Monthly Archives: Mai 2015

Maitha Al Khayat: la revitalització de la literatura per a infants en àrab

Dilluns passat, mentre intentava alliberar-me de la son que encara em quedava després d’una migdiada tan ràpida com necessària, el mòbil va començar a sonar: «Clara, dijous has de vindre a la facultat de Magisteri per a conéixer Maitha Al Khayat, una escriptora de literatura infantil que viatjarà des dels Emirats Àrabs fins a València». La veu de Carme Manuel, professora, amiga i companya de dèries literàries em despertava de la meua letargia alhora que em contagiava des de l’altra banda del telèfon la seua fascinació per aquesta dona tan desconeguda per a mi fins aquell moment. Impetuosa com és, a Carme no se li pot dir que no. I sort que no ho vaig fer.

Maitha Al Khayat és mare abans que escriptora i és per aquest fet perquè escriu. Així doncs, i davant l’oferta inexistent al seu país, els seus llibres nasqueren de la necessitat imperiosa d’oferir als seus fills llibres de qualitat i escrits en àrab; tot i que la manca d’una tradició literària i d’editorials especialitzades fan que els haja de publicar primer en anglés (si fem la vista enrere comprovarem que els Emirats Àrabs és un país molt jove i, per tant, les infraestructures editorials són bastant limitades encara). Precisament, la divisió fortament establerta entre les dues llengües que es parlen al país, l’àrab per a l’escola i l’anglés per a les hores d’esbarjo, provoca el rebuig dels infants per aquesta primera i, sumat a l’escassesa de materials en aquesta llengua, dificulta encara més si cap l’apreciació i l’estima per l’àrab en els infants. No debades, una de les seues filles li ha demanat recentment marxar a viure a Londres per no haver de fer més els deures en els seus avorrits llibres de text escrits en àrab.

549044_585569184796302_1291317100_n

No només va ser la llengua el factor determinant. L’interés per preservar i reflectir l’ambient, les situacions i els temes de la realitat cultural en què els infants dels Emirats viuen i que disten tant de la nostra quotidianitat era també una de les seues inquietuds, ja que aquesta circumstància difícilment podia ser suplida per les traduccions. Un bon exemple d’aquesta tendència són algunes de les seues històries com ara The runaway Louse on l’obsessió pels polls a la seua cultura la va espentar a concedir el protagonisme a un d’aquests insectes tan repulsius; I love my Dad’s long Beard on la llarga barba del pare, tret habitual dels homes orientals, es converteix en l’excusa idònia per explicar les diferents barbes i professions que es poden trobar al seu país i que, a més, és il·lustrada per ella mateixa; i When a camel craves Loqaimat, una història carregada d’humor que presenta els costums i els menjars tradicionals a partir de la història d’una xiqueta beduïna i un camell una mica capritxós.

Parlar de Maitha Al Khayat és parlar també de My own special way, una obra que es construeix des de l’orgull, el respecte i la tolerància tan cap a les senyes d’identitat pròpies així com envers les dels altres, i que posa de relleu la necessitat d’acurtar les distàncies entre les diverses cultures des dels primers moments d’exposició a la lectura dels infants gràcies a la literatura infantil. Aquesta és la història d’una xiqueta que tracta d’imitar les seues germanes a l’hora de posar-se el vel, un element que tant ens costa entendre des de la nostra òptica occidental però que esdevé ací un ritual d’aprenentatge, una celebració de la maduresa personal en lloc d’una pràctica religiosa, ja que l’èmfasi no està en la condició de ser musulmà i de portar vel sinó en créixer i assolir una personalitat pròpia. Els diversos guardons que ha rebut aquesta obra, tant dins com fóra de les fronteres dels Emirats, avalen aquest treball com una eina indispensable per a explorar les diversitats culturals existents a l’altra banda dels nostres confins culturals.

216664_580773985275822_785999740_n

Lectora incansable des de ben menuda i admiradora del gran Roald Dahl, el seu bagatge literari li proporciona els mecanismes per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Comptat i debatut, a hores d’ara, Maitha és ambaixadora cultural d’UAEBBYP i una de les autores més destacades dins del camp del llibre infantil i juvenil del seu país que, a més dels molts títols que ha publicat, també participa activament en la promoció de la cultura i de la lectura per a xiquets en les escoles del seu país.

Així les coses, tot i la distància i les òbvies diferències culturals, la literatura infantil dels Emirats i la literatura infantil valenciana s’assemblen més del que em podria haver imaginat mai. Totes dues conviuen amb dues llengües i el paper de Maitha al segle XXI vindria a ser el de tots aquells escriptors i il·lustradors valencians que als anys vuitanta del segle passat revitalitzaren a València les edicions dedicades a la infància en català. El món és ple de sorpreses boniques.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Kaatje Vermeire

Abans de tot, m’agradaria que em parlares un poquet de tu, ¿d’on eres?, ¿sempre vas voler dibuixar o va sorgir en algun moment concret?

Vaig nàixer a Gent (Bèlgica) el 1981 i, com amb la majoria dels infants, els meus pares tractaren de motivar-me a dibuixar, a ser creativa i llegir, més que no veure la televisió o jugar als videojocs. M’agradaven els llibres, tot i que sempre triava els més finets, amb poc text i moltes il·lustracions. Imagine que la fascinació per les il·lustracions va créixer quan dibuixava de menuda i en descobrir les infinites possibilitats de la fantasia al paper. A l’institut em vaig matricular en llengües llatines i modernes, cal reconèixer que era un cervellet, estudiava molt i treia molts bons resultats, però vaig apartar un poc el dibuix. A la fi, em vaig decidir per una acadèmia on continuar explorant les meues capacitats creatives. Després de quatre anys de dibuix publicitari vaig estudiar dibuix lliure, fet que em va permetre descobrir les possibilitats del gravat, l’aiguafort, la xilografia, la serigrafia, etc., així va començar tot.

I durant la teua formació, ¿com arribes a interessar-te finalment per la il·lustració?

Quan estudiava a la acadèmia no hi havia cap assignatura d’il·lustració. No em podia imaginar que acabaria convertint-me en il·lustradora de professió en lloc de dissenyadora gràfica. Hi havia una professora que conserve com a gran amiga que em va animar a seguir la meua recerca artística i a experimentar. De fet, ja graduada, em va encoratjar a conéixer Carll Cneut, un famós il·lustrador belga, per ensenyar-li els meus treballs. Llavors, Carl, era professor convidat a l’acadèmia i, l’una cosa va portar a l’altra. Poc després va ser un dels fundadors del estudis oficials d’il·lustració de la Reial Acadèmia de les Arts de Gent, on jo també he sigut professora convidada. També gràcies a ell vaig conéixer l’autor del meu primer àlbum il·lustrat, Geert de Kockere, i el meu editor belga, De Eenhoorn, i l’engranatge es va posar en marxa.

IMG_20150502_232526

Kaatje Vermeire (fotografia extreta de la seua web)

¿Quins records especials tens dels teus libres de menuda?, ¿algun il·lustrador que et cridara l’atenció?, ¿penses que les imatges dels llibres de la infantesa poden haver-te influït en la decisió de ser il·lustradora?

Quan era menuda, m’agradaven molt els llibres de Roal Dahl, Enyd Blyton, Anthony Horowitz, Thea Beckman i Tonke Dragt, entre d’altres. Les històries fantàstiques, bé màgiques però realistes, amb forces estranyes i coincidències misterioses i amb herois menuts i valents de protagonistes principals que m’endinsaven en les seues aventures. M’encantaven les il·lustracions de Quentin Blacke tan expressives i amb línies tan senzilles, tan lleugeres, còmiques i espontànies, així com ho fan els grans artesans. Després, em vaig quedar fascinada amb les composicions complicades de Tonke Dragt, amb els seus madurs i misteriosos collages, quasi abstractes. També m’agradaven molt les romàntiques il·lustracions d’Anton Pieck. Als nostres dies, tots ells, pot semblar que estan un poc passats de moda però, en la meua infantesa, el que m’atreia d’ells era la presència dels detalls i aquella connexió amb els contes de fades. Potser la seua influència vinga més pel fet de buscar amb les meues il·lustracions allò que aquelles van causar en mi més que el seu estil. Ara els meus preferits són Dominique Goblet, Sara Fanelli, Martha Verschaffel, Valerio Vidali, Violeta Lopiz, Wolf Erlbruch, Ingrid Godon, Brecht Evens, Olivier Schrauwen, Oyvind Torseter i molts més.

¿Com és el teu procés de treball a l’hora de crear les il·lustracions d’un llibre? ¿Per on comences? ¿I quina tècnica utilitzes?

Habitualment, l’editorial m’envia el text de l’autor, el llig un parell de vegades i comence a treballar. Per a mi és important no llegir-lo massa. De la mateixa manera que un actor es prepara el personatge, jo també intente identificar-me amb els personatges: on viuen, allò que provoquen els objectes que els envolten, què mengen, què els agrada i què no, etc. Com els meus personatges sempre són realistes sovint busque models. És més, tots els protagonistes de les meues il·lustracions són persones que conec, de fet Mare, a l’àlbum Mare en de dinguen és Louisa, la meua cosineta. Els dic que posen en postures que tinc en la ment per a les imatges, els dibuixe, els faig fotografies i després ja comence amb la feina al meu estudi. El meu estudi és ple de muntons de papers, draps, i altres materials que trobe als encants o botigues de segona mà. Tots aquests m’inspiren quan treballe i, a més, els faig rodar sobre la meua premsa i els integre a les il·lustracions, aquestes són el resultat d’una combinació de tècniques diferents com l’aiguafort, el dibuix, la pintura i, de vegades, el bricolatge, com en La señora y el niño, tot un compendi de textures i materials. Com que es tracta de tècniques complicades i en què un error et porta a repetir il·lustració, vaig decidir estampar els fons i les figures per separat i, posteriorment, ho acoble tot amb l’ajuda de l’ordinador, tot i que odie la feina amb l’ordinador i tracte de manipular-ho el menys possible. L’objectiu principal, amb tot, és suggerir móns diferents d’aquells evocats en el text amb les meues il·lustracions, móns on poder escapar-se tant els adults com els infants.

Tots els teus treballs són increïbles però, com que tinc una relació molt especial amb la meua àvia, Mare en de dingen és un dels llibres que més m’ha captivat per la relació entre l’àvia i la néta i pel tractament de l’envelliment i la malaltia. Desgraciadament ací no ens ha arribat, ¿me’n podries parlar un poc?

L’escriptora Tine Mortier tracta els temes complicats com ara l’envelliment i la mort amb molta cura. En aquest àlbum es pretén ressaltar la unió entre una àvia i una néta així com l’optimisme i la capacitat imaginativa d’aquesta última. També amb les il·lustracions vaig voler transmetre un missatge positiu buscant la vivacitat dels colors i de la imatge. Tanmateix, la tristesa és un sentiment que no volia deixar de banda, però sempre conjugat amb el positivisme de la xiqueta protagonista i d’un esquirol que apareix pràcticament en totes les pàgines. La mort és encara un tema tabú als àlbums il·lustrats i no sol mostrar-se de manera explícita en un llibre per a infants. Amb tot, em vaig decidir per evocar el record de l’avi mort, en un moment en què l’àvia és a l’hospital, fent servir el color blanc i moltes flors tot i representar el difunt a la caixa. Mai no haguera imaginat que aquest llibre fóra un èxit, traduït a dotze llengües i guardonat amb nombrosos premis, fet que em du a pensar que la mort i la malaltia són temes universals i presentant-les en un àlbum il·lustrat ofereixes als més menuts la possibilitat d’entendre-ho i poder expressar els seus sentiments als adults.

Mare en de dingen

Mare en de dingen

Barbara Fiore és l’editorial espanyola que t’ha publicat tres àlbums il·lustrats: La señora y el niño, Otar i La pregunta del elefante. En el primer es conta la història d’una dona major i un xiquet, ¿et sents atreta per aquests tipus de relats o és l’editor qui te’ls facilita?

Aquest és el primer llibre que vaig publicar i és el resultat d’una sèrie d’estudis que vaig fer sobre una dona (la tia àvia d’un amic meu) per al meu projecte de graduació a l’acadèmia. Com t’he explicat, en ensenyar-li els meus dibuixos a Carll Cneut ell em va posar en contacte amb l’autor i aquest em va proposar crear una història al voltant de les imatges. La resta d’obres les he il·lustrades amb un text acabat.

La señora y el niño

La señora y el niño

D’altra banda, Otar és un obra amb text i il·lustracions teues, ¿prefereixes il·lustrar només o també t’agrada escriure?

Otar va ser una bonica coincidència. Una organització literària belga em va convidar durant un mes al seu blog durant el qual jo podia escollir si m’abellia escriure o il·lustrar. El resultat va ser Otar. Va ser molt divertit perquè havia de treballar ràpid, cosa que sovint no porta bons resultats. Normalment, il·lustrar un llibre em porta mesos. El cas és que aquest blog va ser descobert pels editors de Barbara Fiore els quals van preguntar-me si aquesta història estava editada. Jo no coneixia l’editor i és així com finalment es va publicar aquest treball amb text i il·lustracions meues. I n’estic molt satisfeta. Gaudisc de treballar sota les restriccions dels textos que em passen de l’editorial. És un repte per a explorar al màxim dins d’unes limitacions, i això em funciona bé. D’altra, m’agradaria escriure una altra història pròpia. Ho vaig intentar l’estiu passat però necessite madurar-la i fer-la créixer durant més temps. No tinc pressa. He d’aprendre encara molt. I això arriba quan arriba.

El vuelo en V de Otar

El vuelo en V de Otar

Tens huit llibres publicats, de tots ells, ¿n’hi ha algun que tingues en més estima?

Amb el primer àlbum que vaig il·lustrar tinc una relació especial. Encara vivia a la casa familiar, tenia poques obligacions i molt de temps per a experimentar d’una manera boja. No imaginava en aquell moment que acabaria il·lustrant per a un públic sobretot infantil. Si observes les il·lustracions de La señora y el niño són bastant fosques i, fins i tot, més espontànies que no altres il·lustracions que he fet anys després. A més, sent una certa melangia de tot el temps de què disposava llavors per a treballar i la gran manca de temps que patisc ara. Quan puc passar dos dies seguits a la setmana al taller és quan sóc realment feliç.

Per acabar, ¿en què estàs treballant ara?

Estic treballant en un àlbum il·lustrat per a adults amb un text de Peter Verhelst. Per a mi és un gran honor il·lustrar un dels seus textos, és un gran escriptor belga. Els seus relats són plens d’estrats, suggeriments i misticisme. La història és una oda a l’amor, a l’amor per damunt de tot. És el text més boig i fascinant que he llegit mai. I ja no puc contar-te res més, sols que serà genial!

La pregunta del elefante

La pregunta del elefante

Deixa un comentari

Filed under Entrevistes