¡Fuego!: o com les falles trauen el cap en la literatura infantil (II)

Cada 19 de març, seguint la tradició, el foc s’engolirà els centenars de monuments artístics de fusta i cartó que durant una setmana s’han plantat a la ciutat de València. Aquesta cerimònia que marca l’acabament de la festa de les Falles, però, no seria possible sense l’assistència dels bombers, que vigilen les flames perquè no cresquen ni s’escampen més del convenient i que, contràriament al que és habitual, no acudeixen en sentir el crit d’auxili, sinó que estan preparats molt abans que el monument comence a cremar. És precisament amb aquesta explicació com Vicente Ferrer, editor de Media Vaca, acaba l’edició del poema il·lustrat ¡Fuego! del poeta Jan Brzechwa i la il·lustradora Agnieszka Borucka-Foks. La incidència sobre el cas valencià s’explica pel catàleg de veus en diversos idiomes (anglés, francés, italià, alemany, rus, àrab, xinés i èuscar) que s’hi inclou per a poder avisar en cas d’incendi quan s’està viatjant per l’estranger ja que, Ferrer prevé, aquest crit s’ha d’evitar durant la cremà de les falles. Aquesta, per tant, no és sols la publicació aïllada d’un poema amb imatges. Juntament amb les traduccions de la paraula foc apareix tot un seguit de raonaments al voltant del poeta, la il·lustradora, la troballa del poema i altres reflexions i deliris de l’editor que fan d’aquest un exemplar deliciós, únic i irrepetible.

¡Fuego! (Pali sie!) és un poema infantil molt popular a Polònia que comença amb un bomber que dorm en una torre i que, de sobte, és despertat per una mosca. Aquest inici tan peculiar és el desencadenant de totes les peripècies i els obstacles que els bombers, valents vencedors del foc, viuran al llarg d’una intensa jornada de treball. Malgrat que la primera intenció era publicar-lo conservant el text en polonés, els consells descoratjadors que va rebre l’editor l’espentaren finalment cap a la traducció al castellà («¿si ballem música en una altra llengua per què no podem llegir en una llengua distinta a la nostra?», es lamenta Vicente Ferrer). Malgrat les primeres reticències, la musicalitat i el ritme del poema original de Brzechwa es conserven en la versió traduïda que, amb la forma de romanç, conjuga eficaçment l’humor i l’emoció primigènies i convida a llegir-se en veu alta, fins i tot a interpretar-se i a representar-se. A més, cal seguir el consell de Ferrer i llegir també el poema en polonés que, per això, s’ha disposat al final del llibre.

 

Agnieszka Borucka-Foks va visitar la fira del llibre per a infants de Bolonya amb una maqueta del projecte que va fer sobre Pali sie! l’any 1999 mentre cursava els seus estudis. Aquell exercici acadèmic, va caure en mans de Begoña i Vicente, tots dos editors de Media Vaca, i, uns anys després, forma part de l’excel·lent col·lecció de llibres il·lustrats amb què cada cert temps ens sorprenen. La proposta gràfica de Borucka-Foks s’acobla magistralment amb el text de Brzechwa degut al llenguatge modern i expressiu de què es serveix. La combinació de fotografies, il·lustracions i dibuixos a línia i la incorporació de la tipografia com un element més de la il·lustració en delata la formació com a dissenyadora gràfica i no decep; el resultat estètic és sorprenent, d’una gran força i originalitat creativa, tant com ho és el text.

Però ¡Fuego! no és una història sobre els bombers i sobre el foc. Més enllà d’això, aquest llibre és el testimoni evident d’una forma d’editar molt personal; del gust per publicar un tipus de llibre il·lustrat transgressor i arriscat que explora horitzons diferents en la literatura infantil alhora que cerca lectors entusiastes i atrevits. El debat sobre els nombrosos prejudicis al voltant dels llibres per a infants, referents a l’edat adequada, els continguts idonis, la funció de la il·lustració, etc., són qüestions que des de sempre han preocupat els editors. Aquesta publicació els posa de manifest i es posiciona sense subtileses. Així, per a molts seguiran sent, com ells es defineixen, uns editors de llibres rars. Per a altres, en canvi, són el pont necessari per a arribar a tractar la lectura i els llibres il·lustrats per a infants amb l’exigència que es mereixen. Koniec (és a dir, fi).

Les falles en la literatura per a infants (I)

L’origen de les falles es relaciona amb els focs rituals que es celebraven en l’equinoci de primavera per a enterrar l’hivern. Fa molt de temps, els fusters encenien una foguera feta amb borumballes, trossos de fusta i mobles vells. En altre moment, hi van afegir un ninot que satiritzava el personatge més popular d’aquell any fins que, a poc a poc, s’ha arribat als monuments que es planten actualment. A València, ens hem anat avenint tant a aquesta festa que només entrar març la ciutat comença amb els preparatius i no descansa fins el dia 20. Les falles afecten qualsevol altra activitat i la millor estratègia per sobreviure-hi és fugir o unir-se a elles i deixar-se dur fins la nit de la Cremà.

Amb tot, aquesta eufòria festiva valenciana ha estat una mica oculta o oblidada per la literatura infantil. Gemma Lluch apuntava fa uns dies com les festes tradicionals catalanes han estat sempre més representades en les nombroses narracions escrites per als més menuts sobre La diada de Sant Jordi, la nit de Sant Joan i el nadal i el tió, per exemple. Però, feliçment, el passat mes de febrer la Galera, en la col·lecció Tradicions, ens sorprenia amb Les falles, un relat de Carlos Cano i il·lustrat per Roser Calafell sobre aquesta festa que és explicat a través de les vivències dels xiquets Roseta i Tonet, fallera major i president infantil d’una falla de València.

Carles Cano és un reconegut escriptor valencià que gaudeix escrivint històries i potser més contant-les. Ara, servint-se de les veus de Roseta i Tonet fa un recorregut pels actes més importants de les falles. Comença, evidentment, per la Crida i continua amb altres com ara l’arreplegà del ninot, la plantà, la despertà, les mascletades, l’ofrena i els castells de focs artificials de la nit. La cremà, que posa fi a les falles, és el que marca també el final del conte. Més enllà del resum d’actes fallers, el llibre mostra sobretot una descripció afectuosa del comportament infantil, de la il·lusió i la ingenuïtat dels infants vivint i participant de la festa.

Les il·lustracions de Roser Calafell contribueixen agradablement en aquest retrat d’actituds infantils. Aquesta il·lustradora catalana ha aconseguit captar les peculiaritats i els detalls estètics de la festa. L’ambientació i la reproducció, de vegades, arriba a ser tan fidel que fins i tot es reconeix un personatge singular de la ciutat que aquestes falles està sent més notícia que mai per una qüestió lingüística força inapropiada. Amb tot, les expressions d’alegria a l’hora de tirar coets, de cansament una vegada lliurat el ram a l’ofrena i de tristesa durant la cremà de la falla d’ambdós xiquets són dibuixades amb delicadesa i bon gust per aquesta il·lustradora amb un positiu ressó de l’estil de Roser Capdevila.

Concedir el protagonisme a les falles significa fer un pas endavant cap al reconeixement de la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta. Així, Les falles exposa tot el seguit d’actes que conformen l’entramat fester als nostres dies amb una voluntat no només de familiaritzar els infants amb les nostres tradicions sinó també de posar-les en valor. Però, ¿per què no les celebrem a la tardor?, ¿quin sentit té cremar els monuments? i ¿per què mengem bunyols? Aquestes i altres més qüestions és ben segur que suscitarien altres històries il·lustrades interessants alhora que revitalitzarien l’aprofundiment de les festes i la cultura tradicionals. I llibres com aquest, sense dubte, són un impuls necessari perquè això ocórrega. Enhorabona.

Homenatge a Kembo: més enllà d’un àlbum il·lustrat

La història d’un lleó vegetarià que viatja des de la selva africana fins a un circ europeu i conclou el seu periple a Hollywood per a convertir-se en l’emblema de la Metro Goldwyn Mayer ha de ser necessàriament escrita per Carlos Pérez. Tot i que la seua timidesa el va portar a signar moltes de les seues obres literàries amagat rere un pseudònim, en aquesta ocasió, es va aventurar i va publicar el seu nom unit al de Miguel Calatayud, creador de les fantàstiques imatges que il·lustren el relat Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano un llibre de Kalandraka editat el març del 2010. Estem d’aniversari doncs.

Pérez i Calatayud són dos hómens importants en la meua vida. Vaig conéixer l’escriptor, filòsof, pedagog, pianista, museòleg i tantes altres coses més que va ser Carlos Pérez degut a l’amistat que mantenia amb mon pare. Amb tot, l’esforç per col·locar els llibres per a infants i, per tant, les il·lustracions infantils, en el graó artístic que els correspon és, indubtablement, el fet que més he admirat en la seua trajectòria professional i que m’ha portat a compartir una batalla de reivindicació que Carlos Pérez ja havia iniciat i que ara jo, i des de la humilitat, intente continuar. Miguel Calatayud, en canvi, m’acompanya tots els dies, mitjançant converses, lectures i catàlegs en el difícil camí de fer una tesi. No debades, el meu treball d’investigació tracta, precisament, sobre la seua vessant com a il·lustrador infantil.

Així, Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano és un llibre situat en els anys trenta del segle XX que ha acabat convertint-se en una visió elegant del món del circ, el cine i el jazz. Des del punt de vista gràfic, Calatayud, un il·lustrador reflexiu i metòdic, construeix amb la mateixa delicadesa tant els escenaris africans del principi del conte com l’ambient del circ Medrano de París on, posteriorment, es traslladat el lleó. El gran domini de l’aquarel·la el porta a confeccionar acurades il·lustracions que exhibeixen composicions atrevides i arriscades i que sorprenen per l’elecció d’una determinada opció cromàtica. Les escenes en què Kembo persegueix les dones de la tribu dels Babalunga i dels Kamalongos, les de l’explorador Joe Toscana, qui acaba capturant-lo, i les dels espectacles del circ són il·lustracions que comparteixen aquests trets estilístics i atorguen al conjunt una unitat estètica que desprén una gran personalitat.

Pel que fa al text, a banda de la intel·ligència i el sentit del humor que el caracteritza, Carlos Pérez confessa moltes de les seues referències cinematogràfiques i artístiques en escriure una història en la qual trobar la influència de la pel·lícula de La Reina d’Àfrica, dels cartells de Cassandre i de l’antic Cirque Fernando que va inspirar els artistes Toulouse-Lautrec i Renoir no és una tasca massa complicada per a un lector adult. La complicitat entre Pérez i Calatayud no s’evidencia només en la total compenetració entre el text i la imatge sinó també en la contribució per part de l’il·lustrador en aquesta demostració particular d’allò que tots dos admiren. Especialment suggeridora és la il·lustració de la cantant afroamericana que llançava un dels plàtans amb què havia confeccionat la seua faldilla al passar a prop de Kembo. Aquesta no és més que una evocació del famós dibuix que Paul Collin va fer de la cantant i ballarina Joséphine Baker i una de les tantes que podem trobar. Amb aquests precedents, llavors, era necessari rendir-los el meu particular homenatge. Tot i que siga cinc anys després, la categoria d’ells obliga.