Category Archives: Opinió

La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

La Fabulosa 1.jpg

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La Fabulosa 4.jpg

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

La Fabulosa 3.jpg

La Fabulosa 5.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Entrevistes, Opinió

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

IMG_20180409_154021_388.jpg

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la. 

Llegiu-que-us-doni-gana_1992410784_52738007_1132x729.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Opinió

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

IMG_20171219_222604_467 (1).jpg

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

C03sa-9UsAEllgK.jpg

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.

c010b7f812c33310ab95b5fa9451e81b.jpg

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustradors, Opinió

El Petit Tresor: grans descobertes i màgiques coincidències

A València la primavera arriba sempre amb la Fira del Llibre. A més de l’emoció de traure els llibres al carrer, aquest és un esdeveniment que ve acompanyat del bon temps, del gust per passejar de nou a poqueta nit, dels primers gelats i de l’augment progressiu de les hores de sol, una de les coses que, he de confessar, més feliç em fa. Tot i aquestes alegries estacionals que em proporciona l’obertura de la fira, enguany, ha plogut més d’un dia i fins i tot el fred ha sigut més intents. Amb tot, hi ha un detall que ha fet d’aquest un any relativament especial: la presència durant els últims dies de la fira de El Petit Tresor. Rere aquest nom s’amaguen Stel·la i Germán, dos llibreters de Vic que regenten un espai conegut amb aquesta encertada denominació i on tenen lloc projectes ben interessants de promoció lectora, de formació de lectors i suport per a mediadors, però que funciona, principalment, com el que és, com una botiga de llibres infantils i juvenils. Després d’una primera trobada amb ells tan fugaç com atabalada a la Fira de Bolonya, el retrobament, que aquesta vegada ambicionàvem fóra més pausat i assossegat, era, consegüentment, molt més que esperat.

La possibilitat inversemblant d’encetar una amistat amb una aparent desconeguda és un dels avantatges que més valore de la tecnologia i de les xarxes socials. El Petit Tresor, doncs, va ser, primerament, Stel·la i el seu bloc, un espai virtual on des de 2009 escriu i reflexiona al voltant de la literatura i la il·lustració, fins que, de mica en mica, es va convertir també en el descobriment de la llibreria i, finalment, d’un compte personal de Facebook, amb el qual, és clar, el seguiment mutu fou ja molt més proper. No va ser fins que, per fi, ens vam conéixer físicament a Bolonya que va aparéixer també Germán, en un principi, un escriptor aparentment tímid i silenciós però que, en la intimitat d’una conversa a tres, esdevé ràpidament en un dialogant apassionat si la tertúlia és, de fet, sobre llibres. I, així, asseguts en una tranquil·la terrassa, lluny del rebombori de la fira un diumenge a la vesprada i amagats i protegits de les hordes de turistes que últimament envaeixen Ciutat Vella, vàrem iniciar un enriquidor diàleg al voltant de l’educació, la llengua, les ambicions i frustracions personals i, finalment, sobre una decisió tan valenta com és la d’obrir una llibreria a aquesta ciutat de la comarca d’Osona, o a qualsevol ciutat en realitat. Amb tot, el més engrescador, però, va sorgir en el moment en què Tina Vallés i l’article «La literatura no serveix per a res» irromperen, de sobte, en la nostra taula. I, aleshores, com si haguérem obert una caixa de Pandora, tot començà a brollar. Això sí, deliciosament.

badabum-cat-LOGO-EL-PETIT-TRESOR-ok

La concurrència en el pensament comú en què el gran desafiament de la literatura infantil rau en tractar als lectors amb el respecte que mereixen, sense desestimar la seua intel·ligència ni la seua experiència del món fou el desencadenant de tot un seguit de idees i opinions que a tots tres ens rondaven pel cap i que tots tres coincidim i compartim. Però, tan important com aquesta qüestió és la paradoxa del fet que els que lligen llibres per a infants no sempre són els qui compren les obres (un assumpte que no cal que ningú li explique a Germán, que passa més temps a la llibreria, i ha d’enfrontar-se diàriament a situacions bastant absurdes). Contràriament, són els adults els que ho fan, i aquesta tria està molt sovint motivada bé per una obligació suposada de preservar una certa virtut, el que fa que determinats temes encara siguen censurats, o bé per la necessitat imperiosa d’ensenyar a viure, a distingir, identificar i classificar les emocions, els sentiments i les pors, una empresa, però, que s’aconsegueix amb els anys, amb la trajectòria vital, i no amb els llibres. Dissortadament, els llibres infantils que compleixen aquest últim requisit, als quals Tina Vallés ha qualificat, i molt encertadament sota el meu criteri, com a llibres infantils d’autoajuda, unes obres en què predominen aquests suposats valors terapèutics per sobre dels criteris literaris i estètics, són ara la tendència editorial predominant i l’èxit comercial més immediat.

I allà estàvem, doncs, nosaltres, també adults, enraonant sobre aquests afers que com a mestres, llibreters, escriptors, crítics i investigadors ens afecten i, sobretot, ens inquieten. Malgrat tot, la conclusió no fou molt esperançadora ja que l’única solució a què arribarem, per ara, fou que alguns haurem de continuar qüestionant-nos i debatent per què la literatura infantil no pot regir-se pels mateixos paràmetres que la d’adults, que no són altres que despertar el gust i el gaudi de la lectura i, més que resoldre incerteses, crear-ne de noves, mentre que altres, com ara El Petit Tresor, seguiran recomanant des del seu racó, bones històries il·lustrades que contribuïsquen en l’educació literària i visual tant dels infants com dels més grans. Potser si insistim a crear i buscar els llibres valents, les històries sinceres i les il·lustracions estèticament valuoses, que sí que hi són, les generacions futures d’adults puguen reconéixer l’autèntic valor dels bons llibres, que no és altre sinó el llibre en si mateix. Qui sap si és que l’autèntica primavera literària encara està per arribar. Ens caldrà ser pacients, doncs, o no.

16003197_1259823737430104_240713682374958113_n.jpg

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

Llegir i il·lustrar la ciutat (i les Falles)

Ara que València ja està en Falles, jo, que com cada any busque amb certa desesperació llibres il·lustrats al voltant d’aquesta temàtica, me n’adone, després de pegar-hi moltes voltes i, malauradament, no trobar-ne cap, que, potser, hauria de deixar de banda aquesta cerca i centrar-me, en aquesta ocasió, en el procés de reciclatge estètic que, sortosament, d’un temps ençà experimenta l’imaginari urbà valencià i, amb ell, la festa de les falles, és clar. Així, les falles d’enguany, mostren una col·lecció de cinc cartells il·lustrats que mostren alguns dels aspectes tradicionals més representatius de la festa i la seua simbologia, els quals s’allunyen de l’habitual estètica folkloritzant en què s’havia encallat la gràfica fallera. En definitiva, aquesta és, tot i els detractors i els indecisos, que també n’hi ha, una altra proposta visual més que s’afegeix a la resta de cartells il·lustrats que decoren últimament la ciutat i que l’han convertida en una deliciosa galeria d’art a l’aire lliure.

La imatge que il·lustra les Falles de València és esperada sempre amb expectació i, enguany, especialment, ja que el veredicte del segon concurs públic convocat per a fer el cartell de Falles anunciava el darrer mes de desembre que serien dos els professionals que afrontarien aquest projecte, l’il·lustrador Luis Demano i el cal·lígraf Joan Quirós. Érem molts els que ens preguntàvem impacients com seria el resultat final d’aquest treball a quatre mans i, finalment, els dos autors no sols van sorprendre amb l’estètica sinó també amb la presentació d’aquesta sèrie il·lustrada que constitueix tot un recorregut a través dels cinc sentits i els diferents elements festius: el tacte representa la plantà d’una falla «al tombe», és a dir, prescindint de les grues i executant el muntatge gràcies a la força manual dels muntadors que, alhora, acaben de pintar-ne l’estructura; l’oïda presenta una banda de música, tot un reconeixement a la tradició musical valenciana; el gust evoca un dels aliments més típics de la festa fallera, com són els bunyols de carabassa i de vent; l’olfacte exhibeix un gran ram de flors, com els que les falleres ofereixen a la Mare de Déu en l’ofrena i, per últim, la vista fa un homenatge al foc, l’element més emblemàtic d’aquesta celebració.

Les il·lustracions d’aquests cartells acusen l’estil inconfusible de Demano, de figuració amable i colors sense estridències, però, ara, les seues imatges es conjuguen amb la cal·ligrafia de Quirós i, és aquest binomi artístic, el que resulta francament suggeridor. Com no podia ser d’una altra manera, el cal·lígraf ha traçat les lletres a mà, amb pinzell i tinta sobre un paper rugós per delatar-ne, precisament, la textura i, sobretot, l’ús d’una tècnica manual. Però, encara més, alguns detalls de la imatge també estan fets amb cal·ligrafia i es combinen amb subtilesa amb la resta d’elements il·lustrats atorgant-li a tot plegat una consistència plàstica concreta i orgànica. Així, trobem alguns d’aquests detalls cal·ligràfics en les flametes dels laterals, en els instruments musicals i, en algunes flors dels ramells (aquests últims em tenen especialment captivada). Consegüentment, en compte de sintetitzar la festivitat de les Falles, tots dos autors han optat per explorar els motius que caracteritzen les particularitats d’aquesta festa i construir un discurs plàstic amb escenes narratives que es diferencien entre elles no sols pel tema sinó també pel color, ja que a cadascuna li correspon una tonalitat. Es tracta, en essència, d’una sèrie il·lustrada que esdevé una enginyosa narració visual al voltant de les falles que pot ser llegida mentre es passeja pel carrer.

FallasOlfato.jpg

Precisament en relació amb aquest renàixer estètic de la ciutat, amb la il·lustració i amb la narració, no puc deixar de fer una breu referència al projecte d’Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardin per a la falla infantil municipal d’aquest any que porta per títol Descobrir i redescobrir. Ruiz i Nardin representen algunes de les escenes i dels personatges dels contes populars, com ara Els tres porquets o El flautista d’Hamelin, mitjançant uns ninots que, pel poc que he pogut veure, són visualment molt atractius, amb una personalitat innovadora i que es presenten amb materials distints als habituals. Altrament, aquest treball va més enllà ja que, amb el Centre d’Innovació de Les Naus de València, la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, s’ha posat en marxa la creació d’un blog vinculat a aquest monument que pretén animar a la lectura d’una manera diferent.

Fa un temps llegia que la vertadera i més eficient campanya d’animació a la lectura seria aquella en què els esportistes, actors, polítics, músics i totes aquelles personalitats amb una certa projecció social i mediàtica acompanyaren les seues aparicions públiques d’un llibre i feren, alhora, un comentari sobre aquest d’una manera casual en el seu discurs. Sí, segurament funcionaria, perquè faria dels llibres uns objectes quotidians, interessants i, per fi, desitjats i els allunyaria del qualificatiu d’elements imposats i de lectura obligatòria. Mentre esperem aquestes actituds, però, estic entusiasmada amb aquestes falles que, tot i que a penes han començat, ja han posat la il·lustració i la lectura en el lloc que els pertocava i ho fan fet com més m’agrada, sense que ens n’adonem, a poc a poc, com, de fet, s’han de fer les coses si volem que isquen bé.

capturadepantalla2017-01-20alas17-19-59-png_forcrop

 

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

blog_reis

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió