Tag Archives: Impedimenta

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors

‘El viaje’: crònica d’una fugida

Compartir entusiasme pels àlbums il·lustrats amb una gran amiga porta a seguir-ne els suggeriments i que esdevinga en un encert. Tot i això, he de confessar que, de vegades, no seguisc la recomanació en l’instant en què em fa la proposta sinó que, més bé, me’n recorde d’aquesta passat el temps. Això és el que em va ocórrer amb El viaje de Francesca Sanna, un àlbum il·lustrat del qual em va advertir en la darrera Fira del Llibre de València, però que no li vaig prestar la deguda atenció fins que una visita a Estudio 64 me’l va tornar a posar, sortosament, al davant. Aleshores escapar-ne de l’influx va ser ja impossible.

IMG-20160603-WA0006bb

Malgrat aquest títol evocador i la presència d’una escena d’estiu idíl·lica a la primera pàgina, obrir El viaje, però, no és fer cap travessia de plaer. Aquesta és, en canvi, una història que mostra, a través dels ulls d’un infant, les pors, les dificultats, les tensions i la vulnerabilitat que, malauradament, formen part de la vida de totes aquelles persones que es veuen espentades a fugir del seu país. Així, en efecte, l’àlbum comença amb una família que juga feliçment a la vora del mar totalment aliena a la tragèdia que sobtadament esdevindrà; abans que la foscor de la guerra s’estenga inevitablement a través de la imatge i s’emporte amb ella el pare, alhora que amenaça també la resta del nucli familiar. És, per tant, a partir d’aquest moment, quan comença l’autèntic viatge, un recorregut nocturn per paratges boscosos i aigües agitades.

Aquesta família, ara de tres membres, recorre aleshores un llarg camí de fugida amb la companyia inseparable de la protecció de la mare, simbolitzada mitjançant els seus cabells, però també d’un altre protagonista fonamental en aquest llibre, la por, de nou retratada amb la foscor i també amb un joc amb la grandària dels distints elements que hi apareixen, que espanten i intimiden. Tot i l’existència d’aquests elements terrorífics, cal dir que aquest fatídic sentiment no està gens estereotipat ni presenta cap propòsit de sobresaltar sinó que més bé vol ser una emoció implícita, una expressió per a entendre els enormes obstacles que en una situació com aquesta s’han de superar.

Francesca Sanna (Sardenya), explica al final del llibre que va arribar a aquesta història després d’escoltar el relat de dues xiques que es trobaven en un camp de refugiats a Itàlia. Commoguda per aquestes paraules, va decidir entrevistar immigrants de les nacionalitats més diverses amb la intenció de recopilar els testimonis de les seues terribles experiències i donar-los posteriorment forma de publicació. El resultat és un àlbum de text senzill però tremendament pertorbador i d’il·lustracions d’estil colorit i un acurat gust pels detalls que desprenen, des del començament, la petjada de l’Orient Mitjà i Àsia en la descripció de plantes, flors, paisatges i edificis i que contrasten amb les imatges finals en què la família ha posat fi al seu viatge, més clarament occidentals.

La capacitat de síntesi a l’hora d’abordar el drama de la migració forçada és superat deliciosament per Sanna qui mostra un domini del llenguatge verbal i visual realment sorprenent i més tractant-se de la seua primera publicació. A més, aquesta crònica de la fugida amb final esperançador comença a explicar-se des de les guardes, que es relacionen entre elles mitjançant la presència del mar i construeixen esquemàticament una lectura visual del que es llegirà a continuació. Aquestes són, de fet, un avançament exquisit d’un àlbum il·lustrat veritablement seductor però, sobretot, dolorosament actual i que, consegüentment, hauria d’entrar en la categoria de recomanació obligatòria; però no d’aquelles propostes que s’obliden, com a mi em sol passar, no siga cosa que passe com amb els refugiats, que els recordem quan, potser, ja és massa tard.

the_journey_1024x1024

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors