Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.

‘El viaje’: crònica d’una fugida

Compartir entusiasme pels àlbums il·lustrats amb una gran amiga porta a seguir-ne els suggeriments i que esdevinga en un encert. Tot i això, he de confessar que, de vegades, no seguisc la recomanació en l’instant en què em fa la proposta sinó que, més bé, me’n recorde d’aquesta passat el temps. Això és el que em va ocórrer amb El viaje de Francesca Sanna, un àlbum il·lustrat del qual em va advertir en la darrera Fira del Llibre de València, però que no li vaig prestar la deguda atenció fins que una visita a Estudio 64 me’l va tornar a posar, sortosament, al davant. Aleshores escapar-ne de l’influx va ser ja impossible.

Malgrat aquest títol evocador i la presència d’una escena d’estiu idíl·lica a la primera pàgina, obrir El viaje, però, no és fer cap travessia de plaer. Aquesta és, en canvi, una història que mostra, a través dels ulls d’un infant, les pors, les dificultats, les tensions i la vulnerabilitat que, malauradament, formen part de la vida de totes aquelles persones que es veuen espentades a fugir del seu país. Així, en efecte, l’àlbum comença amb una família que juga feliçment a la vora del mar totalment aliena a la tragèdia que sobtadament esdevindrà; abans que la foscor de la guerra s’estenga inevitablement a través de la imatge i s’emporte amb ella el pare, alhora que amenaça també la resta del nucli familiar. És, per tant, a partir d’aquest moment, quan comença l’autèntic viatge, un recorregut nocturn per paratges boscosos i aigües agitades.

Aquesta família, ara de tres membres, recorre aleshores un llarg camí de fugida amb la companyia inseparable de la protecció de la mare, simbolitzada mitjançant els seus cabells, però també d’un altre protagonista fonamental en aquest llibre, la por, de nou retratada amb la foscor i també amb un joc amb la grandària dels distints elements que hi apareixen, que espanten i intimiden. Tot i l’existència d’aquests elements terrorífics, cal dir que aquest fatídic sentiment no està gens estereotipat ni presenta cap propòsit de sobresaltar sinó que més bé vol ser una emoció implícita, una expressió per a entendre els enormes obstacles que en una situació com aquesta s’han de superar.

Francesca Sanna (Sardenya), explica al final del llibre que va arribar a aquesta història després d’escoltar el relat de dues xiques que es trobaven en un camp de refugiats a Itàlia. Commoguda per aquestes paraules, va decidir entrevistar immigrants de les nacionalitats més diverses amb la intenció de recopilar els testimonis de les seues terribles experiències i donar-los posteriorment forma de publicació. El resultat és un àlbum de text senzill però tremendament pertorbador i d’il·lustracions d’estil colorit i un acurat gust pels detalls que desprenen, des del començament, la petjada de l’Orient Mitjà i Àsia en la descripció de plantes, flors, paisatges i edificis i que contrasten amb les imatges finals en què la família ha posat fi al seu viatge, més clarament occidentals.

La capacitat de síntesi a l’hora d’abordar el drama de la migració forçada és superat deliciosament per Sanna qui mostra un domini del llenguatge verbal i visual realment sorprenent i més tractant-se de la seua primera publicació. A més, aquesta crònica de la fugida amb final esperançador comença a explicar-se des de les guardes, que es relacionen entre elles mitjançant la presència del mar i construeixen esquemàticament una lectura visual del que es llegirà a continuació. Aquestes són, de fet, un avançament exquisit d’un àlbum il·lustrat veritablement seductor però, sobretot, dolorosament actual i que, consegüentment, hauria d’entrar en la categoria de recomanació obligatòria; però no d’aquelles propostes que s’obliden, com a mi em sol passar, no siga cosa que passe com amb els refugiats, que els recordem quan, potser, ja és massa tard.