‘Baltasar, o grande’: l’encís dels vincles familiars

Quan la meua germana i jo érem menudes, una pregunta recurrent sobresortia sempre entre tots aquells interrogants infantils amb què assetgem els pares durant una època determinada. Aquesta qüestió aflorava, en concret, durant aquelles escapades freqüents que solíem fer a la Mariola, els caps de setmana, els ponts, les vacances i, en definitiva, quan disposàvem d’un parell de dies lliures per a gaudir de Banyeres i el seu entorn. Consegüentment, ara que ja sóc gran, anar al poble continua sent una necessitat vital per allunyar-me de la ciutat, desconnectar i retrobar-me de tant en tant no sols amb un paisatge que vertaderament em fa feliç sinó també amb uns escenaris familiars que he compartit amb qui més he estimat, com ara els avis; uns indrets que habiten el seu record i que em fan sentir a casa, tot i que ells ja no hi siguen. És per això, doncs, que, a hores d’ara, encara em trobe buscant sense cap garantia d’èxit una resposta per aquella demanda que mai no em van saber respondre perquè, ¿què fa la gent que no té poble?

Baltasar o grande és el primer àlbum il·lustrat de Kirsten Sims, una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, debuta ara en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos d’aquesta història aleshores encara esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, contactava amb Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquesta història, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, a poc a poc, va acabar per convertir-se en un llibre al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ per un grup d’activistes que el deixa enmig del no-res per a trobar el seu propi camí. En aquest trajecte sense destinació determinada, dirà adéu als vells amics, intentarà fer-ne de nous i aprendrà a defensar-se per ell mateix en un món molt gran i, sovint, solitari; tot i que no per molt de temps.

Les il·lustracions de Kirsten Sims es caracteritzen per un univers creatiu molt particular resolt a partir de suggeridores pinzellades d’aquarel·la i traçats de tinta xinesa que la il·lustradora disposa sobre la imatge amb un moviment àgil i decidit. Aquesta rapidesa tècnica suscita la presència d’il·lustracions aparentment inacabades en les quals el color i la seua gestualitat esdevenen els protagonistes absoluts de la composició. Juntament amb aquesta riquesa cromàtica, hi destaca també l’aparició de tot un seguit de personatges que, amb una economia gràfica evident, mostren una expressivitat realment colpidora tal com s’observa, sobretot, en el personatge principal d’aquesta història. Amb tot, la resta d’elements que conformen l’àlbum participen i contribueixen d’aquesta exuberància plàstica, com ara la cal·ligrafia amb què es presenta el text i el joc amb els colors, les mesures i la disposició d’aquesta, com també les guardes, que exhibeixen un atractiu conjunt de tasses amb motius que giren al voltant d’aquest relat.

Resulta commovedor descobrir, finalment, com l’exotisme d’aquesta narració i els seus escenaris circenses i naturals no són sinó una excusa deliciosa per a la transmissió del missatge amagat d’estimar els animals en el seu hàbitat innat. Tanmateix, hi ha moltes més lectures en aquestes pàgines, ja que aquesta és, en essència, la història d’una petició personal, de la recerca individual d’un lloc segur. Un viatge temptador cap a la força dels vincles familiars i la memòria del territori. Al capdavall, mai no s’ha confirmat que la soledat fóra plaent i, en cas de ser-ho, ho serà més si som conscients que després d’ella sempre podem tornar a la companyia i als espais que habiten els nostres, els que més a prop tenim i sentim, si podem retornar, en definitiva, al poble.

Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.

Hoje sintome…: un alfabet d’emocions portugueses

Jan Amós Comenius, convençut que la representació visual del que deien les paraules podia ajudar a despertar un interés per la lectura, va publicar el 1650 l’Orbis pictus, un abecedari il·lustrat destinat a l’aprenentatge de l’alemany i el llatí. Amb aquesta obra s’encetava un nou concepte de llibre pensat per a introduir els infants en el món de la lectura, tan visual com textual, i, amb el pas dels anys, aquest model s’ha reproduït, consolidat i adaptat fins a sorprendre amb propostes editorials heterogènies i d’estils diferents. Precisament, la il·lustradora portuguesa Madalena Moniz es serveix d’aquest esquema compositiu, alhora senzill i eficaç, en Hoje sintome…, un llibre-alfabet en sentiments ordenats de la A a la Z que va rebre una menció d’honor a la recent Fira del Llibre Infantil de Bolonya i que ha estat una troballa reveladora.

La fascinació pels treballs de Catarina Sobral em va portar a conéixer Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un nou segell amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Els àlbums de Catarina, doncs, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’aquest abecedari il·lustrat i de l’afany per detectar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. Ara, després de remenar i tafanejar-ne els catàlegs, m’atrevisc a assegurar sense por que aquests res no tenen a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades. No debades, Là fora, guia para descobrir a natureza, de Planeta Tangerina ha estat també premiada enguany a Bolonya amb el mateix guardó que l’abecedari de Madalena Moniz.

 Hoje sintome… es resol amb un esquema organitzatiu simple i equilibrat que es repeteix sense variacions fins el final del llibre. Així, a la pàgina de l’esquerra, buida d’accessoris, es disposa únicament la lletra de l’abecedari acompanyada pel nom del sentiment amb què es correspon. L’economia compositiva amb què es presenta aquesta contrasta amb la il·lustració de la dreta, que s’encarrega de visualitzar poèticament aquest sentiment i que ocupa tota la superfície de la pàgina. L’originalitat de la proposta rau en la presència continuada d’un infant que, tot i manifestar-se aparentment com a fil conductor, no pretén una narració. És més, la il·lustradora no li atorga cap identitat ni cap biografia. És el lector qui ha de construir la història creant empatia amb aquest personatge i reconeixent com a pròpies les emocions d’aquest inventari variat però incomplet, com comprovem en l’exercici personal que es proposa en les últimes pàgines.

Madalena Moniz es desvincula en les il·lustracions dels colors plans i les formes geomètriques de les composicions de Catarina Sobral. Aquesta il·lustradora, en canvi, es serveix de la tinta xina i l’aquarel·la per a confeccionar imatges amb una certa evocació nostàlgica d’una estètica pretèrita, de colors suaus i pastels i acompanyats d’una tipografia clara i amb personalitat. Així mateix, la minuciositat que exigeix la tècnica de l’aquarel·la es tradueix en textures de colors acurades i matisades i en una exquisida atenció pels detalls, com s’observa, per exemple, en el gust per l’ornamentació i en l’elaboració de cada lletra de l’abecedari a partir d’un dels motius de la il·lustració principal.

La reivindicació del rol de la imatge com una invitació a la lectura ha sigut subratllada per molts autors posteriorment però res no faria imaginar a Comenius que, segles després, sentiments com ara sentir-se estimat, optimista, minúscul, cansat, etc., es podrien explicar tan deliciosament amb l’ajuda d’un abecedari il·lustrat. La bona salut dels llibres infantils il·lustrats portuguesos es reflecteix, doncs, en publicacions singulars, agosarades i fresques com Hoje sintome… que confirmen l’evidència que la història de la literatura infantil és una història d’imatges i paraules en la qual encara ens queda molt per descobrir. I això em fa sentir hui molt contenta.

Catarina Sobral: L’art d’achimpar

Catarina Sobral és una jove il·lustradora portuguesa que viu a cavall de Coimbra, la seua ciutat natal, i Lisboa. Tot i la seua formació en disseny, amb el pas dels anys, la seua activitat professional s’ha aproximant al món de la il·lustració infantil fins al punt que, el passat mes de març, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.

Les il·lustracions d’O meu avô (2024), editat per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, foren elogiades pel jurat per la seua forta personalitat així com per les seues referències a la tradició gràfica de la dècada de 1950 i la seua interpretació contemporània. A diferència dels anteriors àlbums que ha il·lustrat, en aquesta ocasió s’ha deixat seduir per les formes rectes i geomètriques i per l’elecció de tintes oposades entre elles, que reforcen la narració i que delaten una presència dominant del roig, el verd i el marró. De fet, aquesta és una història confrontada que parla del temps i de la rutina en presentar-nos d’una manera simultània la quotidianitat de dos personatges, un avi i el doctor Sebastião, mitjançant una narració en primera persona.

La gran riquesa visual d’aquestes il·lustracions, però, no sols resideix en les línies pures i el color. Les composicions també hi contribueixen en aquesta tasca en mostrar punts de vista sorprenents com ara les imatges de l’hora del sopar vistes des de dalt o les dels interiors del vehicle així com la despreocupació intencionada de retallar les figures o altres elements que hi apareixen a la imatge amb els marges de la il·lustració com per exemple les escenes de l’hora del te on sols s’hi veuen les extremitats dels personatges o la portada amb el nét, que mira cap a amunt i agafa la mà del seu avi, sols representat de cintura cap a baix. Reveladores són també les referències artístiques que ens desperten un somriure quan descobrim Fernando Pessoa i Almada Negreiros (el meu avi escriu ridícules cartes d’amor…), Édouard Manet i el seu Esmorzar sobre l’herba i les similituds amb l’estètica de Jaques Tati, i d’Andy Warhol en el simpàtic gos pug que, fins i tot, mereix una nota peu de pàgina. Aquest és un llibre amb una increïble força creativa i en el qual Catarina Sobral ens ofereix una brillant reflexió sobre l’inexorable pas del temps i la percepció subjectiva d’aquest fenomen que segueix el seu ritme i que cadascú experimentem de manera distinta, o no.

En canvi, en Achimpa (2012) i en Greve (2011), també editats per Orfeu Negro, utilitza materials diferents, com ara el llapis, les pintures de cera i, sobretot, el collage la qual cosa fa que ens trobem amb un resultat visual distint però extraordinari igualment.

Així, i conjuntament amb la seua audàcia gràfica, Achimpa destaca per les elaborades i iròniques construccions lingüístiques que Catarina confecciona a partir del descobriment a la biblioteca de la paraula Achimpa. Ningú coneix el significat d’aquest vocable nou ni saben a quina categoria gramatical pertany de manera que tots els personatges comencen a utilitzar Achimpa quan i com volen. “Açò és achimpíssim”, “s’ha de resoldre achimpadament” o “el comandament està achimpa de la taula” són sols algunes de les expressions que apareixen en aquesta història d’argument i final sorprenent. D’altra banda, a Greve, experimenta amb el collage a partir de la utilització d’imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i pixels o punts de color. En aquesta ocasió, es decanta per l’ús de colors més reduïts que contrasten amb expressives taques de roig i blau i ens descobreix un nou tipus de figuració que tendeix a l’exageració i l’engrandiment del cap i a l’estilització de les formes a l’hora d’explicar-nos una vaga molt particular amb una final que comparteix paral·lelismes en la manera de resoldre’s amb Achimpa.

Vazio (2014) és el seu títol més recent, editat aquesta vegada per l’editorial portuguesa Pato Logico, que explica el dia rere dia d’un home “buit” que es troba a la recerca d’allò que li puga donar un sentit a la seua vida. De segur que aquest àlbum és una continuació de la seua experimentació amb el color, les formes, les textures i el llenguatge i una mostra més d’una perseverança fidel al seu univers gràfic i literari, tan particular com deliciós. Els llibres de Catarina Sobral són, doncs, una mostra del bon fer i del bon gust tant pel que fa a la il·lustració com a la història, una conjunció difícil de trobar i que l’editora d’Orfeu Negro defineix amb tres adjectius amb tres Cs: contemporanis, conceptuals i cinematogràfics. Potser només cal afegir-ne un de més: achimpíssims.

*La imatge de portada d’aquest blog és una il·lustració d’Achimpa.