editorial portuguesa Pato Logico, que explica el dia rere dia d’un home “buit” que es troba a la recerca d’allò que li puga donar un sentit a la seua vida. De segur que aquest àlbum és una continuació de la seua experimentació amb el color, les formes, les textures i el llenguatge i una mostra més d’una perseverança fidel al seu univers gràfic i literari, tan particular com deliciós. Els llibres de Catarina Sobral són, doncs, una mostra del bon fer i del bon gust tant pel que fa a la il·lustració com a la història, una conjunció difícil de trobar i que l’editora d’Orfeu Negro defineix amb tres adjectius amb tres Cs: contemporanis, conceptuals i cinematogràfics. Potser només cal afegir-ne un de més: achimpíssims.

*La imatge de portada d’aquest blog és una il·lustració d’Achimpa.