Category Archives: Opinió

El Petit Tresor: grans descobertes i màgiques coincidències

A València la primavera arriba sempre amb la Fira del Llibre. A més de l’emoció de traure els llibres al carrer, aquest és un esdeveniment que ve acompanyat del bon temps, del gust per passejar de nou a poqueta nit, dels primers gelats i de l’augment progressiu de les hores de sol, una de les coses que, he de confessar, més feliç em fa. Tot i aquestes alegries estacionals que em proporciona l’obertura de la fira, enguany, ha plogut més d’un dia i fins i tot el fred ha sigut més intents. Amb tot, hi ha un detall que ha fet d’aquest un any relativament especial: la presència durant els últims dies de la fira de El Petit Tresor. Rere aquest nom s’amaguen Stel·la i Germán, dos llibreters de Vic que regenten un espai conegut amb aquesta encertada denominació i on tenen lloc projectes ben interessants de promoció lectora, de formació de lectors i suport per a mediadors, però que funciona, principalment, com el que és, com una botiga de llibres infantils i juvenils. Després d’una primera trobada amb ells tan fugaç com atabalada a la Fira de Bolonya, el retrobament, que aquesta vegada ambicionàvem fóra més pausat i assossegat, era, consegüentment, molt més que esperat.

La possibilitat inversemblant d’encetar una amistat amb una aparent desconeguda és un dels avantatges que més valore de la tecnologia i de les xarxes socials. El Petit Tresor, doncs, va ser, primerament, Stel·la i el seu bloc, un espai virtual on des de 2009 escriu i reflexiona al voltant de la literatura i la il·lustració, fins que, de mica en mica, es va convertir també en el descobriment de la llibreria i, finalment, d’un compte personal de Facebook, amb el qual, és clar, el seguiment mutu fou ja molt més proper. No va ser fins que, per fi, ens vam conéixer físicament a Bolonya que va aparéixer també Germán, en un principi, un escriptor aparentment tímid i silenciós però que, en la intimitat d’una conversa a tres, esdevé ràpidament en un dialogant apassionat si la tertúlia és, de fet, sobre llibres. I, així, asseguts en una tranquil·la terrassa, lluny del rebombori de la fira un diumenge a la vesprada i amagats i protegits de les hordes de turistes que últimament envaeixen Ciutat Vella, vàrem iniciar un enriquidor diàleg al voltant de l’educació, la llengua, les ambicions i frustracions personals i, finalment, sobre una decisió tan valenta com és la d’obrir una llibreria a aquesta ciutat de la comarca d’Osona, o a qualsevol ciutat en realitat. Amb tot, el més engrescador, però, va sorgir en el moment en què Tina Vallés i l’article «La literatura no serveix per a res» irromperen, de sobte, en la nostra taula. I, aleshores, com si haguérem obert una caixa de Pandora, tot començà a brollar. Això sí, deliciosament.

badabum-cat-LOGO-EL-PETIT-TRESOR-ok

La concurrència en el pensament comú en què el gran desafiament de la literatura infantil rau en tractar als lectors amb el respecte que mereixen, sense desestimar la seua intel·ligència ni la seua experiència del món fou el desencadenant de tot un seguit de idees i opinions que a tots tres ens rondaven pel cap i que tots tres coincidim i compartim. Però, tan important com aquesta qüestió és la paradoxa del fet que els que lligen llibres per a infants no sempre són els qui compren les obres (un assumpte que no cal que ningú li explique a Germán, que passa més temps a la llibreria, i ha d’enfrontar-se diàriament a situacions bastant absurdes). Contràriament, són els adults els que ho fan, i aquesta tria està molt sovint motivada bé per una obligació suposada de preservar una certa virtut, el que fa que determinats temes encara siguen censurats, o bé per la necessitat imperiosa d’ensenyar a viure, a distingir, identificar i classificar les emocions, els sentiments i les pors, una empresa, però, que s’aconsegueix amb els anys, amb la trajectòria vital, i no amb els llibres. Dissortadament, els llibres infantils que compleixen aquest últim requisit, als quals Tina Vallés ha qualificat, i molt encertadament sota el meu criteri, com a llibres infantils d’autoajuda, unes obres en què predominen aquests suposats valors terapèutics per sobre dels criteris literaris i estètics, són ara la tendència editorial predominant i l’èxit comercial més immediat.

I allà estàvem, doncs, nosaltres, també adults, enraonant sobre aquests afers que com a mestres, llibreters, escriptors, crítics i investigadors ens afecten i, sobretot, ens inquieten. Malgrat tot, la conclusió no fou molt esperançadora ja que l’única solució a què arribarem, per ara, fou que alguns haurem de continuar qüestionant-nos i debatent per què la literatura infantil no pot regir-se pels mateixos paràmetres que la d’adults, que no són altres que despertar el gust i el gaudi de la lectura i, més que resoldre incerteses, crear-ne de noves, mentre que altres, com ara El Petit Tresor, seguiran recomanant des del seu racó, bones històries il·lustrades que contribuïsquen en l’educació literària i visual tant dels infants com dels més grans. Potser si insistim a crear i buscar els llibres valents, les històries sinceres i les il·lustracions estèticament valuoses, que sí que hi són, les generacions futures d’adults puguen reconéixer l’autèntic valor dels bons llibres, que no és altre sinó el llibre en si mateix. Qui sap si és que l’autèntica primavera literària encara està per arribar. Ens caldrà ser pacients, doncs, o no.

16003197_1259823737430104_240713682374958113_n.jpg

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

Llegir i il·lustrar la ciutat (i les Falles)

Ara que València ja està en Falles, jo, que com cada any busque amb certa desesperació llibres il·lustrats al voltant d’aquesta temàtica, me n’adone, després de pegar-hi moltes voltes i, malauradament, no trobar-ne cap, que, potser, hauria de deixar de banda aquesta cerca i centrar-me, en aquesta ocasió, en el procés de reciclatge estètic que, sortosament, d’un temps ençà experimenta l’imaginari urbà valencià i, amb ell, la festa de les falles, és clar. Així, les falles d’enguany, mostren una col·lecció de cinc cartells il·lustrats que mostren alguns dels aspectes tradicionals més representatius de la festa i la seua simbologia, els quals s’allunyen de l’habitual estètica folkloritzant en què s’havia encallat la gràfica fallera. En definitiva, aquesta és, tot i els detractors i els indecisos, que també n’hi ha, una altra proposta visual més que s’afegeix a la resta de cartells il·lustrats que decoren últimament la ciutat i que l’han convertida en una deliciosa galeria d’art a l’aire lliure.

La imatge que il·lustra les Falles de València és esperada sempre amb expectació i, enguany, especialment, ja que el veredicte del segon concurs públic convocat per a fer el cartell de Falles anunciava el darrer mes de desembre que serien dos els professionals que afrontarien aquest projecte, l’il·lustrador Luis Demano i el cal·lígraf Joan Quirós. Érem molts els que ens preguntàvem impacients com seria el resultat final d’aquest treball a quatre mans i, finalment, els dos autors no sols van sorprendre amb l’estètica sinó també amb la presentació d’aquesta sèrie il·lustrada que constitueix tot un recorregut a través dels cinc sentits i els diferents elements festius: el tacte representa la plantà d’una falla «al tombe», és a dir, prescindint de les grues i executant el muntatge gràcies a la força manual dels muntadors que, alhora, acaben de pintar-ne l’estructura; l’oïda presenta una banda de música, tot un reconeixement a la tradició musical valenciana; el gust evoca un dels aliments més típics de la festa fallera, com són els bunyols de carabassa i de vent; l’olfacte exhibeix un gran ram de flors, com els que les falleres ofereixen a la Mare de Déu en l’ofrena i, per últim, la vista fa un homenatge al foc, l’element més emblemàtic d’aquesta celebració.

Les il·lustracions d’aquests cartells acusen l’estil inconfusible de Demano, de figuració amable i colors sense estridències, però, ara, les seues imatges es conjuguen amb la cal·ligrafia de Quirós i, és aquest binomi artístic, el que resulta francament suggeridor. Com no podia ser d’una altra manera, el cal·lígraf ha traçat les lletres a mà, amb pinzell i tinta sobre un paper rugós per delatar-ne, precisament, la textura i, sobretot, l’ús d’una tècnica manual. Però, encara més, alguns detalls de la imatge també estan fets amb cal·ligrafia i es combinen amb subtilesa amb la resta d’elements il·lustrats atorgant-li a tot plegat una consistència plàstica concreta i orgànica. Així, trobem alguns d’aquests detalls cal·ligràfics en les flametes dels laterals, en els instruments musicals i, en algunes flors dels ramells (aquests últims em tenen especialment captivada). Consegüentment, en compte de sintetitzar la festivitat de les Falles, tots dos autors han optat per explorar els motius que caracteritzen les particularitats d’aquesta festa i construir un discurs plàstic amb escenes narratives que es diferencien entre elles no sols pel tema sinó també pel color, ja que a cadascuna li correspon una tonalitat. Es tracta, en essència, d’una sèrie il·lustrada que esdevé una enginyosa narració visual al voltant de les falles que pot ser llegida mentre es passeja pel carrer.

FallasOlfato.jpg

Precisament en relació amb aquest renàixer estètic de la ciutat, amb la il·lustració i amb la narració, no puc deixar de fer una breu referència al projecte d’Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardin per a la falla infantil municipal d’aquest any que porta per títol Descobrir i redescobrir. Ruiz i Nardin representen algunes de les escenes i dels personatges dels contes populars, com ara Els tres porquets o El flautista d’Hamelin, mitjançant uns ninots que, pel poc que he pogut veure, són visualment molt atractius, amb una personalitat innovadora i que es presenten amb materials distints als habituals. Altrament, aquest treball va més enllà ja que, amb el Centre d’Innovació de Les Naus de València, la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, s’ha posat en marxa la creació d’un blog vinculat a aquest monument que pretén animar a la lectura d’una manera diferent.

Fa un temps llegia que la vertadera i més eficient campanya d’animació a la lectura seria aquella en què els esportistes, actors, polítics, músics i totes aquelles personalitats amb una certa projecció social i mediàtica acompanyaren les seues aparicions públiques d’un llibre i feren, alhora, un comentari sobre aquest d’una manera casual en el seu discurs. Sí, segurament funcionaria, perquè faria dels llibres uns objectes quotidians, interessants i, per fi, desitjats i els allunyaria del qualificatiu d’elements imposats i de lectura obligatòria. Mentre esperem aquestes actituds, però, estic entusiasmada amb aquestes falles que, tot i que a penes han començat, ja han posat la il·lustració i la lectura en el lloc que els pertocava i ho fan fet com més m’agrada, sense que ens n’adonem, a poc a poc, com, de fet, s’han de fer les coses si volem que isquen bé.

capturadepantalla2017-01-20alas17-19-59-png_forcrop

 

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

blog_reis

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

‘Quan xiula l’avi’ un any després

Va ser precisament la darrera tardor quan, una vesprada després de dinar, arribaren a casa els primers exemplars. Tot i que el mes de juny m’havia assabentat que havíem estat els guanyadors del II Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló i havia passat l’estiu capficada amb les galerades, les correccions, les tasques i els nervis previs a l’edició, no va ser fins que vaig obrir la caixa i vaig descobrir els llibres quan la il·lusió de veure aquesta història publicada per fi es materialitzava. Un any després, i ara que, a més, s’acosta Tot Sants i que els que ja no hi són, estan més presents encara, fer memòria d’aquells dies i, sobretot, evocar aquells que inspiraren el conte del xiulet és, senzillament, inevitable. Així, des de la timidesa i la modèstia, i com un homenatge a un llibre que m’ha portat tantes emocions, aquesta darrera entrada de Llibreria Il·lustrada havia de dedicar-la, necessàriament, a Quan xiula l’avi.

img_20161022_142846

He de confessar que abans d’aquest llibre mai no havia escrit cap text literari. Va ser dies després de morir l’avi quan, una nit llarga i de tristesa, no sé ben bé com, vaig començar a pensar en aquesta història i, així, pensant en ella, per fi, em vaig poder adormir. Sortosament, l’endemà, en despertar-me, la idea romania intacta en el meu cap, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure compulsivament, de fet com escric sempre que em ve una idea al cap. Amb tot, he de dir que aquest àlbum il·lustrat es mou entre casualitats alhora que s’enquadra també entre dues absències. L’avi Rafael, el protagonista de la història, va morir el 25 de juny del 2013. Dos anys després, i el mateix dia, de sobte, va sonar el mòbil. En despenjar, Mercè Climent, Miquel Àngel Giner i Ignasi Blanch, juntament amb altres membres del jurat, em comunicaven que aquest relat que vaig escriure com a teràpia per a superar el dol, havia estat l’escollit. Quina ironia que un episodi vital tan trist genere, un temps després, tanta satisfacció.

004

Certament, les il·lustracions de César Barceló van contribuir en la decisió final del jurat, unes imatges amb una llum potent i expressiva que condueixen la lectura pels diferents estats d’ànims que es relaten en la història. Com que els textos dels àlbums il·lustrats tenen un caràcter de síntesi, i Quan xiula l’avi n’és un cas, aquest tret ofereix moltes possibilitats interpretatives a la imatge. César sap aprofitar-les i, consegüentment, el text i les il·lustracions es complementen entre ells i contribueixen tots dos en la narració, l’un des de la vessant literària i l’altre des de la visual. Però, més enllà de les propietats formals i estètiques, la connexió entre les imatges i la història ha estat possible, sobretot, perquè tots dos compartim referents visuals i culturals i, per tant, hem viscut en els mateixos escenaris familiars i amb la mateixa iconografia domèstica, que tan fàcilment identifique en les il·lustracions del llibre. Tant és així que, l’àvia Amparito, qui tenia impresa una edició casolana i se la mirava i remirava constantment, exclamava cada vegada amb sorpresa com és que César, sense conéixer-la, l’havia dibuixada tan pareguda. Una llàstima perquè, finalment, la publicació va arribar tres mesos tard. És en aquest punt on es situa la segona absència a què m’he referit abans.

Tot i que Quan xiula l’avi va ser la meua medecina per superar la pèrdua del meu avi, he de reconéixer que el propòsit d’aquest llibre no era oferir-lo com una eina didàctica perquè els menuts superen l’absència dels éssers estimats sinó que el vaig escriure per contar una vivència personal que ara s’ha convertit en una història il·lustrada i amb la qual molta gent s’hi pot sentir reflectida. A partir d’això, cadascú que hi faça la seua lectura. A mi m’agrada dir que hi ha dues classes de llibres: els que s’escriuen per ensenyar alguna cosa i els que s’escriuen per contar una història i, en el meu cas, preferisc quedar-me amb aquest últim pensament.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustració Infantil Valenciana, Opinió

Hannah Höch, una provocació visual

M’agrada fer llistes dels llibres il·lustrats que vull. Així, quan en descobrisc un de nou durant els meus, cada vegada més a sovint, moments de procrastinació, aquest passa directament al catàleg de pendents i, com a conseqüència, a la categoria de necessitats vitals urgents. Aquestes anotacions personals tan sols les faig públiques quan s’acosta Nadal, el meu aniversari o si un d’aquest llibres m’obsessiona especialment i el demane amb insistència i sense cap excusa perquè no puc esperar més. Ara bé, la meua dèria pels àlbums il·lustrats és, a hores d’ara, coneguda i, de vegades, arriben regals que no he sol·licitat. I clar, durant uns instants, visc en la incertesa. I, fins i tot, en el pànic. Perquè no sempre m’ho encerten. Precisament, el darrer Nadal, mon pare, desoint-me les demandes, em va sorprendre amb Hannah Höch. Álbum ilustrado (2012), un llibre d’una autora que desconeixia. Completament. I, he de confessar, que no era una aposta fàcil. Gens. Però, tot i les meues pors, i la meua desconfiança, aquest ha estat un present ben interessant.

És a causa d’aquest llibre, sortosament, que he descobert Hannah Höch (1889-1978), una de les tantes dones que els estudis d’Història de l’Art i les universitats solen oblidar. Es tracta d’una artista plàstica i fotògrafa alemanya integrada en el moviment Dadà que va utilitzar com a manera d’expressió el fotomuntatge per a denunciar la societat masclista i misògina en què vivia. De fet, Höch està considerada com una pionera en aquesta tècnica ja que, amb només l’ajuda de tisores i cola, creava imatges novedoses que donava per acabades quan la diferència respecte l’original era ja tan radical que resultava impossible reconéixer-ne la procedència. Aquesta manera de crear la va traslladar també al llibre infantil i, així, les màgiques i fantàstiques criatures que apareixen en Hannah Höch. Álbum ilustrado són una mostra deliciosa del seu art alhora que s’acompanyen d’unes rimes breus i enginyoses escrites també per Höch.

IMG_20160404_121618

Aquest àlbum il·lustrat presenta, per tant, les aventures de tot un seguit de personatges animats, com ara Doña Prisas, el Insatisfecho y Pelochiribitas, juntament amb altres més, en una espècie de recreació onírica d’un possible jardí zoològic. Malgrat l’obsessió de l’artista per distanciar-se i transformar fins l’extrem el significat visual de les imatges originals, s’identifiquen alguns elements aïllats en els seus collages, com ara els pèsols de la il·lustració de l’ocellet Tonita, que s’uneixen per a crear una vegetació exuberant, o les perles que componen el cos allargat de la serp que anomena, casualment, Boa Perlina. Amb tot, altres dels recursos predilectes de Höch per allunyar-se de la imatge primigènia són el joc de les proporcions exagerades i l’encaix deliberadament forçat dels elements més diversos però, és especialment suggeridor, per la seua força plàstica, la presència constant de fibres de colors que atorguen una impressió orgànica i corpòria exquisida als animals i les plantes que habiten les il·lustracions.

L’edició d’aquesta obra per part de la col·lecció «Los Cuentos de la Cometa» de l’editorial Gustavo Gili, és, sense dubte, tota una declaració d’intencions. A més de l’alt valor artístic, es tracta d’una publicació gens convencional dins del món dels àlbums il·lustrats en concret i de la literatura infantil en general, la qual s’erigeix com una primera porta d’entrada a l’art per als més menuts, un fet que la fa particularment captivadora i coratjosa. Aquest àlbum és, en definitiva, una d’aquelles lectures visuals que contribueixen al desenvolupament de la sensibilitat artística i l’opinió estètica dels infants, tan necessària i tan oblidada. Per això, unes paraules del nebot al final del llibre ja recorden que, per a Hannah Höch, «veure és més important que pintar i dibuixar, perquè això s’aprén. ¡Cal saber veure!», és a dir, entendre intel·lectualment. Prenem nota, doncs, i gaudim amb molts més àlbums com aquest.

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors, Opinió

Trencaclosques il·lustrats: la importància de la imatge

Quan era menuda, esperava amb impaciència el dia en què ma mare venia a casa amb el catàleg de joguets d’uns coneguts magatzems. Aquesta era la senyal inequívoca que havia arribat Nadal però era, sobretot, el moment que tant havia esperat de passar hores i hores triant i destriant tot allò que anava a demanar als Reis d’Orient. Recorde que l’esmentat catàleg es diferenciava de la resta de les altres botigues per les dimensions, pel paper, pel nombre de pàgines i pel disseny de les portades que, segurament, ara no em cridarien especialment l’atenció però aleshores, vés a saber per què, em tenien encantada. Tant és així que, fins i tot, any rere any vaig guardar tots els catàlegs en una carpeta fins recopilar una curiosa col·lecció personal que em mirava de tant en tant i analitzava amb més atenció la composició visual que les joguines. Aquest és el primer record conscient que conserve de la meua especial connexió amb el món de la imatge, una atracció estètica que no ha fet més que créixer i que ara em sorprenc en recordar com sembla que començava a despertar-se’m mentre admirava el disseny d’aquelles publicacions publicitàries.

Amb tot, al llarg dels anys aquesta inclinació visual he anat educant-la i configurant-la a partir del rastreig i l’observació de les il·lustracions infantils, una disciplina artística que, a hores d’ara, em té tan fascinada com capficada. De manera que, fa pocs dies, acompanyava una amiga a una botiga de joguets i aquesta obsessió plàstica em conduïa directament, tot ignorant la resta de joguets, cap a una prestatgeria concreta només descobrir en la llunyania les caixes il·lustrades d’uns trencaclosques. Fins aquell moment no coneixia res de Djeco, una marca de joguines francesa fundada el 1954 que es preocupa per la qualitat i el disseny dels seus productes, en els quals participen artistes i dissenyadors d’arreu del món. És per això que m’hi vaig acostar ja que, aquests trencaclosques que formen part de la col·lecció «Puzzle Gallery», són concebuts amb il·lustracions d’il·lustradors reconeguts; el nom d’aquest conjunt, doncs, no pot estar més encertat. Així, els diferents fragments del trencaclosques una vegada ajustats acaben reconstruint imatges expressives i eloqüents de Benjamin Chaud, Marc Boutavant, Elodie Nouhen, David Sala, Aurelia Fronty, Magali Le Huche, Christian Montenegro, Beatrice Alemagna i Rebecca Dautremer, entre d’altres.

s722731512582664510_p11_i1_w640

Christian Montenegro

Tots aquests noms formen part del panorama de la il·lustració infantil actual i, el fet de configurar el repertori visual d’un producte destinat al joc dels infants és, sense dubte, un esdeveniment a celebrar. Tot i que les propostes més recents ja tenen en compte aquesta qüestió, la indústria de l’oci sovint ha tendit a menysprear el públic infantil oferint-li productes que, malauradament, en descuidaven la qualitat estètica, a la qual restaven importància, en favor d’una aparença comercial i ensucrada. L’aparició en el mercat de trencaclosques com aquest, per tant, no fa sinó esperançar-me en la meua petita lluita per la defensa de l’educació estètica i visual com una altra forma de coneixement susceptible d’educar la percepció visual i d’afavorir l’estimulació de la imaginació. Això només s’aconsegueix proporcionant els més menuts articles que complisquen unes exigències formals i artístiques determinades. ¡I quina alegria trobar il·lustracions de qualitat en altres àmbits que no siguen l’estricament literari!

L’exploració dels elements propis del llenguatge plàstic i visual mitjançant els llibres il·lustrats i amb qualsevol altre producte destinat als infants és un camí considerablement competent per a posar en funcionament no sols la creativitat sinó també l’esperit crític. Així mateix, el convenciment en la cultura de la imatge com una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament de la capacitat estètica, tan necessària per a la formació d’una personalitat completa i equilibrada, em porta a lloar trencaclosques com aquests de la col·lecció «Puzzle Gallery» que, sense adonar-nos-en, ofereixen una visió de l’educació artística basada en l’experiència i el joc i en la importància del desenvolupament de la sensibilitat artística. Al capdavall, aprendre estètica i art, d’una manera conscient o inconscient, no es altra cosa que una manera d’enfrontar-se al món i ja m’hauria agradat haver trobat als catàlegs de la meua col·lecció joguines com aquesta perquè, segurament, el que haguera col·leccionat hagueren sigut trencaclosques, no fullets publicitaris. O potser això és el que faré a partir d’ara.

fantastic_parade_1024x1024

puzzle-abracadabra

Deixa un comentari

Filed under Opinió