Tag Archives: Kalandraka

‘L’última carta’: l’ofici dels carters

Quan tenia vuit anys, més o menys, un any amunt, un any avall, els meus pares van decidir que passaria quinze dies de juliol en una Granja Escola. Crec que jo no vaig fer cap oposició a aquesta decisió perquè sóc perfectament conscient de pujar amb certa alegria a l’autobús que em portaria fins el meu destí. A més, una amigueta d’aleshores, m’acompanyava en aquesta primera aventura fora de casa, per tant, l’oferta, aparentment, semblava més que engrescadora. Però l’experiència no va resultar com ens esperàvem. I no perquè la roba que rentava a mà es quedava sempre tesa, perquè no acabava de traure bé el sabó, perquè de nit em despertava sobresaltada en una habitació amb deu xiquetes més o, perquè a mi, els animals, no em causen (ni abans ni ara) una especial simpatia. La raó era molt més simple. Els trobava a faltar. Sí, a ells, als que m’havien espentat i animat cap aquella idíl·lica estada rural que semblava no tenir mai fi. Malgrat tot, el que sí que recorde amb molta tendresa d’aquella experiència són les cartes que tant la mare com el pare m’escrivien cada pocs dies i que rebia amb tanta emoció que havien de llegir-me-les els monitors de la granja perquè jo no era capaç de fer-ho sola sense que em caiguera una llàgrima. O dues. O tantes que em resultava impossible distingir-hi una ni una lletra.

IMG_20170326_181506_281.jpg

I vet aquí que ara que la tecnologia està substituint la màgia del paper, em trobe, de sobte, amb L’última carta, un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters en un temps en què les notícies viatjaven en paper, com les abraçades que els meus pares em van fer arribar amb les seus cartes; un àlbum il·lustrat que transporta el lector fins una illeta de gust mediterrani on els habitants tenen la sort de disposar d’un carter amable i molt professional que arriba, després de molts anys de servei, fins l’última jornada de treball. L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa amb aquesta història un homenatge sentit a tots els carters compromesos amb el material que transporten, tant els paquets grans i petits com les notícies bones i dolentes, mentre que la també grega Iris Samartzi reforça aquest agraïment amb les seues il·lustracions. Però, el conte del senyor Costas, aquest missatger tan vocacional i dedicat a la seua feina, no és sols un reconeixement a un canal de comunicació que, malauradament, tendeix a desaparéixer sinó que, a més d’això, aquest llibre va ser mereixedor del IX Premi Internacional de Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat que recentment ha publicat Kalandraka. Un afegit més, doncs per a tenir-lo en consideració.

12-Lúltima-carta.jpg

La història d’Antonis Papatheodoulou, per tant, és un relat carregat d’emotivitat que s’escriu amb naturalitat mitjançant un llenguatge poètic i metafòric. L’escriptor pretén així evocar un temps passat en què el correu postal era una font de notícies insubstituïble per a moltes persones i que potser ara molts infants desconeixen però, el que destaca en aquest àlbum són, sense dubte, les il·lustracions. La senzillesa textual que presenta la narració d’aquest autor i el seu missatge s’enriqueix, doncs, amb les imatges de Samartzi, una il·lustradora amb un estil molt personal que es basa sobretot en l’ús del collage; un recurs gràfic que aprofita per a mostrar una original combinació d’imatges relacionades amb el gremi postal, com ara sobres, segells, paraules manuscrites, i altres. És amb aquesta tècnica que Iris Samartzi traça la forma dels personatges i els escenaris amb una cura especial per l’aspecte cromàtic, amb una lluminosa paleta en què predominen els blancs, els blaus i els ocres, alhora que fa un estudiat plantejament cinematogràfic que li permet representar tipus de plans diferents en unes il·lustracions fetes amb pessics d’altres imatges. De fet, fins i tot, aconsegueix situar la mirada en l’interior de la bossa del carter, en un atrevit i agosarat punt de vista.

Amb tot, aquesta seducció visual no sols captiva per unes il·lustracions que s’allunyen de l’estètica habitual, sinó que hi ha també altres elements que contribueixen en l’aspecte final del llibre, com ara les guardes, amb una repetició deliciosa de cartes que posen en valor l’ofici del protagonista i es relacionen amb la narració textual abans de començar la lectura. És exactament el mateix efecte que provoca el format escollit, més menut que altres àlbums il·lustrats, horitzontal i inserit, com cal, dins d’un sobre, que mostra també el segell corresponent. Una edició acurada i delicada per a un llibre amb una presentació visual realment captivadora que es situa en un moment en el qual la manera de comunicar-se distava molt de ser la que actualment es coneix i això em fa preguntar-me si els infants de hui s’emocionen tant com ho vaig fer jo ara que les abraçades els arriben mitjançant un telèfon mòbil. Permeteu-me dir que potser no… ¿o sí?

81bvNXiwdbL

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

Homenatge a Kembo: més enllà d’un àlbum il·lustrat

La història d’un lleó vegetarià que viatja des de la selva africana fins a un circ europeu i conclou el seu periple a Hollywood per a convertir-se en l’emblema de la Metro Goldwyn Mayer ha de ser necessàriament escrita per Carlos Pérez. Tot i que la seua timidesa el va portar a signar moltes de les seues obres literàries amagat rere un pseudònim, en aquesta ocasió, es va aventurar i va publicar el seu nom unit al de Miguel Calatayud, creador de les fantàstiques imatges que il·lustren el relat Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano un llibre de Kalandraka editat el març del 2010. Estem d’aniversari doncs.

Kembo

Pérez i Calatayud són dos hómens importants en la meua vida. Vaig conéixer l’escriptor, filòsof, pedagog, pianista, museòleg i tantes altres coses més que va ser Carlos Pérez degut a l’amistat que mantenia amb mon pare. Amb tot, l’esforç per col·locar els llibres per a infants i, per tant, les il·lustracions infantils, en el graó artístic que els correspon és, indubtablement, el fet que més he admirat en la seua trajectòria professional i que m’ha portat a compartir una batalla de reivindicació que Carlos Pérez ja havia iniciat i que ara jo, i des de la humilitat, intente continuar. Miguel Calatayud, en canvi, m’acompanya tots els dies, mitjançant converses, lectures i catàlegs en el difícil camí de fer una tesi. No debades, el meu treball d’investigació tracta, precisament, sobre la seua vessant com a il·lustrador infantil.

Així, Kembo. Incidente en la pista del circo Medrano és un llibre situat en els anys trenta del segle XX que ha acabat convertint-se en una visió elegant del món del circ, el cine i el jazz. Des del punt de vista gràfic, Calatayud, un il·lustrador reflexiu i metòdic, construeix amb la mateixa delicadesa tant els escenaris africans del principi del conte com l’ambient del circ Medrano de París on, posteriorment, es traslladat el lleó. El gran domini de l’aquarel·la el porta a confeccionar acurades il·lustracions que exhibeixen composicions atrevides i arriscades i que sorprenen per l’elecció d’una determinada opció cromàtica. Les escenes en què Kembo persegueix les dones de la tribu dels Babalunga i dels Kamalongos, les de l’explorador Joe Toscana, qui acaba capturant-lo, i les dels espectacles del circ són il·lustracions que comparteixen aquests trets estilístics i atorguen al conjunt una unitat estètica que desprén una gran personalitat.

Pel que fa al text, a banda de la intel·ligència i el sentit del humor que el caracteritza, Carlos Pérez confessa moltes de les seues referències cinematogràfiques i artístiques en escriure una història en la qual trobar la influència de la pel·lícula de La Reina d’Àfrica, dels cartells de Cassandre i de l’antic Cirque Fernando que va inspirar els artistes Toulouse-Lautrec i Renoir no és una tasca massa complicada per a un lector adult. La complicitat entre Pérez i Calatayud no s’evidencia només en la total compenetració entre el text i la imatge sinó també en la contribució per part de l’il·lustrador en aquesta demostració particular d’allò que tots dos admiren. Especialment suggeridora és la il·lustració de la cantant afroamericana que llançava un dels plàtans amb què havia confeccionat la seua faldilla al passar a prop de Kembo. Aquesta no és més que una evocació del famós dibuix que Paul Collin va fer de la cantant i ballarina Joséphine Baker i una de les tantes que podem trobar. Amb aquests precedents, llavors, era necessari rendir-los el meu particular homenatge. Tot i que siga cinc anys després, la categoria d’ells obliga.

Kembo 24

2 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustració Infantil Valenciana, Il·lustradors