Dues monedes: il·lustrar Àfrica per a trencar tòpics

Quan em publiquen un àlbum nou, sempre em ve al cap la mateixa pregunta: I, ara, a València, qui se’n farà ressò? Qui me’l ressenyarà? Malauradament, el llibre il·lustrat ocupa encara un lloc bastant secundari en els mitjans de comunicació en general i en la crítica literària valenciana en particular. Per això, entre altres coses, la possibilitat d’ampliar i consolidar un Star System perifèric que desperte alhora un interés major cap aquest tipus de publicacions i els creadors d’ací és un propòsit en el qual, potser, cal esforçar-se ací una mica més que en altres territoris de l’Estat.

Amb tot, ara que parle de posicionament i reconeixement, vull reivindicar hui el nom de Núria Tamarit, una jove il·lustradora de Vila-real que, per sort i en molt poc de temps, ha estat guanyant-se la consideració d’esdevenir una de les artistes emergents amb més projecció. El fet d’haver estat guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica convocat el 2018 per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim, en commemorar els seus setanta anys d’existència, sense dubte, també hi ajuda, tot i que la repercussió mediàtica ha estat un tant escassa, em sembla.

Dues monedes (Andana, 2019)és, per tant, el resultat d’aquest guardó, una proposta il·lustrada que ofereix una mirada tendra i colorista cap a la realitat africana, tan vasta i complexa com fascinant en la seua idiosincràsia i singularitats. Aquesta és la història de Mar, una adolescent europea que viatja fins al Senegal amb sa mare, qui treballa en un projecte de construcció d’una biblioteca i una emissora de ràdio en un poble del nord d’aquesta regió. Habituada a les comoditats i dinàmiques de l’anomenat Primer Món, a mesura que s’aclimata als ritmes i costums del lloc, la jove protagonista se n’adonarà que el seu equipatge venia carregat de tòpics i prejudicis però, sobretot, de desconeixença. Mar descobrirà una cultura hospitalària, un paisatge insòlit i una societat amb unes problemàtiques molt específiques i sotmesa a grans desajustos polítics i socials, però també aliena a moltes de les nostres servituds i dependències quotidianes.

Quan fa un parell d’anys vaig descobrir les imatges de Núria Tamarit, la meua memòria visual va fer una associació immediata amb l’estètica valenciana d’essència huitantera que desprenen algunes de les publicacions inicials de Paco Giménez, Toni Cabo i tants altres, amb un estil espontani, expressiu, vivaç i marcadament mediterrani. Aquesta il·lustradora, i ara no sabria dir si conscientment o inconscient, ha sabut copsar aquesta manera de fer i es consolida en el panorama de la il·lustraió amb aquests i altres trets personals; unes propietats formals que fan de les seues unes imatges reconeixibles, amb una gran senzillesa formal i una maduresa artística francament admirable. Feliçment, i uns anys de treball més tard i amb un parell de publicacions ja en el currículum, es confirma que tot aquest potencial estètic ha crescut exponencialment en Dues monedes, on, a més, es barreja amb una habilitat especial a l’hora de seqüenciar la pàgina i construir la narració.

Així, i destacant-hi també unes guardes exquisides i un final que ens sacseja i ens colpeix, tot fent-nos tancar el llibre amb el cor encongit de tanta bellesa gràfica però alhora de tanta veritat ignorada, ja no em queda altra que agrair Andana la decisió de participar en aquests guardons i de publicar l’obra guanyadora. Són aquestes iniciatives les que reforcen i combaten la precarietat a què molts dels nostres creadors han de fer-hi front i les que reforcen triar la literatura i la il·lustració com una opció professional. Ara bé, a la pròxima, només faré dues peticions, de moment: una sinopsi amb una tipografia més clara i de mesures més grosses i més visibilitat, i a poder ser en la coberta, per a l’empremta de Premi Valencià de Novel·la Gràfica. Per demanar, que no quede.

Andana i la dulcificació d’un monstre

Durant molts anys, l’imaginari popular ha concedit a les balenes el caràcter més temible del món submarí. Així, són diversos els relats històrics i literaris que han retratat les balenes bé com a terribles monstres que ataquen sense pietat els homes o bé com a éssers amb una simbologia castigadora. A la Bíblia, per exemple, una balena s’empassa el profeta Jonàs, que romandrà tres dies al seu estomac després de caure a la mar durant una tempesta; el mateix li ocorre al Pinotxo de Collodi, que amb el seu pare Gepetto acabarà dins del ventre d’una balena degut al seu mal comportament i no aconseguirà escapar-ne fins que no la fa estornudar; finalment, i amb un temperament més agressiu, Herman Melville va escriure la història de Moby Dickk, una balena blanca, enorme i terriblement ferotge que es converteix en una obsessió per al protagonista de la novel·la. Sortosament, aquestes descripcions de les balenes, potser una mica desafortunades, a poc a poc s’han substituït per d’altres que tendeixen a presentar-les com uns animals molt més benèvols i, fins i tot, afectuosos. Arran d’aquesta tendència, l’editorial valenciana Andana ha publicat en els darrers mesos dos àlbums il·lustrats que presenten també les balenes com a principal fil argumental, però ara ja amb unes qualitats més bondadoses com són La balena i Si vols veure una balena, tots dos, a més, amb intensos ressons emocionals.

Pel que fa a La balena, és un àlbum il·lustrat de Benji Davies que explica la història d’un xiquet solitari que es troba una balena encallada a la platja. Davies s’estrena com a escriptor i il·lustrador amb aquesta proposta, un conte tendre i deliciós sobre la soledat i l’amistat amb un final optimista, que ja ha rebut el reconeixement del públic i de la crítica i el premi Inaugural Oscar’s First Book de 2014. Es tracta d’un àlbum que, amb una gran delicadesa, revela la solitud que pateix l’infant quan el pare marxa a treballar i l’alegria de trobar en la balena la companyia i l’afecte que li manca durant tot el dia. Aquesta sensació de buit que retrata el text s’acompanya d’unes il·lustracions coloristes i jovials malgrat la certa tristesa que en determinats moments es desprén, i tot i el minimalisme dels trets, amb certes ressonàncies amb la manera de fer d’Oliver Jeffers, l’expressivitat dels rostres i dels gestos és realment commovedora.

Altrament, Si vols veure una balena, en realitat, no és la història de cap balena. Aquesta és l’excusa per a aquest conte d’esperes i recompenses; un àlbum narrat en segona persona, amb un xiquet i el seu gos com a protagonistes principals de la il·lustració i on el text avança plantejant tot el que no hem de fer si volem aconseguir alguna cosa, veure una balena, com és el cas, o cap altre desig, i deixant per al final el que sí. Julie Fogliano i Erin Stead són el tàndem literari i artístic que ha creat aquesta història feta a partir d’il·lustracions de colors suaus i elegants que dialoguen amb la senzillesa del text en una sintonia equilibrada i magnífica.

Tot i d’estils narratius i estilístics ben diferents, aquests àlbums comparteixen, a més de la seua qualitat literària i visual, la presència de dos infants com a personatges principals que condueixen amb fluïdesa ambdues històries a través de la innocència de les seues mirades. A més d’això, els dos són una bona mostra del gust per les històries sense artificis i allunyades del sentimentalisme exagerat però, sobretot, són un reflex de la capacitat de convertir d’una manera directa la monstruositat en dolçor, desmitificant el caràcter salvatge que tradicionalment s’atribueix a les balenes. ¿Encara queda algú atemorit per una balena? Això és perquè no ha descobert cap d’aquests llibres. Una llàstima.

“El cor i la botella”: il·lustrar i narrar la mort

La mort dels que ens estimem és sofriment i pena. Sempre fa mal. Molt. I acceptar aquesta absència esdevé un trànsit difícil que et condueix de l’angoixa emocional, la tristesa i el dolor a la racionalització i assimilació de la mort com el que és, inevitable.

La mort és també un tabú. Escriure sobre la mort o que aquesta esdevinga protagonista d’un conte infantil il·lustrat comporta, doncs, córrer un risc, potser sobretot des del punt de vista comercial, i no sol despertar massa interés editorial. Tot i això, al voltant de la mort s’han teixit múltiples històries, llegendes i contes. Blancaneus i La Ventafocs són narracions clàssiques que inclouen la mort d’algun dels familiars de les protagonistes. L’afany de superació i l’instint de supervivència de totes dues després d’una tragèdia com aquesta ens enfronta amb un drama humà bàsic com és la mort alhora que ens proporciona els mecanismes necessaris per sobreviure-hi mitjançant simbòlics suggeriments que s’amaguen en el text. Aquests són sols dos exemples significatius d’una tendència predominant a la literatura popular europea i que, malauradament, i durant molt de temps, ha estat apartada dels llibres per a infants.

En aquest sentit, llegir sobre la mort és viure-la anticipadament, preparar-se’n per a l’arribada. Però també és un espai per a confrontar les nostres pròpies experiències i descobrir amb els personatges de ficció que les nostres vivències i els nostres sentiments, són també els d’altres. El cor i la botella és un àlbum il·lustrat d’Oliver Jeffers que conta la història d’una xiqueta com una altra qualsevol, inquieta i curiosa, que gaudeix de la companyia del seu avi fins que, un dia, de sobte, descobreix una butaca buida. L’avi ja no s’hi asseurà mai. Aquest llibre de text concís i il·lustracions senzilles, sense artificis, que HarperCollins Children’s Books publicà el 2010 amb una edició delicada i de petit format ha estat editat recentment per l’editorial valenciana Andana. En ell es descriu la pèrdua tristíssima que tots els que som néts, més prompte o més tard, hem conegut o coneixerem.

Tot en aquest àlbum està suggerit. La manca de nom propi dels personatges és un recurs habitual en les obres de Jeffers i, en aquest cas, facilita, encara més, la identificació amb el que succeïx. Fins i tot la relació entre tots dos no està del tot definida. Reconeixem una néta i un avi per la manera en què es presenten, per la seua fisonomia. El conte, doncs, es planteja mitjançant senzilles metàfores visuals i textuals que s’hauran de desentranyar. El desencadenament del conflicte, de fet, no s’explica literalment sinó que s’arriba a ell mitjançant l’esquinçador silenci d’una il·lustració sense text que et glaça el cor. I, precisament el cor, és el que decideix guardar la protagonista en un lloc segur, a l’interior d’una botella, que es penjarà del coll per no haver de sofrir ja mai més, en una temptativa d’autoprotecció.

Però, és aquest el camí encertat? La fase del dol és l’etapa on més es deté Jeffers per mostrar la duresa que significa la mort d’un ésser estimat. Malgrat el desig de sentir-se millor, però, el fet de guardar el cor a una botella condueix la protagonista cap a una vida mancada d’entusiasme fins que, poc a poc, i a mesura que va creixent, se’n desperta la desapareguda curiositat infantil i la necessitat vital d’eixir d’aquesta letargia. Tot i això, i com a signe clar de la innocència dels més menuts, és l’encontre amb una altra xiqueta qui li retornarà aquest desig.

La recuperació de l’alegria i l’optimisme després d’un període de tristesa i de desordre emocional a conseqüència de la mort dels que ens estimem és representat per Oliver Jeffers mitjançant un dibuix caòtic i acolorit, format per multitud d’elements, que, a manera de la pintura abstracta simbolitzaria el procés de pensament dels infants, que és tot imaginació, interès, observació, experimentació i meravella. És a aquest punt on hem de tornar, de seguida que puguem. I llibres com El cor i la botella són una bona teràpia.