‘La pajarera de oro’: més que un catàleg d’aus exòtiques

L’àvia Amparito tenia un gat; un gat negre que, quan entrava algú a casa, només obrir la porta, amb el cos arquejat, la cua rígida i sacsejant-ne la punta, s’acostava pel corredor amenaçadorament i, amb un bufit esfereïdor, feia fora qualsevol que intentava romandre uns instants en el que considerava que era el seu territori. No hi havia a la família ningú que no sentira por d’aquesta bestioleta aparentment inofensiva i de la qual, molt sovint, encara recordem anècdotes que ara ens fan riure però que, llavors, a més d’un van fer plorar. El cas és que, uns anys després, l’àvia va substituir la companyia d’aquell gat enfurismat per la d’un canari que cantava seré i feliç des de la gàbia que ella, pacientment, netejava cada matí quan li canviava l’aigua i el menjar a canvi de la companyia que, sorprenentment, l’ocellet li oferia. No debades, aquest s’assemblava molt més al seu caràcter, tant tendre i tant dolç.

Contràriament a la personalitat benèvola i generosa de l’àvia, la protagonista de De gouden Kooi (La pajarera de oro), Valentina, la filla de l’emperador, és una xiqueta prepotent, consentida i capritxosa que tenia atemorits tots els criats que, per tal d’acontentar-la, viatjaven a la cerca dels exemplars d’aus més originals. A diferència de la meua àvia, la protagonista d’aquest àlbum, col·leccionava amb cobdícia els ocells més extravagants sense cap afecte ni estima, ni tan sols per una necessitat evident d’omplir amb aquests animals els bons sentiments que no havia aprés a sentir de cap altra manera. Fins que un dia, de sobte, un dels servent li va fer, intel·ligentment, un regal inesperat: l’ou d’un ocell que parlava. Des d’aleshores, Valentina, va haver d’aprendre a tindre cura d’aquest i a conviure amb dues virtuts fins aquell moment desconegudes per a ella, com són la paciència i la perseveració.

Anna Castagnoli, és des del 2008 la veu de Le Figure dei Libri, un blog d’estudi i d’investigació al voltant de la il·lustració que ha esdevingut un punt de referència tant per als interessats i implicats en la matèria com per als il·lustradors. Tot i els seus coneixements teòrics i la seua experiència pràctica com a il·lustradora i també com autora, ara, però, ha preferit centrar-se en el text i ha deixat la part gràfica en mans de l’il·lustrador belga Carll Cneut. El resultat final és realment captivador. Així, La pajarera de oro, títol amb què ha estat editat al castellà per Barbara Fiore, és una faula il·lustrada, de mesures exageradament grans sota el meu criteri, però amb una edició acurada i delicada que presenta un gust pel joc entre la tipografia i la cal·ligrafia i unes imatges sorprenents, al capdavall, uns trets que converteixen aquest àlbum en una joia indispensable per als qui ens declarem addictes d’aquests tipus de publicacions.

Així, aquest és un d’aquells contes d’essència clàssica en què Castagnoli pretén fer una al·lusió directa a la tirania de molts dels nostres governants que s’acompanya per les delicioses imatges de Cneut, qui confecciona un ingent catàleg d’aus exòtiques que silencioses acompanyen els protagonistes. Aquestes són unes il·lustracions on perdre’s, per la quantitat de detalls en què fixar-s’hi, en les quals abunden les tonalitats groguenques, daurades i roges que contrasten amb els grisos esporàdics i que es sincronitzen i dialoguen amb el to apesarat de la narració, que també juga visualment amb el lector i marca el ritme i la pausa mitjançant els canvis de format. Tota una declaració literària però sobretot estètica que no deixarà indiferent a qui gose d’acostar-s’hi. Tot i que més d’un li amussaria el gat negre de la meua àvia a la dèspota de Valentina!

‘La ola’: una evocació de la infantesa

Pensar en l’estiu és recordar l’olor de la crema solar que percebia encara de bon matí des del llit quan ma mare s’untava afanyadament el cos abans dels cursos de natació que oferia als xiquets del poble. Tant és així que, una vegada arriba el moment esperat durant tot l’any en què encete un nou recipient de crema per a protegir-me del sol, el record és instantani i és, aleshores, quan l’evocació de les vacances d’infantesa retorna i, amb aquesta, eixe plaer tan dolç de deixar passar el temps molt a poc a poc, tal i com ocorre, de fet, quan som menuts. Això sí que són vacances.

Ara que espere amb impaciència l’agost, el descans, els viatges i la desconnexió, rememorar aquestes sensacions passades és tan inevitable com buscar llibres amb què reviure aquestes experiències i La ola, de l’artista koreana Suzy Lee n’és, sense dubte, un d’aquests. Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules que retrata l’experiència infantil de viure sense preocupacions i ho fa mitjançant una història tan senzilla com és la d’una xiqueta que descobreix el mar per primera vegada. Aquest és, per això, un relat mut que mostra el món des dels ulls d’un infant i que ens delecta amb imatges delicioses que celebren la màgia de les coses petites. És la capacitat tècnica de Lee a l’hora d’aplicar el llapis de carbonet amb què dibuixa i l’aquarel·la i l’acrílic per a l’aplicació del color la que contribueix intensament en la narració visual. Així, l’habilitat per a transmetre emocions i sensacions és tan exacta que aconsegueix traspassar la frontera del paper, un fet que ens condueix a sentir-nos ubicats en la mateixa platja de la història i a percebre subtilment la humitat, el moviment i, fins i tot, el soroll de les ones.

Aquesta protagonista que observem en silenci i amb tanta sorpresa com curiositat, però, no està sola sinó que un grup de gavines juganeres l’acompanyen, la imiten en els seus gestos i moviments i es diverteixen amb ella. De fet, aquestes cinc aus, d’una banda, accentuen l’alegria viscuda per la protagonista i, d’altra, atorguen el toc humorístic que captiva, definitivament, els adults. Amb tot, juntament amb la xiqueta, l’altre protagonista essencial d’aquest relat és, precisament, el mar, el qual es situa gràficament en la part esquerra del llibre fins que, finalment, sucumbeix la frontera establerta per la unió de les pàgines i, imprevisible com és, acurta la distància a mesura que la menuda va perdent la por a l’aigua.

Tot i la dificultat que comporta encara per a molts enfrontar-se a un llibre sense text i la predilecció d’obres amb una història escrita que ajude a interpretar les il·lustracions, La ola, com la resta dels àlbums il·lustrats d’aquesta il·lustradora, constitueix un estímul excel·lent per a despertar la imaginació dels infants i fomentar el gust de llegir, sobretot de llegir imatges. Pels que ja som més grans, en canvi, aquest és un objecte estètic idoni per a deixar-nos portar per uns instants per la tendresa d’aquesta innocència perduda i per la bellesa dels descobriments plaents i sense presses que, com també ocorre en Il Barbaro, només es veuen aturats quan, com en aquest cas, la mare agafa de la mà la seua filleta perquè considera que el temps a la platja ha arribat a la seua fi. Una llàstima. Tot s’acaba.

La piscina: un àlbum sense paraules

Quan m’agrada molt un àlbum algunes voltes em bloquege. No puc deixar de fullejar-lo, d’observar-lo, però, sóc incapaç d’escriure‘n res. Encenc l’ordinador i, amb la pàgina en blanc al davant em quede així, en blanc. Això és el que m’està passat amb La piscina, l’última de les meues adquisicions editada per Barbara Fiore. Ja fa un parell de dies que ho intente i res. Ni una paraula. Només oracions inconnexes que finalment acabe esborrant mentre l’admire d’una manera quasi obsessiva. Deu ser, també, cosa de la calor, supose. Tot i que, he de confessar-ho, l‘estiu és l’estació de l’any que més m’agrada: els dies són més llargs, la tensió que he acumulat durant l’hivern es dilueix, em relaxe, i això em permet, per fi, reconciliar-me amb el pas del temps que ara passa lentament, a poc a poc. De fet, tal i com ocorre en aquesta història. I que el títol no us enganye. En realitat, aquest no és un conte sobre l’estiu. Aquest és més bé el relat d’un viatge. Un trajecte sense paraules que comença i acaba en una piscina. I que transcorre així, pausadament.

No coneixia cap treball anterior de la coreana Ji Hyeon Lee i la descoberta casual de La piscina, com és habitual, en un moment d‘aquests de procrastinació absoluta, ha estat una sorpresa deliciosa. Així, amb un argument tan senzill com és el d’un xiquet vacil·lant abans d’entrar a l’aigua i narrat únicament a través de la imatge, la il·lustradora construeix una vertadera pel·lícula muda mitjançant una seqüència d’il·lustracions en la qual juga amb la simultaneïtat dels plans generals i els plans de detalls. Fins i tot el títol, escrit amb un tipografia especial en blau i a partir de delicats detalls ornamentals, contribueix a reforçar aquest domini pictòric i anticipa la riquesa visual amb què ens delectarà l’interior de l’àlbum. No debades, les imatges destaquen tant per la presència constant del llapis i les llapisseres de colors com per l’ús prodigiós de l’espai, de la composició i del color.

Un pla mitjà del xiquet protagonista, netíssim visualment, amb la sola presència d’aquest sobre el fons blanc del paper, enceta la història. Tot seguit, es dóna pas a un pla general on ja apareix la piscina, buida de gent, solitària, i aquest mateix xiquet que s’hi aproxima. La manca de colors per la qual la il·lustradora s’inclina en aquestes primeres escenes, amb un predomini evident del llapis que s’acompanya únicament d’un color blau molt suau per a l’aigua, és conseqüència d’aquesta voluntat de narrar amb els distints components que conformen la imatge. El buit, el color i el dibuix s’uneixen per tant al llenguatge cinematogràfic a l’hora de recrear la calma, la quietud d’aquest espai que, de sobte, és envaït per la bullícia, pel soroll, per l’arravatament de tot un seguit de dones, homes i xiquets que corren, s’espenten i salten dins de la piscina fins abarrotar tota la superfície aquàtica. Curiosament, tots ells, grans i menuts, es representen amb grans flotadors enfront el protagonista que analitza tranquil·lament la situació i, finalment, es capbussa, sense cap protecció i, sobretot, sense por, per sota la gentada.

A partir d’aquest instant, el blanc i negre i el color es barregen fins que, sorpresa, el protagonista descobreix que, no està sol, que com ell, algú més ha decidit escapar del de sempre, de l’establert; una xiqueta de banyador roig, en contraposició del seu, amb qui bussejarà, jugarà i compatirà el descobriment i l’exploració d’un món marí poblat per un seguit d’éssers fantàstics i coneguts que brolla al fons de la piscina, aliè al que ocorre a l’exterior, sense estridències, subtilment, amb un esclat gradual de colors primaris que acabarà inundant-ho tot. Sí, efectivament, aquesta fugida és un viatge; un viatge imaginari d’anada i tornada cap a la curiositat, cap l’alegria de les troballes inesperades i cap la felicitat que aquestes proporcionen; un viatge sense urgències cap al perdut entusiasme infantil que ja d’adults només podem tractar de recuperar quan ens desfem de les presses a l’estiu i ens deixem portar per la màgia d’àlbums com aquest.

Kaatje Vermeire

Abans de tot, m’agradaria que em parlares un poquet de tu, ¿d’on eres?, ¿sempre vas voler dibuixar o va sorgir en algun moment concret?

Vaig nàixer a Gent (Bèlgica) el 1981 i, com amb la majoria dels infants, els meus pares tractaren de motivar-me a dibuixar, a ser creativa i llegir, més que no veure la televisió o jugar als videojocs. M’agradaven els llibres, tot i que sempre triava els més finets, amb poc text i moltes il·lustracions. Imagine que la fascinació per les il·lustracions va créixer quan dibuixava de menuda i en descobrir les infinites possibilitats de la fantasia al paper. A l’institut em vaig matricular en llengües llatines i modernes, cal reconèixer que era un cervellet, estudiava molt i treia molts bons resultats, però vaig apartar un poc el dibuix. A la fi, em vaig decidir per una acadèmia on continuar explorant les meues capacitats creatives. Després de quatre anys de dibuix publicitari vaig estudiar dibuix lliure, fet que em va permetre descobrir les possibilitats del gravat, l’aiguafort, la xilografia, la serigrafia, etc., així va començar tot.

I durant la teua formació, ¿com arribes a interessar-te finalment per la il·lustració?

Quan estudiava a la acadèmia no hi havia cap assignatura d’il·lustració. No em podia imaginar que acabaria convertint-me en il·lustradora de professió en lloc de dissenyadora gràfica. Hi havia una professora que conserve com a gran amiga que em va animar a seguir la meua recerca artística i a experimentar. De fet, ja graduada, em va encoratjar a conéixer Carll Cneut, un famós il·lustrador belga, per ensenyar-li els meus treballs. Llavors, Carl, era professor convidat a l’acadèmia i, l’una cosa va portar a l’altra. Poc després va ser un dels fundadors del estudis oficials d’il·lustració de la Reial Acadèmia de les Arts de Gent, on jo també he sigut professora convidada. També gràcies a ell vaig conéixer l’autor del meu primer àlbum il·lustrat, Geert de Kockere, i el meu editor belga, De Eenhoorn, i l’engranatge es va posar en marxa.

Kaatje Vermeire (fotografia extreta de la seua web)

¿Quins records especials tens dels teus libres de menuda?, ¿algun il·lustrador que et cridara l’atenció?, ¿penses que les imatges dels llibres de la infantesa poden haver-te influït en la decisió de ser il·lustradora?

Quan era menuda, m’agradaven molt els llibres de Roal Dahl, Enyd Blyton, Anthony Horowitz, Thea Beckman i Tonke Dragt, entre d’altres. Les històries fantàstiques, bé màgiques però realistes, amb forces estranyes i coincidències misterioses i amb herois menuts i valents de protagonistes principals que m’endinsaven en les seues aventures. M’encantaven les il·lustracions de Quentin Blacke tan expressives i amb línies tan senzilles, tan lleugeres, còmiques i espontànies, així com ho fan els grans artesans. Després, em vaig quedar fascinada amb les composicions complicades de Tonke Dragt, amb els seus madurs i misteriosos collages, quasi abstractes. També m’agradaven molt les romàntiques il·lustracions d’Anton Pieck. Als nostres dies, tots ells, pot semblar que estan un poc passats de moda però, en la meua infantesa, el que m’atreia d’ells era la presència dels detalls i aquella connexió amb els contes de fades. Potser la seua influència vinga més pel fet de buscar amb les meues il·lustracions allò que aquelles van causar en mi més que el seu estil. Ara els meus preferits són Dominique Goblet, Sara Fanelli, Martha Verschaffel, Valerio Vidali, Violeta Lopiz, Wolf Erlbruch, Ingrid Godon, Brecht Evens, Olivier Schrauwen, Oyvind Torseter i molts més.

¿Com és el teu procés de treball a l’hora de crear les il·lustracions d’un llibre? ¿Per on comences? ¿I quina tècnica utilitzes?

Habitualment, l’editorial m’envia el text de l’autor, el llig un parell de vegades i comence a treballar. Per a mi és important no llegir-lo massa. De la mateixa manera que un actor es prepara el personatge, jo també intente identificar-me amb els personatges: on viuen, allò que provoquen els objectes que els envolten, què mengen, què els agrada i què no, etc. Com els meus personatges sempre són realistes sovint busque models. És més, tots els protagonistes de les meues il·lustracions són persones que conec, de fet Mare, a l’àlbum Mare en de dinguen és Louisa, la meua cosineta. Els dic que posen en postures que tinc en la ment per a les imatges, els dibuixe, els faig fotografies i després ja comence amb la feina al meu estudi. El meu estudi és ple de muntons de papers, draps, i altres materials que trobe als encants o botigues de segona mà. Tots aquests m’inspiren quan treballe i, a més, els faig rodar sobre la meua premsa i els integre a les il·lustracions, aquestes són el resultat d’una combinació de tècniques diferents com l’aiguafort, el dibuix, la pintura i, de vegades, el bricolatge, com en La señora y el niño, tot un compendi de textures i materials. Com que es tracta de tècniques complicades i en què un error et porta a repetir il·lustració, vaig decidir estampar els fons i les figures per separat i, posteriorment, ho acoble tot amb l’ajuda de l’ordinador, tot i que odie la feina amb l’ordinador i tracte de manipular-ho el menys possible. L’objectiu principal, amb tot, és suggerir móns diferents d’aquells evocats en el text amb les meues il·lustracions, móns on poder escapar-se tant els adults com els infants.

Tots els teus treballs són increïbles però, com que tinc una relació molt especial amb la meua àvia, Mare en de dingen és un dels llibres que més m’ha captivat per la relació entre l’àvia i la néta i pel tractament de l’envelliment i la malaltia. Desgraciadament ací no ens ha arribat, ¿me’n podries parlar un poc?

L’escriptora Tine Mortier tracta els temes complicats com ara l’envelliment i la mort amb molta cura. En aquest àlbum es pretén ressaltar la unió entre una àvia i una néta així com l’optimisme i la capacitat imaginativa d’aquesta última. També amb les il·lustracions vaig voler transmetre un missatge positiu buscant la vivacitat dels colors i de la imatge. Tanmateix, la tristesa és un sentiment que no volia deixar de banda, però sempre conjugat amb el positivisme de la xiqueta protagonista i d’un esquirol que apareix pràcticament en totes les pàgines. La mort és encara un tema tabú als àlbums il·lustrats i no sol mostrar-se de manera explícita en un llibre per a infants. Amb tot, em vaig decidir per evocar el record de l’avi mort, en un moment en què l’àvia és a l’hospital, fent servir el color blanc i moltes flors tot i representar el difunt a la caixa. Mai no haguera imaginat que aquest llibre fóra un èxit, traduït a dotze llengües i guardonat amb nombrosos premis, fet que em du a pensar que la mort i la malaltia són temes universals i presentant-les en un àlbum il·lustrat ofereixes als més menuts la possibilitat d’entendre-ho i poder expressar els seus sentiments als adults.

Mare en de dingen

Barbara Fiore és l’editorial espanyola que t’ha publicat tres àlbums il·lustrats: La señora y el niño, Otar i La pregunta del elefante. En el primer es conta la història d’una dona major i un xiquet, ¿et sents atreta per aquests tipus de relats o és l’editor qui te’ls facilita?

Aquest és el primer llibre que vaig publicar i és el resultat d’una sèrie d’estudis que vaig fer sobre una dona (la tia àvia d’un amic meu) per al meu projecte de graduació a l’acadèmia. Com t’he explicat, en ensenyar-li els meus dibuixos a Carll Cneut ell em va posar en contacte amb l’autor i aquest em va proposar crear una història al voltant de les imatges. La resta d’obres les he il·lustrades amb un text acabat.

La señora y el niño

D’altra banda, Otar és un obra amb text i il·lustracions teues, ¿prefereixes il·lustrar només o també t’agrada escriure?

Otar va ser una bonica coincidència. Una organització literària belga em va convidar durant un mes al seu blog durant el qual jo podia escollir si m’abellia escriure o il·lustrar. El resultat va ser Otar. Va ser molt divertit perquè havia de treballar ràpid, cosa que sovint no porta bons resultats. Normalment, il·lustrar un llibre em porta mesos. El cas és que aquest blog va ser descobert pels editors de Barbara Fiore els quals van preguntar-me si aquesta història estava editada. Jo no coneixia l’editor i és així com finalment es va publicar aquest treball amb text i il·lustracions meues. I n’estic molt satisfeta. Gaudisc de treballar sota les restriccions dels textos que em passen de l’editorial. És un repte per a explorar al màxim dins d’unes limitacions, i això em funciona bé. D’altra, m’agradaria escriure una altra història pròpia. Ho vaig intentar l’estiu passat però necessite madurar-la i fer-la créixer durant més temps. No tinc pressa. He d’aprendre encara molt. I això arriba quan arriba.

El vuelo en V de Otar

Tens huit llibres publicats, de tots ells, ¿n’hi ha algun que tingues en més estima?

Amb el primer àlbum que vaig il·lustrar tinc una relació especial. Encara vivia a la casa familiar, tenia poques obligacions i molt de temps per a experimentar d’una manera boja. No imaginava en aquell moment que acabaria il·lustrant per a un públic sobretot infantil. Si observes les il·lustracions de La señora y el niño són bastant fosques i, fins i tot, més espontànies que no altres il·lustracions que he fet anys després. A més, sent una certa melangia de tot el temps de què disposava llavors per a treballar i la gran manca de temps que patisc ara. Quan puc passar dos dies seguits a la setmana al taller és quan sóc realment feliç.

Per acabar, ¿en què estàs treballant ara?

Estic treballant en un àlbum il·lustrat per a adults amb un text de Peter Verhelst. Per a mi és un gran honor il·lustrar un dels seus textos, és un gran escriptor belga. Els seus relats són plens d’estrats, suggeriments i misticisme. La història és una oda a l’amor, a l’amor per damunt de tot. És el text més boig i fascinant que he llegit mai. I ja no puc contar-te res més, sols que serà genial!

La pregunta del elefante