Monthly Archives: Mai 2016

Estudio 64

Javier Undiano és de Saragossa. Fa deu anys que anava i tornava d’ací cap allà fins que, al remat, cansat de tant de viatge, s’ha instal·lat definitivament a València, ciutat d’on és Julio Antonio Blasco. A Javier, el fet de quedar-se aturat, el va obligar a reinventar-se professionalment motivat, en part, per la seua atracció per la il·lustració, mentre que Julio ja feia uns anys que s’hi dedicava precisament a aquesta tasca. És per això, i per altres motius, que tots dos s’associaren i crearen Estudio 64, un espai ben il·lustrat al cor de Benimaclet des d’on reivindiquen l’ofici d’il·lustrar i el treball dels il·lustradors que dia rere dia intenten fer-se un lloc en un món dominat, malauradament, per les modes i el mercat editorial.

¿Què és Estudio 64?

Javier: En teoria, i segons la normativa, és una llibreria; però Estudio 64 és molt més que això. Aquest és un espai d’il·lustració amb una galeria i una llibreria on es fan tallers, exposicions i presentacions.

Julio: En realitat Estudio 64 són dos espais diferenciats. Per una banda, hi ha la llibreria-galeria, que la porta Javier, bé, la galeria la portem entre tots dos, i d’altra banda hi ha el meu estudi, perquè jo em dedique a la il·lustració de llibres i el disseny i tinc ací el meu espai de treball.

IMG_20160520_140628

¿Com sorgeix Estudio 64?

Javier: Fa un temps em vaig quedar en l’atur i vaig estar pensant obrir un espai similar a aquest a Saragossa però, per diverses circumstàncies, com ara que vaig tornar a trobar una feina nova, el projecte va quedar aparcat uns anys. Una vegada em torne a quedar en l’atur, reprenc aquesta idea però una mica diferent, ja que la intenció en aquesta ocasió era obrir una editorial per a publicar quaderns d’artista. En un començament anava a ser una espècie d’autoedició però el fet de publicar quaderns d’il·lustradors era una cosa que semblava innovadora, que no ho feia ningú en aquell moment, almenys nosaltres no ho havíem vist. És per això que, finalment, Julio i jo ens decidirem a crear una editorial, Simientes Editores. Només hem publicat dos llibres, i el primer és de Julio, és clar. Podríem dir que es tracta d’una microeditorial en què es fa tot de manera autogestionada. Només publiquem quan hi ha possibilitat de publicar, com és el cas d’ara en què estem amb un tercer llibre que esperem que estiga a punt per a la tardor.

¿D’on ve el nom d’Estudio 64?

Javier: El nom és una picadeta d’ull a Estudio 54, la famosa discoteca de Nova York, a mi m’agrada molt la música disco i se’m va ocórrer una barreja entre això i el famós truc que ens han dit sempre del 6 i el 4 per a dibuixar un retrat.

Julio: De fet hi ha una bola d’espills discotequera penjada de la botiga i el logo de la llibreria és el retrat d’un calb fet amb el sis i el quatre. He de confessar que jo sempre he odiat aquesta figura que sorgia per la combinació dels dos números i quan a Javier se li va ocórrer la idea em vaig horroritzar, literalment, em semblava la idea més terrible del món i em disgustava molt haver de fer un disseny seguint aquesta fórmula. Tot i això, crec que el resultat ha quedat bastant bé.

7tAtd5uC

Pel que fa a la llibreria, ¿quins criteris de selecció es segueixen a l’hora d’escollir els llibres?

Javier: Triem el que ens agrada, aquest és el criteri fonamental. Intentem portar un 99 per cent d’allò que ens sedueix i el percentatge que resta es correspondria amb els llibres més comercials. Tot i això, entre el grup il·lustradors més demandats intentem escollir sempre aquell llibre que és menys conegut i que, per tant, més ens captiva a nosaltres. També portem publicacions d’altres països com ara Novrow, una editorial anglesa i ara m’estic interessant pel que fan a Txèquia. Normalment jo faig una primera cerca i després li l’ensenye a Julio, a veure què en pensa ell. Estic recordant que l’any passat viatjàrem a Oporto, ja coneixem moltes de les coses que s’estaven editant, però allí poguérem descobrir-ne més i il·lustradors increïbles i aconseguírem posar-nos en contacte amb algunes d’elles aprofitant la nostra estada.

Julio: A més, com que anàvem a estar en Ilustrafic, el II Congrés d’Il·lustració, Art i Cultura Visual, volguérem mostrar aquestes edicions portugueses que tant ens havien cridat l’atenció. He de dir, però, que no sols portem il·lustració sinó que, de vegades, també ens interessem per la narrativa si és una edició cuidada i amb una bona maquetació i disseny i de propostes visualment suggeridores, com ara les obres de l’editorial Contrasenya, de la qual en tenim un parell a la botiga; la descobrirem fa poc per un il·lustrador que està treballant molt en portades de llibres.

Arran d’aquest gust per l’estètica, ¿penseu que és necessària una educació visual que ensenye a mirar des de perspectives diverses?

Javier: ¡Precisament d’aquest tema en parlàvem l’altre dia! A més, que la gent es tanque en un estil determinat i li siga fidel ho trobe molt estrany. Jo sóc una persona que tant en música, com en art, en il·lustració, etc., m’agrada descobrir coses noves, per això sempre intente mostrar alternatives diferents als clients. ¡De vegades pense que hauria d’haver un programa de televisió que es centrara en aquesta preocupació per l’educació literària i visual!

Julio: Sí, Javier intenta fer molta reeducació, és a dir, gent que busca una cosa molt concreta i ell li ofereix altres productes de més qualitat perquè almenys els puguen conéixer. El que passa és que aquesta estratègia no sempre funciona, hi ha qui s’obri i explora aquestes possibilitats noves i hi ha qui, en canvi, no accepta cap suggerència. Una llàstima. I si pensem en els textos ocorre un poc el mateix que amb les il·lustracions. Per exemple, en els àlbums il·lustrats, hi ha una tendència per part dels editors a demanar textos molt senzills i excessivament bàsics. Jo tinc alguns projectes amb l’escriptor Txabi Arnal, un autor amb qui habitualment col·labore, que no estan eixint perquè els acusen de mostrar una suposada complexitat.

¿Penseu que en el món de l’àlbum il·lustrat també hi ha best sellers?

Julio: Sí, per suposat; me’n ve al cap ara un que ara és molt conegut, El monstre de colors d’Anna Llenas de l’editorial Flamboyant. Ací tinguèrem el llibre d’activitats. A mi no m’agrada perquè és un d’aquests llibres que ara estan de moda i que tracten el tema de les emocions. Per a mi, en realitat, qualsevol llibre tracta les emocions, però ara el que es busca són llibres educatius, llibres que treballen les emocions i els sentiments i al voltant d’això es construeix l’argument, com si fos un manual per a resoldre conflictes ràpidament.

Javier: Sí, són un tipus de llibres que ara estan molt demanats, més per a educar que no per a gaudir de la lectura i que jo no recorde que existiren quan era menut, sinó que es tracta d’un producte més recent, que sembla que ha oblidat el fet que les històries tradicionals o qualsevol llibre de la nostra infantesa en general, conté per si mateix emocions i valors. Supose que és el preu que cal pagar ara que l’àlbum il·lustrat s’ha constituït com a gènere i que la il·lustració ha deixat de ser una tasca invisible i està més valorada.

¿Com veieu el panorama de la il·lustració i la literatura infantil valenciana?

Julio: En l’àmbit de la il·lustració hi ha molta gent a València que està fent coses molt bones, de molta qualitat però pense que es publica poc, tot i que hi ha una explosió en el tema del fanzine i l’autoedició.

Javier: Reconec que no controle massa l’edició valenciana però sí que podria anomenar dues editorials que em criden especialment l’atenció. D’una banda, l’editorial Andana, que pel que fa a l’àlbum il·lustrat té una bona col·lecció i fa un bon rastreig d’obres publicades a l’estranger que posteriorment tradueixen. A més, pense que fa una tria de bastant qualitat del treball dels il·lustradors i dels autors en la resta de llibres il·lustrats que publiquen. I d’altra, hi ha Media Vaca, és impossible no fixar-s’hi en ells. Ara que pense també destacaria Ponent, més enfocada al món del còmic, i Ediciones Valiente, més centrat en l’autoedició.

¿Quin autor o llibre destacaríeu perquè us agrada especialment?

Javier: Jo vaig descobrir la il·lustració amb Isidro Ferrer, perquè havia fet el cartell del festival dels Pirineus, i des d’aleshores que m’agrada molt, però també seguisc el treball de Pablo Amargo i altres més. D’àlbums, un que m’atrau molt és Casualidad, de Pablo Amargo, i com a llibre il·lustrat El Kamasutra de Sergio Mora.

Julio: Sí, a mi també m’agrada molt Isidro Ferrer però em costa molt contestar a aquesta pregunta perquè no tinc cap autor preferit sinó que vaig descobrint coses noves a poc a poc. Últimament, per exemple, em sent molt atret pels treballs de Yara Kono, i he tornat a revisar els llibres de Miroslav Sasek. I l’últim àlbum que m’he comprat, per exemple, és El viaje, de Francesca Sanna, que va arribar a la llibreria i me’l vaig quedar de seguida.

Anuncis

1 comentari

Filed under Entrevistes

‘Mère Mèduse’: un mite sobre l’aprenentatge d’una mare

De menuda, quan imaginava com seria la meua vida de gran, m’agradava pensar que als trenta, una edat que aleshores considerava ja com a suficientment adulta, seria mare almenys d’una o dues criatures. Però, passada la trentena, i per diferents circumstàncies que ara no vénen al cas, aquella innocent projecció infantil sembla estar encara bastant allunyada de materialitzar-se i, de moment, per tant, m’he de conformar amb passar totes les estones que puc amb els fills que a hores d’ara les meues amigues sí que tenen. Algunes, fins i tot, per partida doble. Aquesta experiència amb la maternitat viscuda en segona persona em permet observar, des de la distància, els distints comportaments maternals i les infinites possibilitats de criança que, pel que puc comprovar, hi ha i que, en algun moment, espere posar en pràctica.

IMG_20160504_233821

Sembla que aquestes cavil·lacions al voltant de la criança i l’educació dels infants són qüestions que també es planteja l’escriptora i il·lustradora belga Kitty Crowther, qui reflexiona al voltant de la maternitat i les actituds tan diferents i personals d’enfrontar la difícil tasca de ser mare en Mère Mèduse, entre d’altres assumptes. Així, perquè siga com cal, aquesta història s’enceta amb un part, el d’Irisée, que treu el cap d’entre les cames de la mare gràcies a l’ajuda de dues comares peculiars que ajuden en el naixement de la seua filla a Medusa, un ésser estrany i enigmàtic que s’oculta rere uns cabells llarguíssims que, fins i tot, es mouen com una extremitat més. Medusa és, per tant, una mare especial i Crowther no ho dissimula sinó que ho evidencia exageradament.

De fet, aquesta mare Medusa sembla descendir directament de la mitologia grega i de les teories del botànic suec Linné qui va nomenar aquests animals marins amb aquest nom perquè els seus tentacles feien pensar, efectivament, en aquelles tres gorgones que els mites antics descriuen a com monstres femenins de cabells formats per serps verinoses que petrificaven a tots els que les miraren. Precisament, Medusa és d’una bellesa que captiva, com també ho són les meduses, però és alhora un personatge que espanta, una dona estrambòtica que viu tancada en el seu propi cabell, tan llarg que sembla tenir vida pròpia, i que es manté allunyada i distant de la resta del món. Només Irisée pot acostar-se-li i és únicament amb ella amb qui es mostra com vertaderament és, afectuosa i dolça però, sobretot, temorosa, perquè no vol que s’hi faça mal; és per això que l’envolta i l’acarona tendrament i constant amb els cabells sense apenes separar-se’n d’ella i sense cap pretensió de compartir-la amb ningú. I aquesta no és l’opció més encertada.

Per a il·lustrar aquest relat metafòric sobre l’amor maternal i l’instint absolut de protecció, Kitty Crowther és fidel als llapis de colors, a la peculiar personalitat estètica i a la presència d’imatges atrevides, descarades i subversives per a reforçar visualment el text. Aquest llibre és també una espècie d’homenatge als considerats com a diferents a la resta, rars o estranys i qui millor que Crowther, una autora que desperta certa controvèrsia, per a exemplificar-ho en forma d’àlbum il·lustrat. D’aquesta manera, tot un seguit de crustacis, crancs, anemones de mar, petxines, esponges, flors i qualsevol tipus d’ocells i altres animals apareixen juntament amb les dues protagonistes com una alegre decoració en imatges de platges i altres indrets naturals on la fantasia i la imaginació enalteixen la delicadesa dels detalls i l’oníric univers gràfic amb reminiscències de la pintura expressionista reforça el to màgic de la narració.

Comptat i debatut, l’ànsia protectora de Medusa es converteix en una barrera que aïlla Irisée del món exterior, tan ple de coses meravelloses per a descobrir i, tot i que pot fer qualsevol cosa amb els cabells, com ara protegir, aixecar, transportar, alimentar, guiar i fins i tot ensenyar a llegir i escriure a la menuda, no pot, però, oferir-li la llibertat de relacionar-se amb altres infants. Finalment, Medusa claudica i porta la xiqueta a l’escola per traure-la de l’aïllament social a què l’havia condemnada i, fins i tot, es talla els cabells, conscient com n’és de la seua raresa i que espanta els companys d’aquesta quan la recull. Amb tot, aquest gest no s’ha d’entendre com una renuncia ja que el cabell amb el temps tornar a créixer. I, ara que en pense, conec moltes mares que s’han hagut de tallar els cabells per a deixar-se’ls créixer una vegada que han aprés a ser la mare que realment havien de ser.

kitty_crowther_mere_meduse

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors