‘Vazio’: una altra història d’amor

Fugir dels mites associats a l’amor romàntic que s’han construït socialment al llarg dels anys no és fàcil, ja que aquests tendeixen a influir en una gran part de les nostres relacions afectives. De fet, tots els tòpics amorosos sedimentats en el nostre comportament condueixen inevitablement a jutjar d’una manera inconscient el que ha de ser acceptable i desitjable en l’enamorament alhora que generen unes expectatives exagerades i solen inculcar un prototipus específic i únic de relació de parella. Tot i aquesta realitat imposada que cal seguir desmuntant, no voldria jo hui seguir contribuint en aquesta visió sentimental que impera i vincula habitualment la cerca absoluta de la felicitat amb la troballa esperada d’una concepció carrinclona com n’és la mitja taronja i el moralisme del feliços per a sempre, no, és clar que no. Ara bé, permeteu-me, això sí, evocar la deliciosa sensació viscuda quan, sense esperar-ho, trobem qui omple d’emoció i companyia l’ensopida i lenta monotonia en què esdevé, de vegades, la rutina quotidiana. 

Arran d’aquest tedi diari, Vazio, un àlbum il·lustrat de Catarina Sobral, presenta la història d’un personatge mancat de forma i de color que, de sobte, un dia es mira en l’espill i ja no hi és. No és capaç de trobar-se ni tan sols dibuixant-se en aquest mirall perquè es sent tant buit per dins com per fora. Fins i tot els metges no saben diagnosticar-li el que té. Amb tot, per a superar aquesta sensació enutjosa, intenta fer qualsevol tipus d’activitat, com ara anar al supermercat i comprar tot el que se li ocorre però, al poc d’eixir, els articles assolits desapareixen i torna a sentir-se buit; baixa al carrer i passeja, però es confon amb la neu i passa totalment desapercebut per a la resta de la gent en una composició, d’altra banda, d’una proesa estètica i poètica sorprenent; també prova d’anar al museu, però s’ompli de l’energia dels colors que després s’esborra; camina pel camp, on es barreja amb la vitalitat de les plantes i els ocells, que també s’hi esfuma. El protagonista d’aquest conte viu, per tant, a la recerca continua i desesperada d’alguna cosa que vertaderament el satisfaça.

Catarina Sobral desplega el seu imaginari narratiu i visual en aquest àlbum mut que, tot i parlar d’amor, s’allunya del sabor romanticoide i la dolçor d’altres publicacions de temàtica similar mitjançant un concepte tan abstracte, com ara el buit, i una proposta estètica atrevida. La solució plàstica a l’hora de representar aquesta idea resideix, doncs, en una silueta blanca que deambula per uns paisatges plens de colors i de collages audaços i que es perd entre unes figures de línies senzilles i esquemàtiques, un estil característic de les primeres obres de la il·lustradora portuguesa, entre les quals s’inclou també aquesta. L’habilitat narrativa de Sobral es confirma, efectivament, en aquesta connexió plàstica que s’estableix entre el buit emocional del protagonista, sempre de color blanc, i l’esclat cromàtic interior que tot d’una es mostra cada vegada que intenta superar aquest sentiment de tristesa i apatia. Finalment, el moment en què el cor del protagonista, que no s’ha representat fins ara, colpeja de sobte i es superposa amb el d’una altra silueta blanca amb la qual es creua pel carrer, és el recurs escollit per a expressar l’instant de la seducció sense necessitat d’acudir a les paraules. Senzillament, genial.

En definitiva, Vazio és un àlbum il·lustrat sofisticat que demostra la maduresa de la indústria editorial portuguesa alhora que consolida el catàleg de Pato Logico, una de les editorials de referència del país veí pel que fa a il·lustració. Així, amb aquest títol tan metafòric, Catarina Sobral s’acosta des de la imatge a la tendresa amorosa tot i que l’objectiu va més enllà, ja que, en realitat, el que intenta és remarcar que, al cap i a la fi, la felicitat, on vertaderament es troba, és en la suma de les petites emocions que el dia a dia proporciona i no tant en l’espera d’un gran moment que mai arriba. Tanmateix, la il·lustradora alerta que certament cal estar una mica atents perquè, potser, allò que tant anhelem ho tenim al davant i no som capaços d’adonar-nos-en. Tal com, ara ja fa un temps, una nit de novembre, em va passar a mi. Però això és una altra història d’amor amb un final en què el per a sempre ha canviat, sortosament, per un feliç fins que una vulga.

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.