Tag Archives: Catarina Sobral

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

IMG_20171219_222604_467 (1).jpg

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

C03sa-9UsAEllgK.jpg

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.

c010b7f812c33310ab95b5fa9451e81b.jpg

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General, Il·lustradors, Opinió

‘Vazio’: una altra història d’amor

Fugir dels mites associats a l’amor romàntic que s’han construït socialment al llarg dels anys no és fàcil, ja que aquests tendeixen a influir en una gran part de les nostres relacions afectives. De fet, tots els tòpics amorosos sedimentats en el nostre comportament condueixen inevitablement a jutjar d’una manera inconscient el que ha de ser acceptable i desitjable en l’enamorament alhora que generen unes expectatives exagerades i solen inculcar un prototipus específic i únic de relació de parella. Tot i aquesta realitat imposada que cal seguir desmuntant, no voldria jo hui seguir contribuint en aquesta visió sentimental que impera i vincula habitualment la cerca absoluta de la felicitat amb la troballa esperada d’una concepció carrinclona com n’és la mitja taronja i el moralisme del feliços per a sempre, no, és clar que no. Ara bé, permeteu-me, això sí, evocar la deliciosa sensació viscuda quan, sense esperar-ho, trobem qui omple d’emoció i companyia l’ensopida i lenta monotonia en què esdevé, de vegades, la rutina quotidiana. 

IMG_20171120_173805_739 (2).jpg

Arran d’aquest tedi diari, Vazio, un àlbum il·lustrat de Catarina Sobral, presenta la història d’un personatge mancat de forma i de color que, de sobte, un dia es mira en l’espill i ja no hi és. No és capaç de trobar-se ni tan sols dibuixant-se en aquest mirall perquè es sent tant buit per dins com per fora. Fins i tot els metges no saben diagnosticar-li el que té. Amb tot, per a superar aquesta sensació enutjosa, intenta fer qualsevol tipus d’activitat, com ara anar al supermercat i comprar tot el que se li ocorre però, al poc d’eixir, els articles assolits desapareixen i torna a sentir-se buit; baixa al carrer i passeja, però es confon amb la neu i passa totalment desapercebut per a la resta de la gent en una composició, d’altra banda, d’una proesa estètica i poètica sorprenent; també prova d’anar al museu, però s’ompli de l’energia dels colors que després s’esborra; camina pel camp, on es barreja amb la vitalitat de les plantes i els ocells, que també s’hi esfuma. El protagonista d’aquest conte viu, per tant, a la recerca continua i desesperada d’alguna cosa que vertaderament el satisfaça.

home_vazio5.jpg

Catarina Sobral desplega el seu imaginari narratiu i visual en aquest àlbum mut que, tot i parlar d’amor, s’allunya del sabor romanticoide i la dolçor d’altres publicacions de temàtica similar mitjançant un concepte tan abstracte, com ara el buit, i una proposta estètica atrevida. La solució plàstica a l’hora de representar aquesta idea resideix, doncs, en una silueta blanca que deambula per uns paisatges plens de colors i de collages audaços i que es perd entre unes figures de línies senzilles i esquemàtiques, un estil característic de les primeres obres de la il·lustradora portuguesa, entre les quals s’inclou també aquesta. L’habilitat narrativa de Sobral es confirma, efectivament, en aquesta connexió plàstica que s’estableix entre el buit emocional del protagonista, sempre de color blanc, i l’esclat cromàtic interior que tot d’una es mostra cada vegada que intenta superar aquest sentiment de tristesa i apatia. Finalment, el moment en què el cor del protagonista, que no s’ha representat fins ara, colpeja de sobte i es superposa amb el d’una altra silueta blanca amb la qual es creua pel carrer, és el recurs escollit per a expressar l’instant de la seducció sense necessitat d’acudir a les paraules. Senzillament, genial.

En definitiva, Vazio és un àlbum il·lustrat sofisticat que demostra la maduresa de la indústria editorial portuguesa alhora que consolida el catàleg de Pato Logico, una de les editorials de referència del país veí pel que fa a il·lustració. Així, amb aquest títol tan metafòric, Catarina Sobral s’acosta des de la imatge a la tendresa amorosa tot i que l’objectiu va més enllà, ja que, en realitat, el que intenta és remarcar que, al cap i a la fi, la felicitat, on vertaderament es troba, és en la suma de les petites emocions que el dia a dia proporciona i no tant en l’espera d’un gran moment que mai arriba. Tanmateix, la il·lustradora alerta que certament cal estar una mica atents perquè, potser, allò que tant anhelem ho tenim al davant i no som capaços d’adonar-nos-en. Tal com, ara ja fa un temps, una nit de novembre, em va passar a mi. Però això és una altra història d’amor amb un final en què el per a sempre ha canviat, sortosament, per un feliç fins que una vulga.

book_vazio8

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

capa-uma-onda-pequenina

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.

Danca_Capa

Deixa un comentari

Filed under Editorials

‘O chapeleiro e o vento’: una alenada d’aire nou

El barret és una peça de roba que serveix per a cobrir-se el cap. Es pot dur bé com a protecció contra les inclemències del temps, com ara el fred i la calor, o bé com un accessori de moda. Al meu avi Rafael, per exemple, li agradaven molt, quasi tant com les corbates, i en tenia un per a cada ocasió: el més vell per a estar per casa; un per a dormir com el del Pare Noel, per a ell aquest era el més calent perquè li tapava fins les orelles i sempre el deixava penjat del capçal del llit; un de més tou, fosc i d’ales amples per a mudar; el de palla per anar a l’horta i un bon grapat més. Ara bé, malauradament, el que ell no sabia és que hi ha moltes més classes de barrets i alguns tan increïbles i inversemblants com ara els barrets per a amagar les idees, els barrets llanterna i, fins i tot, els barrets per a oblidar, per als cors ferits.

IMG_20151108_140752

Així ho desvetla Catarina Sobral en O chapeleiro e o vento, la història d’un barreter capaç de fer els barrets més bonics i més originals tot i que, el realment especial d’aquests, és que no es perdien mai perquè cap d’ells podia ser endut pel vent. Els seus barrets eren coneguts per tots, no estrenyien, no pesaven, no deixaven passar la pluja i tenien les formes i utilitats més diverses i ingenioses. Era tan famós que rebia clients de tots els indrets del món, que acudien a la botiga només per a fer-se amb un dels seus barrets. Però, malgrat aquest prestigi, el barreter passava hores i hores tancat en l’estudi tractant d’inventar-ne un que, per fi, pogués escapar-se amb la força d’una ventada. O chapeleiro e o vento és un text senzill i tendre, una obra d’aquesta artista portuguesa que torna a sorprendre una vegada més amb un singular catàleg de barrets tan ben escrit com il·lustrat. I és que, Catarina, no decep.

image7

Aquesta il·lustradora no sol treballar sempre amb la mateixa tècnica i, per tant, l’efecte plàstic dels seus llibres varia dels uns als altres. Amb tot, la tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que l’exploració en la mescla de textures i l’exhibició d’imatges bidimensionals són uns trets habituals de l’univers gràfic de Sobral que ací també estan presents. En aquesta obra, però, la bicromia es fa encara més intensa a causa de l’ús del grafit i les variacions tonals, que es conjuguen amb l’esporàdica i sobtada introducció dels colors blau i groc per a subratllar alguns dels objectes que hi apareixen. Les seues són unes imatges molt dinàmiques, narratives que, juntament amb el text, es preocupen per la comprensió de la història i, a més, introdueixen altres lectures.

És precisament la riquesa visual i la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums de la portuguesa d’altres autors contemporanis. Catarina Sobral agrada, entusiasma, i no sols per l’estètica que en desprenen els treballs sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre infantil amb un resultat d’una qualitat literària i visual evident i que, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. O chapeleiro e o vento, així, és un llibre de petit format que no sols mostra diferents tipus de barrets sinó que alhora ens enfronta amb el que ens manca, amb el que no aconseguim. Perquè el barret ideal, amb el que ens sentim més còmodes, el que més ens afavoreix, no es troba a la primera. Però, a la fi, arriba. Tot i que siga portat per un vent de canvi, per un buf d’aire fresc, nou, com són els llibres de Catarina.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Catarina Sobral: L’art d’achimpar

Catarina Sobral és una jove il·lustradora portuguesa que viu a cavall de Coimbra, la seua ciutat natal, i Lisboa. Tot i la seua formació en disseny, amb el pas dels anys, la seua activitat professional s’ha aproximant al món de la il·lustració infantil fins al punt que, el passat mes de març, va ser guardonada amb el prestigiós Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.

Les il·lustracions d’O meu avô (2024), editat per l’editorial portuguesa Orfeu Negro, foren elogiades pel jurat per la seua forta personalitat així com per les seues referències a la tradició gràfica de la dècada de 1950 i la seua interpretació contemporània. A diferència dels anteriors àlbums que ha il·lustrat, en aquesta ocasió s’ha deixat seduir per les formes rectes i geomètriques i per l’elecció de tintes oposades entre elles, que reforcen la narració i que delaten una presència dominant del roig, el verd i el marró. De fet, aquesta és una història confrontada que parla del temps i de la rutina en presentar-nos d’una manera simultània la quotidianitat de dos personatges, un avi i el doctor Sebastião, mitjançant una narració en primera persona.

La gran riquesa visual d’aquestes il·lustracions, però, no sols resideix en les línies pures i el color. Les composicions també hi contribueixen en aquesta tasca en mostrar punts de vista sorprenents com ara les imatges de l’hora del sopar vistes des de dalt o les dels interiors del vehicle així com la despreocupació intencionada de retallar les figures o altres elements que hi apareixen a la imatge amb els marges de la il·lustració com per exemple les escenes de l’hora del te on sols s’hi veuen les extremitats dels personatges o la portada amb el nét, que mira cap a amunt i agafa la mà del seu avi, sols representat de cintura cap a baix. Reveladores són també les referències artístiques que ens desperten un somriure quan descobrim Fernando Pessoa i Almada Negreiros (el meu avi escriu ridícules cartes d’amor…), Édouard Manet i el seu Esmorzar sobre l’herba i les similituds amb l’estètica de Jaques Tati, i d’Andy Warhol en el simpàtic gos pug que, fins i tot, mereix una nota peu de pàgina. Aquest és un llibre amb una increïble força creativa i en el qual Catarina Sobral ens ofereix una brillant reflexió sobre l’inexorable pas del temps i la percepció subjectiva d’aquest fenomen que segueix el seu ritme i que cadascú experimentem de manera distinta, o no.

En canvi, en Achimpa (2012) i en Greve (2011), també editats per Orfeu Negro, utilitza materials diferents, com ara el llapis, les pintures de cera i, sobretot, el collage la qual cosa fa que ens trobem amb un resultat visual distint però extraordinari igualment.

Així, i conjuntament amb la seua audàcia gràfica, Achimpa destaca per les elaborades i iròniques construccions lingüístiques que Catarina confecciona a partir del descobriment a la biblioteca de la paraula Achimpa. Ningú coneix el significat d’aquest vocable nou ni saben a quina categoria gramatical pertany de manera que tots els personatges comencen a utilitzar Achimpa quan i com volen. “Açò és achimpíssim”, “s’ha de resoldre achimpadament” o “el comandament està achimpa de la taula” són sols algunes de les expressions que apareixen en aquesta història d’argument i final sorprenent. D’altra banda, a Greve, experimenta amb el collage a partir de la utilització d’imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i pixels o punts de color. En aquesta ocasió, es decanta per l’ús de colors més reduïts que contrasten amb expressives taques de roig i blau i ens descobreix un nou tipus de figuració que tendeix a l’exageració i l’engrandiment del cap i a l’estilització de les formes a l’hora d’explicar-nos una vaga molt particular amb una final que comparteix paral·lelismes en la manera de resoldre’s amb Achimpa.

Vazio (2014) és el seu títol més recent, editat aquesta vegada per l’editorial portuguesa Pato Logico, que explica el dia rere dia d’un home “buit” que es troba a la recerca d’allò que li puga donar un sentit a la seua vida. De segur que aquest àlbum és una continuació de la seua experimentació amb el color, les formes, les textures i el llenguatge i una mostra més d’una perseverança fidel al seu univers gràfic i literari, tan particular com deliciós. Els llibres de Catarina Sobral són, doncs, una mostra del bon fer i del bon gust tant pel que fa a la il·lustració com a la història, una conjunció difícil de trobar i que l’editora d’Orfeu Negro defineix amb tres adjectius amb tres Cs: contemporanis, conceptuals i cinematogràfics. Potser només cal afegir-ne un de més: achimpíssims.

*La imatge de portada d’aquest blog és una il·lustració d’Achimpa.


2 comentaris

Filed under Il·lustradors