Monthly Archives: Novembre 2015

‘Black dog’: mecanismes per a véncer la por (I)

Recorde unes vacances d’estiu a la Vall de Boí, als Pirineus, quan era menuda amb els meus pares i una colla d’amics. Un d’aquells dies, mentre passejava plàcidament per un d’aquells pobles de carrers empedrats i cases antigues amb balcons de fusta, de sobte i sense esperar-m’ho, un gos negre, de dimensions considerables, s’abalançà sobre mi, es plantà sobre dues de les seues potes i, mostrant-me els ullals ben de prop, m’espentà sobre un cotxe deixant-me muda de por. El que jo no sabia és que el gos no em volia menjar a mi, sinó al paquet de papes que portava entres les mans i que tant tranquil·lament assaboria abans d’aquest dramàtic assalt. Aquest episodi, que sempre he evocat amb segurament més aparositat de la que hi hagué, possiblement ha marcat la meua manera de relacionar-me ara amb aquests animals.

Black dog, recentment publicat en castellà per Nube Ocho, és un àlbum escrit i il·lustrat per Levi Pinfold que conta l’aventura que viu, precisament amb un gos negre, la família Hope. Així, el senyor Hope, està gaudint del seu desdejuni fins que observa amb terror a través de la finestra un gos negre que defineix amb la mida d’un tigre; la senyora Hope, poc després, crida espantada que hi ha un gos negre de la mida d’un elefant fóra de la casa; a continuació, la filla, des del pis de dalt, s’horroritza en comprovar, mentre es renta les dents, la presència de l’enorme ull d’un gos negre de la mida d’un tiranosaure rex alhora que el fill major, es desperta emporuguit en adonar-se’n que un gos negre gegant passeja a la vora de la seua finestra. Malgrat que la por augmenta a mesura que es presenten els personatges, finalment, és el més menut dels Hope, tot i les advertències de perill, qui ix al carrer sota l’atenta mirada de la resta de la família, que s’amaga darrere de la porta amb gest de pànic, i enceta una persecució juganera que, a poc a poc, acabarà per reduir la grandària desorbitada d’aquest animal.

IMG_20151115_144138

Pinfold compagina deliciosament la narració escrita amb tot un seguit d’il·lustracions a gran escala que reprodueixen visualment aquest temor i que s’uneixen amb el text per tal de descriure l’evolució d’aquesta sensació d’angoixa. Però, malgrat la qualitat textual i les possibilitats que ofereix per a ser llegit en veu alta, són les il·lustracions les que millor defineixen i caracteritzen aquest àlbum, unes imatges amb unes tonalitats suaus, càlides, d’estil clàssic, amb un realisme màgic i estilitzat que revelen la influència dels seus treballs pictòrics així com un acurat gust pels detalls i una estudiada posada en escena. Juntament amb aquestes més grans, que són les encarregades d’argumentar visualment les sensacions que explica el text, unes il·lustracions encantadores, més menudes i de color sèpia envolten el text i construeixen seqüències visuals del que el relat exposa amb un dinamisme propi de la tècnica de l’stop motion. La riquesa plàstica d’aquest il·lustrador, de fet, és tan inspiradora i suggestiva que només amb les il·lustracions es podria sostindre la història, sense necessitat del text. 

Diuen que la por té molts graus. I jo devia tenir el més alt ja que, de ben menuda, tenia por de tot, no només dels gossos (els negres i tots els altres) sinó també de dormir sola a casa, dels morts i de tantes altres coses que ara no vénen al cas. El que ha vingut al cas, però, és aquest gos negre de Levi Pinfold que ha inundat la casa familiar dels Hope d’una sensació d’intranquil·litat i nerviosisme. I és que la por, és això, la inquietud i l’angoixa que, normalment, provoca algun pensament desagradable que roman amb força en l’inconscient i que acudeix amb més o menys freqüència amplificant-ne els efectes i monopolitzant-ne el pensament. Sort que Pinfold té el remei per a véncer-la: córrer davant d’ella i esgotar-la fins reduir-la i fer-la inofensiva. Ho posaré en pràctica. O, almenys, ho intentaré.

New_AW_1.tif

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

‘O chapeleiro e o vento’: una alenada d’aire nou

El barret és una peça de roba que serveix per a cobrir-se el cap. Es pot dur bé com a protecció contra les inclemències del temps, com ara el fred i la calor, o bé com un accessori de moda. Al meu avi Rafael, per exemple, li agradaven molt, quasi tant com les corbates, i en tenia un per a cada ocasió: el més vell per a estar per casa; un per a dormir com el del Pare Noel, per a ell aquest era el més calent perquè li tapava fins les orelles i sempre el deixava penjat del capçal del llit; un de més tou, fosc i d’ales amples per a mudar; el de palla per anar a l’horta i un bon grapat més. Ara bé, malauradament, el que ell no sabia és que hi ha moltes més classes de barrets i alguns tan increïbles i inversemblants com ara els barrets per a amagar les idees, els barrets llanterna i, fins i tot, els barrets per a oblidar, per als cors ferits.

IMG_20151108_140752

Així ho desvetla Catarina Sobral en O chapeleiro e o vento, la història d’un barreter capaç de fer els barrets més bonics i més originals tot i que, el realment especial d’aquests, és que no es perdien mai perquè cap d’ells podia ser endut pel vent. Els seus barrets eren coneguts per tots, no estrenyien, no pesaven, no deixaven passar la pluja i tenien les formes i utilitats més diverses i ingenioses. Era tan famós que rebia clients de tots els indrets del món, que acudien a la botiga només per a fer-se amb un dels seus barrets. Però, malgrat aquest prestigi, el barreter passava hores i hores tancat en l’estudi tractant d’inventar-ne un que, per fi, pogués escapar-se amb la força d’una ventada. O chapeleiro e o vento és un text senzill i tendre, una obra d’aquesta artista portuguesa que torna a sorprendre una vegada més amb un singular catàleg de barrets tan ben escrit com il·lustrat. I és que, Catarina, no decep.

image7

Aquesta il·lustradora no sol treballar sempre amb la mateixa tècnica i, per tant, l’efecte plàstic dels seus llibres varia dels uns als altres. Amb tot, la tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que l’exploració en la mescla de textures i l’exhibició d’imatges bidimensionals són uns trets habituals de l’univers gràfic de Sobral que ací també estan presents. En aquesta obra, però, la bicromia es fa encara més intensa a causa de l’ús del grafit i les variacions tonals, que es conjuguen amb l’esporàdica i sobtada introducció dels colors blau i groc per a subratllar alguns dels objectes que hi apareixen. Les seues són unes imatges molt dinàmiques, narratives que, juntament amb el text, es preocupen per la comprensió de la història i, a més, introdueixen altres lectures.

És precisament la riquesa visual i la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums de la portuguesa d’altres autors contemporanis. Catarina Sobral agrada, entusiasma, i no sols per l’estètica que en desprenen els treballs sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre infantil amb un resultat d’una qualitat literària i visual evident i que, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. O chapeleiro e o vento, així, és un llibre de petit format que no sols mostra diferents tipus de barrets sinó que alhora ens enfronta amb el que ens manca, amb el que no aconseguim. Perquè el barret ideal, amb el que ens sentim més còmodes, el que més ens afavoreix, no es troba a la primera. Però, a la fi, arriba. Tot i que siga portat per un vent de canvi, per un buf d’aire fresc, nou, com són els llibres de Catarina.

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors