‘El cavallet de cartó’: o el descobriment de la il·lustració infantil valenciana

Durant molts anys, en una de les prestatgeries del menjador de casa va estar El cavallet de cartó. La meua germana i jo encara recordem com el fullejàvem sovint, mentre miràvem la televisió o jugàvem en la catifa, i el redescobríem cada vegada que l’obríem. Més que llegir el text, el que més ens agradava era seguir la història a partir de les il·lustracions però, tot i l’admiració que ens despertava aquest llibre, mai no el vam agafar per portar-lo a la prestatgeria amb la resta dels nostres llibres. Sempre el tornàvem al lloc que ocupava, que, curiosament, era al costat dels catàlegs d’art. Aleshores, encara no ho sabia, però quina coincidència que, tant de temps després, divendres passat defensara una tesi doctoral sobre Miguel Calatayud i els seus llibres infantils il·lustrats, entre els quals es troba El cavallet de cartó.

De fet, aquest és un llibre publicat a València el 1984, que no sols té un sentit especial per a mi sinó que també amaga un significat cultural i generacional important a causa del temps en què va aparèixer. Al País Valencià l’evolució de la literatura infantil escrita en valencià no es va consolidar amb certa fermesa fins els anys vuitanta del segle XX amb l’arribada d’un context polític nou i l’aparició d’un grup d’escriptors i il·lustradors que desenvoluparen un gènere narratiu i artístic d’una gran singularitat. Les creacions de Miguel Calatayud, precisament, il·lustraren algunes de les obres més significatives d’aquell període de renaixença de la literatura infantil valenciana i el converteixen, per tant, en una figura clau de la consolidació de la il·lustració infantil valenciana. Amb tot, el gran format, l’espai disponible per a les il·lustracions i la policromia i lluminositat d’aquestes converteixen el Cavallet de cartó en un dels contes més ben considerats de l’època.

Així doncs, els seus inicis com a il·lustrador coincideixen amb els anys setanta i vuitanta del segle XX i amb una València pletòrica des del punt de vista artístic. Aquest era el començament d’una etapa preocupada per la imatge en la qual sorgiren projectes interessants de la mà de molts artistes que aleshores començaven, com ara Armengol, Artur Heras i Manuel Boix, tots ells amb una important projecció artística actual i amb els quals Calatayud mantenia un intercanvi fluid d’impressions. Aquesta confluència el portaria a configurar el que, a hores d’ara, és un dels universos gràfics més particulars i eclèctics del panorama de la il·lustració infantil amb una sòlida idiosincràsia estilística que es fa palesa en imatges caracteritzades pels enquadraments innovadors, la superposició de plans, la manca de perspectiva i la preferència per la complicació visual juntament amb altres qualitats formals significatives com ara el protagonisme del color en la conformació del sentit total de la il·lustració i la construcció lumínica de la imatge.

Les il·lustracions de Calatayud, però, no són sols el resultat d’un context social, com és l’eclosió als anys vuitanta del segle XX, sinó també del creixement i la consideració d’un art acusat, fins no fa molt de temps, de menor. Una accepció que encara no s’ha superat completament malgrat que aquestes obres enriqueixen la tradició artística valenciana en dues vessants. D’una banda, potencien el panorama de la il·lustració infantil valenciana i, d’altra, són una aportació ben remarcable en la creació d’una identitat artística valenciana en consonància amb les grans tradicions artístiques contemporànies. Per tot això, les il·lustracions infantils de Calatayud són un tipus de creacions artístiques a descobrir, explorar i reivindicar ja que, seria una llàstima, que llibres com ara El cavallet de cartó romanguen només en la memòria dels que vam gaudir d’aquests sense límits ni imposicions.

Homenatge a Kembo: més enllà d’un àlbum il·lustrat

La història d’un lleó vegetarià que viatja des de la selva africana fins a un circ europeu i conclou el seu periple a Hollywood per a convertir-se en l’emblema de la Metro Goldwyn Mayer ha de ser necessàriament escrita per Carlos Pérez. Tot i que la seua timidesa el va portar a signar moltes de les seues obres literàries amagat rere un pseudònim, en aquesta ocasió, es va aventurar i va publicar el seu nom unit al de Miguel Calatayud, creador de les fantàstiques imatges que il·lustren el relat Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano un llibre de Kalandraka editat el març del 2010. Estem d’aniversari doncs.

Pérez i Calatayud són dos hómens importants en la meua vida. Vaig conéixer l’escriptor, filòsof, pedagog, pianista, museòleg i tantes altres coses més que va ser Carlos Pérez degut a l’amistat que mantenia amb mon pare. Amb tot, l’esforç per col·locar els llibres per a infants i, per tant, les il·lustracions infantils, en el graó artístic que els correspon és, indubtablement, el fet que més he admirat en la seua trajectòria professional i que m’ha portat a compartir una batalla de reivindicació que Carlos Pérez ja havia iniciat i que ara jo, i des de la humilitat, intente continuar. Miguel Calatayud, en canvi, m’acompanya tots els dies, mitjançant converses, lectures i catàlegs en el difícil camí de fer una tesi. No debades, el meu treball d’investigació tracta, precisament, sobre la seua vessant com a il·lustrador infantil.

Així, Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano és un llibre situat en els anys trenta del segle XX que ha acabat convertint-se en una visió elegant del món del circ, el cine i el jazz. Des del punt de vista gràfic, Calatayud, un il·lustrador reflexiu i metòdic, construeix amb la mateixa delicadesa tant els escenaris africans del principi del conte com l’ambient del circ Medrano de París on, posteriorment, es traslladat el lleó. El gran domini de l’aquarel·la el porta a confeccionar acurades il·lustracions que exhibeixen composicions atrevides i arriscades i que sorprenen per l’elecció d’una determinada opció cromàtica. Les escenes en què Kembo persegueix les dones de la tribu dels Babalunga i dels Kamalongos, les de l’explorador Joe Toscana, qui acaba capturant-lo, i les dels espectacles del circ són il·lustracions que comparteixen aquests trets estilístics i atorguen al conjunt una unitat estètica que desprén una gran personalitat.

Pel que fa al text, a banda de la intel·ligència i el sentit del humor que el caracteritza, Carlos Pérez confessa moltes de les seues referències cinematogràfiques i artístiques en escriure una història en la qual trobar la influència de la pel·lícula de La Reina d’Àfrica, dels cartells de Cassandre i de l’antic Cirque Fernando que va inspirar els artistes Toulouse-Lautrec i Renoir no és una tasca massa complicada per a un lector adult. La complicitat entre Pérez i Calatayud no s’evidencia només en la total compenetració entre el text i la imatge sinó també en la contribució per part de l’il·lustrador en aquesta demostració particular d’allò que tots dos admiren. Especialment suggeridora és la il·lustració de la cantant afroamericana que llançava un dels plàtans amb què havia confeccionat la seua faldilla al passar a prop de Kembo. Aquesta no és més que una evocació del famós dibuix que Paul Collin va fer de la cantant i ballarina Joséphine Baker i una de les tantes que podem trobar. Amb aquests precedents, llavors, era necessari rendir-los el meu particular homenatge. Tot i que siga cinc anys després, la categoria d’ells obliga.