Tag Archives: Pato Lógico

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

capa-uma-onda-pequenina

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.

Danca_Capa

Deixa un comentari

Filed under Editorials