Tag Archives: Bologna Ragazzi Award

‘Mon tout petit’: un poema d’amor

L’àvia Amparito em contava que, durant la meua infantesa, solíem esperar juntes que ma mare tornara de treballar. Així, assegudes en la taula de faldes i ben atentes a la finestra, ens acompanyàvem en aquesta espera mentre ella m’acaronava amb estima durant aquell temps en què jo encara m’asseia en els seus braços. Recorde com, ja gran jo, també passàrem moltes estones en aquella finestra mirant la gent que anava amunt i avall, enraonant sobre l’oratge, el poble i la vida, llegint revistes i periòdics i explicant-nos els nostres secrets, perquè sí, en teníem, i n’eren molts. Mentrestant, l’àvia anava fent-se a poc a poc, i sense que cap de les dues ens n’adonàrem, més i més menuda, i no sols d’estatura sinó també d’esperit. És per això que, aleshores, havia de ser jo qui li passara la mà suaument pels cabells i l’esquena, tal com ella acostumava a fer amb mi quan anhelava impacient la tornada a casa de la mare.

La melangia que envaeix habitualment les darreres vesprades de les vacances d’estiu, que ara ja s’acaben, m’ha fet pensar en l’àvia i en aquella finestra des d’on totes dues observàvem el pas del temps però també en Mon tout petit, un deliciós poema visual al voltant del cicle de la vida que, en descobrir-lo a la fira de Bolonya, me’l vaig haver d’endur, necessàriament, amb mi. Es tracta d’un llibre il·lustrat que presenta una dona que gira sense pausa sobre si mateixa mentre xiuxiueja dolçament confidències a un infant que creix imperceptiblement mentre aquesta s’encongeix cada vegada més i més. Tot i que sembla ser una obra sobre la maternitat tot d’una, s’adverteix que, en realitat, aquesta és una història de tendresa però, sobretot, d’amor. Germano Zullo i Albertine, els autors d’aquesta joia editorial, estan lligats, de fet, tan artísticament com matrimonial des de l’any 1996 i de llavors ençà han originat a Ginebra, ciutat on resideixen, l’un escrivint i l’altre dibuixant, una trentena de llibres. Potser, aquesta última obra intenta, no sols explicar allò que viuen i senten en companyia, sinó també el que han aprés al llarg d’aquesta vida que tots dos comparteixen.

montoutpetit1

Ara bé, en aquesta ocasió, i a diferència d’altres treballs, Albertine fa ús d’un únic traçat negre, amb una absència total de color. És el text senzill i breu de Zullo, doncs, el que s’alia i atorga intensitat i emoció a les il·lustracions pures i netes d’aquesta artista plàstica que mostra ací uns personatges formalment minimalistes i de traçat primitiu sobre un fons completament buit. Certament, la història es desenvolupa amb molt poques paraules, que brollen subtilment sota el dibuix, i amb una economia gràfica evident. Tot i això, cal reconéixer que Mon tout petit destaca per una capacitat extraordinària d’hipnotitzar el lector com a conseqüència, precisament, de la barreja entre unes imatges honestament evocadores i d’una intel·ligent sofisticació textual. Aquesta silenciosa simplicitat expressiva i estilística, per tant, lluny de distanciar el lector aconsegueix sense a penes esforç involucrar els adults a partir de subtils reflexions sobre la condició humana alhora que fascina els més menuts amb la potència estètica d’unes il·lustracions que s’intensifiquen en el seu conjunt i amb el pas de cada pàgina.

La bona sintonia d’aquest tàndem literari a l’hora de condensar textualment i visual tot un seguit de signes clars i immediats al voltant de conceptes tan profunds, com ara la vida i la transmissió inconscient de sentiments els va fer guanyar el Premi al Millor Llibre de Ficció de la Fira de Bolonya de l’any 2016; un guardó ben merescut per a una obra que es desmarca de la resta de llibres il·lustrats tradicionals a causa d’aquesta personalitat pròpia i diferenciada. Segurament per això, i pel bon treball editorial, amb una presentació acurada i elegant que combrega amb els objectius d’una editorial amb un nom tan deliberat com és La Joie de Lire, vaig ser afortunada de poder comprar l’últim exemplar que, encara el primer dia de fira d’engany, quedava a la llibreria del recinte. Aquest va ser un bon lloc, sense dubte, per a trobar-me’l i adquirir-lo. És més, aquest és un bon moment per a recuperar-lo i emocionar-me amb ell tant com aquell agost d’ara fa dos anys en què, de sobte, l’àvia es va fer més i més menuda; tant que, finalment, va desaparéixer.

mon_tout_petit_visuel_home

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General, Il·lustradors

‘Las mujeres y los hombres’: un llibre d’ahir per a les dones de hui

Antigament, hi havia el costum d’establir un dia per ensenyar la casa abans de casar-se. La meua àvia Amparito em contava que aquell moment en què descobria als amics i familiars on hi viuria amb el futur marit, ho feia ben contenta, sí, però també amb els llavis pintats. Aquest gest presumit, innocent i sense cap transcendència aparent, és important tindre’l en compte perquè, la iaia, mai abans no se’ls havia pogut pintar. Perquè el seu pare no la deixava, clar. Aquest, per tant, es convertia en el seu petit i personal acte de rebel·lia una vegada es disposava a abandonar la llar familiar i l’autoritat paterna.

bn copia

I és que, com «quasi totes les coses depenen dels hòmens, són els hòmens els que manen en tot» o això és el que s’exposa en Las mujeres y los hombres, un llibre que forma part d’una sèrie de quatre títols anomenada «Libros para Mañana» que va ser publicada entre els anys 1977 i 1978 i que, vora quaranta anys després, Vicente Ferrer i Begoña Lobo, editors de Media Vaca, han recuperat convençuts que l’esperit d’aquestes publicacions està encara absolutament vigent malgrat que havien sorgit uns anys després de la mort de Franco i amb els primers canvis democràtics (sic). Així, juntament amb la resta de llibres que componen la col·lecció, l’Equipo Plantel, un grup de tres persones que es va reunir per a escriure aquests textos i que no tornaren a fer res més junts, presentava aquestes històries amb la intenció clara de suscitar el debat al voltant d’una sèrie de temes que, aleshores, durant la Transició, era necessari advertir i explicar-los a la gent menuda, com ara: què s’entén per democràcia, dictadura i classes socials i quins han estat els diferents rols que, al llarg dels anys, han assumit sense concessió els hòmens i les dones.

LG3

Amb la premissa «els hòmens semblen més importants que les dones. Les dones semblen més dèbils, però no és veritat» comença, doncs, Las mujeres y los hombres, tot un compendi de nocions i pensaments que, tradicionalment i, fins i tot, encara hui, la societat s’ha cregut com a certs juntament amb la corresponent rèplica que contraresta aquestes afirmacions i que conclou amb un final tan esperançador com evident: «però no és veritat. Ni els hòmens estan fets per a manar ni les dones han nascut per a obeir». Tot i que, i malauradament, per l’actualitat de l’assumpte s’ha respectat el text original amb unes adaptacions mínimes, per a les il·lustracions, en canvi, s’han buscat il·lustradors actuals que han atorgat amb els seus treballs la qualitat visual que distingeix aquesta editorial valenciana de llibres molt il·lustrats d’altres. De fet, aquesta col·lecció ha rebut el Primer Premi Bologna Ragazzi Award d’enguany.

De manera que, en aquest cas concret, la comesa ha caigut sobre Luci Gutiérrez, qui, amb les seues imatges ha accentuat, encara més si cap, la contemporaneïtat del missatge. La il·lustradora es caracteritza per un dibuix molt personal, de traços simples, que s’allunya de la pressió per complaure i de la correcció formal a la qual ens té acostumats el mercat editorial. Amb l’efecte plàstic que proporciona la utilització exclusiva de tres tintes saturades, roig, negre i verd, Gutiérrez desplega un univers gràfic de gran riquesa i expressivitat basat, fonamentalment, en la presència de tot un compendi de conductes humanes irreverents, iròniques i carregades d’humor amb la finalitat d’expressar un missatge tan vast com ara la defensa que hòmens i dones són iguals i que tenen, per tant, els mateixos drets, però amb els elements gràfics estrictament precisos. La llibertat creativa amb què assumeix els encàrrecs Luci Gutiérrez i que demostra amb il·lustracions com aquestes no està, en definitiva, tan allunyada d’aquella primera decisió de la meua àvia de fer allò que sempre havia desitjat fer i encara no havia pogut, per molt banal que fos. Perquè, al cap i a la fi, cadascuna de nosaltres, les dones, fem la guerra com volem. Però, sobretot, com podem.

LG1

LG2

Deixa un comentari

Filed under Col·leccions, Editorials