Au lit: un llibre de drap i de paper

Heinrich Hoffman va escriure i il·lustrar el clàssic Die Struwwelpeter (1845) [Pere Grenyes] després d’esgotar-se buscant un llibre il·lustrat que li semblara suficientment adequat per al seu fill; Roald Dahl, abans d’escriure els seus relats els va contar als seus fills cada nit a l’hora de dormir com un assaig previ a les seues publicacions; Leo Leonni va descobrir el seu talent en improvisar una història per al seu nét durant un viatge en tren i les tant conegudes tres bessones de Roser Capdevila són fruit del naixement de les seues filles. Són molts els autors i els il·lustradors que, en la història de la literatura infantil i juvenil, han trobat en la infància o, més ben dit, en els infants que els envoltaven, la conseqüència cabdal de les seues obres. Tot i que en aquesta llista hi manquen més noms, vull destacar ara Lousie-Marie Cumont, qui continua amb aquesta tendència inspiradora però aportant un matís diferenciador pel fet de dissenyar i cosir els primers llibres de drap per al seu fill Gabriel; el resultat és francament admirable.

Així doncs, la sorpresa arriba en identificar l’ús de la tela com el principal material de creació. Aquesta artista francesa fa servir objectes, situacions i emocions de la vida quotidiana per a confeccionar amb un conjunt de teixits acuradament triats autèntiques obres d’art en forma de llibre. Fets un per un, cadascun d’aquests és únic ja que l’edició és limitada i, a més, els fabrica sota demanda. Les cadires, La roda i Els cotxes són alguns dels títols que manifesten aquesta virtut amb el fil i els pedaços de tela a l’hora de cosir realitats tangibles amb un muntatge i un acoblament precís de teixits de formes simples i geomètriques. Malgrat l’autenticitat de presentació de les seues obres, algunes de les creacions de Cumont també es poden localitzar impreses gràcies a l’editorial MeMo, que ha convertit en paper alguns d’aquests llibres, i Les Trois Ourses, una associació francesa preocupada per l’educació artística dels infants mitjançant el suport de llibres infantils innovadors, i que n’ha col·laborat en la difusió.

Precisament, un d’aquests exemplars impresos el vaig trobar una vesprada d’agost quan regirava emocionada els tresors que sempre amaga la llibreria de la Tate Modern. Només veure’l em va captivar. I, és clar, me’l vaig endur. En Au lit, Lousie-Marie Cumont crea tot un catàleg divers i variat de recognoscibles maneres de dormir. Juntament amb el descobriment del material de confecció perfectament reconeixible a la impresió, l’originalitat de la proposta rau en el fet que el moble destinat al somni, és a dir, el llit, ha desaparegut. Així, sota un fons fosc i clapejat de puntets blancs que simulen ser estrelles i que atorguen al conjunt un caràcter nocturn, el llit figura com una escena a vista alçada on petits i grans, enemics o amants, dormem sols o acompanyats envaïts per les textures i els colors de les teles mentre somien, tenen malsons, badallen, s’abracen, llegeixen, esperen, caminen dormint tal i com ho fan els somnàmbuls i altres coses més.

Aquesta és una obra per a mirar-la, per a gaudir-la, per a perdre temps amb ella. L’absència de paraules es supleix pel plaer estètic que proporcionen les imatges que, a més, sense necessitat de cap ajuda textual aporten els mecanismes suficients per a constuir i narrar en veu alta la història de cadascun dels personatges que s’hi mostren, tant les diferents diversitats racials i sexuals interessants d’identificar, com el paper que cadascun d’aquests adopta a les nits. S’hi tracta, en definitiva, d’un repertori d’escenes d’intimitat que podem observar sense molestar, sense ser vistos, que ens converteixen per uns instants en espies indiscrets o en infants que jugen a ser-ho que, al capdavall, són els que fan possible les històries escrites o il·lustrades més increïbles.

 

Salvaje: una faula moderna sobre la felicitat

Això era i no era, una xiqueta que va créixer al bosc amb els óssos, les aus, les raboses i la resta d’animals que l’habitaven. Era feliç. I li agradava molt la seua vida. Malgrat tot, un dia, de sobte, va caure atrapada en el parany d’uns caçadors que, en veure-la, sentiren que havien de retornar-la a una societat d’on, teòricament, provenia. Així que, pensat i fet, la traslladaren fins a la ciutat on decidiren deixar-la sota la tutela d’un psiquiatra carregat de títols que n’avalaven la professionalitat, juntament amb la seua dona, sempre enutjada i malhumorada. Aquest matrimoni el que pretenia era civilitzar-la, és a dir, ensenyar-la a parlar, a menjar i a jugar de la manera més correcta, segons el seu parer, és clar. Però tot ho van fer malament.

Vaig descobrir Wild d’Emily Hughes un d’eixos dies de procrastinació en què et deixes portar de pàgina en pàgina per la xarxa, sense buscar res concret però prioritzant activitats més agradables que no les obligacions diàries. Poc temps després, la casualitat em va espentar fins la prestatgeria de novetats d’una llibreria de València on em vaig trobar davant de l’edició en castellà per part de Libros del Zorro Rojo d’aquesta obra que, sense adonar-me’n, havia quedat enregistrada a la meua memòria visual. Ara que ja la tinc a casa, i me la puc mirar amb atenció, llegir-la i gaudir-la, no em queda sinó confessar que ha passat a ocupar un dels primers llocs en la meua llista de favorits.

Tot i les referències a El llibre de la selva de Rudyard Kypling, Hugues construeix la història des d’una perspectiva més actualitzada, atrevida i descarada. La riquesa i la complexitat del tema tractat és explicat conjuntament i, com requereix un bon àlbum il·lustrat, mitjançant el text i les imatges. Amb tot, el predomini de la il·lustració és evident. A més, la brevetat i la simplicitat del text, que s’insereix en la doble pàgina il·lustrada, resulta fàcilment descodificable per a un lector principiant alhora que el lector adult, que posseeix els recursos suficients per anar més enllà de les paraules, pot extraure conclusions més treballoses que el novell. L’adult esbrinarà que l’home de la casa on va a parar la xiqueta és un psiquiatra famós pels títols mèdics i els titulars dels periòdics que intel·ligentment es disposen a la il·lustració però aquest terme no es fa servir mai en la narració, per posar un exemple d’aquestes altres possibilitats interpretatives.

Pel que a fa a les il·lustracions, aquestes són especialment encisadores. Aquesta cura per la imatge s’aprecia ja des de les guardes, excel·lentment il·lustrades a manera de tapís floral i amb un evident gust ornamental. L’ús del color és sublim i, mentre que a les guardes són els rojos els que dominen, la resta d’imatges exhibeixen una predilecció per les tonalitats verdoses que atorguen una unitat formal i estilística al conjunt a més de mostrar una consonància entre el color i el medi natural, on es desenvolupa amb més comoditat la protagonista. Són il·lustracions que demanen una pausa; reclamen ser mirades amb calma per anar desentaforant a poc a poc les textures, els petits detalls i la resta d’històries paral·leles al text tramades amb la imatge. Aquest és un àlbum de contrastos. Així, Hugues fa una recreació idíl·lica de la vida silvestre, amb una execució preciosista de la vegetació i evidenciant un afecte explícit per la vida animal que contrasta amb la fredor i el caos dels interiors de la segona part del conte, amb una intenció de despertar l’actitud crítica del lector, que tendeix a posicionar-se en un món o en altre.

Tot i les comoditats amb què semblava disposar a l’interior de la llar del matrimoni, la xiqueta només trobava consol i reconfort junt als animals domèstics, un gos i un gat que es convertiren en companys fidels en la seua particular rebel·lia a l’hora de ser allò que no era. Aquest és un àlbum il·lustrat entranyable i commovedor que amaga subtils lectures enriquidores i amb un final podríem dir-ne esperançador, que és més que feliç, ja que, com bé escriu Emily Hugues, «no es pot domesticar una cosa tan feliçment salvatge». I sembla que així va ser. O així hauria de ser almenys.