Monthly Archives: Març 2018

‘Estamos todas bien’: més que un homenatge a les àvies

L’àvia Amparito era la major de tres germans, per això, a catorze anys, va haver de deixar l’escola i començar a treballar, tot i la seua motivació per a aprendre i els seus dots per a la música, el dibuix i l’escriptura. També es va fer càrrec de Luís, el germà menut, a qui no deixava sol ni les vesprades que festejava amb l’avi. Després, es va casar, és clar, i va ser esposa, mare, mestressa de casa, dependenta del negoci familiar i, alhora, va haver de cuidar dels sogres i els pares quan es van fer grans, dels néts quan érem menuts i de l’avi quan va emmalaltir. Els últims anys de l’àvia, una vegada era ella qui necessitava que n’hi tinguérem cura, ella i jo passàrem molt de temps juntes assegudes a la taula de faldes tot fent repàs d’un temps viscut que aleshores ja fugia. Aquells dies, l’àvia no sols se’n recordava sovint del seu passat sinó que aprofitava també per a confessar-me, no sense certa vergonya, secrets que mai no havia explicat a ningú. No, jo no els desvetlaré, per descomptat que no ho faré. Ni vull tampoc. Ara bé, sí que diré que aquestes confessions tardanes havien restat inesborrables a la seua memòria anys i anys. Perquè l’àvia sempre havia pensat que era millor mantenir-les així, guardades i en silenci.

IMG_20180306_183302_036

De la mateixa manera que hui, el meu homenatge és per a la meua àvia i les seues dues vides, tant la coneguda com l’oculta, Ana Penyas reivindica amb la seua primera novel·la gràfica la història de les dones de la seua família, unes dones a qui no solem cuidar tant com elles ens cuidaren a nosaltres i que formen part de tota una generació oblidada. Estamos todas bien (Salamandra, 2017) esdevé, consegüentment, una dedicatòria visual per a totes aquelles que no van poder alçar la veu, o no les deixaren. Amb aquest propòsit, la il·lustradora es serveix de la proximitat i la universalitat de les experiències i les anècdotes de Maruja i Herminia, les seues àvies, a les quals, gravadora en mà, va demanar que li explicaren llurs vivències per tal de transformar uns personatges secundaris en les protagonistes absolutes d’un relat que abraça vora setanta anys de lluites domèstiques i quotidianes.

DQrFbAwWkAIlXuA.jpg

És mitjançant un ús extraordinari de la línia i un domini sorprenent de la seqüenciació visual, que Anna Penyas és capaç de convertir situacions aparentment tan ordinàries i lleugeres en autèntiques obres d’art, com ara els diumenges de missa en la televisió, les converses trivials als bancs del carrer i la cura personal de cada matí, arrancada de pèls de la barbeta inclosa; una manera de contar històries que fa de la lectura una experiència que es mou entre la incomoditat i la familiaritat. Amb tot, és sense dubte la narrativitat del color el més destacat, tant en aquesta obra com en la resta dels treballs de la il·lustradora. Cal assenyalar ací la interessantíssima barreja de tons apagats i càlids, així com la presència del color roig, predominant en la novel·la. Amb aquest s’explica el present de Maruja i, de fet, prové d’una bata rosa que sempre porta l’àvia de Penyas, un color que l’aproxima, per tant, al seu univers. A poc a poc, però, la força del roig dóna pas a un canvi molt subtil en la gamma cromàtica, que passa sense estridències del gris al color café. Era necessari diferenciar la realitat de les dues àvies, però també els dos temps històrics en què es desenvolupa el relat, ja que els presents i els passats necessitaven uns codis de representació diferents i, sobretot, fàcilment identificables per al lector. Gràcies a aquest recurs del color, ho assoleix amb escreix.

ana_penyas_Estamos_todas_bien3.jpg

Efectivament, Penyas altera la continuïtat cronològica de la història i va i torna de l’ara a l’abans i viceversa amb la finalitat de transitar per la vida personal de Maruja i Herminia però amb l’aguda compareixença d’un relat històric de rerefons el qual no s’escapa de les referències a l’Espanya franquista. Aquesta il·lustradora, amb una voluntat d’entendre’s a si mateixa a través d’elles, va començar a qüestionar-se el seu paper com a dona en la societat en què viu i, intel·ligentment, ho va fer des de la perspectiva que t’ofereix la coneixença del teu origen, de les teues arrels; uns fonaments que ens són comuns a moltes i que hui sí que podem omplir de paraules, d’imatges i de gestos, no com les nostres àvies. I, sí, com bé diu el títol d’Ana Penyas, amb una mica d’ironia, o no, estem totes bé, o això aparentaven almenys, però, el que és cert, és que encara hem d’estar millor. Per elles, per nosaltres i per les que vinguen.

ana_penyas_Estamos_todas_bien10.jpg

 ana_penyas_Estamos_todas_bien13

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors