Luci Gutiérrez: una professora d’anglés particular

En la llista de bons propòsits per a l’any que comença sempre hi afegisc aprendre anglés. I la del 2015 no és diferent. Tot i que, per a ser sincera, odie l’anglés. Sí, sona fort, però és així. Aquesta lluita per tractar de comunicar-me en la llengua anglosaxona la compartisc amb la il·lustradora Luci Gutiérrez qui és de l’opinió que al món hi ha dues classes de persones: les que aprenen idiomes fàcilment i les que han de fer un esforç titànic per sortir-se‘n amb èxit en aquesta tasca. En un intent més d’aproximar-me a la meua situació personal, jo matisaria un poc aquesta afirmació i canviaria «idioma» per «anglés». Així doncs, si com jo, i desgraciadament, pertanys al segon grup, no puc més que alegrar-me‘n, perquè no estic tan sola en aquest combat; compadir-te, perquè conec bé què és i descobrir-te aquest manual tan especial amb el qual encara no he aprés tot l’anglés que necessite saber per a introduir-me en un mercat laboral salvatge i malalt de títols però que, ho he de reconéixer, m’agrada molt. És més, sorprenentment, és un llibre d’anglés estimulant, que entreté. I al capdavall, ¿no és quan ens divertim quan més aprenem?

English is not easy és el resultat del mètode d’aprenentatge que la ja esmentada Luci Gutiérrez decidí adoptar amb el propòsit ferm de millorar definitivament el seu domini de la llengua anglesa durant un curs d’idiomes que realitzà a la ciutat de Nova York una vegada cansada dels llibres de text avorrits i de les llistes de vocabulari convencionals sempre al voltant dels mateixos temes com ara els fenòmens atmosfèrics o els esports, entre altres coses. Es tracta, doncs, d’una compilació de regles lingüístiques que van des del nivell bàsic fins al mitjà de qualsevol curs d’anglés juntament amb vocabulari essencial i útil. Després d’haver estat revisat per correctors i experts en l’idioma, l’editorial Blackie Books s’arriscà en la publicació d’aquests apunts personals distribuïts en disset capítols que a hores d’ara ja van camí de convertir-se en un llibre de referència en la matèria.

Tot i l’originalitat en el plantejament dels continguts, la il·lustradora ha aconseguit crear una espècie d’híbrid entre llibre d’anglés i novel·la gràfica que fascina tant per la seua qualitat com a guia d’estudis com per les il·lustracions amb què s’acompanyen les lliçons. De la mateixa manera que John Locke, allà pel segle XVII, difongué la idea que els primers coneixements s’assoleixen amb els objectes perceptibles i, per tant, l’aprenentatge de les lletres resulta molt més fàcil quan els textos s’acompanyen amb imatges, Luci Gutiérrez començà a aplicar els seus coneixements artístics i transferí l’anglés a dibuixos per a poder recordar amb més facilitat les estructures i les paraules.

Aquestes anotacions il·lustrades estan inspirades en la seua experiència personal a Nova York. En aquest sentit les il·lustracions són un reflex del seu treball directe al quadern, un dibuix més personal, de traços simples, que s’allunya d’encàrrecs i de la pressió per complaure i que es distancien una mica del seu estil habitual. Amb l’efecte plàstic que proporciona l’utilització exclusiva de dues tintes, roig i negre, i a manera de bestiari, Gutiérrez recopila tot un seguit de conductes corporals i verbals de l’ésser humà amb intel·ligent ironia i sentit de l’humor per a confeccionar-ne el remei particular contra la tediosa i desfasada didàctica de l’anglés. Siga per la seducció de les il·lustracions, per la combinació de tipografies, per la presentació innovadora dels temes o per la cerca continua de la riallada, English is not easy  s’ha convertit en el meu company fidel d’estudi de la llengua. I inc la sospita que ho serà per molts anys. 

Carta als Reis d’Orient

El Nadal a ma casa arribava el dia en què ma mare portava el catàleg de joguets d’un conegut centre comercial. En realitat, en portava dos. Un per a mi i un altre per la meua germana, no siga cosa que encara ens barallàrem. M’encantava repassar-me’l de cap a fi. M’hi passava hores fullejant-lo, observant-ho tot amb atenció i assenyalant els imprescindibles que no podien faltar en la meua carta als Reis d’Orient. Ara que ja sóc gran, el que demane són llibres il·lustrats. En faig una llista ben llarga. I, escrivint la d’enguany, de sobte, m’ha envaït un sentiment de tristesa en imaginar la increïble possibilitat d’haver pogut gaudir durant la meua infantesa d’un catàleg de llibres equivalent a l’esmentat de joguets. I és que, tot i que la Nit de Reis entre tots els paquets que havia d’obrir sempre n’hi havia un de contes, mai no els vaig poder triar com sí que vaig poder fer amb les joguines. Ara bé, no em puc queixar. Els Reis ho encertaven sempre. Vaig tindre sort. Tanta que, fins i tot, encara en conserve alguns.

Malgrat la meua bona fortuna, la tendència imperant del fet que trien els pares els llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència de triar allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Precisament, que molts infants acaben per rebutjar la lectura es deu, en gran mesura, al fet que allò que se’ls ofereix ni els interessa ni els captiva. A rel d’aquest assumpte, el crític de literatura infantil Gustavo Puerta Leise, en l’article de Virginia Collera publicat a l’especial de literatura infantil i juvenil del Babelia del dissabte passat, adverteix de la importància d’alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen.

Il·lustració d’André da Loba

La consideració errònia de la infantesa com una etapa vital amb menys criteri i menor sensibilitat condueix sovint a aquesta imposició literària alhora que fa caure en l’oblit una realitat del tot comprovable. Els infants, des de ben menuts, absorbeixen una gran quantitat de informació a partir de la qual construeixen la seua identitat. És en aquest procés d’autodescobriment on els textos i les il·lustracions dels llibres infantils esdevenen d’una importància essencial. Tot allò que impacta els infants en la seua primera època formativa queda enregistrat amb una gran força en la seua memòria i condiciona, per tant, les seues relacions, actuacions i pensaments una vegada esdevenen adults. Aleshores, ¿què hi ha millor per créixer que l’experimentació pròpia?

Recorde amb una tendresa especial Els contes de Pau i Laia de Pilarín Bayés, les històries de El Santi i la Nona de Mercè Company i Horacio Helena, els llibres de la col·lecció «Joanot» o El cuc farruc, títol que mantinc amb una fermesa intensa en el record tot i que no aconseguisc recordar-ne l’interior. Tots ells formen part d’una primerenca i inconscient educació literària i plàstica i són, sense dubte, els que m’han convertit, entre altres coses, en el que hui sóc. D’haver existit l’evocat catàleg de llibres, segurament, els haguera triat jo sense permetre que els Reis ho feren per mi. O potser la tria haguera esta ben diferent. Qui ho sap, això, ara! El que és ben cert és que tots ells els vaig llegir amb plaer. Que, al cap i a la fi, d’això es tracta. I, és des d’aquesta rememoració nostàlgica, que no puc més que compartir amb Gustavo Puerta l’advertència del dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb les joguines. Explorar els llibres sense imposicions significa, en definitiva, indagar, interpretar, analitzar, ampliar els espais de coneixement, posar en funcionament la creativitat però, sobretot, construir futurs adults amb criteri que gaudisquen com a criatures dels llibres il·lustrats.