Category Archives: Opinió

Dues monedes: il·lustrar Àfrica per a trencar tòpics

Quan em publiquen un àlbum nou, sempre em ve al cap la mateixa pregunta: I, ara, a València, qui se’n farà ressò? Qui me’l ressenyarà? Malauradament, el llibre il·lustrat ocupa encara un lloc bastant secundari en els mitjans de comunicació en general i en la crítica literària valenciana en particular. Per això, entre altres coses, la possibilitat d’ampliar i consolidar un Star System perifèric que desperte alhora un interés major cap aquest tipus de publicacions i els creadors d’ací és un propòsit en el qual, potser, cal esforçar-se ací una mica més que en altres territoris de l’Estat.

Amb tot, ara que parle de posicionament i reconeixement, vull reivindicar hui el nom de Núria Tamarit, una jove il·lustradora de Vila-real que, per sort i en molt poc de temps, ha estat guanyant-se la consideració d’esdevenir una de les artistes emergents amb més projecció. El fet d’haver estat guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica convocat el 2018 per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim, en commemorar els seus setanta anys d’existència, sense dubte, també hi ajuda, tot i que la repercussió mediàtica ha estat un tant escassa, em sembla.

Dues monedes (Andana, 2019)és, per tant, el resultat d’aquest guardó, una proposta il·lustrada que ofereix una mirada tendra i colorista cap a la realitat africana, tan vasta i complexa com fascinant en la seua idiosincràsia i singularitats. Aquesta és la història de Mar, una adolescent europea que viatja fins al Senegal amb sa mare, qui treballa en un projecte de construcció d’una biblioteca i una emissora de ràdio en un poble del nord d’aquesta regió. Habituada a les comoditats i dinàmiques de l’anomenat Primer Món, a mesura que s’aclimata als ritmes i costums del lloc, la jove protagonista se n’adonarà que el seu equipatge venia carregat de tòpics i prejudicis però, sobretot, de desconeixença. Mar descobrirà una cultura hospitalària, un paisatge insòlit i una societat amb unes problemàtiques molt específiques i sotmesa a grans desajustos polítics i socials, però també aliena a moltes de les nostres servituds i dependències quotidianes.

Quan fa un parell d’anys vaig descobrir les imatges de Núria Tamarit, la meua memòria visual va fer una associació immediata amb l’estètica valenciana d’essència huitantera que desprenen algunes de les publicacions inicials de Paco Giménez, Toni Cabo i tants altres, amb un estil espontani, expressiu, vivaç i marcadament mediterrani. Aquesta il·lustradora, i ara no sabria dir si conscientment o inconscient, ha sabut copsar aquesta manera de fer i es consolida en el panorama de la il·lustraió amb aquests i altres trets personals; unes propietats formals que fan de les seues unes imatges reconeixibles, amb una gran senzillesa formal i una maduresa artística francament admirable. Feliçment, i uns anys de treball més tard i amb un parell de publicacions ja en el currículum, es confirma que tot aquest potencial estètic ha crescut exponencialment en Dues monedes, on, a més, es barreja amb una habilitat especial a l’hora de seqüenciar la pàgina i construir la narració.

Així, i destacant-hi també unes guardes exquisides i un final que ens sacseja i ens colpeix, tot fent-nos tancar el llibre amb el cor encongit de tanta bellesa gràfica però alhora de tanta veritat ignorada, ja no em queda altra que agrair Andana la decisió de participar en aquests guardons i de publicar l’obra guanyadora. Són aquestes iniciatives les que reforcen i combaten la precarietat a què molts dels nostres creadors han de fer-hi front i les que reforcen triar la literatura i la il·lustració com una opció professional. Ara bé, a la pròxima, només faré dues peticions, de moment: una sinopsi amb una tipografia més clara i de mesures més grosses i més visibilitat, i a poder ser en la coberta, per a l’empremta de Premi Valencià de Novel·la Gràfica. Per demanar, que no quede.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Il·lustradors, Opinió

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (II)

1. La pintura flamenca va nàixer a Flandes a començaments del segle XV gràcies al desenvolupament econòmic d’aquesta regió i, tot i conservar encara trets de l’estil gòtic, es caracteritza per l’habilitat detallista, el descobriment de la perspectiva, la reivindicació del paisatge i el perfeccionament de la tècnica del retrat, al qual van dotar d’una gran profunditat psicològica. Greta la loca (Barbara Fiore Editora, 2006) és, així, un àlbum basat en una interpretació de Geert De Kockere de la pintura homònima de Pieter Brueghel el Vell amb il·lustracions de Carll Cneut; una visió nova d’una obra mestra antiga que presenta una xiqueta maleducada i cruel fins a la bogeria, que s’endinsa en l’infern com a una única destinació final d’esperança i en la qual Cneut mimetitza els seus dibuixos tan personals amb els originals flamencs en un exercici artístic excel·lent.

2. El prerafaelisme no és, en essència, un dels moviments artístics més coneguts, un fet que potser li atorga un caràcter més interessant i enigmàtic encara. Es tracta d’un corrent anglés sorgit gràcies a la iniciativa d’un grup de pintors, poetes i crítics que, al voltant del 1848, assentaren les bases del seu art en aspectes com ara: l’estudi minuciós de la natura amb el suport també de llegendes i tradicions populars, la traducció dels estats anímics en l’expressió dels rostres de les figures, l’ús d’un traç elegant i refinat i la presència d’una amplia riquesa cromàtica i lluminosa. Allà fora (Kalandraka, 2015), de Maurice Sendak, és una història que ens trasllada a un món confús en el qual la protagonista haurà de demostrar el seu valor per rescatar a la germana menuda. En aquest àlbum, les il·lustracions de Sendak, adopten un estil pictòric de clara influència prerafaelita on s’amunteguen detalls simbòlics i referents misteriosos que evoquen els contes tradicionals. Tota una exhibició de bellesa francament colpidora

3. Entre 1907 i 1914 el cubisme viu el seu moment més intens i esdevé en la innovació artística més important del segle XX, que va transformar la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes a partir d’una fragmentació total. En les obres cubistes, per tant, els objectes es trenquen, s’analitzen i es reconstrueixen des d’una multitud de perspectives diferents amb la intenció de representar-los en un context molt més ampli. Malgrat que no segueix estrictament els preceptes cubistes, Tangram Gat (Ekaré, 2017), de Maranke Rinck i Martjin van der Linden és un àlbum il·lustrat original que construeix una narració precisament sobre el joc dels tangrams, un trencaclosques xinés que repta a construir figures tot acoblant les formes geomètriques d’un quadrat, un paral·lelogram i tres triangles. Una història sobre un infant que s’inventa una mascota i alhora una proposta estètica atrevida on s’estimula la imaginació i, mitjançant l’experiència creativa, tracta de fer comprendre les diferents maneres possibles de representar la realitat.

4. Amb una fusió eclèctica d’elements característics d’uns moviments i d’altres, els quals s’embriaguen i es barregen, Caperucita Roja (Kókinos, 2008) és una versió del conte dels Germans Grimm amb il·lustracions de Kveta Pacovska, qui pren del cubisme la manera de tractar la perspectiva mitjançant una superposició d’imatges i juga i experimenta amb l’abstracció a l’hora de portar les formes més enllà dels seus límits convencionals. Efectivament, aquest últim estil artístic de principis del XX deixa de considerar justificada la necessitat d’una representació figurativa del món i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual molt més autònom que es dota d’unes significacions pròpies. Amb tot, aquesta il·lustradora txeca és del tot inclassificable, ja que les seues obres ensenyen a mantindre una mirada atenta a totes les referències que l’art pot oferir amb una actitud experimental i innovadora que, en el seu cas, dóna com a resultat un missatge estètic intensament potent.

5. A mitjans del segle XX va sorgir a Nova York l’art pop, un moviment artístic inspirat en l’estètica de la vida quotidiana i en els béns de consum de l’època. Es buscava, principalment, fer servir imatges populars, tot separant-les del seu context habitual, i aïllar-les i combinar les unes amb les altres ressaltant-ne la seua vessant més kitsch, sovint mitjançant l’ús de la ironia. Allunyada d’aquesta primera intencionalitat crítica, ​La ciutat (Coco Books, 2017), d’Ingela P. Arrhenius és una mostra del gust naïf d’aquesta il·lustradora sueca i de l’herència de l’art gràfic dels anys cinquanta i seixanta que presenta en tots els seus projectes. Tot un deliciós passeig amb què ens delecta per la ciutat i els seus hàbitats i espais amb una esclat cromàtic de tintes planes i un especial punt retro, agosarat i ingenu.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (I)

1. El realisme va ser un moviment artístic que es va originar a França a mitjans del segle XIX que pretenia plasmar el món de la manera més exacta formalment possible. D’altra, l’il·lustrador Roberto Innocenti sempre s’ha mantingut fidel a un estil que l’ha portat a guanyar-se el reconeixement tant dels professionals com dels lectors amb una proposta visual no massa freqüent en la literatura per a infants en la qual destaquen composicions acuradament treballades amb una gran profusió de detalls i un domini tècnic impecable. Tots els seus àlbums il·lustrats, sense excepció, són extraordinaris però, a tall d’exemple, La Caputxeta Vermella (Símbol, 2013) amb un text d’Aaron Frisch, exhibeix unes composicions de tendència documentalista plenes de color i de motius infinits per a observar. Es tracta d’una versió moderna d’un conte clàssic, en un escenari contemporani d’escenes espaordidores que connecten, en certa mesura, amb la sensibilitat social que també va marcar el grup de pintors realistes.

2. L’expressionisme va ser un dels primers moviments de les avantguardes artístiques de principi del segle XX que va obrir pas a totes les renovacions posteriors. Va nàixer a partir d’un grup d’artistes heterogenis que defensaven un art molt més intuïtiu, amb una tendència explicita cap a la subjectivitat de les formes i del color. Així, L’entrada de Crist a Brussel·les (Libros del Zorro Rojo, 2018), d’Andrea Antinori és un àlbum il·lustrat estimulant, colorista i desenfadat que s’inspira en la pintura homònima de l’any 1889. Es tracta, precisament, d’una obra del belga James Ensor, un dels precursors d’aquest corrent que va ser conegut, sobretot, per l’afany provocador dels seus treballs. Ara, l’il·lustrador italià Antinori, tot seguint aquesta idiosincràsia gràfica i cromàtica, recrea d’una manera enginyosa i realment sorprenent el context previ a aquesta entrada a la ciutat amb una lectura visual en la qual cobren vida els personatges de l’obra que l’inspira, alhora que perpetua la denúncia inicial cap a la hipocresia i els convencionalismes socials.

IMG_20190328_201050_411.jpg

3341_3

3. A partir de 1916 es va impulsar el dadaisme, un altre moviment d’avantguarda europeu que es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries i, especialment, estètiques. Greve (Orfeu Negro, 2011) de Catarina Sobral és també un àlbum il·lustrat que s’encara als prejudicis del mercat editorial pel fet de presentar un argument descarat que explica una vaga molt particular i per mostrar una audàcia gràfica coratjosa que experimenta amb el collage mitjançant imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i píxels o punts de color. L’esperit conceptual i implícitament crític d’aquesta obra porta, inevitablement, a recordar algunes de les obres del moviment Dadá i, fins i tot, els treballs de Hannah Höch, una artista plàstica i fotògrafa alemanya que va utilitzar com a manera habitual d’expressió el fotomuntatge, també en els seus llibre infantils.

4. El surrealisme, per contra, va ser un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui, erigint-se com a ideòleg del grup, va reunir al seu voltant a tot un seguit d’escriptors i pintors que recolliren l’herència del dadaisme a l’hora d’endinsar-se en el camp de l’inconscient. Els surrealistes reberen, conseqüentment, un fort impuls de la psicoanàlisi de Freud i es proposaren, així, obrir les portes de la ment i de l’art cap a la irracionalitat, concedint una gran importància al món dels somnis. L’arbre vermell (Barbara Fiore Editora, 2007) de Shaun Than, és, per tant, un àlbum amb unes il·lustracions deliciosament surrealistes, i de vegades fins i tot inquietants, que presenten una realitat onírica poblada d’éssers fantàstics amb l’objectiu de reflectir l’angoixa existencial que, de sobte, ens sol envair. Un llibre, però, amb un final esperançador que, segons l’autor, és el resultat de la conjunció dels gargots espontanis escampats en la seua llibreta de dibuix.

5. Finalment, i un poc més allunyat en el temps, el minimalisme, va ser un moviment artístic nascut a la Costa Est dels Estats Units, concretament a Nova York, l’any 1960. Cal dir que, tot i que els artistes minimalistes van crear habitualment objectes que es movien entre els límits de la pintura i l’escultura, el tret fonamental d’aquest corrent es basava sobretot en l’austeritat total, la senzillesa extrema i la reducció màxima dels elements propis de l’art, és a dir, de les formes i dels volums. Totes tres característiques defineixen, de fet, El petit Blau i el petit Groc (Kalandraka, 2013), un clàssic de Leo Lionni, qui va ser un dels autors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX i van revolucionar l’àlbum il·lustrat. Aquest llibre, que va nàixer de manera atzarosa per entretindre els seus néts durant un viatge en tren mentre feia servir trossets de paper de color com a personatges, casualment, va ser publicat per primera vegada el 1959, i ha esdevingut una faula de fortíssima càrrega emotiva en la qual es troba una representació de la teoria dels colors a partir d’una simplificació visual absoluta.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València: la il·lustració en clau de dona

Les obres d’algunes de les dones més populars del món de la il·lustració actual, entre les quals es troben les mediàtiques i afamades Carla Fuentes i Paula Bonet, donen la benvinguda només entrar-hi. Reconéixer el discurs visual d’aquestes il·lustradores sense l’auspici de cap identificació és fàcil i, Cristina Chumillas, Melani Lleonart i MacDiego, bé que ho saben. És per això que han triat a aquestes dues creadores gràfiques per a presentar Ocultes (i il·lustrades). Creixement i èxit de les il·lustradores a València, una exposició que estarà en el Centre Cultural la Nau de València fins al 20 de gener. Ara bé, hi ha molts més noms a descobrir i aquest és, feliçment, l’objectiu de la mostra. Així, a través de la compareixença d’un insòlit passadís de murs entapissats d’interrogants i reflexions, entre les quals es llig la consideració de Whitney Chadwickel que afirma que «la història de les grans dones artistes no deixa de ser una història d’excepcions», comença el camí autèntic cap a la visibilització de totes les professionals de la il·lustració valenciana i la confirmació que, juntament amb Fuentes i Bonet, n’hi va haver i n’hi ha moltes més.

43878530_10212845046625994_4299288831963693056_n

Ocultes (i il·lustrades) s’organitza mitjançant un eix temporal que, després de la presentació esmentada, va des de d’aquelles que les comissàries han considerat com a les pioneres, les pintores, fotògrafes i impressores del segle XVI—que encara firmaven amb el qualificatiu de vídua de o senyora de— , com ara Jerónima Galés, fins a les il·lustradores més contemporànies. La relegació de la dona a l’àmbit privat va evitar la presència d’aquestes en qualsevol disciplina artística pràcticament fins al 1900. Possiblement per aquest motiu, l’exposició busca destacar-hi aquestes aportacions artístiques. Amb tot, no és fins al període republicà que trobem un grup d’artistes dedicades parcialment a la il·lustració, vinculades a Josep Renau i el seu cercle, en el qual destaca Manuela Ballester però també Paquita Rubio i Pitti Bartolozzi, qui va residir a València durant un temps. Totes tres tenen un protagonisme especial i comencen a teixir aquesta història particular de la il·lustració valenciana en clau de dona.

La resta del contingut de la mostra, amb un total de vora dues-centes obres, s’organitza al voltant de tres línies bàsiques de treball que es diferencien cromàticament entre si per les cartel·les: d’una banda, còmic i novel·la gràfica, d’altra, il·lustració editorial i, finalment, cartelleria i il·lustració aplicada al producte. Així doncs, el recorregut continua amb un reconeixement cap a les autores de còmic, en què es destaca la seua presència residual i centrada sols en publicacions estereotipades i dirigides exclusivament a lectores femenines durant els primers anys del segle XX, com ara les il·lustracions per a Diana de Concepción Pintado, coneguda per Vicky, fins que, amb l’arribada de la democràcia, s’assisteix a una certa efervescència i a un canvi de paradigma. Altrament, també estan presents en la mostra altres il·lustradores precursores relacionades amb l’àmbit de la publicitat i el disseny, com acusen els treballs de Consuelo Arizmendi, Reme Beltrán i Fina Fuertes, i també amb el llibre infantil, com ara Lourdes Bellver i els seus coneguts dibuixos per a la col·lecció de contes de La rata Marieta.

 

Tanmateix, cal assenyalar que moltes de les il·lustradores que s’exposen han treballat bé en algun dels tres blocs, bé en més d’un, una decisió que anima a contemplar sense deixar de fascinar-se l’obra variada de Mar Hernández, Paula Pérez i de Lanuza, Cristina Durán, Laura Pérez, Cachete Jack, Maria Herreros, Marta Antelo, Ada Sinhache, Ana Oncina, Lirios Bou, Aitana Carrasco i, entre altres més, Núria Tamarit, recent Premio Alfons el Magnànim de novel·la gràfica i Ana Penyas, casualment la primera dona en obtindre el Premi Nacional de Còmic aquest mes d’octubre. La valoració de totes elles com a artistes però també de la importància del procés de producció previ al resultat final s’evidencia en la presentació ací de molts dels seus esbossos, una decisió encertada que fa encara més atractiva aquesta exhibició.

 

Certament, el recent interés per la il·lustració ha impulsat un gènere artístic que, durant molt de temps, no ha estat valorat suficientment. Però si bé la il·lustració s’ha guanyat ja el seu espai indiscutible en els estudis acadèmics, i fins i tot en els museus i galeries especialitzades, malauradament, moltes d’aquestes il·lustradores han passat desapercebudes com a conseqüència de l’hegemonia masculina i han hagut de desenvolupar una carrera professional enfrontant-se a les més diverses imposicions socials, familiars i culturals. Tot i que aquests condicionaments no han estat del tot superats, Ocultes (i il·lustrades) vol ser molt més que una reivindicació de gènere. Aquesta és, per tant, una iniciativa necessària que crida per la urgència d’una igualtat real i esdevé alhora una oportunitat per a ressituar la tasca de les il·lustradores valencianes, que no han sigut mai reconegudes com es mereixen, malgrat que encara no estan totes. Benvinguda siga doncs aquesta primera aproximació que, tant de bo, ara sí, esdevinga una excepció perquè, a partir d’ara, puguem parlar d’il·lustració sense cap distintiu de gènere.

IMG_20181023_094735_055.jpg

 

Deixa un comentari

Filed under General, Opinió

‘Veo Veo. Un viaje con Noé León’: un catàleg d’art colombià per a infants

Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.

veoveo0

Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.

veoveo.jpg

Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.

Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?

veoveoguardes.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, General, Opinió

La Fabulosa: la salsa d’una llibreria

Només llegint el cartell del carrer i abans d’entrar-hi, ningú pensaria que aquesta designació naix de l’atracció d’Ana Garralón per la música salsa. ¿Una llibreria d’àlbums il·lustrats amb nom de grup de música salsera? Costa d’assimilar, és veritat, però l’entusiasme i la passió que sol caracteritzar aquest ritme tropical amb el qual confessa i justifica la llibrera la decisió, contagiarà tothom que entre per primera vegada en aquest espai. Efectivament, La Fabulosa és una llibreria, sí, però, compte, aquesta no n’és una qualsevol. Endinsar-se en aquesta estança permet descobrir un projecte que sorgeix amb el propòsit fonamental d’esdevindre una plataforma de difusió per a tretze editorials independents llatinoamericanes, cinc d’elles seleccionades en la Fira de Bolonya com a millor editorial, i degudament escollides, per tant, per aquesta experta en literatura infantil i juvenil. Tot això, a Madrid, concretament al carrer Santa Ana número 3 del barri de La Latina. Fa bona pinta, veritat?

La Fabulosa 1.jpg

El nom, però, no és l’única cosa que desconcerta. I és que, La Fabulosa, no és cap botiga passada pel motle idèntic dels establiments de decoracions blanques, asèptiques i impol·lutes i d’aire industrial a què darrerament ens hi han acostumat. Contràriament, es tracta d’un negoci senzill i acollidor, sense grans pretensions estilístiques i ornamentals on el que és primordial són els llibres, com ha de ser. Així la manera escollida per a exposar-los és tant encertada com captivadora. Es tracta d’unes prestatgeries de cartró, obra d’El taller de Diseño, que permeten trencar amb el sistema tradicional d’ordenació i de cerca dels àlbums pel llom, ja que ací són les portades les que prenen el protagonisme i s’encarreguen també de captar l’atenció del públic com un aparador on trobar, en un primer colp d’ull, el catàleg d’aquestes editorials pràcticament complet.

La Fabulosa 4.jpg

La relació propera que Ana Garralón manté amb aquests països, on ha viscut algun temps i on sol viatjar amb freqüència per a fer conferències, juntament amb el seu profund coneixement de la producció literària llatinoamericana i les dificultats de distribució, la portaren a proposar editorials, com ara Ekaré de Veneçuela, tot i que té una sucursal a Barcelona, Babel Libros de Colombia, Ediciones El Naranjo de Mèxic, Limonero i Calibroscopio d’Argentina i tota la resta, l’oportunitat de tindre un punt de venda a La Fabulosa. Amb tot, aquesta no és sols una botiga de llibres sinó que és un indret dinàmic, on s’organitzen tallers i presentacions i on cada mes es convida una editorial de qualsevol part del món amb un perfil semblant a les que formen part d’aquest projecte per a ocupar una de les seues prestatgeries i preparar un parell d’activitats relacionades amb la seua producció. Durant el mes de maig, per exemple, són els llibres il·lustrats de l’editorial Narval els que s’hi podran trobar, però han passat ja per allí algunes propostes tan extraordinàries com és Orfeu Negro, de Portugal.

L’exquisida selecció de les editorials, l’altíssima qualitat literària i gràfica dels llibres i els àlbums que aquestes publiquen i els punts de vista diferents amb què s’acosten als temes que tracten i que interpreten, a partir de referències culturals llunyanes, fan de La Fabulosa una llibreria que fuig del convencional i aposta per una reeducació lectora a partir de propostes insòlites i interessants. Aquest objectiu, a més, es vol consolidar a partir d’una implicació i una participació directa en el barri, és a dir, fent veïnatge i revitalitzant un carrer que, d’un temps ençà, ha trobat en l’obertura de locals nous la vida que li mancava. És per això que, la revolució que ha inaugurat aquesta llibreria, no pot ser més fabulosa.

La Fabulosa 3.jpg

La Fabulosa 5.jpg

1 comentari

Filed under Entrevistes, Opinió

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

IMG_20180409_154021_388.jpg

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la. 

Llegiu-que-us-doni-gana_1992410784_52738007_1132x729.jpg

Deixa un comentari

Filed under Editorials, Opinió